183.- El final del blog

A la Mercè no li agradaven ni les pelis ni els contes de terror, però era una blocaire de la secta més dura de i no sabia com escapar-se de cap proposta que es plantejava a la xarxa. Hi havia un blog, el dels 365 contes que demanava contes de terror per a omplir tots els dies del mes de novembre.

Ho va provar. Li va sortir un conte que més o menys podia fer una miqueta de por, no gaire i el va enviar per participar. En entrar al blog 365 contes cada dia, veia la calavera amb el seu somriure fred i estàtic i aquell gest amb el dit que li posava la pell de gallina. Però no era gaire impressionable i seguia entrant. Es volia convèncer que era només un dibuix, però de manera inexplicable ella hi veia la mort que la cridava... es veia desmillorada dia a dia i se li va ficar al cap que la mort actuava ara, a través de la xarxa. Mentre notava el seu desmillorament de salut, de color de pell, de força... va decidir fixar-se en els altres companys assidus al blog.

Es va adonar que els comentaris de la bajoqueta eren cada cop més curts, que en garbí començava els comentaris però semblava deixar-los inacabats, que en Mc-Abeu, deixava picades d'ullet ;) i somriures :) per no haver d’escriure tant. L'Elvira posava punts suspensius per no acabar les frases, la kweilan mostrava la seva figura al tren cada cop més ensorrada i decaiguda i la Carme començava a fallar algun dia.

En la primera setmana de novembre, els comentaris van anar disminuint fins que van desaparèixer del tot. El dia que es va quedar al llit, va saber que no se'n sortiria. Va posar un cop més el blog a la pantalla del portàtil, ja que la seva addicció no li permetia evitar-ho. El blog amb els posts programats, anava traient un nou conte de terror cada dia, però ja no hi havia ningú per llegir-los ni comentar-los. El dia 24 de novembre, el conte el va penjar la mort: va ocupar tot a la pàgina i va fer una riallada de triomf.

.

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

.

182.- La casa

.

Subimos los tres escalones que nos conducían a nuestra casa, a nuestra nueva vida.

Era una casa espaciosa, con un gran salón con el que se comunicaban: una gran biblioteca, a la izquierda, una salita oscura, casi tenebrosa diría yo, al centro y una cocina al fondo, a la que se accedía por un gran pasillo. La escalera que comunicaba las habitaciones superiores con la parte baja era amplia, de madera, cuyos escalones crujían (y emitían un sonido terrorífico al pisarlos).

Desde el principio me dio la impresión de que no estábamos solos, no sé cómo explicarlo, pero nada más abrir la puerta, oí ruidos extraños, ruídos inexplicables, no sabría decir de dónde venían.

Eva y yo, nos sentíamos felices, subimos, vaciamos la maletas, ordenamos la ropa y luego nos tumbamos en la cama de matrimonio, fue agradable, nos abrazamos y bajamos al salón.

Nos tomamos un café, y me acerqué a la biblioteca a leer un poco. Nada más entrar oí un ruido que me asustó, sentí una presencia tras de mí, me dí la vuelta y salí corriendo, cerré la puerta por fuera con llave, y nunca más volví a entrar en ella, Eva no sabía nada.

Aquella noche, mientras Eva dormía, me desperté y bajé al servicio, pero me quedé paralizado, porque observé un pequeño movimiento, algo apenas perceptible se movía por el pasillo y se internaba por la cocina. Ahh!!, grité cuando Eva me tocó el brazo, ella también había sentido algo y se despertó.

Vámonos a la cama, esto debe ser por el cansancio, me dijo, mañana será otro día.

Ni qué decir tiene que no pegué ojo en toda lo noche, imaginando en mi mente qué tendría aquella casa, quizás no nos pertenezca nunca, les pertenece a ellos.

A la mañana siguiente no hablamos del tema, ni queríamos ni teníamos tiempo para ello.

Preparamos el desayuno y nos fuimos al trabajo. Eva estaba guapa, deslumbrante, de una belleza turbadora.

Nada más verme, todos se quedaron boquiabiertos, fríos, me miraban con extrañeza, aterrorizados, ¿qué os pasa? les espeté; mi jefe, el único con valor para hablarme me preguntó: ¿cómo es posible que estés aquí, si ayer asistimos a vuestro entierro?
.

autor: Coltrane (cuento con 365 palabras justas)

.

COMENTARIOS EN CASTELLANO POR FAVOR!

.

181.- Mort

TRES ANYS DESPRÉS DE --> POR

.

Li continuaven fent respecte aquestes coses. Ja feia tres anys des de la visita a la Casa del Terror de la fira i hi havia passat tanta por que encara no ho havia oblidat. Però als disset anys, quan vols impressionar una noia, no pots dir que tens por i, sense saber com, s’havia quedat sol en la juguesca per entrar al cementiri de nit.

.
Un glop de whisky, un petó de la Núria i el pensament que, de fet, la visita no podria ser pitjor que la de la Casa del Terror (almenys ara ja no creia en monstres), el van ajudar a saltar la tàpia.

.
Encara no feia mig minut que era dins del cementiri i ja se’n penedia, el silenci era total i les tombes, arrenglerades a banda i banda del camí, semblaven amagar ves a saber quins perills. Feu el primer pas, la grava del camí cruixí sota el pes de la seva petjada i el soroll desperta una òliba que dormia a un dels xiprers, el crit de l’animal li semblà tètric però encara s’espantà més quan una llum s’encengué a la caseta del vigilant. Va saltar fora del camí, les tombes estaven rodejades de gespa i això esmorteiria els seus passos i també li oferirien un amagatall més fàcil, més aviat ho hagués fet perquè un raig de llum de la llanterna del vigilant ja trencava la nit que el rodejava.

