242.- Ave

.
Todo comenzó antes de ti...
(Anónimo)
.

—Estoy a nueve Parsec de ti, puedo sentir tu aliento.
Ave, Ave, Ave
Luego de billones de años, estamos juntos otra vez, como al principio.
—Recuerdo (esa era mi función) lo molesta que te pusiste cuando fui elegido Explorador.

— ¿Tenías que ser tu? —Dijiste.
Mientras yo te hablaba de..." Privilegios", "de la comunicación con otras civilizaciones", "del conocimiento"... y era nuestra última noche. Porque al otro día (EL DÍA DE LA PARTIDA), cuando todos celebraban, mi mente superaba la velocidad de la luz, en el interior de una semiesfera indestructible."La memoria de los Dioses", en todo mi ser bulle la sabiduría de un universo que desapareció, hace ya mucho tiempo. Mas yo existo en cualquier dimensión y la duda me es ajena. Aún así el Cosmos no responde al grito, ecos tatuados de pirámides; monolitos, rostros herméticos, párrafos de un mismo pasado por los que no corre ni una gota de vida. Es así, que ubico tu canto (que existió siempre), y me dejo conducir.
Ave, Ave, Ave
Entro en la atmósfera, la fricción quema la celda protectora. ¡LIBRE!
Y estoy junto al árbol. Ahora debo ser cuidadoso, camuflaje perfecto, el más atractivo de sus frutos. Ella aparece por el camino, leo claramente sus pensamientos:
"...mas del árbol de la Ciencia del bien y del mal no comerás; porque el día que de él comieras, ciertamente morirás".
Repito su nombre, y este devuelve su reflejo.
Ave, Ave, Ave
Eva, Eva, Eva La última clave ha sido conjurada y sus dientes clavan mis carnes en placentero dolor.

.
autor: Ricardo Acevedo Esplugas (Cuba)
.
Web relacionadas:
Revista Digital miNatura: http://www.servercronos.net/bloglgc/index.php/minatura/
Blog miNatura-Soterrania: http://minaturasoterrania-monelle.blogspot.com/
.
COMENTARIOS EN CASTELLANO POR FAVOR
.

187.- Viatge a la platja dels despullats

El tren d’ones agombolades adquirí de nou l’aparença macroscòpica de cos, i em vaig tornar a sentir viu, agraint a Planck i a Schrodïnger la seva efectivitat en qüestions matemàtiques. Malgrat tot, no aconseguia vèncer la por. Em trobava lluny de tota seguretat; amb el vestit quàntic amagat dessota una roca; despullat, per exigències de la tècnica, en una platja resplendent a l’oest de tot arreu.

Al meu voltant, el paisatge del paradís: gresol de verds, besllum de sol, imatges de l’antic món perdut, palmeres, selves bigarrades de colors intensos, crits aguts o vellutats o esquerdats nascuts de goles impossibles.

Es féu de nit, i no va passar res. Potser no fou allà. Tal vegada no fou llavors.

De matinada m’arribaren uns càntics.

Reptant, clapat a terra, em vaig atansar fins a la claror d’una foguera.

Sota la volta del firmament, amb el far de mercuri anunciant l’alba, una vintena d’éssers nus, amb la pell de color d’aram, saltaven sobre les flames mentre una bonior d’ulls es movien amb el ritme dels tambors.

Vaig restar ajagut ben bé tres hores, fins que un xiscle electritzant sacsejà la multitud. Tothom sortí esperitat cap a la mar.

Retallades de negre a la claror de llevant, apareixien les siluetes de sempre, les dels llibres de socials de quan estudiava al “Mercè Rodoreda”, les de les pel·lícules d’aventures, les que em van fer guanyar un concurs de dibuix a la festa del barri...

Dues hores després, un exèrcit d’esperpents sense afaitar, amb creus, banderes, barbes polloses, arcabussos aterridors... trepitjaven la sorra de Cipango i estrafeien riallades macabres. A cada tret, els homes despullats de pell color de coure, es llançaven a terra gemegant com gossets sense amo.

L’últim que arribà fou ell, rabassut i orgullós, amb el dietari xapat d’or a les mans. El vent no em va deixar precisar un reguitzell de mots que deien no sé què sobre la reina de Castella. L’última frase, però, fou clara i enèrgica: “Vistan a estos pobres desgraciados”

I tota aquella tropa, que flairava sentors rancis, van començar a disfressar els homes escarits i prostrats que els adoraven i els besaven els peus.

.

autor: Jeremias Soler, del blog Nuesa literària

.

34.- Vacances a la terra

Deixa tot programat perquè la nau navegui sola durant una hora, i es connecta a espainet. Vol mirar unes ofertes que ofereixen unes vacances a llocs insòlits. Gens tradicional com és, li agradaria poder fugir uns dies a un lloc recòndit durant els dies lliures que li ofereixen. La porta del seu darrera emet un so i una llum avisa de la presència d’algun company.

- Hola Galileu.
- Hola Iride, no estàs descansant?
- Estava preparant l’examen de demà, i volia desconnectar una mica. Començo a estar cansada. No entenc com et pot agradar treballar tan sol.
- Ja em coneixes, no m’agrada gaire relacionar-me amb la gent. Deu ser el meu gen llunàtic.
- Segur! No he conegut a gent més antisocial que els habitants de la lluna. Tenim al teu company Centaure sense anar més lluny, a qui li encanta estar sol reparant la nau per fora.
- No podem fer-hi més.
- Has triat on aniràs de vacances? Jo crec que aniré a Goró, un nou complex turístic que diuen que recrea a la perfecció els pobles més marginals de L’Índia. Diuen que fins i tot es graven pel·lícules com a l’antic Bollywood, i et deixen participar-hi!
- Sempre tant alternativa. Jo estic decantant-me per unes vacances a la Terra, encara tinc alguns familiars allí amb qui m’agradaria relacionar-me.
- Però si no hi queda res! Tot és desert, els humans van aconseguir destrossar-ho tot en un temps rècord.
- Encara queda una població de 500.000 persones que viuen baix terra, i que s’autobasteixen dels recursos que no havien explotat en el passat.
- Podries venir amb mi... m’agradaria tant poder compartir unes vacances amb tu...
- No necessito autocompassió, tira! Que tingui la pell tant lunar no vol dir que sigui tant diferent a la vostra pell verda.
- Està bé, està bé, però no t’oblidis de mi i porta’m alguna pedra terrícola, diuen que tenen poders curatius.
Es posa la mà a la butxaca i toca la pedra que l’acompanya des que el seu tiet terrícola li va donar. Diuen que és un bon remei contra l’influx de l’amor.

*

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

*