342.- La troballa arqueològica

Aquest jaciment arqueològic em donava bones sensacions. Han estat molts mesos de feina improductiva, d’anar veient com els companys abandonaven fastiguejats de no trobar res però, a la fi, la meva constància ha tingut la seva recompensa.
L’estrat on treballem data d’alguns milers d’anys enrere i és allí on he trobat un objecte estrany que em farà famós i, potser, ric.
Es tracta d’un instrument desconegut, no puc encara endevinar la seva utilitat però és clarament tecnològic. Per això té tant valor, perquè no és tracta com seria normal d’un fòssil o d’una peça de ceràmica: Tinc entre les mans un objecte fabricat amb una tecnologia desconeguda fins ara.
Té forma de paral·lelepípede, de poc gruix és més alt que ample. És petit, cap perfectament a la mà. La seva cara anterior està dividida en dues parts ben diferenciades, a la superior trobem un rectangle d’un material translúcid sense cap senyal exterior a diferència de la part inferior que està subdividida en petits rectangles, cadascun dels quals va marcat amb uns signes molt semblants a les nostres lletres i números. La part posterior és completament llisa amb un únic orifici del mateix material translúcid que hem trobat al davant però molt més petit i de forma circular. Al gruix del paral·lelepípede hi trobem unes entrades, que semblen fetes per connexions, repartides de manera irregular. L’objecte es pot obrir, ja que podem separar del conjunt la part posterior que actua, doncs, com una tapa. A l’interior destaca una gran peça, en comparació amb les altres, que també té forma de paral·lelepípede i s’encabeix en un lloc fet expressament per ella. Una vegada treta aquesta peça queden al descobert altres parts que no es poden extreure sense trencar l’objecte principal, exceptuant un petit rectangle d’un material dur però flexible que també va encabit en un lloc determinat i molt resguardat...
No puc esperar més, ja sé que no són hores però ara mateix connecto el meu xip auricular a la xarxa mundial per preguntar al meu professor el significat d’aquestes lletres, “NOKIA”, que hi ha a la part del davant de l’objecte. Si ho sap, el dia d’avui, 30 de Segon de 4465, sortirà als e-book’s d’història.

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

Imatge treta d'Internet

.

286.- Sempre has de ser tu

Des de petit que m’he hagut de sentir dir moltes vegades aquesta expressió: “És que sempre has de ser tu?”.
A l’escola, a l’hora del pati, tots els altres nens jugaven a futbol. Doncs jo no, a mi m’agradava el basquet.
A l’institut, tots els altres companys es tornaven bojos per la música màquina mentre jo comprava discos dels Beatles.
A la facultat de medicina tothom somniava en fer-se cirurgià i jo vaig triar l’especialitat de dentista.
Per tant no és estrany que m’hagi passat el que m’ha passat, i no hauria d’afectar-me d’aquesta manera. Estava acostumat a ser la riota dels altres però pensava que al fer-me gran ja no passaria i per tant vaig acceptar de seguida quan vaig rebre a la consulta aquella carta convidant-me a participar en un estudi d’un producte nou.
Vosaltres hauríeu dit que no? L’oferta incloïa una estada d’un cap de setmana a un hotel de cinc estrelles. La “feina”, si es que se li pot dir així, es limitava a un parell de xerrades on se’ns presentaria el producte que hauríem de recomanar o no després d’haver-lo provat. La resta del cap de setmana serien unes vacances que, mal m’està el dir-ho, jo em mereixia de sobres.
Així que vaig acceptar la proposta i em vaig presentar a la trobada. En total érem 10 dentistes de tot el país i, encara que amb alguns no ens coneixíem, de seguida es va crear un bon ambient de companyonia que presagiava un cap de setmana perfecte. I així fou, fins el moment de presentar les nostres conclusions finals sobre el producte que ens havien fet provar.
Vaig ser l’únic, és que no n’aprendré mai, que vaig decidir no recomanar el nou producte. A partir d’aquell moment, els altres companys van començar, d’una manera il·lògica, a fer-me el buit i els organitzadors de la trobada, potser més lògicament, ja no van ser tan amables com abans.
I no es va acabar aquí perquè el fet s’ha escampat entre la professió i tots els meus col·legues saben que quan tothom diu que 9 de cada 10 dentistes recomanen els xiclets sense sucre, doncs jo sóc el que vaig dir que no.

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

Imatge treta d'Internet

.

