161.- Història d'un pobre diable

Reblà el clau amb un cop de martell sèc. L’agulla s’enfonsà en la fusta netament, sense esquerdar-la. D’aquesta manera, la caixa ja era ben fermada, amb el “paquet” a dins. Tot seguit, enganxà l’etiqueta plastificada amb la direcció d’entrega, agafà el traspalet i va dipositar la caixa a dins el container, mentre un clau li queia pel camal dels pantalons. Sortí i va tancar bé la porta, va prémer el botó verd i la plataforma girà noranta graus, plegant-se sota el soroll del mecanisme hidràulic.Tustà fort el metall de la carrosseria i el camió engegà. L’home veié com s’allunyava sense presses, dempeus del moll estant. Es girà, i vomità.

El dia era clar, assolellat. El xòfer badallà dins la cabina, avorrit. Va rebentar la roda al pitjor lloc on ho podia fer, a la corba del salt de l’Infern, estavellant el camió cinc-cents metres més avall. El “paquet” cremà sense remei.

En Demòfil renega al comprovar que el clau entra netament altre cop. És molt bo reblant claus.Torna a enganxar l’etiqueta plastificada, ara amb una adreça diferent. El camió sembla el mateix, però no ho és. Baixa del moll i obre la porta de l’acompanyant. Mira la dona que ocupa el seient del conductor.

- Per on aniràs ?- li pregunta en veu baixa.
-Per on vols que vagi, home de déu?- Hi veus alguna carretera més, per aquí?- Afegeix mirant-se’l rere les ulleres de sol.
Ell sembla adonar-se’n de la seva pregunta estúpida.
-Qui t’ha enviat ?-
-El dimoni en persona, com no tanquis la porta i em deixis marxar, pallús. Que ja faig tard.-

Ell tanca la porta sense esma. Més tard, poc abans d’arribar a la corba del salt de l’Infern, la porta mal tancada s’obrirà a l’iniciar el gir. La vista de la xòfer girarà a la dreta i el camió es desviarà cap al centre de la carretera, per on s’aproximarà un turisme a tota velocitat. Reaccionarà a temps fent un cop de volant que la traslladarà a ella, al camió i el “paquet”, al fons del precipici. El “paquet” cremarà, però dins la cabina ja hi haurà el següent, protegit pel sistema antiincendis.
.

autor: estranger, del blog Onsevol

.

109.- Flux

Agafa el bitllet de cinquanta amb rapidesa, deixant la petita capsa d´almoïnes escapçada i oberta. Amb mans tremoloses el traspassa a les mans del camell, que ulla el descampat ple de runes del capvespre. El bitllet és marcat, però sembla bo, així que l´afegeix al feix que guarda a la cisterna del water de casa. La veïna de sota, al vespre, es deixa el gas obert i a la matinada, la deflagració ensordeix el barri. De tot això, un tècnic d´assegurances en treu una prima extra, i se´n va de vacances a les illes gregues. Bescanvia el bitllet en un restaurant d´Heraklio. Serveix per pagar a un vell pescador de la zona , el qual el dóna a la dona. Complidora de mena, el fa servir per pagar la factura que tenia pendent amb el llauner, un senegalès que el fa arribar a la muller i els seus dos fills que viuen a Dakar, a l´espera de papers des de fa sis anys. Amb aquest diners compren tres sacs d´arròs d´importació, i el bitllet vola a la Xina, i és ingressat a una sucursal del Northern Rock, que el reutilitza en els seus negocis d´hipoteques als Estats Units.Un empleat del banc, viu ell, decideix invertir trinco trinco en euros, davant la davallada del dòlar, i el bitllet dorm a la petita caixa forta d´una bonica mansió de Passadena. Amb la consabuda Crisi, el directiu és acomiadat, i passat un temps, no té més remei que reemborsar la seva inversió, amb la qual cosa el bitllet acaba a Brusel.les, al Banc Central Europeu. Trichet decideix abaixar els tipus, amb lo qual hi ha un tímid intercanvi de fons bancaris, i el bitllet és traspassat a Madrid (on sinó?) fins que, dins un intrincat flux intermonetari que no explicaré ara, acaba a la sucursal d´un banc de províncies.

La velleta entra a l´església. Encen un ciri i diposita el bitllet marcat amb una creu a la petita capsa d´almoïnes, on hi llueix un nou candau. No té ningú, tret d´un fill que estima molt. Aquest entra poc després que hagi sortit i força el petit candau. Torna a agafar el mateix bitllet amb mans tremoloses.

El reconeix.

.

autor: Estranger, del blog Onsevol (conte amb 365 paraules justes!)

.

48.- Leandre

*

L´estol seguit de petits fracassos convertiren el gran fracàs, el que s´escrivia amb majúscules, en una virtut. La paradoxa tenia una raó de ser, i aquesta no era res més que l´acceptació d´aquell fracàs com una part inherent al seu ésser. D´acord amb aquella màxima que diu que el millor que li pot passar a un home és conèixers a si mateix, el Leandre va saber què és el que podia ser i fins on podia arribar, de tal manera que trobà quin era el seu lloc al món. Així doncs, aparcà vells somnis i entrà amb ple dret a la maduresa de la seva vida, i un aire de satisfacció es revelava en el seu rostre, el qual s´emplenà de una bonhomia vers tot i tothom amb qui es topava.

I començà a viure sense fer cabòries,i aconseguí així prendre-li el pols a la seva delicada pressió arterial, i respirava a fons alleugerit, perquè ja sabia que sabia tot el que havia de saber. I aquesta darrera frase, si li venia al cap, no el posava pas en dubte, sinó que rebotia satisfacció pel grau de humilitat i acceptació personal al qual havia arribat.

Així el temps seguí amb la seva tasca, i en Leandre, impertorbable i cofoi, triomfà com a humà. El dia del seu noranta-nou aniversari es despertà amb un somni fresc al cervell, ell, que havia deixat de somiar feia tants i tants anys.

Un home viu el temps que necessita per conèixers a si mateix, i al darrer dia, el Leandre va adonar-se que ja era massa tard.

*

autor: Estranger, del blog Onsevol

*