61.- Un mal dia...

*
No sabia per què, però ho sabia. “Avui no serà un bon dia”, va dir-se tan bon punt va posar el peu esquerre a terra per aixecar-se del llit. I a més, ja s’havia llevat amb molta son i amb molt mal humor. Si no podia dormir les seves vuit horetes sagrades, era pell!

Qui li havia manat d’anar a dormir tan tard? Només havia pogut aclucar l’ull durant tres hores i ara estava mort de son. Baixava les escales gairebé volant per poder agafar l’autobús que l’havia de dur a la feina. _Merda! Se li acabava d’escapar davant dels seus propis nassos, quina ràbia! Mentre esperava el següent autobús anava pensant en la nit anterior, la qual recordava a trossos difuminats. Com sempre, havia begut unes copes de més i tenia el cap fet un trencaclosques desmuntadíssim. S’esforçava a encaixar aquelles peces, imatges soltes que li venien al cap, sense èxit. Què hi feia la Dèlia enmig del seu pensament caòtic? Eren imaginacions seves o realment havia estat amb ella?

Arriba l’autobús i puja. Mira el rellotge: -Arribaré tard a la feina...

La Dèlia seguia dins del seu cap. Ara la podia veure abraçant-lo amb força i fent-li un petó llaaaaaaaaarg. Estava esgarrifat. Com pòdia ser? No recordava que acabés al llit amb ella...

L’alcohol i el seu cap li volien jugar una mala passada?

Baixa de l’autobús.

Entra per la porta de l’oficina quan passen justament vint minuts de les nou i algú l’espera a la porta:

-Bon dia Quim. Ho sento però estàs acomiadat. Ja te’n pots anar!-li va dir la seva cap de departament, la Dèlia, amb un to de veu ferm i decidit.

*

autora: Sílvia, del blog De feltre i Contes divers

*

60.- L'espera

*

Una nit més de riures i alcohol amb els companys de sempre, rutines nocturnes de cap de setmana que s’han repetit des de fa anys. I com des de fa molt temps també, un cop acabada la festa, tornar a casa amb aquell autobús que fa ballar el cap, on no es poden ni tancar els ulls perquè tot dóna voltes i voltes.

Però en arribar a destinació, hi ha premi. Ella m’espera pacient, com cada nit. No li importa el meu estat etílic, encara que aquest mai és tan greu com per no poder admirar-la. Asseguda als peus del llit, amb posat seriós, i la seva camisa de dormir verda, curta, que amb prou feines cobreix les seves corves. Camino l’escassa distància fins a ella, i en algun moment em ve al cap la seva espera, i un somriure se’m dibuixa, perquè puc endevinar la imatge que veuré.

Com voldria acariciar els seus llargs cabells rossos i resseguir tota la geografia del seu cos, desposseir-la de la seva única peça de roba. Però, com cada matinada, el vidre de la botiga de matalassos m’ho tornarà a impedir i passaré de llarg somrient a l’aparador on ella seu immòbil i immutable, exposada com un article més. La maniquí de la botiga de matalassos.
*

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"

*

59.- Adolescencia

Cuando llegó al portal de su casa todavía no sabía lo qué le esperaba arriba.
Su hija estaba sentada en la escalera junto a la puerta. Se dio cuenta inmediatamente de que, simplemente, había olvidado las llaves y, como no era ni sería la última vez y, además, estaba harta de decírselo, se puso furiosa.
La chica estaba allí, con la mochila, enchufada a su MP3 y con ese gesto de indolencia adolescente.
Empezó con los reproches y provocó, sin darse apenas cuenta, los primeros gritos. Luego empezaron los insultos mutuos, los reproches… Siempre era igual. Empezaba a ser una rutina ante la que sentía impotencia, ante la que no se veía capaz de luchar.
De repente, la muchacha se fue hacia la puerta y amenazó con marcharse de casa.
- Pues ahí está la puerta – dijo la madre indignada y desafiante.
Y así fue. Su hija dio un portazo.
Pasaron varias horas y su marido volvió a casa. Cuando preguntó por ella la madre rompió en llanto. No contestaba al móvil, los nervios la reconcomían y, además se sentía culpable por el incidente.
Para colmo, su marido empezó con sus reproches de siempre: tú eres la adulta, ella la adolescente, no puedes ponerte a su altura…
Empezaba a estar harta de la situación, empezaba a estar harta de la falta de apoyo de su pareja, empezaba a estar harta de luchar y darse siempre contra el mismo muro.
Se fue a su habitación en el más absoluto silencio mientras él relataba. Ahora él hablaba por el móvil con su hija. A él si le contestaba, a ella llevaba horas sin hacerlo. Estaba convenciéndola para que volviera a casa. Oía las palabras de siempre: cielo, cariño,…
Ella sacó una vieja bolsa de lo alto del armario y metió algo de ropa interior, unos vaqueros y una chaqueta. Luego se fue al cuarto de baño y cogió lo imprescindible.
Estaba claro ya que la hija volvía a casa.
Sonrió a su marido, dejó las llaves y el móvil en el taquillón, junto a la puerta, y salió despacio, sin dar ningún portazo. Ya había decidido que quien estorbaba era ella.
*

autora: Adela Muñoz, del blog Amar el arte

*

COMENTARIOS EN CASTELLANO POR FAVOR!

*

58.- Nit intercultural

Es va despertar tot suat, va mirar el rellotge i va veure que just eren les cinc de la matinada. No recordava gairebé res de la nit passada. Va intentar tornar a adormir-se però no ho va aconseguir. Al final va decidir aixecar-se i fer-se un cafè. Just entrar al bany va trobar alguna cosa estranya, es va mirar la ma i va veure com hi tenia un petit dibuix, era d'un color marró fosc, semblava pintura però no, no era pintura, erahenna. Ho coneixia perquè havia vist altres mans pintades. Com havia acabat amb un tatuatge al braç? No ho recordava. Es va asseure a la cuina i es va prendre el cafè. El seu cap va començar a refer els què havia passat la nit anterior.Recordava, ara sí, la trucada de na Isabel convidant-lo a una festa intercultural. Va acceptar de seguida, tenia molts amics immigrants i li agradava anar de festa, s'ho passava bé, hi trobava coneguts i el menjar li encantava, hi havia molta varietat i tastar coses noves sempre li havia agradat, tenia bon paladar. De sobte va recordar uns cabells negres, llargs i gruixats, una mirada intensa amb grans ulls negres, i un nom: Salma. Estava asseguda a un tabalet a una paradeta de la fireta i tenia amb la ma un pot de henna amb el qual anava dibuixant belles formes als braços de les nines que li demanaven. Ell es va posar a la filera i va esperar el seu torn. Quan ella el va veure va somriure i després de parlar-ne, li va posar lahenna al braç i varen estar junts tota la nit. Aquella noia li havia agradat i ara què hi pensava, tenia el seu nombre de telèfon a la butxaca dels texans.De pressa, va sortir de la cuina i va treure el paperet dels texans. Sí, avui la trucaria i la convidaria al cinema, havien estrenat la darrera peli de Woody Allen, tal vegada li agradaria.

