245.- La festa

.

Tots els carrers del poble estaven guarnits amb tires de papers penjades de les parets. Feia goig de veure-ho! Semblava festa major. Alguns fanalets també s’entreveien cada certa distància, esperant a la nit, quan els encendrien per rebre els herois que tornaven de la guerra. A la plaça del poble havien muntat un escenari gran on hi hauria música fins a altes hores de la matinada. El ball estava servit. Gresca i xerinola acompanyarien el menjar i la beguda. Seria una nit de les que es recordarien durant molt de temps. Quedava lluny aquell dia, gairebé dos anys enrere, en que aquells pares de família i fills en edat d’agafar una escopeta van partir obligats cap al front amb cares tristes, desencaixades, amb la por dibuixada al rostre en busca d’alguna cosa més que la glòria... la mort.

Ara, però, tornaven aquells valents. N’eren menys. La guerra passa factura. No té compassió. És queda aquells que li agraden. Ara tot tornaria a ser com abans... Sí, com abans, amb les mateixes disputes entre veïns, rancúnies, enveges i males cares. Però, els més afortunats, de nou estarien amb els que més estimaven. Estaven a punt d’arribar.

.

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

.

244.- Pensaments impurs

.

Tenia una edat en que certes coses no s’escapen, el seu sisè sentit li deia que la secretària que feia pocs dies treballava davant seu, el mirava amb interès, li somreia diferent que als altres i es sentia molt orgullós de que els més de vint anys de diferència entre ells no fossin cap obstacle a l’hora d’intercanviar mirades, es sentia jove.

Eren les dotze del migdia, quant ella li entregà un sobre, dient-li amb un somriure als llavis que li havien donat allò per ell. Només pensant amb aquells llavis va obrir el sobre, on es llegia una clara invitació.

Dia quatre de Març
a les cinc de la tarda
just quant pleguis
Hotel Garbí
habitació 169
hi ha coses que cal fer bé
doncs només passen una vegada

Mai havia fallat en el seu matrimoni, però això li feia saltar els dubtes, la vida s’ha de viure!!!, un dia es un dia!!!, quin mal pot fer?, si ningú no s’adonarà de res i tindrà una experiència desprès de tants anys. Potser està malament, però ho desitjava.

Arribat el dia en qüestió ell es prepara, només li cal una trucada per deixar un missatge a casa seva que arribarà tard, la feina està malament i no es tracte de posar-hi problemes.

Una ampolla de cava per no anar amb les mans buides, amb els nervis a dalt de tot, amb ganes de no anar-hi, però no pot resistir, ja ho diuen, la carn es dèbil. Dos tocs a la porta, molt suaus, seguit del soroll de talons al interior fan que el temps es faci etern.

S’obre la porta i allà està ella, la seva dona, sensualment vestida, amb un somriure de complicitat, el convida a entrar per celebrar junts, els seus vint-i-cinc anys de casats. Ell esclata d’alegria, està salvat, finalment no farà el que potser seria la seva perdició. Una sola cosa el preocupa, i es arribar amb temps a casa per poder esborrar el missatge delator del contestador.

.

autor: Garbi24, del blog Garbi24

.

243.- Venjança literària

.

Hi havia una vegada una nena que, asseguda en una butaca i amb les cames creuades com els indis, llegia un llibre, arreplegat discretament de la biblioteca dels grans. El llibre en qüestió tractava d’un caçador que emigrava amb la seva família a un país llunyà, es feia enllustrador de sabates i ho passava molt malament. L’autor era Miguel Delibes i del títol ara no me’n recordo, però formava part dels llibres prohibits i per això, precisament, tenia tant d’encant.

De cop, la mare que se li acosta i li diu “Ja et pots permetre el luxe de posar-te a llegir, com si no hi hagués res més per fer al món que agafar un llibre i posar-se a llegir?”

La nena, dòcil, que tanca el llibre i agafa el drap de la pols. Quan va haver tret la pols de totes les portes de la casa i maleïda la gràcia que li feia, perquè en acabar amb la darrera porta la pols ja s’havia tornat a instal·lar a la primera, torna a agafar el llibre i s’asseu, les cames al seu lloc, com Déu mana, com és d’esperar en una nena de casa bona, i no un peu a sota el cul, com li hauria agradat. S’embranca de nou amb la lectura i apareix l’àvia dient “Nena, què fas aquí perdent el temps, ja ho tens tot fet?”

Bona minyona, s’aixeca de nou per parar taula, que és el que s’ha de fer en aquell moment.

Després de dinar s’ha de desparar taula. I després, cal fer els deures. I encara s’ha d’anar a comprar. Més tard s’ha de preparar el sopar i, no sabem on està escrit, però queda clar que ella ha d’ajudar. Quan arriba el pare caldrà sopar, recollir –ho tot, preparar-se la bossa per l’endemà i anar-se’n a dormir, com fan les nenes que es porten bé.

La nit passada, en justa venjança, mentre recull aquell famós premi literari, mira a la càmera fixament i fa un gest que no se’ls escapa en absolut a la mare i l’àvia, que la veuen per la televisió: una gran botifarra, mentre aguanta el drap de la pols matxucat a la mà dreta.
.

autora: Arare, del blog Des del meu mar (conte amb 365 paraules)

.

242.- Ave

.
Todo comenzó antes de ti...
(Anónimo)
.

—Estoy a nueve Parsec de ti, puedo sentir tu aliento.
Ave, Ave, Ave
Luego de billones de años, estamos juntos otra vez, como al principio.
—Recuerdo (esa era mi función) lo molesta que te pusiste cuando fui elegido Explorador.

— ¿Tenías que ser tu? —Dijiste.
Mientras yo te hablaba de..." Privilegios", "de la comunicación con otras civilizaciones", "del conocimiento"... y era nuestra última noche. Porque al otro día (EL DÍA DE LA PARTIDA), cuando todos celebraban, mi mente superaba la velocidad de la luz, en el interior de una semiesfera indestructible."La memoria de los Dioses", en todo mi ser bulle la sabiduría de un universo que desapareció, hace ya mucho tiempo. Mas yo existo en cualquier dimensión y la duda me es ajena. Aún así el Cosmos no responde al grito, ecos tatuados de pirámides; monolitos, rostros herméticos, párrafos de un mismo pasado por los que no corre ni una gota de vida. Es así, que ubico tu canto (que existió siempre), y me dejo conducir.
Ave, Ave, Ave
Entro en la atmósfera, la fricción quema la celda protectora. ¡LIBRE!
Y estoy junto al árbol. Ahora debo ser cuidadoso, camuflaje perfecto, el más atractivo de sus frutos. Ella aparece por el camino, leo claramente sus pensamientos:
"...mas del árbol de la Ciencia del bien y del mal no comerás; porque el día que de él comieras, ciertamente morirás".
Repito su nombre, y este devuelve su reflejo.
Ave, Ave, Ave
Eva, Eva, Eva La última clave ha sido conjurada y sus dientes clavan mis carnes en placentero dolor.

