220.- El cometa 1888

Des de tota la vida, des que era petita, havia buscat al cel, l’estrella dels Reis d’orient. Ella l’havia vist mil vegades, en els llibres, dibuixos, pessebres... sabia ben bé com era: era una estrella, amb les seves puntes i una bona cua, ben gruixuda lluminosa i consistent.

Cada any demanava un munt de coses als Reis, algunes les hi portaven, d’altres no, però ella s’hi conformava molt bé i se sentia sempre feliç del que li havien dut.

Un any va demanar que, la nit de Reis, passés l’estrella d’orient per damunt de casa seva, que ella la pogués veure. I va dir que no demanaria res més...

Els seus pares l’avisaven que aquell desig era molt especial i que els Reis duen regals no estels i que els estels en el cel, fan el seu curs i no es poden canviar. Però ella va dir que els reis eren Mags i que ho podien tot. I que ella no volia pas l’estel, només veure’l passar pel cel.

Encara faltava més d’un mes per Nadal i ella ja estava decidida... els pares tenien encara l’esperança de poder-li treure del cap. Però un dia quan ja s’apropaven les festes, mirant el telenotícies, van sentir:

“La nit de reis d’aquest any serà especialment màgica, el cometa 1888, tornarà a passar prop de la Terra i es veurà especialment lluminós. Com un regal dels Reis d’orient per a tots els nens i nenes.”
.

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

.

218.- Conte de Nadal

.
Feia molt fred aquell matí. Els cartrons i les mantes un pèl llardoses, amb prou feines l’abrigaven. Tenia el nas i les mans gelades. Fins el moll de l’os gebrat. Va recollir la seva casa ambulant: els cartrons i les mantes espellucades, tacades de vi barat, de vòmit i de ràbia. Sabia prou bé que el fred que sentía era molt íntim. Que el duria cosit a la pell i a l’ànima tot l’hivern.

Va relligar-ho tot amb un vell cordill brut, tan brut com tot ell, no tenia on anar. Els caixers ara els tancaven per no haver de servir d’aixopluc a gent com ell i això era una bona putada… sobretot al desembre… No havia menjat res més que les restes d’una cuixa de pollastre que anit va trobar en un contenidor... Ser un sense sostre l’amoïnava menys que ser un sense paret...

Quin dia era? Quin any? No ho sabia. Però va començar a moure’s pel carrer il·luminat amb tot de llumetes de colors de les botigues, se sentien uns cants estranys, la gentada anava amunt i avall, sense veure’l ni mirar-lo, traginant paquets i regals.

Va voler fer el gest d’entrar dins una botiga però el van escridassar de manera inmediata, cruel, i va girar cua, cap cot. Sí, feia feredat, pudor i anava esparracat… les grenyes li tapaven els ulls, anys abans plens de brillantor, ara apagats com una bombeta fosa. Es va deixar caure enmig del carrer, li importava ben poc ser aixafat per un cotxe. Va passar el que implorava: un cop sec i brutal, un xoc impactant, un rastre de sang i de sobte la foscor.

Dies més tard es va despertar... no recordava res en absolut... va sentir una veu que el cridava pel seu nom... es va girar sorprés i va veure dos individus estrafolaris vestits luxosament que anaven muntats dalt de camells... li van dir que l’esperaven, que acabés de vestir-se i pugés, ell també, dalt d’un camell... que s’arreglés la capa i es cordés les botes… que tenien molta feina aquell any i havien d’anar molt lluny... On t’havies ficat Baltasar? I va recordar uns crits: al negre! al negre! i la foscor.
.
autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc (conte amb 365 paraules)
.

208.- Bon Nadal!

Quan la Nàdia va quedar embarassada ell va desaparèixer, no va saber-ne mai més res. No tenia més família que la seva mare. Una mare llunyana i distant, que no es preocupava ni mica d’ella ni mai se n’havia preocupat. Malgrat tot la Nàdia va decidir tirar endavant aquella criatureta tan remenuda que ja sentia créixer dintre seu.