*

autora: Tonina, del blog Coses meves ( i a vegades de l’escola)

*

model de la foto: una persona molt especial per la Tonina

*

57.- Vacances a Fiji

Seguint la meva màxima de: “s’ha de treballar per viure i no viure per treballar”, em trobava dalt d’un avió que em portaria a les Illes Fiji. M’havia gastat tots els estalvis d’aquell any i dels dos propers, per poder allotjar-me en un magnífic hotel.

Els primers dies vivia a la platja, descansant i deixant-me portar per la remor de les onades. Quan ja portava quatre dies a l’hotel vaig demanar d’anar a fer una mica de turisme. A recepció ja ho havien previst, i tenien un cotxe preparat per portar-me a la ciutat. Em recomanaren anar a veure una festa relacionada amb Lakshimi, deessa de la riquesa i la prosperitat. I em vaig deixar portar fins un petit poblat, on moltíssima gent s’havia aplegat al voltant d’una figura de la deesa. Uns bells cants i balls en el seu honor servien d’espectacle per als nouvinguts. Em deixava portar per la música i al mateix temps, observava la gent del meu costat. Hi havia per igual, gent de l’illa i turistes, i després un grup de gent que estava una mica apartat portant una conversa, i sense donar importància als balls. Si els miraves bé, semblava que anaven com a disfressats. Les barbes i barrets que portaven servien per amagar el seu aspecte real.

Alguna cara m’era familiar, sobretot la d’un vell que enlloc de barba portava un bigoti. Després d’una bona estona mirant-lo vaig tenir un ensurt. Era Elvis Presley! Al seu costat vaig poder endevinar la cara de John Lennon I una mica més apartat parlant amb Nino Bravo estava Michael Jackson. “No pot ser! - em deia. Tots estan morts!” Vaig anar atansant-me per comprovar que no m’havia tornat boig. I les cares s’anaven definint baix les seues disfresses. Eren ells, no hi havia cap mena de dubte. Quan ja estava molt a prop seu, Nino Bravo es va adonar que els havia descobert. Va fer una senyal als seus amics, que van girar-se cap a mi, i amb un somriure, van allunyar-se. Palplantat sense poder païr el que havia vist, no podia moure’m. Elvis Presley es va girar i guinyant-me l’ull es va posar a la boca el dit demanant silenci.

*

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

*

foto extreta de la pàgina: Viajar y estudiar

*

56.- Un bonsai dins meu

M’he empassat un pinyol de cirera sense adonar-me’n. Tusso. Res, no surt. Me’n vaig a dormir i la nit és un somni carnós, vermell, rodó. Vaig sopar massa, del cert. Em llevo, em fico a la dutxa i, en afaitar-me, la maquineta s’encalla just sota l’orella. Déu meu! M’ha crescut un cirerer a l’orella! Què faig? Surto corrents cap a la farmàcia. La farmacèutica és amiga meva, ella sabrà què fer. M’aturo en sec, no m’he vestit. Reculo. A l’armari mirall del dormitori, així, vist de cantó, sembla que porti una flor. I si em disfressés de bailaora ?... No, millor que no. La farmacèutica m’adreça al jardiner, que em fotografia l’orella. Bé, no, el cirerer que tinc a l’orella. De tots els angles, metòdic. Pregunta: Puc agafar-ne una mostra?. Amb les tisores de podar escapça una branqueta, sap greu, sap greu, no puc arribar a les arrels.
Jo l’increpo, una mica molest:
-Com ho veu, doncs?
-Som a la primavera; en pocs dies, florit – respon, professional.
Marxo. Vull arrancar-me’l, però em fa por. I si darrere les arrels hi surt el cervell? I si em quedo sord? Tinc un bonsai dins meu! Camino abatut amb el cap inclinat, per compensar el pes del bonsai de cirerer.
Quan arribo a cal metge el bonsai ja ha florit i sembla que porti un monyet blanc, com de iaia, però en el perfil.

Foren un seguit de dies molt atapeïts: radiografies, hospitals, els de l’associació Catalana de Bonsais, ressonàncies, el regidor de medi ambient de la Generalitat, hospitals, la tele, ma mare.
A la fi em varen operar. El diagnòstic: terra de bonsai. La sentència: quinze anys i un dia.
No m’hi vaig poder estar, va ser un impuls incontrolable; post- traumàtic, al·legà el meu advocat a la meva defensa. Ara no ho faria pas, de llençar escales avall el pobre noiet aquell, infermer, zelador, no ho sé pas, que em va dur el sopar amb un platet de cireres de postres.

*

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

il·lustració de Sali, fet per a aquest conte.

*

55.- Seguretat Social

*

En Cesc acabava de complir els 45, es trobava bé i no li feia mal res però, al seu voltant, la gent no callava: Hauries de fer-te una revisió que ja tens una edat!, deia la seva dona. Al Pere li han trobat un buf al cor i és més jove que tu, no?, li recordava el seu company de feina. Papa, aquesta panxa s'hauria de rebaixar!, no parava de dir-li el pallús del seu fill que li havia donat el disgust més gran de la seva vida al deixar els estudis per fer-se monitor de gimnàs. Per no sentir-los més va cedir i va demanar hora al seu metge de capçalera.
El Doctor Guivernau, només veure'l, el va renyar: Home, Cesc, veig que la teva història clínica està més buida que el teu compte corrent (és molt de la broma, el Dr. Guivernau), això s'ha d'arreglar... I li va començar a donar hora per un munt d'especialistes, un viacrucis de proves, anàlisis i més proves que va tardar gairebé 6 mesos a completar. A la fi, amb tots els resultats a punt, va tornar a veure al seu metge.
Aquesta vegada el Dr. Guivernau no estava per bromes: Cesc tinc males notícies. Una de les analítiques demostra clarament que tens una malaltia greu i molt rara, i per desgràcia sense curació possible. No tens colesterol, les transaminases perfectes, el teu cor ja el voldrien alguns joves... totes les anàlisis són correctes menys aquesta i no hi podem fer res. Ho sento molt, però només et queden dues setmana de vida.
Dues setmanes?, però si jo em trobo bé! Ha d'estar equivocat, no pot ser!, s'espantà en Cesc. No hi ha error possible, va replicar el metge, són anàlisis molt precises i quan el podem detectar, aquest mal està tan estès que en quinze dies tot s'acaba.
En Cesc va sortir de la consulta aclaparat, més mort que viu (i mai millor dit) perquè ell no sabia, i el metge no se n'havia adonat, que la prova en qüestió era de les primeres que li van fer i per tant, aquelles dues setmanes havien quedat enrere ja feia alguns mesos.
*

autor: McAbeu, del blog Xarel-10

*

54.- Pa

Va entrar al forn i la olor de pa acabat de fer la va posar de bon humor. Feia quant que no somreia de forma espontània? La dependenta va embossar-li una de quart llarga com sempre.
- No, va dir – avui la vull rústica.

