martes, 19 de enero de 2010

233.- El meu xai


Quan tenia sis anys aparegué al corral de casa un xai, no sé encara qui el va comprar o si va ésser un obsequi. Ara bé, la persona que ho féu coneixia perfectament els meus gustos doncs els animalons més preuats per mi eren: els cavalls i els xais.

El xai tenia al voltant d'un mes i mig i ja estava desmamat. Era de color blanc immaculat. Cada tarda, si feia bon temps, el treia a pasturar ja sigui a la vorera de la riera o a les "escamades". Gaudia de pastures esplèndides doncs l'herba era tendra i fresca i ensems li donava ordi, faves i morescs. Al tres mesos tenia una lluentor que conqueria cors. El veïnat del poble els hi semblava una figura de pessebre car era mansoi i amb seguia com un gosset. La seva veu (be, be, be...) era molt dolça. Acceptava amb fruïció els afalacs i que les meves mans amanyaguessin el seu cap i espatlles. Era per ell un bon pastor.

Un dia anant per la riera vaig relliscar i de sobte caigué damunt de l'anyell. El pobre no va dir ni piu però l'argila, com un paparra, niuà damunt la pell blanquíssima tornant-se groguenca. Vaig netejar-lo amb molta cura però la mullera no desapareixia. Tenia por de tornar a casa. No sabia com la gent del poble reaccionaria al veure l'estat calamitós del xai. La reacció fou positiva i la mare al veure’m em donà una abraçada i dos petons; llavors els meus ulls mosicosos es tornaren riallers.

Als quatre mesos feia patxoca. Les carns anaven posant-se als seus llocs i creixia la seva estatura. Però, de prompte, cap al cinquè mes agafa la ronya. Va perdre la gana i li costava molt seguir-me cap a la pastura. El pastor del poble el va mirar i ens va dir que tenia entroncany i que dissortadament no es faria gros. Amb gran desplaença vam sacrificar-lo als voltants de Nadal. Aquesta és la trista història del meu anyell sarnós.
.
.
foto extreta de Google
.

13 comentarios:

Pilar dijo...

Hi ha vivències que se'ns queden gravades per sempre més.
Mol trist aquest record, però en compartir-ho has revifat el teu xai.

JJMiracle dijo...

Mmmmmmm… xai a la brasa…

bajoqueta dijo...

Quan vaig llegir el conte em va venir al cap les ovelletes que tenia mon iaio i que de vegades matava algun per menjar. A mi em feia tanta pena :(

Pc, ets cruel :P:P:P:P

bajoqueta dijo...

Ai que pensant amb els xaiets m'he olvidat...

Moltes gràcies pel conte Eladi :)

Garbí24 dijo...

No es pot agafar carinyo a segons quins animals.
Bon conte

Elfreelang dijo...

Pobrissó xaiet! bon conte!

kweilan dijo...

Bon conte! Però aquestes històries sempre fan molta peneta.

La Meva Perdició dijo...

Desitjo que després arribés el cavall, i que tingués una vida llarga i coneixes un munt d'egües, per compensar el final tràgic del xai. Felicitats pel relat!

Anónimo dijo...

Bones!
Quins contes més macos que teniu penjats!
Coneixeu el del peix peixet? L'estic buscant i només trobo el del pescador que pesca un peix màgic que li concedeix tresors. Jo busco el del peix que no troba la seva mare. Em podeu ajudar? El meu correu és miquelarmengolr@telefonica.net
Gràcies!

Jordi dijo...

Ostres, quina pena, pobre xai!!

assumpta dijo...

Pobreeeeeeeet!
No n'hagués pas pogut tastar res... aaaiiii!
:)



PD. I a mí que no m'és gens, però gens desconeguda la imatge d'aquest xai... i a algú de vosaltres tampoc, oi?
=)

bajoqueta dijo...

Miquel, ara mateix no sé de quin conte ens parles :)

bajoqueta dijo...

Miquel, una persona m'ha passat este conte, no sé si és el que tu busques...

http://www.unamadecontes.cat/demo/show_video/78