.
No tenia massa temps per escapar i, quan va veure que el vigilant anava cap a l’altra banda, va intentar sortir de darrera la tomba on s’amagava. Però el cor se li glaçà quan algú li va agafar la cama esquerra fent-lo caure per terra, era una branca on s’entrebancà però el noi ja només veia morts que sortien a atrapar-lo i va començar a córrer, sense ni amagar-se del vigilant. Una tomba oberta va frenar la seva carrera quan hi va caure dins, terroritzat va demanar ajuda per sortir al vigilant que ja havia arribat i el mirava.

.
- Si tant t’agrada el cementiri, doncs queda-t’hi!. Digué l’home agafant una pala.

.
I aleshores el noi senti, horroritzat, com la primera palada de terra li queia al damunt.

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes).

.

180.- Vita Nuova

.

Aquell matí, en despertar al seu llit, una veu desconeguda va dir-li bon dia i va afegir: “¿Portaràs tu el nen a l’escola?”. Era una noia alta, pigada, amb una embullada cabellera pèl-roja. No era la seva dona, però li parlava amb tanta familiaritat que no es va atrevir a contradir-la: “Sí, és clar”. El seu fill també havia canviat: un nen ros d’uns sis anys que no s’assemblava gens al seu fill veritable. Van esmorzar a la cuina –la cuina de sempre: la casa sí que seguia sent la mateixa– i al sortir, la dona li va fer un petó a la galta: “Que tinguis un bon dia”.

.

A l’oficina tot eren cares noves que el saludaven amb la quotidiana cordialitat ritual. ¿On eren els vells companys de feina? Va anar a refrescar-se la cara al lavabo: en la imatge reflectida del mirall, no es va reconèixer.

.

autor: Jordi Masó Rahola, escriu a Relats en català

.

179.- Dins del silenci

.

Al centre comercial tot són sorolls i llums cridaneres. S’acosta Nadal i les botigues s’omplen de famílies a la caça del regal “especial”, embolicat amb paper “especial” i cordat amb llacet “especial” de cada any.

La nostra protagonista, ha romàs tres hores mirant aparadors, remenant, buscant, trobant i fent cues per pagar; ara, es disposa a baixar a l’aparcament, envoltada de bosses multicolors i acompanyada d’uns quants compradors tan atrafegats com ella. Un calfred li recorre l’espinada en arribar a l’alçada del Ford Ka a causa de la sensible diferència de temperatures entre aquí baix i allà dalt. La llum esmorteïda dóna un to trist al maleter atapeït de formes més o menys cúbiques, menys o més brillants.

Abans de seure al volant, desa la jaqueta al seient de darrera i s’adona que s’han acabat els murmuris: només roncs motors i xerriqueig de rodes sobre l’asfalt. I la superfície grisa i blanca, tacada de paral·leles línies gris fosc i vermell al llarg de parets interminables.

Les claus troben la ranura adient. Engega la ràdio. John Denver desenvolupa Country road. Cap al carrer, on s’ha fet fosc, tot i que les busques amb prou feina marquen tres quarts de sis. El cercle vermell del semàfor l’atura quan, a l’horitzó, es dibuixa la línia torta i fosforescent d’un llampec que separa en dos la negra nit. Sent com s’apropen músiques estridents i immediatament dos cotxes frenen a banda i banda.

A travès de les finestretes fan gestos obscens i piquen el clàxon. Ningú més al carrer.

Abans que la llum es torni verda, pot llegir al vidre entelat del cotxe vermell: VÉS AMB COMPTE, ET SEGUIM.

Comença a tremolar sense gaudir de la música celta sobre la que gairebé plora Luz Casal.
No perd de vista cap dels cotxes. I està arribant a l’aparcament comunitari, la porta del qual es tanca amb dos minuts de retard!

Acciona el comandament a distància; en entrar, veu el llum encès. Més de vint veïns entrellacen veus, gairebé crits. Quatre fars al·lògens han queda fora, just darrera l’enreixat. Aparca envoltada de cares conegudes i baixa amb el clatell ple de suor freda.Perdó. Havia oblidat la reunió d’escala.

.

autora: Luguca

.

178.- El balancí

Des que va rebre la notícia de la mort del seu pare, no havia parat ni un moment: demanar vacances a la feina, buscar un passatge d’avió, organitzar la seva substitució... el senyor vellet a qui cuidava no podia quedar-se sol i tant per la distància com per la mort del seu pare necessitava molts dies. Al seu país les cerimònies funeràries duraven entre dues i tres setmanes.

Ella va arribar l’última i ja va trobar la major part de la feina feta. Tota la família reunida. Eren més de trenta persones. El cos ja embalsamat del seu pare jeia en un lloc preferent de la casa. Una quantitat de menjar ingent s’acumulava a la nevera, al rebost i a la cuina en general.

Van passar els dies, entre pregaries, plors sincers i plors de compromís, menjars, feines de manteniment... a la nit, feien torns per a vetllar el difunt, però mai no es quedava ningú sol. Tots tenien por que l’esperit amb bones o males intencions els donés algun ensurt. Finalment va arribar el dia de l’enterrament. Tot va transcórrer amb normalitat. Més pregàries, més llàgrimes i el dolor de la pèrdua atenuat pel cansament d’aquells dies.