.
autor: Ricardo Acevedo Esplugas (Cuba)
.
Web relacionadas:
Revista Digital miNatura: http://www.servercronos.net/bloglgc/index.php/minatura/
Blog miNatura-Soterrania: http://minaturasoterrania-monelle.blogspot.com/
.
COMENTARIOS EN CASTELLANO POR FAVOR
.

241.- Comunicat de guerra

Comunicat d'ultima hora.

Les batusses que tenen estorada la població de Barcelona en els últims dies, esdevenen enfrontaments generalitzats. Els combats se succeeixen per terrats i carrers, es lluita per cada farola, plataner i palmera de places i parcs. La guerra entre les cotorres de pit gris i els coloms és, ja un fet.

La difícil convivència d’aquestes dues especies, sempre precària, sembla que ha arribat al seu punt i final.

Darrers informes, indican que l’origen de l’actual conflicte es troba en la relació entre una cotorra mascle del barri de Gracia i una coloma de la part de Sarrià, que els clans no consentien. Quan la parella tenia intenció de fugir a un paratge indeterminat del Baix Llobregat, van ser sorpresos per parents que van provocar la mort de la cotorra i de dos familiars de la coloma. Des de llavors les venjances s’han produït en els dos bàndols, fins arribar a l’actual situació de crispació.

La por, ha provocat l’abandonament de moltes colònies i els desplaçats fugen cap a la corona suburbana de la ciutat. Aviat serà difícil trobar aliments i acolliment per tanta població, han advertit les oenagés.

No es pot donar una xifra del nombre de baixes que s’han produït fins el dia d’avui, donat que normalment no es troben cossos al carrer.

A micro tancat, un membre de la comunitat dels pardals assegura que les responsables, són les gavines, que aquests dies pugen en gran número des de la Barceloneta.

Representants de l’esquiva i reservada colònia de falcons xoriguers de la façana marítima de la muntanya de Montjuïc, han declarat que “tant ens fa que es matin els uns als altres, mentre no pugin a embrutar i molestar”. En canvi, les oques del Parc de la Ciutadella s’han declarat neutrals.

Des de la Federació Columbòfila Catalana, s’ha demanat el cessament immediat de les hostilitats, i la reunió entre els dirigents per pactar una treva.

L’alcalde ha aprofitat per expressar públicament la seva disposició a cedir les instal·lacions del Fòrum per celebrar una cimera.

En les properes hores podem assistir a una autèntica carnisseria que tenyirà els balcons i les façanes de la ciutat, de color sang.

Seguirem informant.

.

autor: Sergi Garcia Oset, del blog La meva perdició

.

autor del dibuix: Jaume Vilalta Casas (Dibuixos JVC)

.

240.- Una de hippys

.

Començàvem la dècada dels 70. Feia tres anys que érem casats i pel nostre aniversari vam poder comprar-nos un utilitari. Era un Seat 850 de color roig amb la tapisseria blanca. Era el primer cotxe i estàvem molt il·lusionats. Vam convidar als sogres i tots plegats vam anar a la platja, a “Riomar”. Les dunes, llavors, encara no estaven domesticades i vam poder deixar el cotxe a tocar de la mar. En aquell moment vam veure que arribava un cotxe desllorigat, del qual van baixar dos nois barbuts, no gaire nets, i tres noies que duien uns vestits llargs, vaporosos i florejats. – Són hippys, li vaig dir a la dona. Els podries deixar la cartera perquè te la guardessin- A l’hora d’anar-nos-en vaig tenir dificultats. Les rodes del cotxe s’havien clavat a la sorra i em va costar molt de sortir. Per tal d’empentar el cotxe vaig deixar-me la “mariconera” dalt, al sostre. Quan vaig arrencar no em vaig recordar d’agafar-la i va caure a terra. Prop de La Cava, me’n vaig adonar que no la portava i trasbalsat i preocupat vaig girar volta cap a “Riomar”, sense gaires esperances. Havíem fet tres o quatre quilòmetres quan vam veure vindre un cotxe en direcció contrària. Un dels ocupants agitava reiteradament un objecte per la finestreta. Vam avançar un tros més i vam veure que era el cotxe dels hippys i que l’objecte que agitaven era la meua “mariconera”. Amb la documentació del cotxe a la mà anaven mirant la matrícula dels cotxes que anaven a la platja. Van pensar encertadament que si ens adonàvem de la falta, tornaríem a buscar-la. Avergonyit, per dintre meu, els vaig donar les gràcies. Més tard vaig mirar la cartera. Tot estava intacte.

.

autor: Josep Cid Ginovart

.

239.- Llar, dolça llar

.

Estem a la primavera, o a principis d'estiu, encara que pot ser que l’estiu ja estigui acabant, com a molt a finals de setembre. El sol fa estona que s'ha post, així que han de ser entre les vuit i les deu.

Ell maleeix, com gairebé sempre, encara que el seu estat d'ànim no sol sofrir massa alts i baixos.

- Uf, quina ressaca! El cap m’esclatarà. No degué de prendre'm l'ampolla sencera i deixar-ne una mica per al desdejuni. Millor em fico al llit ja - pensa per a si, mentre es tira per damunt la fastigosa lona que li serveix flassada - Fora, fora! maleïdes rates, filles de...!
- Hola - diu tímidament l'altre, el nouvingut- Puc jeure’m aquí, en aquest racó?
- Eh, qui?- balboteja ell, sense estar molt segur que la veu sigui real o si prové, com sovint, de la seva pròpia ment.
- Prometo no fer molt soroll - continua l'altre, com si res, com si estigués resant una oració un milió de vegades repetida.
- Fes el que vulguis - remuga ell - No em molestis. deixa'm en pau!
- Uns cabrons em van donar una pallissa ahir i tinc por de tornar a... -ell no sap de què cony li està parlant-. Ja saps - prossegueix l'altre- el que li van fer a aquella noia l'altra nit, en el caixer, amb la gasolina. Escolta, tu ronques?
- I jo que sé! - escup ell, cobrint-se el cap amb la lona.
- Em diràs almenys com et dius, no? - insisteix l'altre.
- No em dic res - respon ell, sorprenent-se de tal bajanada.
- Bé, doncs com et diuen?
- Ningú em diu res... Però et vols callar ja, hòstia! A ell li cruixirien les dents, si les tingués.
- Val, bona nit, tu.

Ell sent una mà sobre la seva espatlla i al mateix temps un fort dolor en el pit, mentre, la seva vida fon a negre.

.

Es fa fosc en el carreró.

.
autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món
.

238.- La dosi

.

Anhelava el moment esperat durant tota la setmana, que em faria sentir viu i li donava sentit a tot. Ja quedava poca estona per plegar, però encara era allà i m’hauria d’esperar un rato més. Els pensaments se centraven únicament en el moment que aviat esdevindria realitat. Recordava les sensacions que tindria arribat el moment, i el cos ja em demanava la corresponent dosi.