Enfilava el camí cap a casa, però en comptes de tombar a mà dreta ho va fer a l’esquerra seguint l’avinguda fins al passeig. Pessigava la crosta de la barra fins que va acabar trencant el crostó i menjant-se’l fent força soroll.
Ja era dalt, va seure al banc sota el monument commemoratiu de la visita d’Isaac Albèniz a la vila i va continuar pessigant el pa. Un pit-roig va baixar d’una acàcia propera per picar les molles

- Bon profit, va caminar arran del carrer de mar arrencant l’escorça dels plàtans gruixuts i fent-la a bocinets menuts que deixava caure a terra quan va veure la caixa d’eines. Era d’un jardiner que esmorzava al sol assegut a la cantonada. Al damunt de la caixa hi havia un cinturó de pell amb unes tisores de molla encabides en un funda. Les va agafar i va arrencar a córrer.

Al final del carrer començava el camí del far, hi va continuar fins que va estar segura que no la veien. Va asseure’s suada i panteixant al damunt del búnker i va treure les tisores. Tenien el mànec vermell i les fulles fosques i feien olor de tres en uno.

En va treure la tanca i es van obrir. Sense pensar-s’ho i d’una dotzena de tisorades ben fetes es va mal tallar la llarga cabellera deixant que els cabells caiguessin a terra. Després es va espolsar els cabells curts i abans de tornar a casa es va acabar el pa amb un somriure d’orella a orella.
*

autor: Jordi Casanovas, del blog Cròniques de sota el mugró

*

53.- L'herència

.

Acumulem objectes al llarg dels anys, que després a l’hora de la mort no ens podem emportar. Això és el que sempre hem sentit a dir, però per a totes les coses sempre hi ha una excepció.

Salvador Cavallé, passà els seus últims mesos al llit. Sabia que la seva marxa no seria traumàtica ni dolorosa per la família, ho havia deixat tot lligat perquè no els faltés de res. Al cap i a la fi tots tenien la seva vida organitzada i podien prescindir d’ell perfectament, ara mateix no era més que una nosa.

Una matinada despertà i trobà a un senyor sentat a sobre el seu llit mirant-se’l. Per uns moments dubtà que s’hagués despertat realment, però alguna cosa li va dir que aquella persona era ben real.

- Benvingut senyor...
- Pot dir-me Sr. X.
- Ens coneixem?
- No tenim el gust. He vingut per donar-li una notícia.
- Vostè dirà.
- Ha estat guanyador d’un privilegi al més enllà. Com vostè sap, un cop mort, els seus béns quedaran com a herència. No li està permés a ningú emportar-se cap andròmina. Però en el seu cas ha guanyat un sorteig al·leatori, i per això he vingut: pot emportar-se un sol objecte el dia que marxi, que ja li dic ara que serà d’aquí tres dies.
- Em sento molt agraït per aquest premi, hi pensaré. No és una decisió fàcil.

I així va ser com va passar els meus tres últims dies de la seva vida, intentant trobar l’objecte que m’acompanyés per a tota la eternitat. Ningú sospità quina en portava de cap.

Arribà el dia, i moments abans de la mort, tornar a aparèixer el senyor X. No calia parlar, sabia que a l’armari trobaria el que havia decidit emportar-se, després de tots els funerals, va dir-li, ell mateix li entregaria en mà.

Encara avui, la seva esposa busca el quadre que Dalí els havia regalat l’estiu que el van conèixer, i que sabia que tenia un bon preu al mercat, amb el que tragués de la venta volia comprar-se una casa nova.

.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

.

52.- Senyoret Pepito, Sr. Josep, Pepet

*

Sent de casa de casa bona si li queia algun mal nom mai el sabria. Allò de senyoret Pepito no resistia en les boques i qui el tractava emmelava la veu.. Les noies el deixaven arribar prop, amb el criteri de que entrar en el cor del jove seria la sort de tota la vida. Ell ni se’n dava compte. Pensar que li pertanyien terres i cases i granges i ramats..., A la mort dels pares retallaren, de senyoret a Senyor Però si que veié ampliat el treball.Encara que fos per manar, ja que aviat va comprendre que el majordom li faria la feina, i tot el seu heretatge canviaria sense notari, de nom. Comprà camions per que l’afavoria en el transport de tot el que produïa. Però com que a les terres necessitava molta ma d’obra, va procurar que els mitgers adquirissin com qui es reparteix el tocino. Tu un cuixot, tu l’altre. Aquest la carcanada, l’altre els lloms, i ,el tocino esdevingué caler al comptat o censals pels mitgers. Les granges i ramats, no podia supervisar-les bé i les renovacions per posar al dia costaria el que la hisenda de finques li havia ingressat. La casa per on treballava va trobar substanciós el negoci i li oferí no l’oro i el moro, però si unes quantitats d’alegria i treball segur per la flota de camions. Ell sols sortia a la carretera a menar en cas que algun xofer fes vacances o malaltia. Amb la flota de que disposava, no hi havia nit que no li toqués com als bombers, apagar el foc. Un espavilat conductor, va proposar-li, ja que tenia un fill en edat, de fer les suplències i lliurar-lo d’un farcell pesat. -No. El que faré es que et venc tota la flota. A bodes em convides, pensà l’espavilat conductor. Ara si que anaren al notari i va poder posar en la caixa un remanent líquid cobrable. Solter com era, va poder triar. Però la gent del poble ara li deien el Pepet, el creien arruïnat. Res de res, tenia els contes corrents amb bona correntia . Comprà un vaixell. Ara dona el tomb pel mòn i invita a coberta.

*

autor: Anton, del blog Rebaixes

*

51.- La màfia

Nàpols, dotze de juliol de 2009. Les dues bandes de la màfia de la ciutat s’havien reunit a la plaça del costat de l’escola, que restava solitària. Les coses havien anat massa lluny. Se’ls havia anat de les mans. Es trobaven allà per signar un armistici de no agressió. Ambdós caps van avançar cap al mig de la plaça. Era gairebé mitjanit. Els fanals il·luminaven tímidament el lloc, però es deixaven racons foscos a banda i banda que eren aprofitats pels components dels dos grups per amagar-se i estar amb els ulls oberts de bat a bat per si es produïa un atac per part dels altres. Calia estar alerta.

Quan van ser cara a cara, es van esguardar durant una llarga estona. En Pietro, va mirar en Francesco amb uns ulls desafiants. Recordava ara, com havia començat tot. Feia temps, des de que anaven a l’escola, no havien parat de fer-se la vida impossible. Primer eren petites bromes entre ells: recordava quan el van deixar tancat al lavabo, quan el van tirar entre quatre dintre la font i va haver d’arribar xop de cap a peus a casa, quan li van esquilar els cabells i es va veure obligat a anar amb un barret fins que li van tornar a créixer, ... Però ell tampoc no s’havia quedat enrere i tots els atacs havien rebut resposta: havia lligat al seu oponent despullat a un arbre, quan passejava pel carrer havia rebut una pluja de globus d’aigua, l’havien agafat entre tots i l’havien pintat sencer de color vermell, ...