Al migdia tot estava acabat, i tots necessitaven prendre l’aire i el sol. Tenien por de tornar a casa, no fos cas que l’esperit del patriarca s’hagués ofès per haver-lo tret encara massa ràpid de casa seva. Van decidir anar a la platja i al vespre fer el darrer sopar de comiat, tots junts, i l’endemà tornar a les obligacions.

Fosquejava, quan van arribar a casa. Van veure llum a través de la finestra, i van poder veure el difunt assegut i gronxant-se en el seu balancí. L’esglai va ser col·lectiu i de l’un a l’altre s’anaven confirmant la visió. Esporuguits, van decidir entrar a la casa i van poder comprovar un darrere l’altre que el balancí buit, conservava encara rastres del seu balanceig anterior.

Aquella darrera nit, més que sopar, van posar-se a dormir tots trenta a la mateixa habitació i van matinar tant com van poder per tornar cadascú a casa seva.
.

autora: Berta, del blog Besades

.

177.- Qui ets? II

.
Relacionat amb aquest conte: Qui ets?
.

Recordo perfectament el dia que em van dir que el pis on vivia havia estat abans el recer d’unes prostitutes. Era un pis antic, molt gran, amb un passadís llarg com una serp i les habitacions en una banda. Per anar d’una punta a l’altra, t’hi estaves una estona. La Teresa, pobra, s’emportava la palma. A la seva habitació, les mans del sostre que no desapareixien mai estaven just damunt del cap del llit. Sé que per dormir, ella es tapava amb el llençol perquè aquelles mans no l’assenyalessin... O això o l’explicació científica però estranya que algú havia pujat al sostre amb una escala i les hi havia pintat.

Un dia que estava parlant amb la Teresa (quan estàs en un pis d’estudiants fas moltes hores de convivències, i més, si tots són desconeguts per a tu), ella estava desfent el llit per rentar els llençols quan, de sobte, vaig veure una taca enorme al matalàs. Em va dir que el llit ja se l’havia trobat així i que amb una doble funda hi podia dormir. A més posava de bocaterrosa el costat del llit tacat.

Potser pensareu que sóc una cinèfila flipada però, no ho sé, totes aquelles casualitats juntes em feien sospitar. Vaig arribar a pensar, fins i tot, que en aquell pis hi havia hagut un homicidi. No, no, no rigueu! Ara potser us penseu que hauria hagut de ser policia, jo!

La meva teoria era que podia ben bé ser que algú s’hagués carregat una madamme, la sang del llit no hagués marxat, i les mans del sostre fossin un senyal de la desgràcia de l’esperit, després de manifestar-se durant tant de temps.

.

autora: Sibil·la, participa a Relats en català

.

176.- La fotografia perfecta

.

Cuento publicado en el libro "365 contes" - Editorial Bubok
(Traducción en castellano al final)

LA FOTOGRAFIA PERFECTA - Autora: Bajoqueta

De la seva mare heretà el gust per la fotografia. De ben menut l’acompanyava amb les seves sortides a la recerca del millor paisatge.

Treballà durant molts anys per a vàries revistes i publicacions sobre natura. Passaven els anys i el reconeixement per la feina ben feta no acabava d’arribar. Això el desesperava i el portava a estar-se nits i nits en blanc donant-li voltes. Estava subscrit a la revista “National Geographic” i el seu somni era poder col·laborar amb ells un dia no molt llunyà. Un concurs que havia organitzat el va fer decidir per preparar-se a fons amb el recull de fotos que podria enviar. “La por” era el lema del concurs.

Faltaven encara sis mesos per a presentar el seu treball, cosa que li deixava molt temps per poder pensar-hi. Durant unes setmanes deixà anar la seva imaginació meditant per on podria portar el tema. I un bon dia, la seva veïna joveneta li va donar una idea. Ja feia temps que l’ascensor atrotinat de l’edifici on vivia anava molt malament, i finalment un dia es va aturar entre dos pisos, atrapant a la veïna a dins. Ajudà als veïns a poder treure-la, i la cara que ella tenia en sortir era de pur espant. Allò era el que ell buscava. Descartà totalment fingir una escena amb alguna de les seves amigues fent-li de model. Es feia necessari trobar realisme en el sentiment per poder captar-ho amb la seva càmera.

Ho organitzà tot fins al mínim detall. Preparà un segrest fictici que desencadenés la cara de por que tantes setmanes feia que buscava. Però l’ànsia per aconseguir les millors fotos li va fer perdre el món de vista. L’assumpte se li’n va anar de les mans, i la noia va resultar morta en plena sessió fotogràfica. Es va desfer del cos però el remordiment no el deixava dormir a les nits. El dia que arribà la carta amb el veredicte del jurat, es queda paralitzat: a l’exposició tothom descobriria que ell havia estat el culpable de la desaparició de la noia. Si algú l’hagués fotografiat en aquell moment, hauria retratat un verdader rostre atemorit.

.

LA FOTOGRAFÍA PERFECTA - Autora: Bajoqueta

De su madre heredó el gusto por la fotografía. Desde muy pequeño la acompañaba en sus salidas en busca del mejor paisaje.