L’estrès acumulat i el mono creixent en línia ascendent conforme s’apropava l’hora de plegar, feien que anés enllestint l’informe que hauria d’entregar el dilluns a primera hora, amb rapidesa. Escrivia àvidament, tremolós, amb una gota de suor al front. Un glop d’aigua i una mirada a través de la finestra que em deixava veure una muntanya amb corriols, ajudarien a fer passar aquella darrera hora de la setmana.

L’hora arribà i sense ni dir adéu, vaig agafar el portàtil i correguí cap a l’ascensor, que era ple de bat a bat. Ho vaig deixar estar dirigint-me cap a les escales i baixant els graons de tres en tres, cargolant avall.

Ja al centre comercial, vaig obrir el portaequipatges del cotxe per deixar-hi l’ordinador, em vaig assegurar que a la bossa preparada hi duia tot el necessari. Després vaig tancar la porta, m’asseguí al volant i motor en marxa.

Mentre conduïa cap a l’esperada destinació, m’anava imaginant com em sentiria d’aquí a una estona i se m’acceleraven les pulsacions i assecava la gola. Vaig agafar l’ampolla d’aigua per fer-ne un glop, vaig engegar la ràdio, i vaig buscar una emissora amb música. M’aturà la cançó “The day that never comes” dels Metallica. En aquests instants vaig entrar a la carretera nacional i prement l’accelerador, em vaig situar al carril ràpid per continuar gas avall. Un altre glop d’aigua. A la ment passaven imatges de tota la setmana tancat a l’oficina: reunions tortuoses, treball intens, cafès ràpids, muntanyes d’informes per entregar, trucades amenaçadores, comandes mal entregades, incidències mal tancades... Aquests pensaments es barrejaven amb el fort desig que em superava i que de seguida podria satisfer.

Finalment, després d’entrar a la vila i agafar el carrer Olímpia per trencar cap a mà esquerra, vaig poder veure el rètol indicador de les pistes d’atletisme.

.

autor: Xavier Benet (conte amb 365 paraules justes)

.

237.- L'herència

Compareixen davant meu com jutge titular del Jutjat nº 69 d’aquesta ciutat, en Nicanor Casamitjana i Terraplena i Llibert Casamitjana i Terraplena en relació al litigi sobre l’herència d’Eduvigis Saltamartí i Pregadéu de Casamitjana.

Segons consta als certificats registrals que s’adjunten a aquesta sentència, la difunta Eduvigis Saltamartí, vídua de Venceslau Casamitjana i Miralcamp, era propietària d’un patrimoni, inventariat a l’annex, que té un valor total de 97.053’01 €.

Segons la seva declaració que jo, el jutge, he comprovat, els germans Nicanor Casamitjana i Llibert Casamitjana, són nebots de la difunta i els únics parents vius de la mateixa amb dret sobre l’herència que en aquest acte reclamen.

Preguntat el Sr. Nicanor Casamitjana exposa que com la difunta no ha tingut fills ha estat ell qui, sense abandonar la casa familiar, s’ha comportat com a tal, cuidant-la i acompanyant-la fins l’últim moment. Quan això no va ser possible, ell mateix s’encarregà de tramitar l’ingrés de la difunta a la residència d’avis on ha mort. Declara que en cap moment va rebre cap ajuda del seu germà i per tant reclama per si la totalitat de l’herència deixant pel seu germà únicament la legítima corresponent.

Preguntat el Sr. Llibert Casamitjana exposa que és cert que ell va haver de marxar del poble perdent el contacte amb la seva família que va quedar-hi. Indica, però, que això demostra que el seu germà és el que ha gaudit durant aquests anys del patrimoni familiar en exclusiva, tenint així casa i terres sense haver de pagar res. Per tant reclama per si la totalitat de l’herència deixant pel seu germà únicament la legitima corresponent

Vist l’anterior, fetes les deliberacions corresponents i considerant els drets legals d’ambdós litigants, SENTENCIO que l’herència d’Eduvigis Saltamartí i Pregadéu sigui repartida a parts iguals entre els seus dos nebots.

Per tant, descomptats l’impost de successions de la Generalitat, la taxa de plusvàlua de l’ajuntament, les despeses de notaria i registre, les costes judicials i les minutes dels seus advocats queda un patrimoni total de 199’98 € que s’han de repartir al 50%.

Aquesta sentència es apel·lable davant instàncies superiors, previ abonament en aquest acte de 100 € per càpita en concepte de drets processals.

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

foto extreta d'Internet

.

236.- Un cop un nen em va fer un test

.

Un cop, ja fa molt temps, un nen em va dir un munt de mots a raig com si fos un llarg test:

Per què de nit és fosc? Per què el sol no hi és al cel? És que no som prou bons? Que li hem fet mal? Per què si fuig el sol es fa tot fosc? És la nit qui ve o és el sol que se’n va? Qui té el piu que mou el món? És com un joc de daus que treu un sis? Amb quin dels cinc dits puc fer jo el truc?

Puc fer la nit? Puc fer la llum? Per què el mar és blau? Per què el mar mai no se’n va com el sol? On és el tap del fons del mar? Qui va fer el món? On van els morts? On vaig jo? Qui ets tu? Qui sóc jo? On vas tu?

El test fou molt llarg, un pou sens fons. I jo com un mag, faig un joc de mans amb els “que” i amb els “com”. Li dic veus? Els mots fan tombs. Un llop és un poll. Un llac: un call, un lloc: un coll. El truc es fa curt i la sort un tros. I res és rar i res és cert si treus el cap i clous els ulls .Tot és un joc de mots on tot es torna un mot ple i res es fa buit. I si fas el que et dic, el mag ets tu i els mots són teus i el tap del fons del mar un roc ben dur fet de cor i cos de llums del sol que de nit fuig cap el cau d’un peix que mai surt del fons. El peix és el rei del mar i qui té el tap ben lluny de tots. El sol dorm al seu cau quan és de nit. Surt quan el peix li fa un toc: Au ¡ cap el cel que es fa tard, la llum vol ser a dalt! I és quan la nit fa el seu torn de no fer res. Ja ho saps tot, nen!

.

autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc (ens ha fet un conte monosil·làbic de nou)

.

235.- Llaminadures

La mare l’agafa al braç per tenir-la a la seva altura.

- I diguem, que li explicarem al teu germà quan arribi de l’excursió. Veurà que no queden ni galetes, ni xocolata, ni res de totes aquelles llaminadures que havia comprat per ell.

- Li podem dir que ha entrat una bruixa dolenta per la finestra, que tenia molta gana i que s’ho ha menjat tot.

- Ja! I tu creus que ell s’ho creurà?

- Ja veuràs com si, ell mai pensaria que la seva germana podria fer-li una cosa així.

Autora: bajoqueta

Blog: Terra de llibres

234.- Quan costa pujar al tren?

.

Volem fer les coses tant bé que de vegades la espifiem. És el cas d’una dona que ha vingut al poble a passar uns dies de vacances per poder parlar amb les que durant una vida han sigut ses companyes. A la mort de la seva mare, va buscar refugi en les filles. Ja s’havia preparat en temps anterior i en el lloc on fan vida s’hi comprà un piset per poder-hi gaudir el final dels seus dies.

