Hi havia una vegada una nena que, asseguda en una butaca i amb les cames creuades com els indis, llegia un llibre, arreplegat discretament de la biblioteca dels grans. El llibre en qüestió tractava d’un caçador que emigrava amb la seva família a un país llunyà, es feia enllustrador de sabates i ho passava molt malament. L’autor era Miguel Delibes i del títol ara no me’n recordo, però formava part dels llibres prohibits i per això, precisament, tenia tant d’encant.
De cop, la mare que se li acosta i li diu “Ja et pots permetre el luxe de posar-te a llegir, com si no hi hagués res més per fer al món que agafar un llibre i posar-se a llegir?”
La nena, dòcil, que tanca el llibre i agafa el drap de la pols. Quan va haver tret la pols de totes les portes de la casa i maleïda la gràcia que li feia, perquè en acabar amb la darrera porta la pols ja s’havia tornat a instal·lar a la primera, torna a agafar el llibre i s’asseu, les cames al seu lloc, com Déu mana, com és d’esperar en una nena de casa bona, i no un peu a sota el cul, com li hauria agradat. S’embranca de nou amb la lectura i apareix l’àvia dient “Nena, què fas aquí perdent el temps, ja ho tens tot fet?”
Bona minyona, s’aixeca de nou per parar taula, que és el que s’ha de fer en aquell moment.
Després de dinar s’ha de desparar taula. I després, cal fer els deures. I encara s’ha d’anar a comprar. Més tard s’ha de preparar el sopar i, no sabem on està escrit, però queda clar que ella ha d’ajudar. Quan arriba el pare caldrà sopar, recollir –ho tot, preparar-se la bossa per l’endemà i anar-se’n a dormir, com fan les nenes que es porten bé.
La nit passada, en justa venjança, mentre recull aquell famós premi literari, mira a la càmera fixament i fa un gest que no se’ls escapa en absolut a la mare i l’àvia, que la veuen per la televisió: una gran botifarra, mentre aguanta el drap de la pols matxucat a la mà dreta.
.
De cop, la mare que se li acosta i li diu “Ja et pots permetre el luxe de posar-te a llegir, com si no hi hagués res més per fer al món que agafar un llibre i posar-se a llegir?”
La nena, dòcil, que tanca el llibre i agafa el drap de la pols. Quan va haver tret la pols de totes les portes de la casa i maleïda la gràcia que li feia, perquè en acabar amb la darrera porta la pols ja s’havia tornat a instal·lar a la primera, torna a agafar el llibre i s’asseu, les cames al seu lloc, com Déu mana, com és d’esperar en una nena de casa bona, i no un peu a sota el cul, com li hauria agradat. S’embranca de nou amb la lectura i apareix l’àvia dient “Nena, què fas aquí perdent el temps, ja ho tens tot fet?”
Bona minyona, s’aixeca de nou per parar taula, que és el que s’ha de fer en aquell moment.
Després de dinar s’ha de desparar taula. I després, cal fer els deures. I encara s’ha d’anar a comprar. Més tard s’ha de preparar el sopar i, no sabem on està escrit, però queda clar que ella ha d’ajudar. Quan arriba el pare caldrà sopar, recollir –ho tot, preparar-se la bossa per l’endemà i anar-se’n a dormir, com fan les nenes que es porten bé.
La nit passada, en justa venjança, mentre recull aquell famós premi literari, mira a la càmera fixament i fa un gest que no se’ls escapa en absolut a la mare i l’àvia, que la veuen per la televisió: una gran botifarra, mentre aguanta el drap de la pols matxucat a la mà dreta.
.
autora: Arare, del blog Des del meu mar (conte amb 365 paraules)
.
