Va ser quan visitava els barris alts de Lisboa, pujant cap a l’Alfama, aquell seguit de carrers humits i retorts. La tafaneria em va fer alçar una cortina granat fosc que cobria una porta de fusta. Allà tot era estrany, per això no em va sorprendre entrar dins d’un oratori que semblava un garatge amb bancs i molta flor de plàstic. .
- “Per dos euros li mostro la cara del Senyor que s’apareix a la paret del fons. El dia de Difunts es veu més clara, però ara encara la podrà apreciar.”
- “Per dos euros li mostro la cara del Senyor que s’apareix a la paret del fons. El dia de Difunts es veu més clara, però ara encara la podrà apreciar.”
.
Un home amb guardapols m’estirava cap dins. Després d’encendre un llum pàl·lid m’insistia: “Miri fixament, ¿la veu bé?”
.
No el volia defraudar. Jo era estranger allà i li seguia la veta. La veta i els dos euros. Però mirant la paret sí que notava una cara. Com quan trobes un mur escrostonat, que hi figures coses i no et fa estrany. Ara bé, en aquella penombra malaltissa, la cara s’anava assemblant a la d’un home amb barba i amb braços que es movien; no era una cara amable sinó amenaçadora. Em vaig fregar els ulls per allunyar la suggestió. L’home del guardapols somreia mentre apagava el llum perquè s’havia acabat l’efecte dels dos euros.
.
De nou em veia al carrer estret i amb pudor de claveguera. El conjunt garatge-oratori m’havia quedat als ulls com quan mirem el sol i ens enceguem. Ja negra nit, a l’hotel no podia dormir i vaig decidir visitar de nou el carrer de la cortina color de sang. La porta no estava tancada i a l’interior s’hi veia gràcies a unes llànties oscil·lants. L’home del guardapols no hi era però, ben mirat, ningú podia robar una ombra.
.
Atret pel fons, hi vaig clavar els ulls mentre enfocava la meva llanterna. El silenci s’espessia per la humitat densa, i anava a fer mitja rialla escèptica quan un objecte agut em va aferrar el braç; sortia de la paret on ja cremaven uns ulls ferotges, i a mi em feia l’efecte d’una mà. Me’n vaig desfer amb una forta estrebada i aquestes marques: cinc dits. Mireu, aquí en teniu el senyal. ¿Quin Senyor era el que s’apareixia a la paret?
.
autora Olga Xirinacs, del blog Olga Xirinacs
.