Se sentia sola en la seva decisió, sola durant l’embaràs, sola en el part. Quan ja feia dos dies que la nena havia nascut, la seva mare la va trucar per preguntar com estava i per dir-li que no sabia si podria anar a veure-la, que feia molt mal temps per viatjar.

No va ser gens fàcil tot plegat, la menuda, delicada, necessitava molta dedicació. I quan la Joana tenia dos anyets, i la portava al parc, va començar a parlar amb una àvia, la Pilar, que hi portava el seu nét. Es van trobar sovint i aquelles estones de conversa eren per a ella com una dosi gegant de vitamines.

La tarda abans de Nadal, la Nàdia passejava amb la Joana pel carrer, veia el Nadal a tot arreu i el sentia com una mena de burla de tot el món envers ella. Però passejava per no ser a casa. Ja feia estona que era fosc i es feia hora de sopar, ella allargava d’esma l’estona... de sobte sona el mòbil.

- Nàdia, hola guapa, Com estàs? On ets?
- Pilar, sóc al carrer passejant amb la Joana.
- Que no has anat a passar el Nadal amb la teva mare?
- No... no m’ho ha demanat i jo tampoc em veig amb cor de viatjar.
- I estaràs sola amb la teva nena?
- Sí
- Ni parlar-ne!
- Què vols dir?
- Que passaràs la nit de Nadal i el dia de Nadal amb nosaltres.
- No, tu tens la teva família... no vull molestar.Família? La meva filla que es passa la vida dormint i jo li cuido el seu nen i a sobre ni em parla... i el meu marit estarà tan encantat com jo. No cal ni que passis per casa teva. Vine directament a sopar.

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

207.- Conte de Nadal

.

Els companys de l’empresa havien marxat. Era Nit bona però no tenia cap pressa. Per a ell, era com un dia qualsevol i no volia anar a casa. Estava sol. La seua dona i la nena –la seua nena- havien tingut un accident, una nit com aquella, quan un camió va envestir el cotxe en què tornaven de l’escola. Era el primer Nadal que passava sense elles. Ja eren les vuit del vespre i la senyora de neteja el volia fer fora. Sense ganes, va ordenar per mil·lèsima vegada els pocs papers que tenia sobre la taula i al final, avorrit, es va aixecar, va agafar l’abric i va abandonar l’oficina.

No desitjava formar part de l’eufòria dels carrers ni de l’entusiasme dels vianants, encara que era impossible no adonar-se’n dels semblants d’alegria dels que l’envoltaven o no veure els regals embolicats que ja presumien la il·lusió del seu destinatari...Se sentia indiferent davant de tanta exultació. Aïllat en mig de tota aquella multitud, dins seu només hi havia lloc per l’absència i la memòria.

Altres nits com aquella la seua dona i ell preparaven un bon sopar, es mudaven, s’intercanviaven obsequis i se sentien feliços només pel fet d’estar junts. Però avui restaria sol. De fet, era com volia estar.

Derrotat va arribar tard a casa. Mentre es preparava un sobri entrepà, recordava aquell conte que li agradava tant a la seua filla, el de la pobreta que tenia fred i s’escalfava amb els llumins que no havia venut. Li havia explicat cada Nadal, igual que la seua mare ho havia fet amb ell. Li encantava la màgia d’aquella història i com per fi la solitud de la nena s’acabava i podia tornar amb la seua àvia.

Va sentir un soroll, era un mòbil i va ser conscient que s’havia quedat adormit al despatx...

- Pare, diu la mare que a quina hora arribaràs?

D’una revolada, es va posar l’abric, se’n va anar de nou cap als carrers contents i joiosos, va tornar a veure les cares d’alegria, els regals preparats per ser oberts...Tot era igual que abans, tot era repetit. Només que ara sí que era una nit màgica, era la Nit de Nadal!
.

autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir, (conte amb 365 paraules justes)

.