Trabajó durante muchos años para varias revistas y publicaciones sobre naturaleza. Pasaban los años y el reconocimiento por el trabajo bien hecho no acababa de llegar. Esto lo desesperaba y lo llevaba a haberse noches y noches en blanco dándole vueltas. Estaba suscrito a la revista "National Geographic" y su sueño era poder colaborar con ellos un día no muy lejano. Un concurso que habían organizado le hizo decidir por prepararse a fondo con la recopilación de fotos que podría enviar. "El miedo" era el lema del concurso.

Faltaban aún seis meses para presentar su trabajo, lo que le dejaba mucho tiempo para poder pensar en ello. Durante unas semanas dejó ir su imaginación meditando por donde podría llevar el tema. Y un buen día, su vecina jovencita le dio una idea. Ya hacía tiempo que el ascensor destartalado del edificio donde vivía iba muy mal, y finalmente un día se detuvo entre dos pisos, atrapando a la vecina dentro. Ayudó a los vecinos poder sacarla, y la cara que ella tenía al salir era de puro espanto. Aquello era lo que él buscaba. Descartó totalmente fingir una escena con alguna de sus amigas haciéndole de modelo. Se hacía necesario encontrar realismo en el sentimiento para poder captarlo con su cámara.

Lo organizó todo hasta el mínimo detalle. Preparó un secuestro ficticio que desencadenara la cara de miedo que tantas semanas hacía que buscaba. Pero el ansia por conseguir las mejores fotos le hizo perder el mundo de vista. El asunto se le fue de las manos, y la chica resultó muerta en plena sesión fotográfica. Se deshizo del cuerpo pero el remordimiento no le dejaba dormir por las noches. El día que llegó la carta con el veredicto del jurado, se queda paralizado: en la exposición todos descubriría que él había sido el culpable de la desaparición de la chica. Si alguien la hubiera fotografiado en ese momento, habría retratado un verdadero rostro atemorizado.

.

175.- El cementiri

.

M’havia quedat sense casa, sense feina i sense res. La crisi que s’havia instal·lat a Europa recorria com un fantasma les empreses, obligant-les a tancar o a fer expedients de regulació. Em va tocar. Al principi vaig anar trampejant per aquí i per allà… però la prestació d’atur va finir, després també es va esgotar el subsidi. A poc a poc va venir l’allau de deutes, d’impagats i van acabar per treure’m del pis…

.
Així que havia de trobar un aixopluc. Desestimat el fer-me okupa (ho vaig intentar però fins i tot a ells els havia arribat la crisi i els pisos ocupats eren més plens que el metro a hora punta).

.
Sempre m’havien fet basarda els cementiris. Els morts. Però la necessitat és més forta que la por. Carregat amb quatre coses, no en tenia més, me’n vaig encaminar decidit i ple d’angúnies cap el cementiri de Montjuïc . Quina immensitat de carrer, de places i de nínxols!

.
Vaig trigar molts dies i moltes nits, tot vagarejant pel cementeri, a trobar un lloc que em fes el pes i no em fes gaire por…. Un immens panteó de marbre blanc, preciós… amb un àngel d’ales ben esteses i un somriure amable a la cara em va rebre…

.
- Bona nit àngel de pedra!
- Bona nit desnonat, apàtrida sense pis, captaire d’aixopluc, home sense por… benvingut!
- Moltes gràcies àngel però de por n’estic farcit com un bunyol de crema… si no fos per què em cal no hagués vingut pas.
- Passa i calla! Aquí estaràs sota la meva protecció… hi ha difunts a qui no els agrada gens compartir habitatge. Si alguna nit veus un estol de difunts que vénen a per tu, estigues tranquil que jo no els deixaré que et facin mal.

.
Va ser ben bé així. No tots els difunts eren tan caps quadrats… alguns eren simpàtics i tot, i teníem converses sobre el preu abusiu dels nínxols i el perill de les incineracions (els deixava fets pols literalment). Una nit, vaig tenir de sobte una mena d’enyor. Em vaig enfilar per abraçar-me a l’àngel. El cos se’m va fondre i l’esperit va entrar dins d’aquell cos de marbre.

.

autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc (conte amb 365 paraules)

.

174.- La porta

.

Sempre havien insistit que no obrís la porta. Ni apropar-me. Però per a un nen que creixia en aquell lloc era més pura curiositat que rebel·lia. Vaig créixer així, fins als tretze anys en aquella sala enorme i llòbrega on ens amuntegàvem uns quaranta individus. El sostre de l'habitacle estaria a bastant altura, almenys així m’ho semblava. Jo calculo que seria d'unes tres vegades la talla d'un dels nostres. En la part superior hi havia com unes escletxes per les que es colava una llum somorta, de vegades roja i d'altres groga, o una barreja d'ambdues. Per aquests orificis era per on entrava l'aire que ens feia viure i per on es llançaven uns grans sacs que amb el temps sabí que contenien el nostre aliment. Ningú no esmentava la porta. A la innocent pregunta sobre l'entrada li corresponia sempre un silenci després del qual després alguna de les mamàs canviava el tema explicant un conte nou o proposant un altre joc per entretenir-nos. Així vam créixer en el temor o el terror de pensar a la porta. Va ser en l'albor de l'adolescència on vaig adquirir consciència de meu ser. Els llums oscil·laven en color com un ritme que ens separava la vigília del son. Admetí com natural que els nens i els més joves s'agrupaven en una part de l'estança i que els més ancians es quedaven fora del grup just en l'altre costat. Tampoc no tenien explicació per a això. Era així i ningú no ho discutia. Una nit perdí la innocència. Vaig veure descendir un tentacle blanquinós i polpós. Un a un succionà els nostres avis. No em vaig espantar. Em semblà natural. Em sentí fascinat. Vaig prendre una decisió. Vaig obrir la porta. I em vaig unir als meus autèntics pares, a la meva verdadera família. Tot passà fa molts segles. Els habitants d'aquest planeta sofriren una mutació que provocà la divisió en dos grups. L'antiga raça dominant passà a ser l'alimentació bàsica dels nostres. Per un pacte no escrit sempre s'elegien les bestioles més velles. Jo en tinc d’altres gens i em diverteixo engolint aquests animals de dues potes, tinguin l'edat que tinguin.