Les coses, però s’havien anat complicant. Es robaven les bicicletes, es tiraven pedres a les finestres de casa seva, es punxaven les rodes dels cotxes dels pares, fins el dia que li van robar aquell osset de peluix que tant estimava, li havien tallat l’orella i li havien enviat per correu a casa. Ara, però, tot allò quedava enrere. Es van donar la mà. El pacte estava segellat. Els dos tenien tretze anys i esperaven que la pau durés, com a mínim, fins al final de les vacances d’estiu.
*

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

*

50.- El gosset que no li agradava sortir al balcó

La canalla de casa ja feia temps que demanaven un gosset. Jo sempre els deia que no. Un dissabte, que tots teníem festa, ens va venir de gust anar a fer una volta a Girona, al carrer del Carme, prop de la plaça Catalunya, hi havia una botiga d’animals, a fora a la vorera tenien una gàbia amb dos gossets preciosos de color marró, amb una taca blanca a sota el coll que els feia diferents (ara està prohibit exposar els animals al carrer) eren dos germans, la gosseta i el gosset. La canalla se’n van enamorar i van començar a empipar-me que volien el gosset. Tots el que tenim canalla, sabem com en són de persuasius quan volen. Jo per treure-me’ls de sobre els vaig dir.
-Us el compraré si no val més de 10.000 pessetes-.
Vàrem entrar, i la meva sorpresa va ser en preguntar el preu, només en valia 8000. Doncs bé, ja ens teniu amb el gosset dins una caixa de sabates, cap a casa. Però ens va sorgir un problema, i segons la canalla, era greu.
El bacó de casa estava molt mal fet, entre el terra i la barana hi havia molta separació i el gosset es podia empassar. La canalla no deixaven sortir al balcó fins que no l’haguéssim arreglat. Doncs bé, un cop arreglat, va ser el gos que no volia sortir. Ho vàrem intentar tot, però ell de cap manera volia sortir al balcó. La canalla estava molt preocupada per aquest fet.
Un dia que el vàrem portar al veterinari li vàrem comentar. Ens va dir que hi havia gossos que no els hi agradaven les altures, una altra possibilitat era que tingués vertigen. Que el portessin a un psicòleg caní, potser ell ens podria resoldre el problema. El psicòleg tampoc ens va resoldre el problema.Al cap de pocs dies li van regalar una pilota, de colors vistosos, que li va agradar molt, es passava hores jugant-hi. Però, què va passar? Una tarda li va rodolar la pilota i va sortir al balcó, doncs bé, va sortir sense cap problema buscar-la. Al gosset no li passava res, només que no li agradava sortir al balcó.

*

autora: Rosa Artigas, del blog El racó del llibre, conte amb 365 paraules justes!

*

49.- Perdut

*
Teclejava amb ràbia amb només dos dits de la mà esquerra i només dos dits de la mà dreta totes i cadascuna de les paraules que amb prou feines li rajaven a dolls incontinents per la boca, per les dents, per les narius per les orelles i els llavis i sobretot pels capcirons del dits .....
Portava dies i nits, hores i setmanes, mesos fins i tot ,abocat a l’ única finestra del món que tenia a l’abast: la pantalla del seu portàtil ......contínuament , de dia i de matinada. Sense poder aclucar l’ull, condemnat a una vigília sense aturador. No sabia qui era, no recordava el seu nom, no recordava on ni amb qui vivia, ni tan sols estava segur de si era home o dona, o si vivia o era un cadàver que teclejava amb fúria les tecles del seu portàtil amb els dos dits de la mà esquerra i amb els dos dits de la mà dreta....
Quan temps ,quan de temps des que es va baixar aquell programari nou....prometien meravelles....que era quasi màgic ...t’estimulava la creativitat...
Em llevo del llit i a les palpentes obro l’interruptor del llum del passadís......vaig cap a la cambra de bany... per la finestra tinc de sobte una visió que ja és quotidiana però que avui m’esvera més que habitualment....aquell paio que porta dies i dies en la mateixa posició davant d’un ordinador i davant dels vidres de la finestra del davant de casa meva està insòlitament immòbil.....jo diria que encara que ja estava avesat a veure’l en la mateixa posició li noto un no sé què diferent, perceptiblement diferent... és com una estàtua .....I si és mort?
El sergent i els dos mossos van esbotzar la porta...se sentia ferum de mort i el veïnat els havia avisat .... Davant de la finestra una mena de mòmia sense benes en posició com si estigués escrivint... la pantalla del portàtil oberta i un text a mig fer .... la pell era ennegrida i eixuta, tot ell era d’un color grogós i a les mans només hi tenia dos dits.....

*

autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc

*

48.- Leandre

*

L´estol seguit de petits fracassos convertiren el gran fracàs, el que s´escrivia amb majúscules, en una virtut. La paradoxa tenia una raó de ser, i aquesta no era res més que l´acceptació d´aquell fracàs com una part inherent al seu ésser. D´acord amb aquella màxima que diu que el millor que li pot passar a un home és conèixers a si mateix, el Leandre va saber què és el que podia ser i fins on podia arribar, de tal manera que trobà quin era el seu lloc al món. Així doncs, aparcà vells somnis i entrà amb ple dret a la maduresa de la seva vida, i un aire de satisfacció es revelava en el seu rostre, el qual s´emplenà de una bonhomia vers tot i tothom amb qui es topava.

I començà a viure sense fer cabòries,i aconseguí així prendre-li el pols a la seva delicada pressió arterial, i respirava a fons alleugerit, perquè ja sabia que sabia tot el que havia de saber. I aquesta darrera frase, si li venia al cap, no el posava pas en dubte, sinó que rebotia satisfacció pel grau de humilitat i acceptació personal al qual havia arribat.

Així el temps seguí amb la seva tasca, i en Leandre, impertorbable i cofoi, triomfà com a humà. El dia del seu noranta-nou aniversari es despertà amb un somni fresc al cervell, ell, que havia deixat de somiar feia tants i tants anys.

Un home viu el temps que necessita per conèixers a si mateix, i al darrer dia, el Leandre va adonar-se que ja era massa tard.

