131.- La Maria

.

La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, enorme. Tot se li feia una muntanya. Estava obsessionada a obrir la porta. Veia que tots: el pare, la mare, els veïns... entraven a casa sense problemes i ella no hi arribava i hi volia arribar. S’estirava cada dia una mica, estirava els dits.... Es posava de puntetes però tampoc podia. Mentre feia això algun adult s’acostava, li obria la porta amb un somriure i ella l’empenyia amb la seva minúscula força i s’enfadava perquè no ho havia pogut fer ella sola. El dia que l’aconseguí obrir fou feliç. Ja sóc com els altres, puc obrir i tancar portes! I somreia encantada per la nova capacitat assolida. Però llavors s’adonava que la mare no només obria portes, també arribava als prestatges de dalt de tot. I ella també hi volia arribar. Reia quan el pare l’agafava en braços i la feia anar amunt... tan amunt que podia agafar els caramels del prestatge amagat i podia ajudar la mare a baixar els gots per dinar. Però durava poc perquè la mare cridava: baixa-la! Baixa-la que caurà! Baixa-la que trencarà els pots! I el pare la baixava i la deixava a terra i ja no podia agafar els caramels. Però la mare li donava els caramels. I la mare obria i tancava la porta. I la mare li deia: què vols? I ella li deia el conte de dalt i li baixava.
I jugava i ja no pensava que no podia arribar dalt de tot dels prestatges, no pensava que podia aprendre a obrir la porta o a engegar la tele o obrir els llums. Quan necessitava alguna cosa plorava i la mare, sol·lícita, venia i li deia què et passa i responia no hi arribo i la mare, sol·lícita, li baixava el conte i li llegia.
Va aprendre que si plorava més fort li donaven caramels, si cridava li donaven llaminadures. I si plorava, gemegava i xisclava enmig del supermercat li compraven xocolatines.
.

Un dia va decidir que no calia aixecar-se del llit ni obrir la boca per menjar perquè la mare, sol·lícita, no la deixaria pas morir de gana.

.

autora myself, del blog Fragments de vida

.