.
© Manel Aljama (setembre 2009)

.

Blog: El viatger de les lletres

.

Aquest text ha estat publicat en castellà al número 95 de la revista digital miNatura (pàgina 19). La web d'on es pot descarregar el fitxer en format "pdf" de la revista és:

http://www.servercronos.net/bloglgc/index.php/minatura/

Aquesta revista va nèixer a Cuba. Dóno aquesta informació perquè no em consta que en català hi existexi quelcom així.

.

173.- L'argelaga del avi Carlos

.

El Ramiro es un pastor expert. Als cinc anys anava amb l’avi amb el ramat .En té cinquanta.
L’avi li ensenyà a tirar pedres davall braç i encertar... Sabia on es feien rovellons i quan, les cabres li ensenyaven... eren plats preferits d’elles... D’herbes. coneixia les propietats medicinals, elles li ensenyaren... menjant-se-les.

.

Quan l’avi s’ho deixà, no per voluntat, se’n feu càrrec. El vell, un dia, encengué una argelaga per calentejar-se, una bomba que era allí de quan la guerra explotà i se l’endugué mig esmicolat.

.
El Ramiro llunyet amb gossos i cabram sols sentí el terrabastall i trossos de carn i roba que volaven.

.
Pel seu damunt pedres i terra i rames enceses plovent del cel... tot el ramat espenagall avall, atropellant-se, volent ser els primer i molts a rodolons fins al barranc.

.
Aquell record el du i no se’l treu del damunt.

.
No fa mai foc al terme, ell, podrà morir del que sigui, però fet a trossos i volant per els aires...

.

Quan treu els mistos, sempre una galleda d’aigua al costat. I el foc a casa.
.
Avui, maten el tocino. L’ajuden amics que després s’afartaran. Ell és sol ... Més de la meitat se’n anirà pel escorxador, amics i dos dones que tenen canalla de sobres .Ell pensa en quan era menut..... que no passin gana...

.
El tocino es llibre obert a la premsa. Les dones a preparar budells, sang, entranyes... Els amics amb el porró i el pernil de l’any passat i el matador tallant.... La xarreta domina. Tots estan distrets.

.
El cremadís d’argelaga ha calat en la palla del fem... Tots tranquils. Fins un boc que vol veure aigua tomba la galleda... I el foc tímidament, mig covard, amagat per entre els enredos va buscant la seva menja... Unes bales d’alfals obertes... Pensen que l’olor és el ferum del corral... La llengua de foc va entrant al corral i sense vent va pujant com un escalador.

.
Quan el Ramiro i amics se’n adonen...

.
- No entris...
- No entris...

.
Tossut? És que ho perd tot. Vol entrar a obrir les portes que el ramat surti per l’altra banda.
El Ramiro...., L’ha collit el foc, és una argelaga cremant.

.

autor: Anton, del blog Rebaixes

.

172.- El darrer dia

.

El rellotge de l’església va marcar les dotze campanades. El dia assenyalat havia arribat. Vaig sortir de la plaça i vaig dirigir les meves passes cap a casa. Un gat negre es va creuar per davant meu, aguantant-me la mirada, penetrant, desafiant i traïdora. Quan vaig simular un cop de peu, va fugir esperitat.

Amb la mirada perduda vaig continuar avançant. De sobte vaig notar com dues presencies es posaven a caminar al meu costat. Em parlaven, però jo no les entenia. Mirava a la dreta. Mirava a l’esquerra. Però no veia res. Quan girava el cap es feien fonedisses.

De sobte, el cel va començar a enfosquir-se. Els núvols van començar a xocar entre ells provocant sons esgarrifosos. Passats uns moments, la llum se’n va anar i la negror més absoluta es va apoderar dels carrers i les places de la ciutat. Els llampecs també feien de les seves i es van convertir en llums improvisats. Vaig sentir un miol d’un gat. Seria aquell gat negre que m’havia creuat abans?

Quan vaig arribar a la porta de casa, aquesta era oberta. Clavada amb un ganivet ensangonat, una nota: “Benvingut al teu darrer dia”. Vaig tenir la temptació de fugir corrents, però de res serviria. M’havia trobat. Vaig entrar al menjador, il·luminat amb un parell d’espelmes. Allà estava assegut al sofà, amb les cames creuades i mirant-me de fit a fit. Va obrir la boca. Va parlar:

- Te’n recordes de mi? He vingut a buscar-te. A saldar deutes pendents.

.

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

.

171.- Avui, no

.

Sempre esperava el metro arrambada a la paret, davant de la publicitat. Però avui, en un rampell de rebel·lia, gira i seu al primer banc.

.
Pel cap, li passa –llamp- una idea inquietant. Però continua amb les cabòries dels estudis. I obre el llibre de la biblioteca.