*

autor: Estranger, del blog Onsevol

*

47.- Escriure

Si ella mai no hagués escrit res, aquella hagués estat una relació tranquil·la com una bassa d’oli. Tots dos s’avenien, els agradaven les mateixes coses, s’estimaven molt, sabien com fer-se somriure i ajudar-se en les petites coses de cada dia.
La Berta estava convençuda que tothom té els seus somnis i els seus secrets, els seus dubtes i els seus desconcerts, les seves utopies, les seves ganes particulars de tenir un món fet a mida, i també les emocions que algun dia amenacen inundar-ho tot. Ella també ho tenia tot això i aleshores no podia evitar d’escriure-ho d’una manera o altra. Escrivia per a ella, i per a ningú més.
Però, periòdicament, ell tenia l’impuls de saber què escrivia. S’agafava les seves històries i les seves reflexions com si fossin una crònica real de la seva vida. I començava a inquietar-se per si allò li havia passat alguna vegada, si això era realment el que pensava o sentia. Si escrivia tot allò com un reflex d’ella mateixa o com una cosa purament imaginada. Totes aquestes preguntes no tenien cap resposta precisa: tot era cert i tot era inventat al mateix temps. La Berta no sabia com contestar tantes preguntes. Li semblava com si escrivís textos amb punxes que només sabien fer mal.
Primer va provar de no escriure més, després de no escriure tant, també d’escriure d’amagat ... cada una d’aquestes opcions tenia també les seves espines particulars i finalment va fer l’última prova que li quedava fer: escriure a totes hores.
I no sabrà mai si els seus textos van deixar de tenir punxes o ell ja havia après a llegir-los sense tocar-les, o simplement es va cansar de llegir i de fer tantes preguntes com li hagués calgut fer.
I així van viure plàcidament i amb complicitat i confiança.

*

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

*

45.- L'espill

*

*

Havia adquirit aquell estrany espill a una botiga on venien coses diverses de segona mà. La seua sorprenent peculiaritat consistia en que retornava la imatge de qui en ell es mirava cinc anys endavant. A Jordi -persona aliena a les típiques angoixes producte del pas del temps- li divertia el fet de contemplar-se un lustre més major. Un dia va sentir terror quan, mirant-se en l'espill, no veié el seu reflex.

*

autor: Vicent Terol, del blog L'aixeta

*

44.- Història de la botella mig buida i de la botella mig plena

*

Per fi es varen trobar la Botella mig Buida i la Botella mig Plena i contentes xocaren brindant per la trobada.
- Fa temps que volia trobar-te ! va dir la Botella mig Plena.
- Jo també. Saps ? La gent és pensa i diu que som una sola botella i que segons es miri som una botella mig plena o una botella mig buida.
- Ja, Ja, Ja, doncs som dues botelles.
- Tu creus que la gent acceptarà que som dues botelles?
- No.
- Per què ?
- Li va millor dir que a vegades veu una botella mig buida i a vegades mig plena.
- Sí, és cert. I no ho entenc.
- Els hi costa acceptar que tant tu com jo som dues botelles a mitges.
- Per tant, bona amiga, les dues podem ser botelles mig plenes o dit d'un altre manera totes dues som botelles optimistes.
- D'acord. Va dir la botella mig buida.
- Però estimada amiga va bé que tu existeixis...i així jo també existeixo.
- Cert. La gent vol triar, vol alternatives.
- Tant de bo la gent no depengui de botelles o percepció de botelles per ser optimistes i tirar endavant.
- Tant de bo !!!!

*
autor: Joan González, escriu a Relats en català
*

43.- Mal llamp

*

106 era un savi pensador de poques i meditades paraules, autodidacta i mig boig segons el veïnat. Com que ja ho havia fet tot a la vida, es dedicava a pensar. 39 havia estat elogiat pel savi gràcies als encerts en la previsió meteorològica. Encara que 106 ja no sortia mai de casa, sempre li havia agradat contemplar el temps i, un dia, 39 l'anà a veure. Conversaren, inicialment, sobre assumptes banals i 39 anà derivant el discurs, que era gairebé un monòleg, cap a un augment de sou que feia mesos que desitjava per poder cobrir les despeses quirúrgiques del mal de peu, que, si bé li donava beneficis, sovint era insuportable. 106, després d'escoltar-lo atentament, féu un posat transcendent, s'acaricià la llarga barba i digué: «La mentida és el mitjà per arribar a la veritat».

39, alleujat després d'aquesta frase, trigà poc a anar a veure el seu cap, al qual insistí sobre l'augment de sou. L'home gran i gros arrufà el front i li digué que era impossible. 39, sense donar-se per vençut i sense contemplacions, digué: «El meu peu malalt pronostica que un llamp us entrarà a casa i us matarà la dona. De tota manera, si el meu peu pot ser operat i, per tant, se m'alleuja el dolor, és possible que canviïn les previsions a curt i mitjà termini.» Això, que sonava a amenaça, no féu gaire gràcia a l'home gran i gros, que sabia, per uns estudis que havien publicat les institucions locals, que en un 98% dels casos el peu de 39 l’encertava. Així, doncs, cedí i acceptà la petició.

Aquella mateixa tarda, 39 anà a veure 106, que digué: «Heu aconseguit allò que us vau proposar?». 39 contestà: «La veritat és que sí». La nit fou fatídica: el mal de peu tan intens desencadenà una tempesta d'aquelles que fan història. Però 39 s'oblidà aviat del mal de peu i el matí assolellat i primaveral, a més de l'augment de sou, el féu anar a la feina amb un somriure d'orella a orella. Allí tot eren cares llargues. 67, l'home gran i gros, l'home que li havia concedit l'augment de sou, havia mort per l'impacte d'un llamp.

*

autor p_cfacsbc2v, del blog Friccions, 365 paraules justes!

*

42.- Letargia d'estiu

Sentia com una escalfor insuportable se li estenia, poc a poc, per tota l’esquena, des de les espatlles fins al començament de les natges. Podia notar com li oprimia fortament la pell de les cames, sobretot rere els genolls, on sembla més prima. Tot i així, s’estava allà, estirada a la sorra, quieta, damunt una sorra humida i càlida. Allà, sota el sol cremant, sobre la seva tovallola vella i desgastada per la salabror de tants dies de mar, allà, amb els pits encastats al terra, immòbil, talment com un galàpet aixafat damunt l’asfalt roent. Així, deixant que el sol li absorbís la suor que amarava pels seus porus oberts, lliscava el temps, així, minut a minut, amb la ment en blanc, sentint el seu cos nu, escoltant els sorolls somorts del voltant, la remor llunyana de les ones, agraint el xiuxeig del càlid i escàs vent. D’aquesta manera, incapaç de moure’s, incapaç tant sols de separar els dits empastifats de crema i sorra, sense poder girar el coll adolorit i encarcarat, amb els llavis closos, ben tancats, protegint una gola seca i salada. Així, anava deixant passar l’estona, s’escolava el temps lentament però, imparable, de manera absurda i plaent a l’hora, talment com un llangardaix allargassat al vell mig de l’era, damunt les pedres ruïnoses de qualsevol masia perduda.
*
autora: Thera, del blog Thera
*

41.- La cosa millor del món

*
Acabada la guerra civil, a les muntanyes de Fullola, dos xiquets, Joanet i Manelet, tots dos fills de famílies molt humils, menaven un ramat de cabres. El ramat era propietat del senyor Vidal, un menestral del Perelló, simpatitzant del nou règim establerts, que feia molts diners amb l’estraperlo. Tenia casa a Barcelona on s’hi passava llargues temporades i de tant en tant es deixava caure al poble per tal de passar comptes amb els masovers i de passada vigilar les finques.
Un dia, en fer-se hora d’esmorzar, els dos pastorets, recolzats a un marge, van obrir el sarró i van traure les vitualles per tal de fer passar la gana, que ja els començava a rosegar l’estómac. Com cada dia, no hi faltava el tros de pa moreno (així es mal anomenava el pa de segó, negre com el sutge, que es donava de racionament) i un grapat d’olives mortes. Era tanta la gana que patien que de seguida s’ho van engolir. En acabar,mentre el Manelet feia un bon glop d’aigua de la cantimplora, el Joanet li va dir:

- Escolta’m Manelet, si ara mateix tu fossis ric, que és el que més t’agradaria fer?
- Home!, no ho sé. Com de ric?
- Ric com l’amo, per exemple.