Quan vingueren les filles a estar amb ella aquestes vacances ja quedaren que no marxaria amb elles. Volia endreçar la casa i fins l’any que ve.

Per no molestar a ningú, decidí anar a comprar el bitllet de l’Ave a Saragossa, així pujant a Ascó en un tren que feia cap a la ciutat manya, li seria fàcil. Per què s’aproparen a la ciutat de la Pilarica? Doncs per veure les estacions ja que en una arriba un tren i en l’altra té la sortida al destí on ella anava.

Els dies abans ja s’acomiadava :- Fins l’any que ve... Sí, marxo demà... Ho explicava tot tal com ho havia planejat, però el destí de vegades varia i si... Quan arribà a les sis del dematí per pujar al tren que sortia d’Ascò i que la portaria a Saragossa, aquell tren feia uns dies que l’havien suprimit.

La forma a la que s’advocaren fou, anar a Lleida per connectar amb el seu tren... Però i si no hi havia bitllet fins Saragossa? Per què quan en passa una... en poden passar dos... Divagant, divagant, colli un taxi, no podien perdre el temps i aquest la conduí a Saragossa, on amb sort estaria present per asseure’s en la butaca comprada amb antelació.

Ja dic que de vegades no cal preveure tant les coses. Al fi i al cap ella ho feia per no molestar a ningú que la traslladés a Saragossa o a Barcelona i com que no li volien cobrar, ara aquest desori, que podia evitar si hagués tingut l’error de preguntar pel tren que sortia d’Ascò a les sis.

.

autor: Anton, del blog Rebaixes

.

233.- El meu xai

Quan tenia sis anys aparegué al corral de casa un xai, no sé encara qui el va comprar o si va ésser un obsequi. Ara bé, la persona que ho féu coneixia perfectament els meus gustos doncs els animalons més preuats per mi eren: els cavalls i els xais.

El xai tenia al voltant d'un mes i mig i ja estava desmamat. Era de color blanc immaculat. Cada tarda, si feia bon temps, el treia a pasturar ja sigui a la vorera de la riera o a les "escamades". Gaudia de pastures esplèndides doncs l'herba era tendra i fresca i ensems li donava ordi, faves i morescs. Al tres mesos tenia una lluentor que conqueria cors. El veïnat del poble els hi semblava una figura de pessebre car era mansoi i amb seguia com un gosset. La seva veu (be, be, be...) era molt dolça. Acceptava amb fruïció els afalacs i que les meves mans amanyaguessin el seu cap i espatlles. Era per ell un bon pastor.

Un dia anant per la riera vaig relliscar i de sobte caigué damunt de l'anyell. El pobre no va dir ni piu però l'argila, com un paparra, niuà damunt la pell blanquíssima tornant-se groguenca. Vaig netejar-lo amb molta cura però la mullera no desapareixia. Tenia por de tornar a casa. No sabia com la gent del poble reaccionaria al veure l'estat calamitós del xai. La reacció fou positiva i la mare al veure’m em donà una abraçada i dos petons; llavors els meus ulls mosicosos es tornaren riallers.

Als quatre mesos feia patxoca. Les carns anaven posant-se als seus llocs i creixia la seva estatura. Però, de prompte, cap al cinquè mes agafa la ronya. Va perdre la gana i li costava molt seguir-me cap a la pastura. El pastor del poble el va mirar i ens va dir que tenia entroncany i que dissortadament no es faria gros. Amb gran desplaença vam sacrificar-lo als voltants de Nadal. Aquesta és la trista història del meu anyell sarnós.

.

autor: Eladi Huguet, Records vivencials d'Eladi Huguet

.

foto extreta de Google

.

232.- Àfrica

.

No sé com però, de sobte, em vaig trobar vestida amb quatre plomalls, envoltada de dones de pell fosca, nues, amb quatre robes de vestit, cridant i mirant l’horitzó sec de la sabana mentre uns homes venien cavalcant. A mi em van posar un mocador al cap i em van dir que em tapés i que em posés en un llit, com si estigués dormint. Que si algú s’apropava olorant-me havia de tenir tota la serenitat de no accelerar el meu cor a cent vint pulsacions i estar ben tranquil·la perquè no em descobrissin. Al cap d’uns minuts passava el que elles, tan sàvies, havien vaticinat. Em sentia flairada per un home al qual no li havia vist mai la cara, que m’ensumava com si jo fos la seva presa i ell, un gos caçador.

Mentre això passava vaig decidir transportar-me a un altre món perquè la por m’havia inhabilitat la realitat i vaig començar a volar per damunt d’ells mentre purpurines de colors venien a cobrir-me per ser la més bonica del món. Quan la bèstia va decidir anar-se’n perquè la meva flaire no li havia despertat cap instint me’n vaig adonar que siguis on siguis, passis per la situació que passis, el més important és fer volar la fantasia, imaginar-se móns millors i intentar que el nostre s’hi assembli.

.
P.D. A tothom que pateix o ha patit
.
autora: Sibil·la, participa a Relats en català
.

231.- El riu

.

Respiro a fons aquella olor d’aigua, de vegetació —de vida. Hem de pujar enuna canoa petita i em costa fer-ho amb les meves botes. Aquí les plantes parlen, no és broma. Em sento completament presa pel meu entorn, per aquella bellesa salvatge i pel sol que dibuixa rajos grogs a través de l'atmosfera. L’home indígena m'ensenya les seves dents, rient de la meva cara espantada, mentre uns ulls verds amb estrelletes grogues m'observen des de la superfície verda de l’aigua. Ara estic a dins, més aviat a dins de l’aigua, només separada per les parets fines d'aquesta embarcació tan petita i juganera. Acompanyo aquests pensaments amb un sospir profund i m’empasso saliva seca, mentre m'agafa un calfred. L'home no es mou, dret com un ciri, només rema. M'inspira tranquil·litat. De tant en tant, apareixen ulls esgarrifosos dins l’aigua, però jo miro de gaudir el nostre viatge. L'expressió de la naturalesa aquí, no té res a veure amb el que coneixia fins ara. Aquí no passa gairebé ningú. No és terreny humà i no està controlat ni explotat, només dóna espai a la vida. Sento que estic convidada a participar-hi, m'inspira molta alegria i al mateix temps un autèntic respecte. M'adono que fins ara era molt ignorant. Aquí cadascuna de les coses té el seu lloc —i potser, fins i tot, jo també. De sobte tinc la sensació que no ens pot passar res i que tot és com ha de ser. Ara la canoa es dirigeix cap a una vora coberta de palmeres blaves. Com que veig que la terra és plena de cocodrils, aturo la respiració una altra vegada. L'home em fa senyals de no moure’m. Primer deixa que alguns cocodrils se'ns acostin sobre la terra fangosa i aleshores comença a cantar d'una manera estranya. Al cap d'una estona sembla que els cocodrils perden l'interès en nosaltres i marxen. L'home es gira cap a mi i somriu. Veu que em començo a relaxar. —Has après una cosa nova, oi estrangera? T’has adonat que no hi ha diferència entre tu i jo, els cocodrils i el riu i la selva?