272.- L'home invisible

Aquella farmàcia de les afores de la gran ciutat tenia una clientela escassa i, de vegades, força rara. Per això el farmacèutic no parà gaire esment a l'estrany aspecte d'aquell client que entrava al seu establiment quasi a l'hora de tancar i que, malgrat el bon temps d'aquella tarda de primavera, portava una gavardina marró que el tapava fins els peus, bufanda blau marí, guants de pell, barret ben calat i unes grans ulleres de sol que feien ressaltar encara més les blanques benes que li cobrien tota la cara. Amb pressa per plegar, el dependent és dirigí a l'home:
- Bon vespre, que desitja?
- Bon vespre, miri no sé com explicar-ho. Jo sóc enginyer fotoquímic i experimento amb les propietats de la reflexió de la llum sobre els cossos vius...
- No em digui més, un experiment li ha provocat cremades a la cara. Amb molt de gust li canviaré l'embenatge...
- No és això. No tinc cap cremada, el que passa és que... Sap, millor que ho vegi!
I traient-se un dels guants, l'home mostrà que, on hi havia d'haver una mà, no es veia res. El farmacèutic exclamà:
- Ja ho veig, ha perdut una mà i segur que nota el que coneixem com dolor fantasma que és bastant freqüent en amputacions recents. Ara mateix li dono un calmant...
- No, home, no. El que passa és que... SÓC INVISIBLE. L'experiment ha estat un èxit, puc fer que qualsevol cos viu desaparegui de la vista dels altres i...
- Ui!, doncs per això no tinc res. Potser si anés a l'hospital...
- Però no m'ha sentit quan li he dit que l'experiment ha estat un èxit, estic content de poder ser invisible i els efectes no són permanents.
- Doncs no ho entenc, que vol?

- Si em deixés acabar de parlar i m'escoltés, hauria sentit que només puc fer invisibles els cossos vius i, si vull que no em vegin, he d'anar completament despullat. Però clar, els terres són freds, no em puc resguardar de les corrents d'aire i no he pogut evitar arreplegar una calipàndria de campionat. Què em podria vendre una capsa de Frenadol, si és tan amable?

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

foto extreta del portal http://www.edu365.cat/

.

237.- L'herència

Compareixen davant meu com jutge titular del Jutjat nº 69 d’aquesta ciutat, en Nicanor Casamitjana i Terraplena i Llibert Casamitjana i Terraplena en relació al litigi sobre l’herència d’Eduvigis Saltamartí i Pregadéu de Casamitjana.

Segons consta als certificats registrals que s’adjunten a aquesta sentència, la difunta Eduvigis Saltamartí, vídua de Venceslau Casamitjana i Miralcamp, era propietària d’un patrimoni, inventariat a l’annex, que té un valor total de 97.053’01 €.

Segons la seva declaració que jo, el jutge, he comprovat, els germans Nicanor Casamitjana i Llibert Casamitjana, són nebots de la difunta i els únics parents vius de la mateixa amb dret sobre l’herència que en aquest acte reclamen.

Preguntat el Sr. Nicanor Casamitjana exposa que com la difunta no ha tingut fills ha estat ell qui, sense abandonar la casa familiar, s’ha comportat com a tal, cuidant-la i acompanyant-la fins l’últim moment. Quan això no va ser possible, ell mateix s’encarregà de tramitar l’ingrés de la difunta a la residència d’avis on ha mort. Declara que en cap moment va rebre cap ajuda del seu germà i per tant reclama per si la totalitat de l’herència deixant pel seu germà únicament la legítima corresponent.

Preguntat el Sr. Llibert Casamitjana exposa que és cert que ell va haver de marxar del poble perdent el contacte amb la seva família que va quedar-hi. Indica, però, que això demostra que el seu germà és el que ha gaudit durant aquests anys del patrimoni familiar en exclusiva, tenint així casa i terres sense haver de pagar res. Per tant reclama per si la totalitat de l’herència deixant pel seu germà únicament la legitima corresponent

Vist l’anterior, fetes les deliberacions corresponents i considerant els drets legals d’ambdós litigants, SENTENCIO que l’herència d’Eduvigis Saltamartí i Pregadéu sigui repartida a parts iguals entre els seus dos nebots.