El Manelet s’ho pensa una estona i finalment contesta:

- Si jo fos ric com l’amo,ara mateix, em menjaria un plat d’arròs amb cigrons a caramull.

El Joanet es queda pensant amb el desig de l’amic admirat de la seua encertada decisió. El Manelet, satisfet de la resposta, veient al Joanet pensarós li llença la pregunta:

- I tu, Joanet, què és el que més t’agradaria?

- Què vols que et digui si tu ja has dit la cosa millor del món?

*

autor: Josep Cid Ginovart

*

40.- Mar

Si hi ha una cosa que agrada a la Mar és el mar. La seva passió pel mar (que compartia amb el seu pare) la va portar a descobrir les més belles i amagades cal·les de les costes catalanes. Un cop va tenir el carnet de conduir, la primera cosa que va fer va ser anar a la platja. Encara recorda el moment de sentir la bullent sorra als seus peus i la suau melodia que li regalava l'anar i venir de les onades.
Aquell dia va agafar el cotxe i va anar a la seva cala preferida. Com sempre, no hi havia ningú. Així que va seure i va contemplar el mar. Com la relaxava mirar aquella enorme capa de blau que s'estenia fins a l'horitzó i que s'ajuntava amb una altra capa de blau, aquest cop més clara.
Estava ben relaxada quan, de sobte, va sentir la sorra remoure's. Hi havia algú. Algú empipador que s'apropava a ella amb tota la barra del món. Qui s'atrevia a anar a la seva cala?
Va decidir sortir de dubtes. Un noi de pell morena i cabells foscos la mirava amb el somriure més fatxenda que la Mar havia vist mai. Només de sentir-lo, ja la va treure de polleguera. Però al veure-li aquell somriure de fanfarró, encara li va fer més ràbia.
- Què mires? - li va dir ella denotant la poca simpatia que li tenia.
- Res, perdona – li va contestar ell sense esborrar aquell maleït somriure.
Com si la Mar no en tingués prou, el noi es va quedar allà plantat, mirant-la amb aquells ulls profunds.
-Escolta'm, vols alguna cosa o què? Potser que paris de mirar-me així, et cauran els ulls. - La Mar començava a empipar-se de debó.
-Sí, és que... estàs a la meva cala.

*

autora: Patrícia, del blog Jocs de nens

*

39.- Les golfes

Era al peu de les escales. Mirant cap amunt aquella porta que mai havia travessat. Una porta que amagava misteris, pors, neguits, plors. Allà dintre, barrejades amb mobles vells, pols i papers oblidats d’anys enrere, s’hi amagaven les històries més inversemblants, més màgiques, més terrorífiques. M’havien explicat que allà hi vivien bruixes, que s’hi havien enterrat cossos de persones vives, que s’hi havien comès assassinats a sang freda, que hi vivien un éssers diminuts que ocupaven tota l’estança. I moltes més històries que ara no recordo o que, senzillament, he volgut oblidar.

Des del jardí estant, si miraves cap a dalt, veies un finestra rodona, sempre tancada i amb unes cortines blanques que s’havien anat engroguint pel pas del temps, amagant receloses tots aquells secrets. Sempre pensava que tenia forma rodona perquè era com un ull que ho controlava tot, que vigilava qui s’acostava a la casa.
Ara em trobava afrontant un dels reptes més difícils de la meva curta vida. Als meus dotze anys, tenia ganes de posar fi a totes aquelles històries. Volia, d’una vegada per totes, empassar-me les pors, ser valent i traspassar aquella marc maleït. Mentre anava pujant les escales, d’una en una, sempre preparat per fugir si sentia algun soroll, tenia la vista fixada en la porta. Quan vaig ser a dalt, la meva mà, lenta, indecisa, va agafar fermament el pom i el va fer voltar. Res. No girava. Estava tancada. No vaig atrevir-me a mirar pel forat del pany. I si aquell algú que vivia dintre se m’emportava l’ull? O pitjor encara, em xuclava i no podia sortir mai més d’aquella habitació? Vaig girar cua i vaig començar a baixar les escales. Quan gairebé era a baix, vaig notar un corrent d’aire i un soroll. Un clic. Vaig girar-me i la porta s’havia obert. Vaig quedar-me petrificat. Les golfes em convidaven a entrar-hi? Després d’uns instants de reflexió, vaig decidir que aquell secret seguiria sent un secret. Almenys avui. Demà, si se’m passaven les pors, ho tornaria a provar.

*

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

*

38.- Islas de idealista

*

Un avión me transporta a un lejano aeropuerto, aterrizamos y me desplazo a la ciudad. El estrés, la confusión y la violencia parecen ser iguales en todos los sitios, tal vez con una pizca de ironía cambian. Me acerco al puerto en busca de un bote que me traslade hasta mi último destino.
Las olas golpean la embarcación, el sol comienza a ponerse tras una línea azulada, cruzamos la primera barrera natural de coral, la isla está cerca, me lanzo al agua y llego a nado.
La arena se engancha con diversión a mi cuerpo. Por fin el Sol se hunde en las profundidades de un inmenso oceano, apagándose. La superficie se ilumina con un suave dorado que describe un camino hasta mis pies.
Las estrellas van apareciendo como si fueran pequeñas luces que alguien enciende, quizás un celador que hace siglos que repite la misma tarea. La oscuridad lo envuelve todo. Diviso la luna, que ilumina tenuemente lo que me rodea. El silencio de la noche se ve perturbado por el sonido de las olas. Una fina brisa con aroma salado acaricia mi piel, y me estremece, pero no por el frío, sino por la capacidad de poder sentir tanto en tan poco tiempo. Arena, olas, brisa marina... cierro los ojos para poder capturar mejor esta sensación, la sensación de formar parte de algo tan bello e inmenso a la vez.
Una gran luz me despierta. El Sol se alza en el lugar en que la noche anterior dejé la luna contándome dulces historias de amor. Noto como la vida fluye dentro de mi, las venas están llenas de energía y el corazón late como el día que nací, con fuerza para descubrir que aguarda la vida.
El equipo de música deja de emitir sonido, reposo la fotografía de una magnífica playa de una isla abandonada, sobre la estantería, y con un suspiro llego a oler su brisa. Con una fotografía idealicé una realidad, un sentimiento, una sensación. Fué intenso mientras duró, en esa isla llena de ideales, de sueños, de tantas sensaciones complacientes que solo de imaginarla me llena de energía, y pienso que algún día dejaré de idealizarla para convertirla en realidad.
*

autor: bajoqueto

*

37.- Cirurgia estètica

.