.

autora: Brigitte Kisters

.

230.- Els somriures de l'Ènia

.

El mínim soroll de la clau al pany fa que la nena s'alci del terra i corri cap a la porta. Arriba la seva mare després de la feina i vol abraçar-la. Li explica què ha fet a l'escola i el menú del dinar i, mentre ella la besa a la galta i li eixuga una taca de xocolata de la comissura dels llavis, apareix l'assistenta que espera per endur-se l'Ènia i banyar-la. Educadament, la saluda i demana a la petita de deixar descansar la seva mare.

Somriu. L'Ènia es fa gran, el proper mes complirà set anys; la veu canviada dia rere dia, que aprèn amb rapidesa. És llesta, i cal que dissimuli davant d'ella. Aquest somriure, en desaparèixer la nena, s'omple d'amargor. Fa unes setmanes, la vida de la Felitsa s'ha capgirat. Arriba cansada, rendida, deprimida fins i tot.

Es desploma damunt de la butaca, clou els ulls i recorda l'olor de la sala d'espera i de la consulta, la textura del sobre on hi havia l'informe de les proves, l'agror en llegir el diagnòstic i en escoltar les paraules de l'oncòleg. Carcinoma ductal invasiu. La darrera mamografia l'havia detectat, per això la Felitsa va decidir informar-se'n i actuar. Recolzada per en Ramon, el seu marit, va visitar altres especialistes, que van coincidir amb el primer diagnòstic. Cada oncòleg proposava les diferents maneres d'intervenir el càncer mitjançant cirurgia, teràpia hormonal, quimioteràpia o radioteràpia. Però la decisió final havia de ser de la pacient. I va ser difícil.

Avui, la Felitsa ha arribat a casa com cada tarda, però avui també ha estat la primera sessió de quimioteràpia. El tractament és agressiu, ho sabien, però és el que més garanties de curació aconsegueix. Se sent cansada, amb nàusees. Però el somriure i l'abraçada de l'Ènia la reconforten. Aviat hauran de dir-li que la mare està malalta perquè la caiguda del cabell serà inevitable. Però la Felitsa seguirà endavant perquè en Ramon serà al seu costat i l'Ènia no pararà de somriure-li. I quan estigui dèbil per treballar, demanarà la baixa mèdica i ajustaran l'economia amb el sou d'en Ramon únicament i l'Ènia s'emanciparà i es casarà... Però això ja són figues d'un altre paner...

.

autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra... (conte amb 365 paraules justes)

.

229.- La festa

El món dels somnis preparava una festa. Ainé, la deessa de l’amor, havia estat la millor en exercir el seu poder. Va haver de lluitar molt contra l’odi, el desencís, la desesperança i la por. Tots volien aconseguir la seva fita, però el triomf havia estat del sentiment que il·lusiona i dóna vida.

Tothom es preparava pel sopar i el ball d’aquella nit. Es materialitzarien quan els humans dormissin. Zeus, el rei dels déus, va cridar les forces de la natura. Havien d’omplir el cel d’estels que il·luminessin la foscor del no res. Iris, la missatgera, escamparia el característic olor de roses.

La llista de convidats era molt llarga. El món dels somnis abastava des del principi dels dies fins a l’eternitat. L’havia elaborat curosament Atenea, que dominava les arts i els oficis.

En arribar l’hora, tots acudiren a felicitar l’Ainé amb un regal. Orfeó, el déu de la música, li regalà un arpa perquè aconseguís el so amb què balla el cor dels enamorats. Poseidó, el déu dels mars, li oferí les ones perquè es pogués bressolar mentre treballava. Mercuri, el missatger, unes ales que l’ajudarien a salvar les distàncies a través de l’aire. Així no arribaria tard al seu treball. Els regals, meravellosos, la van fer feliç.

De repent, al mig de l’apogeu, aparegué un ésser desconegut. Tot resplendia per on passava. Duia un cistell a les mans, guarnit amb roses de color rosa. Es dirigí a l’homenatjada i li digué: “Sóc Moiras la deessa del cicle vital dels humans. Filo el fil de la seva vida fent petits cabdells. Aquest present, et permetrà construir un camí plaent amb què acompanyaràs tot el que neixi de mi”.

L’Ainé agafà el cistell encuriosida i, agraint-li, va mirar què contenia. Tothom li va fer rotllana. La deessa va anar traient peces de fruita. Talls de síndria I de meló i gotims de taronja i mandarina, evocaven una de les meravelles dels humans: el somriure. En treure’ls es començà a formar un llarg camí que convidà la deessa de l’amor a recorre’l. Des de aquell instant, l’amor és un sentiment arrelat en els humans que els fa adonar-se’n que són vius i els fa somriure amplament.

.

autora: Pilar, del blog A encesa de llum (conte amb 365 paraules justes)

.

228.- La intrusa

.

Encara recordo el dia que vas venir a viure a casa... Per molt que des del primer moment ens vam voler fer amics, no vam saber connectar. No ens vam entendre i vam acabar odiant-nos, de tal manera, que tu a vegades tremoles de ràbia només de veure’m.

El que sí vas saber guanyar-te és la confiança de la meva dona. Ella sí que t’estima amb bogeria! M’ha donat un ultimàtum; sinó intento canviar la relació que tinc amb tu, ella acabarà per deixar-me.

La meva esposa és la persona que més estimo en aquest món i no la vull perdre, sobretot si és per culpa teva. Per això, m’he plantat davant teu per un, dos, tres i més cops per fer les paus... però m’ha resultat del tot impossible! Per molt que intento portar-me bé amb tu, no puc. És més, em desesperes, em continc per tal de no insultar-te, per tal de no esmicolar-te en mil i un bocins; i tot això ho faig per la meva estimada dona, i en el fons, per mi mateix.

I tu em mires indiferent amb el teu gran ull de lluïssor metàl·lica. I poc a poc el negues de llàgrimes falses per fer-me creure que a sobre el culpable de tot sóc jo! Maleïda rentadora!

.

autor: David Valle, participa a "Jo escric"

.

227.- Un dia és un dia

.

Avui menjaran pizza. Un vespino vermell aturat a la porta, amb un bagul al darrere, n’és la prova inequívoca. El repartidor surt del cancell, desa la funda i el motoret peteja. Han tancat i el llum del rebedor s’ha apagat. No ho hauria dit mai, que el matrimoni X en fossin, de pizzes. Juraria que en aquella casa per sopar s’hi menja vianda. Una verdureta bullida i un xic de peix. Uns llegums saltant de l’olla i una truita de ceba. Avui toca una pizza demanada per telèfon i lliurada en menys de mitja hora. Un dia és un dia.