Per tant, descomptats l’impost de successions de la Generalitat, la taxa de plusvàlua de l’ajuntament, les despeses de notaria i registre, les costes judicials i les minutes dels seus advocats queda un patrimoni total de 199’98 € que s’han de repartir al 50%.

Aquesta sentència es apel·lable davant instàncies superiors, previ abonament en aquest acte de 100 € per càpita en concepte de drets processals.

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

foto extreta d'Internet

.

209.- A la xarcuteria

- Qui és ara?
- Jo, posa'm 100 grams d'encenalls de pernil que he de fer bledes per dinar i el nen no se les menja si no se les passo per la paella.
- Si són per això, li posaré d'aquest pernil que tinc d'oferta...
- No, no! Posa'm del de sempre que només faltaria que a més de fer-li un plat a part a sobre no li agradés.
- Vol dir que no el malcria massa?
- A vegades em sembla que si. Pensa que no hi ha menjada que no li hagi de fer un menú diferent. Ja ho diu son pare que casa nostra sembla un hotel.
- Doncs això ja ho tenim. Vol alguna cosa més?
- Res més que avui tinc pressa, just aquest matí han de portar la nova habitació del nen i com ell encara estarà a l’institut he de ser aviat a casa. Només espero que no hagi triat un llit d'aquells tan baixos, que cada vegada em costa més ajupir-me.
- Però, senyora Angelina, vostè encara li ha de fer el llit al seu fill? Potser que s'espavili, no? Que no és cap criatura!
- Ja ho sé, però si se'l fa ell mateix el deixa de qualsevol manera. Més m'estimo fer-ho jo i així aprofito també per recollir-li la roba bruta que si fos per ell no caldria rentar-la mai. I no m'entretinc més que han d'estar a punt d'arribar els dels mobles i si no poden descarregar avui, el nen estarà de morros tota la setmana. Apunta'm el pernil que ja t'ho pagaré demà. Bon dia tingueu.
- No pateixi, senyora Angelina, ja ho trobarem i que tingui un bon dia. Qui és ara?
- Jo! Em posarà un fuet i un quart de bacó fumat si us plau. I perdoni que m'hi fiqui, però aquesta senyora que ha marxat no és molt gran per tenir encara un fill adolescent?
- Adolescent? Res d'això, si ja deu tenir prop dels quaranta anys!
- No ho entenc, que no ha dit que anava a l'institut?
- Ah!. Això si, el fill de la senyora Angelina va a l'institut però és perquè n'és el director!

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

foto extreta d'Internet

.

181.- Mort

TRES ANYS DESPRÉS DE --> POR

.

Li continuaven fent respecte aquestes coses. Ja feia tres anys des de la visita a la Casa del Terror de la fira i hi havia passat tanta por que encara no ho havia oblidat. Però als disset anys, quan vols impressionar una noia, no pots dir que tens por i, sense saber com, s’havia quedat sol en la juguesca per entrar al cementiri de nit.

.
Un glop de whisky, un petó de la Núria i el pensament que, de fet, la visita no podria ser pitjor que la de la Casa del Terror (almenys ara ja no creia en monstres), el van ajudar a saltar la tàpia.

.
Encara no feia mig minut que era dins del cementiri i ja se’n penedia, el silenci era total i les tombes, arrenglerades a banda i banda del camí, semblaven amagar ves a saber quins perills. Feu el primer pas, la grava del camí cruixí sota el pes de la seva petjada i el soroll desperta una òliba que dormia a un dels xiprers, el crit de l’animal li semblà tètric però encara s’espantà més quan una llum s’encengué a la caseta del vigilant. Va saltar fora del camí, les tombes estaven rodejades de gespa i això esmorteiria els seus passos i també li oferirien un amagatall més fàcil, més aviat ho hagués fet perquè un raig de llum de la llanterna del vigilant ja trencava la nit que el rodejava.

.
No tenia massa temps per escapar i, quan va veure que el vigilant anava cap a l’altra banda, va intentar sortir de darrera la tomba on s’amagava. Però el cor se li glaçà quan algú li va agafar la cama esquerra fent-lo caure per terra, era una branca on s’entrebancà però el noi ja només veia morts que sortien a atrapar-lo i va començar a córrer, sense ni amagar-se del vigilant. Una tomba oberta va frenar la seva carrera quan hi va caure dins, terroritzat va demanar ajuda per sortir al vigilant que ja havia arribat i el mirava.

.
- Si tant t’agrada el cementiri, doncs queda-t’hi!. Digué l’home agafant una pala.