“CLÍNICA ESTETIC-PERFECT, li ofereix durant el mes de desembre, un descompte en tots els seus tractaments de cirurgia estètica”. Llegí al tríptic que havia trobat a la bústia.

Feia bastants anys que li voltava pel cap arreglar-se el nas, era la part del seu cos que menys li agradava. I pensava que amb una operació podia arribar a sentir-se molt millor. El preu l’acabà de convèncer. Així que es llençà a demanar cita llavors mateix, no fos cas que passessin els dies i tornés a deixar-ho córrer.

Divendres a la tarda, al sortir de la feina, es va dirigir al carrer que li havien indicat. Li va sobtar que la clínica era molt més luxosa de totes a les que havia anat a demanar preus anteriorment. Les noies de la recepció la van fer passar a una sala, neta i impol·luta.

Al cap d’uns minuts, un metge ben plantat i excessivament atractiu la rebé. Va notar com una energia en el moment en que li va oferir la mà que la va fer sentir bé i confiar amb ell. Després de parlar dels inconvenients i les avantatges de la rinoplàstia, van quedar per un dia i una hora.

El dia convingut, va presentar-se de nou a la clínica. Ja l’havien avisat que era una mica dolorós, però amb l’anestèsia no notaria res. Li semblava tot estrany, però se sentia tant bé allí amb aquell home, que no es va queixar i tota la por li va desaparèixer.

Després de l’operació, es va despertar atemorida en un llit i una habitació que no coneixia. Recordà on estava, i va deixar de tenir por. Pels efectes de l’anestèsia, va suposar, no es podia moure gaire. Just el metge entrava per la porta:

- Benvinguda senyoreta Júlia. Tot ha anat molt bé, l’operació de rinoplàstia ha estat tot un èxit, en pocs dies podrà tornar a casa seva. M’he pres algunes llibertats. Al començar l’operació vaig pensar que vostè té un cos perfecte per poder portar uns pits d’una talla més gran, i aprofitant l’operació, també li hem fet una liposucció i un lífting. Segur que ara s’acabarà de veure totalment esplèndida. Estic convençut que no l’importarà, no?

.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres (conte amb 365 paraules justes)

.

36.- Un dia qualsevol

*
Va llevar-se tard, com sempre. Despentinat, amb bosses sota els ulls, la boca pastosa....
Després d’orinar copiosament va rentar-se la cara i les dents. A la cuina va beure un cul de cafè fred del migdia anterior. Després de buscar un encenedor per totes les butxaques dels pantalons i la jaqueta que havia deixat damunt la cadira del dormitori la nit abans, va encendre la primera cigarreta del dia amb un dels llumins de la llar de foc, un d’aquells llumins d’un pam de llarg, que va deixar consumir entre els seus dits, mentre la flama groguenca ballava al ritme de la seva respiració.

Va aixecar la persiana del dormitori, va obrir les finestres de bat a bat, i va fer un cop d’ull al seu voltant, el llit desfet, les sabates i els mitjons escampats per terra, els llibres damunt la tauleta al costat del despertador elèctric que feia aquell brogit tan molest però que conservava perquè era l’únic capaç de despertar-lo els matins de ressaca.

El reproductor de CD’s era ple de pols pertot tret de dos botons, el “play” i “l’eject”. Va prémer el botó de reproduir sense saber quin cd hi havia dins, mentre recollia la roba bruta per posar una rentadora va sentir, molt febles, les primeres notes de el “bolero” de Ravel, podia donar més volum a l’aparell, però llavors hauria hagut de córrer a afluixar-lo quan la peça s’enfila de sobte, com les cabres muntanya amunt.

Arrossegava els peus per tot el pis, del dormitori a la rentadora, de la rentadora a l’estudi a engegar l’ordinador, de l’estudi al bany. Treure’s el pijama i ficar-se sota la dutxa va ser gairebé tot un. En sortir-ne, despert, net, fresc, nou, se sentia una altra persona. Va pentinar-se, es va posar uns pantalons curts i una samarreta d’estar per casa, i estirà una camisa del cistell de roba neta i per planxar. Mentre s’escalfava la planxa va obrir el correu electrònic per consultar si li havia arribat algun nou e-mail. Un altre dia començava de bell nou.

*

autor: arisdot, blog La trista existència dels enzes

*

35.- La truita dels dijous

*

Dijous al matí. Una passejada sense rumb el portà davant del bar on, en una altra època, havia esmorzat diàriament. D'això feia sis mesos que semblaven sis anys. El primer dia que hi deixà d'anar fou a causa de l'accident i, després, la pena incontenible i les forces devaluades impediren que tornés a la monòtona normalitat. Per això, quan els peus atzarosos el portaren de nou davant del bar, decidí concedir-se un moment de nostàlgia i retornar a una manera de viure ja passada.

El bar no havia canviat gens i l'animà veure que el cambrer encara el recordava. El menà a la taula del racó on solia esmorzar sense que a ell li calgués dir res. Eficiència. La taula, les cadires, els quadres que amanien les parets del local, els cambrers... Tot era com ho recordava, com si l'interval de temps que a ell li canvià dràsticament la vida s'hagués oblidat de passar pel bar. Decidí demanar el mateix que menjava cada dijous. Quan arribà el tall de truita de patates, acompanyat de dues llesques de pa amb tomàquet, notà una flaire coneguda que li invadia els badius. Tallà amb la forquilla un tros de truita, tan esponjosa com la recordava, amb aquell punt de cruesa tantes vegades admirat. Tot en aquell bar era exactament igual que abans de l'accident. Abans que aquell cotxe s'estavellés de cara contra el vehicle que conduïa la Neus.

Portava una bona estona concentrat en l'esmorzar, amb els ulls fixos en aquella truita de tota la vida. Tanta familiaritat l'embriagà i per uns moments pensà que, potser, si aixecava la vista trobaria davant seu la dona amb qui havia compartit tants esmorzars (i tantes coses). I encara més, potser tot tornaria a ser com abans. Amb un bri d'esperança alçà els ulls i contemplà la paret nua.

*

autor: Ma-poc, blog Mots emblocats

*

34.- Vacances a la terra

Deixa tot programat perquè la nau navegui sola durant una hora, i es connecta a espainet. Vol mirar unes ofertes que ofereixen unes vacances a llocs insòlits. Gens tradicional com és, li agradaria poder fugir uns dies a un lloc recòndit durant els dies lliures que li ofereixen. La porta del seu darrera emet un so i una llum avisa de la presència d’algun company.