.
Potser no tenien ganes de cuinar. És possible que les bledes, oblidades al foc, se’ls hagin cremat. Tal vegada tenen el nebot de visita i li venia de gust un extra. Potser fan la cuina nova i el lampista no els ha connectat el terminal elèctric de la placa de cocció. Podria molt ben ser que ell fos de viatge i ella tingués un amant. O -qui sap- ell ha escanyat la dona i, enterrant-la al pati, s’ha fet tard.

.

Jo en menjo molta, de pizza. Molta. Cada nit. És el que millor em va per instal·lar-me davant del vídeo i tornar a mirar, un cop més, "La finestra indiscreta".

.

autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa

.

226.- Rehabilitació

.

En sortir de la presó, va quedar-se parat mirant a banda i banda amb els ulls mig clucs. Els guàrdies tancaven la porta i li desitjaven sort. El seu únic equipatge, una motxilla agafada per una sola nansa que contenia molt pocs objectes propis. Va extreure’n una cigarreta i la va encendre, l’ajudaria a pensar quin havia de ser el seu següent pas. Deu anys portava en aquell centre. Deu. Va entrar-hi amb tan sols vint anys, havia perdut la seva joventut en aquell forat infecte. Però s’ho havia merescut. Havia tingut molt temps per penedir-se d’haver matat aquelles dues noies després de violar-les. No entenia què li passava pel cap, però aquell impuls, en el moment de cometre aquells crims tan menyspreables, li havia semblat irrefrenable, com si tingués una bèstia a dintre. En aquell centre havia rebut molts més cops dels que recordava haver rebut per ser un nen inquiet i entremaliat, i molt més durs, és clar. Havia patit molt, els criminals com ell no agraden a ningú, ni tant sols als altres assassins i estafadors que omplen les presons. Però havia resistit totes les agressions sense respondre-les, i gràcies a això només s’hi havia estat deu anys. Ja era prou dura la situació com per buscar complicacions. Es sentia un home nou, endurit per la seva vivència, no volia tornar-hi a passar. Volia deixar enrere aquest malson.
Va decidir premiar-se per haver sortit. Tenia pocs diners, però es conformava amb un cafè, un cafè de veritat, assegut en un bar, llegint el diari… com una persona més, una persona anònima. El barri havia canviat, va caminar fins a trobar una cafeteria que li fes el pes. No va ser gens difícil. Va seure en una taula i va demanar un cafè amb llet a una cambrera que li va semblar una preciositat. Va sospitar que era pel temps que feia que no estava amb una dona, però no va parar de pensar en ella mentre esperava que tornés amb el cafè. Quan ella va deixar-lo sobre la taula, ell instintivament va agafar-li el braç pel canell, fort, i la va mirar fixament amb una brillantor especial als ulls. La bèstia despertava.

.
autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't" (conte amb 365 paraules justes)
.

225.- Consecuencias encontradas

.

En la radio de su vehículo daban el estado del tiempo, el de siempre por esas fechas, nieve y frío en el norte. Las curvas a derecha e izquierda se iban sucediendo; ya quedaba poco para alcanzar el punto más alto de aquella carretera que, aunque obscura, era bien conocida por él.

A la salida de una curva, en el centro de la calzada, una figurita blanca, con las orejas tiesas, se quedó como hipnotizada mirando fijamente el haz de luz que le deslumbraba. Ramón no quiso evitar que su instinto de cazador le hiciera mover la palanquita que conectaba las luces largas y que, enderezando el volante, hundiera un poco más el pie en el acelerador.

Metido en una bolsa de plástico, lo colocó sobre el asiento del acompañante y fue en la primera curva de bajada cuando su pieza, entre estertores, dio un salto.

Sus familiares y amigos lloraban desconsoladamente “¡pobre Ramón!...¡maldito conejo!”.

.

autor: Agatón Martínez, del blog Barruntadas e imágenes

.

224.- Un paper volant

.
La pressa el portava. Anava a l’hospital. Estava citat per l’escàner per revisar-li tot el budellam. Parà el cotxe. Tancà la porta. Es dirigí a l’entrada del lloc. Un local modern ple de vidre, fins les portes. Quan s’apropà a la porta esverat per la pressa la porta mecànica de vidre no s’obrí i ell donà un cop superb, tan superb que caigué redó al terra sense alè. L’esperit que tots duem, davant el cos mort s’escapolí d’ell, collí el paper i travessant el cristall s’endinsà en la sala d’espera, salvà la cua del personal es situà en la guixeta on entregaven els volants.

- Voldria el volant per la meva visita. – deia l’esperit a la infermera, ensenyant un paper que semblava que volés...

- Qui és aquest que em parla? Sou vostè...?- dirigint el seu afecte al caparró que també amb un paper a la mà esperava atenció.

- No, jo soc eix,... – enlairant el seu paper - Aquest es deu voler colar...

Mentre a la porta de vidre hi havia un sens fi de persones volent ressuscitar aquell cristo. L’avalot era infernal. La porta no cedia.

L’infermera digué : - A qui li toca ara, doncs?

L’esperit es posà davant... Furgà en els papers, agafà el seu volant i volant marxà, mentre la vista i mans dels presents volien recollir el paper que volava.. No en varen sortir... El paper era un avió veloç que prenia altura.

I desaparegué cap a la sala de l’escàner. L’infermera que atenia l’escàner al veure volar un paper i una veu que la reclamava es va desmaiar, el metge, espantat, no sabia que fer...

- Em poso dins l’aparell... No badi home... Veu, ja està. Firmi aquí – deia l’esperit, davant de l’ensurt i inoperància del facultatiu – Au, adéu.

Volà amb el paper l’esperit de retorn fins trobar el cos de l’accidentat mort. Havien passat segons de tot l’enrenou. Es col·locà de nou dins d’aquell munt de carn i digué:

- No tens res, carallet, ressuscita – i el mort s’aixecà davant l’esgarrifança de tots.

I la porta no va obrir-se. L’home retornà al cotxe... La gent, esgarrifada, se’n feia creus del miracle.

.
autor: Anton, del blog Rebaixes
.

222.- Avui, sí

.

Com cada tarda, espera el metro arrambada a la paret, davant la publicitat. L’andana és plena. Fa recompte i allà hi és l’avi del diari, la senyora amb bosses del súper, el desimbolt executiu amb corbata, mans a les butxaques i abric al braç, la noia amb el casc de color rossa..., els de sempre.

L’agut xiulet acompanyat de soroll de ferralla precedeix al morro del tren, que obre d’un cop sec totes les portes. Ball de viatgers: ella es repenja a frec de la paret de l’esquerra, la portadora del casc, seu al bell mig dels seients reservats – embarassada? crosses? velleta? -, l’avi lector s’espera un altre tren, un despistat, amb motxilla plena, ulleres de sol com negra nit, entra a l’últim moment, entrebancant amb l’esglaó i saltant amb empenta. Quiet, enmig del vagó, dissimula tirant-se enrere el serrell, però el tren engega i trontolla cap a les bosses de plàstic disposades acuradament entre ambdues cames de la senyora. Alguns desperfectes i abraçades sobtades.