.
L’andana és gairebé buida a mig matí. Per això, l’estranya veure -sense alçar els ulls de la pàgina 10- unes sabatilles esportives i la vora d’uns texans, tan aprop seu.

.
Una veu masculina i juvenil la treu dels mots escrits:
- Oye, dame 2 euros.
- ¿Cómo?
- ¿Estás sorda? Que me des 2 euros.
- No quiero.
- ¿Que no quieres? Seguro que los tienes. Suéltalos.

.
Un soroll de ferralla i un parell de llums omplen el túnel.

.
- No tengo por qué darte nada.
- Eso ya lo veremos. Me los vas a dar ahora mismo. Puedo robarte, si quiero.

.
S’atura el tren. S’obren les portes. Al vagó només hi són tres o quatre persones, estratègicament separades. Escull la dona d’uns 30 anys per a seure a la vora. El noi que l’ha increpada també ha pujat i es fa el despistat, sense treu-li l’ull de sobre.

.
- Hola, ¿puc anar amb tu tot el trajecte? Aquest noi que volta amunt i avall m’ha amenaçat de robar-me i tinc por.
- ¡I tant!L’únic que jo baixo a la següent i tinc pressa.
- Ja, gràcies de tota manera.
- Què faràs?
- No ho sé. Però estic ben nerviosa.
- Ja he arribat. Que tinguis sort. Adéu.

.
Un toc de xiulet i s’obren les portes. El cor li batega cada cop més de pressa. El noi comença a acostar-se. De cop, ella s’aixeca i corre cap a la sortida. El noi surt també. L’andana és buida. Arriba a l’altre vagó i encara pot tornar a entrar. Sona el xiulet i es tanquen les portes. Mira l’exterior i veu el xaval separat pel vidre que fa un gest amenaçador.

.
Busca un lloc, entre tants seients buits. Dos o tres passatgers aixequen la vista, distrets a causa d’aquesta entrada sobtada. Ella, sua, i seu. Està per plorar. Però no plora, perquè, avui, per fi, ha guanyat al dolent.

.

autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes!)

.

170.- Expediente número 43

.

Sur de Irán, fuerzas especiales americanas infiltrada en laboratorios secretos, tenían la orden de localizar y destruir armas biológicas. El grupo de asalto se encontraba junto la puerta del laboratorio. En silencio entraron. El laboratorio parecía un extraño experimento de mutaciones humanas. En el centro había enormes recipientes con órganos humanos flotando en un líquido transparente y burbujeante. Michael avanzaba por la izquierda de la sala, investigando las cápsulas iluminadas, dentro habían personas en un estado letárgico. Desenteló con la mano uno de los cristales para ver mejor, al hacerlo el humano en su interior abrió los ojos, Michael retrocedió unos pasos y a punto estuvo de golpear los recipiente, el humano volvió a cerrarlos. La última cápsula estaba abierta.
.
Había otra puerta al fondo de la sala, salía luz por debajo. No constaba en los planos. El teniente golpeó con dos dedos a John y Samuel, entrar y eliminar. John lanzó una granada de humo, se colocaron las gafas infrarrojas para poder detectar el calor de los cuerpos. Contaron hasta 3 y entraron. La sala era pequeña y contenía solo una cama desecha. No había presencia humana, ni siquiera rastro de calor. El humo se había dispersado y se habían quitado las gafas. Una gota de líquido impactó sobre el hombro de Samuel, sorprendidos miraron hacia arriba. La luz se apagó, se oyeron disparos y golpes. El teniente y el resto del grupo aguardaban. Los disparos cesaron y en la puerta apareció John, se desplomó al instante. Detrás de él apareció otra figura, parecía humana, pero muy delgada y con un brazo más corto que el otro. Parecía no tener ojos. Dispararon. Se escondió rápidamente detrás de los recipientes, estallaron en mil pedazos. Se movió rápidamente hacia la derecha y alcanzó al teniente. No pudo reaccionar y notó como algo frío le atravesaba el pecho. Los dos miembros restantes abandonaron la sala. Aquella cosa los seguía lentamente, arrastrando una de sus extremidades. Cuando llegaron al helicóptero en el tejado, descubrieron que el piloto no estaba. Tomaron los controles y lo encendieron. Apareció delante de ellos, alzó el cuerpo del piloto. Se giró y cogió velocidad para golpearlos con la cola de hueso y carne.

.

autor: bajoqueto (conte amb 365 paraules justes)

.

169.- El Comte

.

El Comte em va rebre mudat amb una capa llòbrega, absurda i antiquada. Una indumentària escaient a l’aparença rònega d’aquell casalot, una construcció que mantenia escassos vestigis de la magnificència d’èpoques pretèrites. No m’hi hauria quedat mai a passar la nit, però la tempesta s’intensificava i jo temia que l’alba em sorprengués a mig camí o perdut per paratges desconeguts. El Comte, hospitalari, va oferir-me una habitació a bon preu, i un sopar frugal, que vaig engolir assegut a la taula excessiva del menjador. Ell no menjava: m’observava des de l’altre extrem amb uns ulls hipnòtics, vermellosos, que contrastaven amb la pal·lidesa malaltissa del rostre demacrat, exsangüe, que conferia a la seva imatge la fesomia d’un moribund. “Fa dies que dormo malament”, va explicar, per justificar el seu mal aspecte. Quan va començar a relatar-me amb parsimònia els orígens nobles del seu il·lustre llinatge, va endevinar que m’avorria i s’avingué a acompanyar-me a la meva habitació.

