L’he perduda no la trobo enlloc... desesperada ploro. Començo a buscar-la. Tranquil·litzat Marta, torna a començar des del principi. Miro a l’armariet on penjo les claus; no hi és!vaig al dormitori busco entre els llençols, dins els calaixos, entre les calces i mitjons; no hi és! Potser en el caixer automàtic de la plaça. Surto de casa, baixo les escales de tres en tres, arribo al caixer, merda!una iaia a dintre, estic a punt de perdre tots els papers, finalment la iaia surt – Bona tarda nena – li torno la salutació amb un somriure una mica forçat, entro al caixer miro per tots els racons i no hi és!Marta com pot ser que l’hagis perduda???? Tu que no perds mai res, m’estiro els cabells- Torno a casa m’encenc una cigarreta i vaig a la cuina, buido tots els armaris de pots, olles i cassoles, ho deixo tot estès al mig de la cuina, deixo una nota a la senyora que ve a netejar a casa, -“demà Teresa faci net els armaris de la cuina, gràcies”- no tinc ganes de tornar-ho a endreçar tot. Em miro el desordre de la cuina a certa distància. Quan estic a punt de perdre tota esperança, m’assec a la cadira del meu escriptori miro dins la paperera i....els ulls se m’obren com dues llunes, l’he trobadaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.......una llàgrima em rellisca galta avall, ella em mira entre confosa i interrogant i em diu –“perquè m’has deixat aquí sola, en aquest raconet, entre paperassa que a hores d’ara no té cap sentit per a tu???? –Perdona’m li dic plorant. He trobat la paciència!!!! Pensava que l’havia perdut per sempre. La paciència la trobo sovint entre les mirades del que m’estimen, entre els somriures i les llàgrimes dels amics, entre les paraules de tots els meus blocaires preferits, entre les xerrades a la nit a la vora del foc, al centre ben col·locada en primera posició a l’aula de dansa, a la muntanya darrera un roure, a la feina entre les meves estimades col·legues i amigues de feina... en fi no crec que la torni a perdre....
autora: Marta Vilella
.
autora foto: Cristina Rufí
.