- Hola Galileu.
- Hola Iride, no estàs descansant?
- Estava preparant l’examen de demà, i volia desconnectar una mica. Començo a estar cansada. No entenc com et pot agradar treballar tan sol.
- Ja em coneixes, no m’agrada gaire relacionar-me amb la gent. Deu ser el meu gen llunàtic.
- Segur! No he conegut a gent més antisocial que els habitants de la lluna. Tenim al teu company Centaure sense anar més lluny, a qui li encanta estar sol reparant la nau per fora.
- No podem fer-hi més.
- Has triat on aniràs de vacances? Jo crec que aniré a Goró, un nou complex turístic que diuen que recrea a la perfecció els pobles més marginals de L’Índia. Diuen que fins i tot es graven pel·lícules com a l’antic Bollywood, i et deixen participar-hi!
- Sempre tant alternativa. Jo estic decantant-me per unes vacances a la Terra, encara tinc alguns familiars allí amb qui m’agradaria relacionar-me.
- Però si no hi queda res! Tot és desert, els humans van aconseguir destrossar-ho tot en un temps rècord.
- Encara queda una població de 500.000 persones que viuen baix terra, i que s’autobasteixen dels recursos que no havien explotat en el passat.
- Podries venir amb mi... m’agradaria tant poder compartir unes vacances amb tu...
- No necessito autocompassió, tira! Que tingui la pell tant lunar no vol dir que sigui tant diferent a la vostra pell verda.
- Està bé, està bé, però no t’oblidis de mi i porta’m alguna pedra terrícola, diuen que tenen poders curatius.
Es posa la mà a la butxaca i toca la pedra que l’acompanya des que el seu tiet terrícola li va donar. Diuen que és un bon remei contra l’influx de l’amor.

*

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

*

33.- Història de la farola

*

- Hola Farola.
- Hola Persona.
- M'agrada mirar-te i encara més quan estàs encesa.
- Sempre sóc jo.
- Però il·luminada ets més. Més viva. Més farola.
- Cert. I apagada segueixo en el meu lloc. Sóc una farola.
- Ja ho sé. Ets una farola encesa i apagada. T'agrada està apagada ?
- No depenc de mi.
- I si jo et connecto les 24 hores ?
- Dubto que puguis i t'ho deixin fer. Recorda, jo funciono per il·luminar quan hi ha foscor. Quan no hi ha foscor hi sóc igualment. A punt i apagada. Amb sol dono ombra i dono punt de suport, una certa seguretat, a las bicis que és lliguen a mi.
- Em fa rumiar això d'estar present encesa o apagada.
Gràcies Farola.

*

autor: Joan González, escriu a Relats en català

*

32.- La incompetència

*
Quan el metge em va comunicar, amb posat compungit, que em quedaven tres mesos de vida, vaig pensar que algun incompetent havia traspaperat els expedients. Poques coses em molesten més que la ineptitud professional, però no vaig voler discutir el dictamen del doctor, perquè el corporativisme en aquests casos s’imposa, i ell mai no hauria reconegut l’error d’un col·lega, encara que es tractés de la negligència d’un simple auxiliar. Així que, per no contradir-lo, vaig adoptar la preceptiva actitud d’amoïnat, tot dirigint-li una mirada còmplice i comprensiva.
Però des d’aquell dia vaig encadenar una successió d’equívocs que corroboraven la mediocritat i la poca solvència de molts professionals de la sanitat: anàlisis maldestres que insistien amb tossuderia en el meu imminent traspàs, radiografies presumptament alarmants interpretades sense rigor, i una medicació errònia que em provocava unes punxades molestes en un costat que en pocs dies em van impedir alçar-me del llit. M’atenia una infermera miserable que confonia pastilles i xarops, i que m’injectava substàncies que enlloc d’alleujar el dolor, l’esperonaven i el feien més agut. També els meus familiars es comportaven amb manifesta incompetència, somicant i planyent-se tot el dia, ignorant l’evidència de l’error.
Però era difícil lluitar tot sol contra tanta adversitat: al final em vaig veure abocat a una mort que no era la meva. Després només va faltar que portessin un fèretre erroni –l’havien encarregat de fusta de cedre i no pas de bedoll–, que durant l’al·locució fúnebre, inadequadament llòbrega, el sacerdot confongués els evangelis –atribuint a Sant Joan una cèlebre sentència de Sant Mateu– i que els ineptes de la funerària s’equivoquessin de nínxol. Ara només espero que per algun malentès no acabi a l’infern, jo que he estat una persona eficaç i competent tota la vida.
*

autor: Jordi Masó Rahola, escriu a Relats en català

*

31.- La nit dels estranys

Només tocar el timbre es va penedir d’haver acceptat. Tenia davant una d’aquelles càmeres de videovigilància que havien començat a incorporar alguns dels intèrfons del barri. Va forçar un somriure que no va arribar a durar prou perquè el veiés el propietari de la casa: “Marta?”. La porta es va obrir abans que digués res. Quan va ser davant del pis va vacil·lar, es va esperar uns minuts sense saber si tocar el timbre o picar fluixet a la porta. No se sentien passes, si no es decidia no l’anirien a obrir. Va optar per picar amb el puny, no volia despertar el menut. L’home la va obrir de seguida: “per què no has trucat? T’he estat observant per l’espiell i fa una bona estona que hi ets”. Va travessar el rebedor i va descarregar la motxilla: “porto un llibre per llegir. Dorm?”. Va sortir la mare i li va apuntar el número d’emergència, feia una hora que dormia, però tenia una mica de febre; si passés res podria telefonar-los. Va assentir a tot fins que els va veure marxar, una mica més tranquils. Era el primer cop que deixaven Pau totsol amb un estrany. De fet, era la primera vegada que Marta s’ocupava de vetllar el son d’un estrany. Li feia angúnia i no es podia concentrar en la lectura. Va mirar al seu voltant tot buscant alguna fotografia del xiquet. Totes eren, si fa no fa, del mateix estiu. Li hagués agradat saber si eren recents, no en recordava l’edat i això encara la neguitejava més, no havia canviat mai uns bolquers. Sentia la necessitat d’entrar a l’habitació i mirar quina cara feia. Pensava que, si més no, l’havia de conèixer abans que tornessin: i si se’l trobés un dia pel carrer, amb sons pares a la vora vigilant-lo i ella no el saludava? Però temia fer soroll al girar el pany i despertar-lo. Va intentar concentrar-se en no despertar-lo.
Dues hores més tard van arribar els pares. Marta seguia en la mateixa posició de quan havien marxat, asseguda al sofà, mirant de cara a la porta tancada del menjador. Darrera la porta, el passadís de l’habitació de Pau.

*
autora: Gemma Pellisa Prades

*