.
A mitjanit em va tornar la gana i no podia dormir. Els llampecs il·luminaven intermitentment el passadís mentre m’encaminava en silenci cap a la cambra del Comte. Vaig trobar-me’l despert. “Què hi fa vostè aquí?”, va preguntar-me, sorprès. Mai no hauria dit que d’aquella desferra humana –una pelleringa escanyolida, macilenta i eixuta– se’n pogués extreure tant de suc. Després sí que vaig poder dormir, tot el dia. I a la nit següent –un nit serena i estelada, esplèndida– vaig reprendre el meu camí.

.

autor: Jordi Masó Rahola, escriu a Relats en català

.

168.- Frederic i la consciència

.
En Frederic era un bon empleat, solter per dedicació plena al treball. Un dia, amb enveja va veure com en Jordi reia i feia riure a la companya d'oficina.

.
- No estan pel que han de fer.- pensava ell.

.
Quan va tenir un moment va anar a veure al director de la oficina, per dir amb veu sibil·losa i fluixeta, el que ell creia que aniria bé per l'empresa. Havia de prescindir de l’empleat alegre i distorsionant de l'ambient, en Jordi.

.
L'endemà en Jordi fou acomiadat i al moment que ell recollia les seves pertinències, en Frederic dibuixà un somriure als llavis. La companya d'oficina plorava, però en Frederic sabia que allò seria un bé per ella i per la feina.

.
Aquell dia, al arribar a casa va preparar el sopar. Es posà el pijama i quan va acabar el seu programa favorit de la televisió es posà al llit. No podia dormir, potser el sopar havia estat massa ostentós, va pensar. Es regirava al llit i de sobte va notar com una mà freda i llefiscosa li agafava el turmell dret. Amb un esglai obrir el llum de la tauleta, una suor freda envaïa el seu cos. Pensant que havia sigut un mal somni, tornà a apagar el llum. Aquest cop van ser els seus dos turmells els que van ser agafats per una ma immensa. Volia cridar però no podia, obria la boca i solament sortia un lleu esgarip. De sobte, alliberat de la llefiscosa mà, veié dos ulls daurats i una forma negra posar-se sota el llit.

.
Va estar despert tota la nit i les nits següents, ja no podia pensar en res més. Tenia por, por de la bèstia negra que quan es feia fosc agafava les seves cames i amb veu ronca i sepulcral li deia: Frederic vine amb mi.

.
Després de tan neguit en Frederic va deixar d'existir.

.
A la làpida, dues roses vermelles, i un epitafi escrit: aquí descansa en Frederic i la seva consciència. i si escolteu bé quan passeu pel davant, sentireu una veu que diu des de dins: Vine amb mi Frederic.

.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

.

167.- Por

Sempre li havien fet respecte aquelles coses però no podia quedar malament davant dels amics, així que va fer el cor fort i els seguí cap a dins d’aquella casa solitària. Tots reien, fins i tot ell feia una rialla nerviosa, però la processó anava per dins.

.
La foscor era gairebé total, tot semblava força vell i ple de pols, el terra de fusta bellugava i grinyolava a cada pas, el noi es va imaginar a si mateix caient i quedant atrapat per sempre en un forat del terra, per això va alentir la marxa separant-se del grup.

.
A l’altra habitació ja estava sol. O això es pensava perquè, entre la penombra, li va semblar veure un ésser estrany. Ell sabia que els monstres no existeixen però es quedà parat a la porta, amb el cor a punt de rebentar-li el pit. No podia tirar enrere i per sortir (la cosa que més desitjava en aquell moment) era obligatori creuar aquella sala. Ho va fer, esperant un atac ferotge i pensant que els catorze anys era massa aviat per morir dessagnat i abandonat en aquella casa. Fixà la seva mirada en la sortida, avançà lentament sense quasi respirar i el monstre ni es bellugà.

.
Estava a un pas de la porta de sortida quan li semblà sentir un soroll darrere seu, s’aturà de cop per confirmar-ho. Era cert, algú o alguna cosa se li apropava per darrera panteixant sonorament. Va quedar bloquejat, volia córrer però les cames no l’obeïen. Lentament va girar el cap per trobar-se un individu sinistre, ple de sang, amb una serra mecànica a les mans que just en aquell moment va engegar. Era la senyal que el seu cervell necessitava i per fi, va poder fer el pas per sortir d’allí.

.
Fora trobà els seus amics que l’esperaven i que li van dir:

.
- Quina por, eh?
- Això vosaltres que heu passat corrents. Jo ho he trobat tan avorrit que ho he fet xino-xano.

.
Tots van riure i van continuar cap a la propera atracció, no calia dir res perquè tots pensaven el mateix: Mai més tornarien a entrar a la Casa del Terror de la fira del seu poble.

CONTINUA ---> aquí

.

autor McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules)

.

166.- El suicidi

.

Quan vaig obrir la porta el vaig veure allà, davant meu, com cada dia. Però no vaig poder més que llançar un crit d’esglai. S’havia suïcidat! Estava estès al terra amb un ganivet clavat al cor. D’on l’hauria tret? Potser el tenia guardat en algun lloc inaccessible pels meus ulls.

És ben cert que feia dies notava un comportament una mica estrany. Hi havia moments en que quan el mirava semblava esbossar un lleu somriure, n’hi havia d’altres en que la seva cara de pomes agres em feia posar els pèls de punta. Ja feia molt temps que havia desaparegut aquell semblant neutre, amb cara d’observador, no de jutge. Aquella cara que originalment feia quan el vaig veure per primera vegada. Aquella cara de neutralitat que tant em va captivar.