.
I aleshores el noi senti, horroritzat, com la primera palada de terra li queia al damunt.

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes).

.

167.- Por

Sempre li havien fet respecte aquelles coses però no podia quedar malament davant dels amics, així que va fer el cor fort i els seguí cap a dins d’aquella casa solitària. Tots reien, fins i tot ell feia una rialla nerviosa, però la processó anava per dins.

.
La foscor era gairebé total, tot semblava força vell i ple de pols, el terra de fusta bellugava i grinyolava a cada pas, el noi es va imaginar a si mateix caient i quedant atrapat per sempre en un forat del terra, per això va alentir la marxa separant-se del grup.

.
A l’altra habitació ja estava sol. O això es pensava perquè, entre la penombra, li va semblar veure un ésser estrany. Ell sabia que els monstres no existeixen però es quedà parat a la porta, amb el cor a punt de rebentar-li el pit. No podia tirar enrere i per sortir (la cosa que més desitjava en aquell moment) era obligatori creuar aquella sala. Ho va fer, esperant un atac ferotge i pensant que els catorze anys era massa aviat per morir dessagnat i abandonat en aquella casa. Fixà la seva mirada en la sortida, avançà lentament sense quasi respirar i el monstre ni es bellugà.

.
Estava a un pas de la porta de sortida quan li semblà sentir un soroll darrere seu, s’aturà de cop per confirmar-ho. Era cert, algú o alguna cosa se li apropava per darrera panteixant sonorament. Va quedar bloquejat, volia córrer però les cames no l’obeïen. Lentament va girar el cap per trobar-se un individu sinistre, ple de sang, amb una serra mecànica a les mans que just en aquell moment va engegar. Era la senyal que el seu cervell necessitava i per fi, va poder fer el pas per sortir d’allí.

.
Fora trobà els seus amics que l’esperaven i que li van dir:

.
- Quina por, eh?
- Això vosaltres que heu passat corrents. Jo ho he trobat tan avorrit que ho he fet xino-xano.

.
Tots van riure i van continuar cap a la propera atracció, no calia dir res perquè tots pensaven el mateix: Mai més tornarien a entrar a la Casa del Terror de la fira del seu poble.

CONTINUA ---> aquí

.

autor McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules)

.

132.- Trucada intempestiva

.

A casa portem un petit bar de barri, no obrim a les nits perquè preferim treballar amb els esmorzars dels treballadors, per tant matinem molt, i en conseqüència anem a dormir d'hora. Us explico això per que entengueu que ja estava profundament adormit quan a quarts d'onze va sonar el telefon del rebedor.

Després d'encendre el llum, buscar les ulleres i les sabatilles i aixecar-me mig somnàmbul vaig arribar a contestar el telèfon, amb aquell neguit que et provoca una trucada nocturna:
- Digui!
- Bona nit, Benet sóc en David i et telefono per...
(David?, si jo no conec cap David! Espera! No pot ser altre que en David Sastre!, però si fa més d'un any que no sé res d'ell. Era un client, un amic que venia cada tarda al bar després d'acabar la feina i vam agafar tanta confiança que jo li anava apuntant les consumicions que pagava religiosament cada divendres, excepte l'últim quan va marxar del barri deixant el compte per pagar i confirmant allò de que “Si deixes diners a un amic, perds els diners i l'amic”)
- ... un negoci que et pot interessar ...
(Un negoci interessant?, però si aquest noi mai ha tingut sort amb res. A veure si s'ha tornat a ficar en els problemes que el van fer marxar del poble?. De totes maneres no se sap mai, i amb la crisis actual el bar tampoc es que deixi gaires beneficis per deixar perdre qualsevol oportunitat...)
- ... serien 300 euros ...
(Doncs Déu n'hi do!, tampoc perdo res per deixar-lo parlar...)
- Així li interessa, senyor Benet?
- Si, si!, digues David.
- Doncs com li deia, sóc en David Gonzàlez de l'empresa Ahora.Com i li ofereixo l'oportunitat d'estalviar-se fins 300 euros si contracta la nostra línia ADSL ara mateix...
- Però si jo no tinc ni ordinador, home!. I a vostè li sembla que són hores de molestar per les cases?. Adéu!
La meva dona encara estava desperta:
- Qui era, Benet?
- Un pesat d'aquests que et venen una connexió a Internet per telèfon.
- I perquè els dones tanta conversa?. Has de penjar abans, home!
- Ja tens raó, ja!

