El cambrer els va acompanyar a la seva taula i els va saludar amb un somriure. Un somriure còmplice, de vells coneguts… De fet tots eren vells coneguts.
Ell li va passar la mà per la cintura amb un gest delicat. Ella va notar com se li electritzava el cos. Uns segons. Només amb aquell gest…
La taula era en un racó del menjador davant d’un balcó. Des d’allà els llums del poble i les munyanyes retallades donaven a l’estança un decorat màgic. Silenciós. De lloc perdut. De pau. Era el seu lloc. Un recés que visitaven des de feia anys. Un lloc resguardat de curiosos i turistes.
Ells es perdien…
I es retrobaven. Un any més…
Ella duia un vestit negre arrapat al cos i ribetejat amb una fina sanefa de brillantets, unes mitges de seda i unes sabates de xarol, de taló prim… Ell, aquells pantalons que tan bé li esqueien i un jersei gruixut de llana de color taronjat i una camisa de quadres…
Asseguts a taula brindaven amb un vi d’una anyada que els recordava alguna data compartida.
Els agradava descalçar-se mentre sopaven. Les llargues tovalles els ho permetia. Era un joc sinuós de tactes que es reflectia a la mirada. Ella sentia els peus d’ell que li fregaven els turmells i la resseguien , cames amunt…fins als genolls. Notava que el cor se li accelerava i que les galtes se li enrogien.
És del vi, li deia somrient mentre notava que un pessigolleig li pujava cuixes amunt, fins al sexe i s’instal.lava a la panxa, arran del melic. I assaborint un glop de vi es transportava anys enrere quan les trobades furtives els encenia la sang. Les abraçades apresades, els pits premuts i els sexes palpitant. L’escalfor dels cossos acaronat-se a recés d’un parc, quan l’hora minvava i la nit els protegia.
I tornava a obrir els ulls prometent-se no buscar en el passat ni endevinar el futur. Es despedien de nou… buscant en la mirada la paraula exacta que un any més no havien trobat.
Ell li va passar la mà per la cintura amb un gest delicat. Ella va notar com se li electritzava el cos. Uns segons. Només amb aquell gest…
La taula era en un racó del menjador davant d’un balcó. Des d’allà els llums del poble i les munyanyes retallades donaven a l’estança un decorat màgic. Silenciós. De lloc perdut. De pau. Era el seu lloc. Un recés que visitaven des de feia anys. Un lloc resguardat de curiosos i turistes.
Ells es perdien…
I es retrobaven. Un any més…
Ella duia un vestit negre arrapat al cos i ribetejat amb una fina sanefa de brillantets, unes mitges de seda i unes sabates de xarol, de taló prim… Ell, aquells pantalons que tan bé li esqueien i un jersei gruixut de llana de color taronjat i una camisa de quadres…
Asseguts a taula brindaven amb un vi d’una anyada que els recordava alguna data compartida.
Els agradava descalçar-se mentre sopaven. Les llargues tovalles els ho permetia. Era un joc sinuós de tactes que es reflectia a la mirada. Ella sentia els peus d’ell que li fregaven els turmells i la resseguien , cames amunt…fins als genolls. Notava que el cor se li accelerava i que les galtes se li enrogien.
És del vi, li deia somrient mentre notava que un pessigolleig li pujava cuixes amunt, fins al sexe i s’instal.lava a la panxa, arran del melic. I assaborint un glop de vi es transportava anys enrere quan les trobades furtives els encenia la sang. Les abraçades apresades, els pits premuts i els sexes palpitant. L’escalfor dels cossos acaronat-se a recés d’un parc, quan l’hora minvava i la nit els protegia.
I tornava a obrir els ulls prometent-se no buscar en el passat ni endevinar el futur. Es despedien de nou… buscant en la mirada la paraula exacta que un any més no havien trobat.
.
autora: Noa, del blog La cuca al cau
.