Sincerament no tinc ni la més remota idea del que l’ha pogut empènyer a cometre aquest acte contra natura. Ens coneixíem, ens saludàvem, però mai havíem intercanviat cap mot. Ni tant sols un trist “hola”. M’agradaria saber el per què d’aquesta reacció, per poder rectificar si he fet alguna cosa malament. No m’agradaria cometre de nou el mateix error. Ara que me’l miro des de lluny, el quadre ja no és el mateix. Mai m’han agradat les pintures que reflecteixen la mort. M’agrada veure vida. I per molt que l’home del quadre tingués aquella cara neutre, aquell barret que ara jeia al terra al costat d’ell li donava un toc de respectabilitat. Una respectabilitat, actualment, amb cara de mort. Però amb cara, de nou, de neutralitat. Com quan el vaig comprar.
.

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

.

165.- Instants per esborrar

.

Aprofitant els últims raigs de sol del capvespre, picnic familiar en una àrea de descans de l’AP7, el nen de poc més d’un any podia jugar finalment després d’hores acumulades dins el cotxe, de retorn d’unes merescudes vacances estivals.

La jove parella va caure en el engrescador cercle de petons, carícies i mirades de complicitat, esperant agafar el seu llit altre cop en arribar a casa.

El despertar d’un petó llarg i sucós, va esdevenir com un llamp, l’angoixa de no veure el nen, al seu voltant, jugant al mig d’un munt de joguines, ara abandonades.

Alarmats van córrer amb direcció al parc infantil esperant trobar-lo allà. Sense saber que estaven corrent en direcció contraria, a l’hora que el nen s’acostava cada cop més a aquell soroll ensordidor de cotxes i camions a gran velocitat, i que ell s’hi sentia atret per totes aquelles llums i colors d’aspecte fugaç.

Cada segon que passava estaven més allunyats els buscadors de la víctima, que inexorablement s’acostava a una línia blanca que forçosament seria mortal al instant de creuar-la.

La desesperació dels adults a cada moment més angoixant, passava pel seu cap a la velocitat de la llum un munt de llocs o coses que podien haver fet desaparèixer el seu petit, i culpant al mal moment escollit, per estar l’un per l’altre.

Pocs minuts havien passat, i semblaven una eternitat, en el moment fatídic d’escoltar el crit únic del petit, córrer sense parar, ara si en la direcció correcta, però a deshora, per comprovar el que ja esperaven veure.

Són aquells instants en que el cor i l’ànima de les persones es fan inexplicablement més petits que mai, que per més que corris no avances, no arribes al lloc, pots imaginar, però els teus ulls encara no han estat testimoni del mal irreparable.

Dos crits en un, varen trencar de cop el brogit dels motors. Al mateix moment que brollaven llàgrimes, s’acostaven al nen, i l’ajudaven a desenganxar el seu jersei d’unes restes de filat metàl·lic, que jeien plàcidament, a un pam de la línia blanca mortal.

Només el nen va ser capaç de somriure, en abraçar-se a la mare.
.

autor: Garbi24, del blog Garbi24

.

164.- Lo fantasma

El dia es va aixecar lluminós i assolellat. Com cada matí va agafar unes violetes del jardí i se’n va anar al cementiri. La Joaneta vivia en una torre blanca als afores del poble on havia viscut sempre. Ja no recordava quan s’havia quedat vídua però el més important del dia era portar les flors al seu marit, el Pauet. Gaudint del sol de la tardor, pas a pas, assaborint els suaus colors taronges que lluitaven per imposar-se als verds, va arribar a l’entrada i es va dirigir a la tomba. Aquella nit havia plogut i potser no estaria massa neta… Família Mercader-Alcalà… i aquests qui són?

.
La memòria la feia equivocar de vegades i va caminar d’aquí cap allà però la tomba del seu home no hi era. Havia desaparegut. No podia ser. Estava atabalada… Va començar a buscar en mig de tanta i tanta gent morta i s’estava desesperant. Voltava plorosa i els de dol que passaven se la miraven amb pena i amb dolor. Demanava ajut, que l’acompanyessin a trobar la tomba del Pauet. Ningú no se l’escoltava i les violetes que encara portava a la mà van anar relliscant a terra. Oblidades i perdudes.

.
Amb un calfred va ser conscient de la situació. La seua desgràcia continuava. Li va agafar por. De nou, la por. Un altre dia perdut. El seu home, estava clar, no renunciava a controlar-la tan fàcilment .

.
El migdia era esplèndid però a mesura que s’atansava al mas, el seu neguit creixia. Allà estava. El Pauet l’esperava a la porta. Semblava una persona normal. Però ella estava segura que no ho era. Ha tornat , va pensar, mentres es feia el signe de la Creu. Tremolant, gairebé sense mirar-lo va entrar a la casa… Amor, va sentir que li deia, estava preocupat… No t’has pres la medicació i no sabia on estaves. A més t’has deixat el busca-persones que no et pots oblidar mai…

.
Callada, el va esquivar i es va tancar a la seua habitació. L’endemà com cada dia aniria al cementiri. Estava segura que el dia que trobaria la tomba, el seu marit, millor dit, lo fantasma la deixaria tranquil·la. I no tornaria mai més.

.

autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir, (conte amb 365 paraules justes!)

.