Una vegada més, tan sols ha estat un somni! - diu el Doctor Daniels, mirant-me des de les seves petites ulleres de llegir –.
Fa molts dies que m’està dient el mateix. Des de que vaig arribar a la Clínica m’està tractant com un ser estrany, cada visió que l’hi explico li sembla inversemblant, però jo sé que és alguna cosa més.
Tot va començar fa un any. Havia anat d’acampada tot sol i aquella nit la Lluna plena omplia el cel, i un halo de llum l’envoltava il·luminant el bosc i el rierol que passava xiuxiuejant a prop d’on estava. Em vaig estirar a sobre el sac de dormir i vaig observar els petits núvols que passaven tot acaronant, metafòricament, aquella lluent rodona blanca. Com més me la mirava em semblava que cada cop era més i més gran, i sense saber-ho, la llum em va envoltar i em va engolir.
De sobte em vaig trobar en mig d’una batalla. Les bales xiulaven per a tot arreu i els gemecs dels ferits omplien els silencis. Al terra hi havia un soldat que em mirava amb els ulls molt oberts tot dient “D’on has sortit, fa un moment no hi erets, ets un àngel?” Duia una ferida al cap i li brollava la sang mentre continuava dient coses sobre mi i els déus. Sense saber com, vaig trobar-me curant aquell soldat mentre la guerra continuava com si fos lluny d’aquell lloc. Quan vaig acabar, el soldat em va donar una foto. Llavors tot es va difuminar i em vaig trobar altra cop damunt del sac de dormir. Tot havia estat un somni! L’endemà quan vaig replegar les coses per tornar a casa, vaig quedar perplex al veure que a dins del sac de dormir hi havia la foto que m’havia donat aquell soldat.
Des d’aquell dia, cada nit tinc una visió. Sigui a on sigui, apareixeu en guerres, batalles, caps de refugiats, hospitals de campanya i fent ús de la meva professió curo a una persona cada nit. Quan torno, el metge segueix dient que ha estat tan sols un somni, però... Ja tinc tres-centes seixanta cinc fotografies que no puc dir de qui són.
Autor: Josep Maria Repullés
Participa a Joescric.com
Conte amb 365 paraules justes