Ella no pot dissimular i somriu obertament. De sobte, obre i mira els apunts. Però el somriure no marxa dels llavis. Mentre tant, el propietari del serrell, es desfà en expressions de disculpes i s’adona que ella el mira.

De fet, els apunts són força ensopits, plens de dibuixets fets als marges. Tres estacions més i veu com el senyor Ulleres Fosques creua el vagó i roman dret a prop seu.

El tren perd velocitat. Un toc de xiulet i s’obren les portes. El noi comença a acostar-se i, de cop, l’etziba “gràcies pel teu somriure”, somrient alhora, i fica el peu a l’andana.

Només té temps de veure’s repetida als dos vidres negres. El cor li batega cada cop més de pressa. El noi surt. Aviat, l’andana és buida. Sona el xiulet i es tanquen les portes. Mira l’exterior i veu el xaval separat pel vidre que saluda amb la mà, mentre es fa petit entre dues línies de fuga.Busca un lloc, entre tants seients buits. Dos o tres passatgers aixequen la vista. Ella seu, tota vermella. De bona gana, diria “què us heu adonat?” Però no ho fa, encara que, avui, a la fi, algú l’ha vista.

.

autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes)

.

221.- Para-juga

.

De vegades, quan marxava a treballar, la mare em deixava amb la veïna. Si ella tampoc hi era, el seu pare, el vell Rafel, tenia cura de mi. Estenien una catifa verda amb dibuixos vermells, i em donaven un grapat de ninotets de plàstic: indis decapitats, vaquers mancs, soldats desarmats i algun cavall coix. Ah!! I un preciós carruatge sense rodes.

El meu petit món es veia reduït als límits de la catifa, que ni jo ni cap de les joguines gosaríem en ultrapassar. Durant aquelles estones jo era feliç ningú em marejava, no existia per ningú.

El vell Rafel s’asseia vora el balcó amb la seva cadira de bova, d’on no es movia per res del món. Jo de la meva catifa tampoc. Ell podia passar-se hores sense dir res, jo no tenia cap intenció de parlar. Ell era feliç mirant el carrer i donant-li voltes a les seves cabòries, jo ho era embotit en el meu limitat i fascinant Far west de catifa.

Sols a vegades abandonava el meu joc d’indis i vaquers esgarrats, sorprès per l’esglaiadora tos asmàtica del meu singular cangur o quan ell amb ganes de juguesca, des de la seva cadira em donava ordres:

-Manelet, para!!, - i jo deixava totes les joguines i em quedava quiet com un estaquirot mirant-lo.
-Manelet, juga!! – i jo tornava al joc.
-Manelet, para !!
-Manelet, juga !!

Quan ja havia satisfet la seva curiositat i havia comprovat que jo no tenia cap intenció de protestar ni esclatar a plorar, em deixava tranquil, i jo podia tornar als meus silenciosos ninotets.

Una nit, els xiulits del vent de dalt es van confondre amb la tos del vell Rafel, fins anul·lar-la. Des de la meva habitació, dos pisos més amunt, vaig pensar:

-Igual el vent s’endú la tos del senyor Rafel.

Vaig encertar. No vaig tornar a sentir la seva tos. Però tampoc el vaig veure més assegut a la cadira de bova. Ni tampoc ningú va jugar amb mi al divertit joc del “para-juga”.
Mai vaig dirigir-li una paraula, el saludava amb un somriure i m’acomiadava obrint i tancant la mà, i sento que al menys vaig quedar a deure-li un: Gràcies!!

.

autor: Juanma, del blog De Roquetes vinc (conte amb 365 paraules justes)

.

220.- El cometa 1888

Des de tota la vida, des que era petita, havia buscat al cel, l’estrella dels Reis d’orient. Ella l’havia vist mil vegades, en els llibres, dibuixos, pessebres... sabia ben bé com era: era una estrella, amb les seves puntes i una bona cua, ben gruixuda lluminosa i consistent.

Cada any demanava un munt de coses als Reis, algunes les hi portaven, d’altres no, però ella s’hi conformava molt bé i se sentia sempre feliç del que li havien dut.

Un any va demanar que, la nit de Reis, passés l’estrella d’orient per damunt de casa seva, que ella la pogués veure. I va dir que no demanaria res més...

Els seus pares l’avisaven que aquell desig era molt especial i que els Reis duen regals no estels i que els estels en el cel, fan el seu curs i no es poden canviar. Però ella va dir que els reis eren Mags i que ho podien tot. I que ella no volia pas l’estel, només veure’l passar pel cel.

Encara faltava més d’un mes per Nadal i ella ja estava decidida... els pares tenien encara l’esperança de poder-li treure del cap. Però un dia quan ja s’apropaven les festes, mirant el telenotícies, van sentir:

“La nit de reis d’aquest any serà especialment màgica, el cometa 1888, tornarà a passar prop de la Terra i es veurà especialment lluminós. Com un regal dels Reis d’orient per a tots els nens i nenes.”
.

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

.

219.- El rostre dels àngels

El Dr. Jaume acaba la jornada a l’Hospital, després de passar tot el dia visitant pacients desitja enllestir la feina. Cada dia, per sortir, intenta passar ràpid pel passadís, només faltaria que algun malalt el cridés! Vol anar a casa a dutxar-se, vestir-se amb roba de marca i donar un vol amb el cotxe de luxe del seu company de festes.

Al passar pel davant de l'habitació 845 s'adona que està mig oberta i una llum petita deixa veure la cara del petit pacient que, ajagut al llit, crida al jove metge.

-Bona nit senyor metge - diu el petit pacient.
-Bona nit - li respon en Jaume.

Obligat a aturar-se, però pensant amb quina roba és posarà avui a la nit, en Jaume treu el cap per la porta.

-Senyor metge, si veu a la meva mare li dirà que vingui, si us plau.

En Jaume mira al darrera per si veu algú, i ni a un costat ni l'altre, en recança entra a dins l'habitació i seu a la cadira del costat del llit.

-Com et dius?
-Isaac, i tinc vuit anys, senyor metge.
-Com et trobes?

Amb el cap afaitat, els ulls cansats i amb una veu que li surt de l'ànima, li diu:

-Senyor metge, no vull donar-li més feina, prefereixo no dir-li com em trobo.
-Senyor metge, quan vegi a la meva mare li dirà que l'estimo, tinc por de haver-la fet enfadar perquè es passa el dia plorant.
-No Isaac, ella plora perquè vol que et posis bé, que puguis anar a l'escola, que puguis anar a jugar.
-Senyor Metge, jo no podré fer que la meva mare no plori. Jo m'estic morint.

En aquell instant s’aturà el món fantàstic del jove metge. Agafant-li la mà menuda, li acaronà la cara i li feu un petó al front.

-No et preocupis petit, jo li explicaré a la teva mare.

Quan arriba a casa sona el telèfon, és el seu amic que, tot animat, el convida a sortir.

