Parlo d’en Josep, de n’Antoni i en Joan: del mateix poble, Vilanova de Bellcim, i morts penjats tots tres. Una fi idèntica, però unes circumstàncies diferents. El primer es va penjar conscientment. El segon, accidentalment. El tercer volia i no volia. Ara ho explico millor.
En Josep de cal Tatot passava les hores d’estiu o hivern, assegut al voltant de l’entrada de sa casa. Vigilava tot el veïnat: a l’estiu des de fora els vidres i a l’ hivern de part de dins. Fumava com un carreter i jo li anava a comprar capses de mistos a l’estanc que, un cop buides, feien cap a la meva col·lecció. Un dia es va cansar de tot, inclús de fumar. Es va penjar amb una trena de vencills de la conillera més alta. El vaig veure encara oscil·lant. M’havia fet pas entre les cames dels adults que anaven a despenjar-lo.
N’Antoni era un minyó de set anys que jugava davant la torra on vivia defora del poble. D’aquell fatídic dia recordo encara la figura de sa mare entrant pel carrer major esmaperduda i plorant. Sanglotant deia: “L’Antonyet és mort! Lo meu fillet...”. Venia caminant des de la torra en una macabra i solitària processó de dol. S’havia passat aquell xiquet un cordill al sotabarba en dues voltes. Casualment es va enganxar en l’obridor de la porta principal. Relliscà i quedà desnucat per la sotragada.
En Joan, un xiquet de quinze anys, va voler fer un experiment provocat per la seva desbordada imaginació. Els seus herois vivien al llunyà oest americà. Va voler provar si penjant-se tindria temps de treure’ s el ganivet de la cintura per tallar la corda. Enganxà una soga dalt d’una biga i al cap de baix hi feu un nus. Pujà en una cadira. Es passà el nus pel coll. Comprovà que el ganivet sortís amb facilitat. Amb els peus tombà la cadira. El ganivet es va quedar a la cintura. I ell suspès del coll amb una ganyota macabra en el rostre.
A en Joan no el vaig poder veure. Tampoc m’hauria agradat. Em sentia coresponsable del seu tràgic final. Jo li proporcionava la major part de les novel·les d’Estefania.
En Josep de cal Tatot passava les hores d’estiu o hivern, assegut al voltant de l’entrada de sa casa. Vigilava tot el veïnat: a l’estiu des de fora els vidres i a l’ hivern de part de dins. Fumava com un carreter i jo li anava a comprar capses de mistos a l’estanc que, un cop buides, feien cap a la meva col·lecció. Un dia es va cansar de tot, inclús de fumar. Es va penjar amb una trena de vencills de la conillera més alta. El vaig veure encara oscil·lant. M’havia fet pas entre les cames dels adults que anaven a despenjar-lo.
N’Antoni era un minyó de set anys que jugava davant la torra on vivia defora del poble. D’aquell fatídic dia recordo encara la figura de sa mare entrant pel carrer major esmaperduda i plorant. Sanglotant deia: “L’Antonyet és mort! Lo meu fillet...”. Venia caminant des de la torra en una macabra i solitària processó de dol. S’havia passat aquell xiquet un cordill al sotabarba en dues voltes. Casualment es va enganxar en l’obridor de la porta principal. Relliscà i quedà desnucat per la sotragada.
En Joan, un xiquet de quinze anys, va voler fer un experiment provocat per la seva desbordada imaginació. Els seus herois vivien al llunyà oest americà. Va voler provar si penjant-se tindria temps de treure’ s el ganivet de la cintura per tallar la corda. Enganxà una soga dalt d’una biga i al cap de baix hi feu un nus. Pujà en una cadira. Es passà el nus pel coll. Comprovà que el ganivet sortís amb facilitat. Amb els peus tombà la cadira. El ganivet es va quedar a la cintura. I ell suspès del coll amb una ganyota macabra en el rostre.
A en Joan no el vaig poder veure. Tampoc m’hauria agradat. Em sentia coresponsable del seu tràgic final. Jo li proporcionava la major part de les novel·les d’Estefania.
.
autor: Àngel Pascual
.
