martes, 26 de enero de 2010

240.- Una de hippys

.
Començàvem la dècada dels 70. Feia tres anys que érem casats i pel nostre aniversari vam poder comprar-nos un utilitari. Era un Seat 850 de color roig amb la tapisseria blanca. Era el primer cotxe i estàvem molt il·lusionats. Vam convidar als sogres i tots plegats vam anar a la platja, a “Riomar”. Les dunes, llavors, encara no estaven domesticades i vam poder deixar el cotxe a tocar de la mar. En aquell moment vam veure que arribava un cotxe desllorigat, del qual van baixar dos nois barbuts, no gaire nets, i tres noies que duien uns vestits llargs, vaporosos i florejats. – Són hippys, li vaig dir a la dona. Els podries deixar la cartera perquè te la guardessin- A l’hora d’anar-nos-en vaig tenir dificultats. Les rodes del cotxe s’havien clavat a la sorra i em va costar molt de sortir. Per tal d’empentar el cotxe vaig deixar-me la “mariconera” dalt, al sostre. Quan vaig arrencar no em vaig recordar d’agafar-la i va caure a terra. Prop de La Cava, me’n vaig adonar que no la portava i trasbalsat i preocupat vaig girar volta cap a “Riomar”, sense gaires esperances. Havíem fet tres o quatre quilòmetres quan vam veure vindre un cotxe en direcció contrària. Un dels ocupants agitava reiteradament un objecte per la finestreta. Vam avançar un tros més i vam veure que era el cotxe dels hippys i que l’objecte que agitaven era la meua “mariconera”. Amb la documentació del cotxe a la mà anaven mirant la matrícula dels cotxes que anaven a la platja. Van pensar encertadament que si ens adonàvem de la falta, tornaríem a buscar-la. Avergonyit, per dintre meu, els vaig donar les gràcies. Més tard vaig mirar la cartera. Tot estava intacte.
.
autor: Josep Cid Ginovart
.

12 comentarios:

Garbí24 dijo...

DE vegades l'aspecte d'una persona ens enganya molt, hem d'aprendre a triar millor, doncs últimament els grans robatoris es fan amb corbata i a cara descoberta.
M'agrada

bajoqueta dijo...

Ara els lladres van ben vestits :)

Gràcies per tots els contes tan reals com la vida mateixa que has enviat Josep :)

McAbeu dijo...

Les aparences enganyen com bé demostra aquest conte i de bones persones (com de lladres) n'hi ha de ben vestits i n'hi ha de "hippys". ;-)

JJMiracle dijo...

Aquests van fer honor del seu estil de vida.

Pilar dijo...

Els prejudicis no ens permeten veure la realitat del paisatge humà.

Elfreelang dijo...

Les aparences enganyen...molt ben narrat el conte...

senga dijo...

...perdoneu...les aparences enganyen o nosaltres tenim uns estereotips que són un error?...quina veritat aquesta de que els grans robatoris o estafes es fan amb guants blancs i corbata...només hi afegiria ara i abans...però hi ha persones que es guien pel seu sisé sentit i el coneixament per distingir i saber...visca els contes reals o que expliquen el que nosaltres ens pensem que és.

Marta dijo...

Sovint les estafes te les fa qui no ho sembla ni per casualitat.
Un bon conte.

Pep dijo...

Bon relat, sovint classifiquem les persones sense saber res més que les seves aparences.

Carme Rosanas dijo...

Una història amb un gust de realitat que enamora. M'agrada trobar bones persones i d'aquestes sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi haurà, encara que no ho sembli. Hippys o no.

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel relat! No hi ha que dubtar del “Flower Power”. En canvi ningú dubta dels Millet, Conde, etc, fins que és massa tard.

assumpta dijo...

No sé si es un conte o una història real, però bé podria ser-ho.
Sigui com sigui, és ben veritat que qui ens la farà, és justament aquell de qui menys sospitem. Els lladres de veritat duen vestit, corbata i guants. Massa sovint es jutge per les aparences.

M'ha agradat.
=)