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10

.

69.- Esperances vanes

*

No vull resignar-me al meu destí, com fan totes les meves germanes. No crec que la circumstància d'haver nascut en l'estrat més baix de la societat hagi de ser impediment per que pugui volar més alt. Per tant faig el pas i deixant enrere el racó pudent on vaig néixer, m'enlairo per buscar un lloc millor.
Em fixo en una gran casa situada al mig d'un bell jardí, la seva façana de color blanc em sembla la cosa més bonica que hagi vist mai i m'hi encamino ben resolta, no em costa entrar-hi i, enlluernada pel luxe i la netedat, passejo per les seves estances fins que arribo a una sala plena de gent entre les que destaca ELL per sobre dels altres. El conec perquè tothom el coneix, és potser la persona més famosa i idolatrada del món.
M'hi vull apropar, vull estar-hi ben aprop encara que sé que pot resultar perillós perquè la gent com jo sovint posa molt nerviosos a la gent com ell però segur que en el seu cas serà diferent, tothom diu que és una bellíssima persona. Em poso al seu costat, està parlant i mou les mans com si em volgués fer marxar, potser ho hauria de fer per no fer-li nosa però alguna cosa d'ell m'atrau i no puc evitar apropar-me encara més.
Segur que mai més podré estar tan aprop del poder i em sento tan satisfeta d'haver-ho aconseguit que em despisto un moment. Només un petit moment però ha estat un gran error per part meva, no tinc escapatòria i mentre veig que està a punt d'esclafar-me entre les seves mans penso que potser no és tan bona persona com tothom diu...
ÚLTIMES NOTÍCIES (3cat24.cat / 17.06.2009 / Washington): Durant l'enregistrament d'una entrevista per a la cadena NBC. Una mosca collonera apareix en escena i comença a volar al voltant d'Obama, que intenta espantar-la en diverses ocasions. Com que no ho aconsegueix, decideix prendre mesures més dràstiques i la caça, literalment. La mosca, evidentment, no torna a aixecar el vol i Obama mostra, orgullós, la seva presa. Aquest duel, Obama l'ha guanyat de manera clara.
*

autor: McAbeu, del blog Xarel-10

*

55.- Seguretat Social

*

En Cesc acabava de complir els 45, es trobava bé i no li feia mal res però, al seu voltant, la gent no callava: Hauries de fer-te una revisió que ja tens una edat!, deia la seva dona. Al Pere li han trobat un buf al cor i és més jove que tu, no?, li recordava el seu company de feina. Papa, aquesta panxa s'hauria de rebaixar!, no parava de dir-li el pallús del seu fill que li havia donat el disgust més gran de la seva vida al deixar els estudis per fer-se monitor de gimnàs. Per no sentir-los més va cedir i va demanar hora al seu metge de capçalera.
El Doctor Guivernau, només veure'l, el va renyar: Home, Cesc, veig que la teva història clínica està més buida que el teu compte corrent (és molt de la broma, el Dr. Guivernau), això s'ha d'arreglar... I li va començar a donar hora per un munt d'especialistes, un viacrucis de proves, anàlisis i més proves que va tardar gairebé 6 mesos a completar. A la fi, amb tots els resultats a punt, va tornar a veure al seu metge.
Aquesta vegada el Dr. Guivernau no estava per bromes: Cesc tinc males notícies. Una de les analítiques demostra clarament que tens una malaltia greu i molt rara, i per desgràcia sense curació possible. No tens colesterol, les transaminases perfectes, el teu cor ja el voldrien alguns joves... totes les anàlisis són correctes menys aquesta i no hi podem fer res. Ho sento molt, però només et queden dues setmana de vida.
Dues setmanes?, però si jo em trobo bé! Ha d'estar equivocat, no pot ser!, s'espantà en Cesc. No hi ha error possible, va replicar el metge, són anàlisis molt precises i quan el podem detectar, aquest mal està tan estès que en quinze dies tot s'acaba.
En Cesc va sortir de la consulta aclaparat, més mort que viu (i mai millor dit) perquè ell no sabia, i el metge no se n'havia adonat, que la prova en qüestió era de les primeres que li van fer i per tant, aquelles dues setmanes havien quedat enrere ja feia alguns mesos.
*

autor: McAbeu, del blog Xarel-10

*