-No, avui no puc sortir.
Es posa al llit i deixa una llum petita encesa i la porta mig oberta, i plora en silenci. Avui ha vist el rostre d’un àngel.

.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

.

218.- Conte de Nadal

.
Feia molt fred aquell matí. Els cartrons i les mantes un pèl llardoses, amb prou feines l’abrigaven. Tenia el nas i les mans gelades. Fins el moll de l’os gebrat. Va recollir la seva casa ambulant: els cartrons i les mantes espellucades, tacades de vi barat, de vòmit i de ràbia. Sabia prou bé que el fred que sentía era molt íntim. Que el duria cosit a la pell i a l’ànima tot l’hivern.

Va relligar-ho tot amb un vell cordill brut, tan brut com tot ell, no tenia on anar. Els caixers ara els tancaven per no haver de servir d’aixopluc a gent com ell i això era una bona putada… sobretot al desembre… No havia menjat res més que les restes d’una cuixa de pollastre que anit va trobar en un contenidor... Ser un sense sostre l’amoïnava menys que ser un sense paret...

Quin dia era? Quin any? No ho sabia. Però va començar a moure’s pel carrer il·luminat amb tot de llumetes de colors de les botigues, se sentien uns cants estranys, la gentada anava amunt i avall, sense veure’l ni mirar-lo, traginant paquets i regals.

Va voler fer el gest d’entrar dins una botiga però el van escridassar de manera inmediata, cruel, i va girar cua, cap cot. Sí, feia feredat, pudor i anava esparracat… les grenyes li tapaven els ulls, anys abans plens de brillantor, ara apagats com una bombeta fosa. Es va deixar caure enmig del carrer, li importava ben poc ser aixafat per un cotxe. Va passar el que implorava: un cop sec i brutal, un xoc impactant, un rastre de sang i de sobte la foscor.

Dies més tard es va despertar... no recordava res en absolut... va sentir una veu que el cridava pel seu nom... es va girar sorprés i va veure dos individus estrafolaris vestits luxosament que anaven muntats dalt de camells... li van dir que l’esperaven, que acabés de vestir-se i pugés, ell també, dalt d’un camell... que s’arreglés la capa i es cordés les botes… que tenien molta feina aquell any i havien d’anar molt lluny... On t’havies ficat Baltasar? I va recordar uns crits: al negre! al negre! i la foscor.
.
autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc (conte amb 365 paraules)
.

217.- Pavel i els dimonis

Pavel es va despertar amb un crit. Dormia en el llit que aquell matí havien recollit de l’hospital abandonat. Va mirar de tranquil·litzar-se. Tenia vuit anys, devia ser un malson.

Però no, el llit l’engolia. Unes ungles afilades l’agafaven. Una forta pudor a sofre i peix, l’asfixiava.

El dimoni l’arrossegava per un pou mal il·luminat. Pavel cridava i plorava.

Van arribar a una caverna, on va ser emmanillat a una llarga cua de nens amb pijama. Els Dimonis els turmentaven a cops de fuet.

Pavel només pensava com l’havien enganyat l’avi Mika i la Gertrud. Ells deien que sota el llit o dins l’armari no s’amagava cap monstre.

Els nens, esperaven aterrits. El Gran Dimoni, llegia d’un full i apuntava amb una ploma.

Recitava un nom i una gran aranya peluda baixava pel seu fil, enxampava un nen i tornava a pujar ràpidament fins el sostre. A dalt, tot era ple de teranyines i capolls. Altres vegades un dimoni n’agafava un i se’l cruspia allà mateix. La majoria, però, anaven cap les cambres frigorífiques.

Llavors, el Gran Dimoni va dir el seu nom. El va mirar amb una mirada terrorífica. Va veure tot l’enuig i la ràbia que el nen sentia. I va ordenar que el marquessin amb la marca dels dimonis.

El Gran dimoni va dir: - A partir d’ara has deixat de ser un nen. Treballaràs per ser un dimoni, i potser algun dia, et concedeixi tornar, per venjar-te -.

D’ençà aquell dia Pavel va tallar dits, orelles i peus per fer la sopa, va fregar els terres de sang, va cosir roba de pell humana. I va anar canviant. Menjava carn crua, li van créixer ullals, la pell es va fer dura i verdosa, li va sortir cua i unes petites ales de ratpenat.

Es va convertir en un dels dimonis més despietats i els seus companys el temien. Va guanyar-se el seu propi fuet, i va començar a posar els grillons als nous i fer respectar la filera.

Amb el temps, el mateix Gran dimoni li va encomanar la seva primera missió al món dels humans.

Per descomptat, la primera visita que pensava fer Pavel, era a la seva antiga família.
.

autor: Sergi Garcia Oset, del blog La meva perdició

.

autor de la foto: Jaume Vilalta Casas (Dibuixos JVC)

.

216.- Roses marines

.

Quan l’amor és viu, qualsevol esdeveniment és bo per estar junts, abandonar-se l’un al altra sense compromís afegit i deixant que siguin els impulsos els que portin el ritme del dia.

El dia assolellat i tranquil donava per una passejada en barca per la Costa Brava, admirant paisatges, i al fornit capità improvisat.

Mentre ella banyava el seu cos nu a coberta amb el sol de migdia, ell es banyava a les cristal·lines aigües de la solitària cala. Un petit moviment de la barca, indicà a ella que els seu capità s’acostava. Just en el moment de treure el cap per la barana, ell surt de sota l’aigua amb una rosa vermella entre les dents, oferint-li amb una mirada de complicitat, esperant alguna cosa a canvi.

Ella molt afalagada, no pot parar de pensar d’on ha pogut treure aquella flor, per donar-li com a sorpresa en un racó tan íntim i solitari. No volia pensar-hi més, sens dubte era un gran detall, l’amor diuen que accentua l’enginy i ara li volia recompensar.

Just quant els petons donaven pas al joc de les mans explorant els seus cossos, ella se n’adonà. Angoixa i ràbia juntes, fan acte de presència, en veure, dues dotzenes de roses surant al voltant de l’embarcació, enmig d’unes cendres sospitoses, que la fan passar de la passió al desencant.

Amb un cop de geni, llença la flor al mar, que anirà fent camí a mercè de les corrents, juntament amb les altres i una inscripció que diu: descansi en pau.

.

autor: Garbi24, del blog Garbi24

.

Un any per estrenar

. .

Si heu aconseguit despertar-vos ni que sigue amb una mica de ressaca... voldria desitjar-vos que este nou any vos porte només coses bones. (Podeu tornar al llit els que vau arribar més tard de les 7).

.

Com ja vaig dir ahir, avui tampoc hi haurà conte. Haureu d'esperar a llegir-lo quan publiquem el llibre.

.

* * *

.

Si habéis conseguido despertaros aunque sea con un poco de resaca... quisiera desearos que este nuevo año os traigo sólo cosas buenas. (Pueden volver a la cama los que llegaron más tarde de las 7).

.

Como ya dije ayer, hoy tampoco habrá cuento. Debéis esperar a leerlo cuando publiquemos el libro.

.