viernes, 30 de abril de 2010

334. Cafè d'horabaixa

Tomeu tenia fama de fer els cafès més gustosos de Mallorca. El seu local cada dia estava ple. Des de feia cinc anys, Lola, la bibliotecària que s’havia instal·lat al poble després de morir el seu marit, en aplegar de la feina, cada horabaixa, s’aturava a la cafeteria d’en Tomeu. S’asseia sempre a la mateixa taula. Ell ja sabia què servir-li sense demanar res. Li preparava el cafè amb molta cura. Era l’única forma que tenia d’expressar l’amor que sentia per ella i que no s’atrevia a confessar.

Un dia va entrar al local en Klaus. Segons els rumors se tractava d’un alemany ric, fadrí, pintor, que des de feia unes setmanes s’allotjava en un agroturisme. Havia vengut per plasmar a les seves teles el paisatge de l’illa. Aviat va agafar el costum d’anar a la cafeteria d’en Tomeu els horabaixes. Quan Lola arribava, Klaus normalment feia una estona que hi era. Tomeu s’havia fixat com l’alemany feia dies que no li treia els ulls de sobre a la bibliotecària. I empès per la por a perdre-la, Tomeu va decidir per primer pic en cinc anys fer alguna cosa. Va escriure una nota breu però clara explicant els seus sentiments al sobre de sucre que li serviria a Lola amb el cafè. Però va ser en aquest instant quan va veure que Klaus s’aixecava del seu lloc i s’asseia a la taula de na Lola. A ella no semblava importar-li la presència sobtada d’aquell home. Tomeu va llançar al fems el sobre de sucre escrit i el va canviar per un de nou. Mitja hora més tard els dos sortiren riallers del local. No tornà a veure més na Lola, ni tampoc en Klaus. Amb el temps va saber que havien marxat del poble, junts, però Tomeu no va perdre mai l’esperança. Cada horabaixa, a l’hora habitual que ella solia entrar, preparava el seu cafè i el servia a la seva taula ara buida i que no deixava ocupar a cap client. Només el dia que se va jubilar i va tancar amb clau la cafeteria, dins el local quedaren guardats per sempre, finalment, totes les il·lusions d’en Tomeu i el seu amor per Lola.

autora: Caterina Cortés Palmer

blog: No em diguis que és un somni

jueves, 29 de abril de 2010

333.- La última carrera

.
Tras dejar al último cliente en su destino, amodorrado, solo y con el taxímetro desconectado, regresa a casa por la carretera sinuosa después de una dura jornada. Curiosea por el retrovisor interior y encuentra sorprendido las pupilas de una señora enlutada que lo observan fijamente desde los asientos de atrás. Se frota los ojos, mira de nuevo por el retrovisor y comprueba que la señora continúa acechándolo con la mirada. Sin perder los nervios, pregunta justo antes de la curva:

- ¿A dónde?
- Todo recto, hacia el precipicio- responde la mujer, agarrándose con fuerza a la guadaña.
.
autor: Víctor Lorenzo, del blog Realidades para lelos
.

miércoles, 28 de abril de 2010

332.- Desesperació

Era una tarda de dissabte de primavera, un dia bonic per passejar. En un dels carrers d’una gran ciutat un home corria darrere de l’autobús panteixant, desesperat. Feia anar el bastó tan de pressa que fins i tot semblava una escena còmica. Els passatgers del vehicle i els vianants que passaven per l’indret se’l miraven incrèduls i no entenien aquelles presses. Si no pararia! Fora de parada mai ho feien, normes de la companyia... Però ell seguia corrent i l’autobús se seguia allunyant. De sobte el semàfor es va aliar amb ell i es va posar vermell. Tot d’una uns cops forts a la porta davantera van fer que el conductor girés el cap i accionés l’obertura automàtica. Una dona li parlava i gesticulava i assenyalava cap al seu darrere on l’home amb presses seguia corrent i arrossegant les cames i el bastó com bonament podia. Aleshores el conductor va fer que sí amb el cap, va arronsar les espatlles i el va deixar pujar. El vell va entrar i va enfilar el corredor fins al final de l’autobús. No es va aturar ni a pagar el bitllet. Alguns viatgers van xiuxiuejar entre ells.

Al darrere de tot, en un dels seients, una dona gran amb un mocador al coll i les mans plegades sobre la falda se’l mirava venir sense cap expressió al rostre. Quan l’home hi va arribar se li va asseure al costat i li va tocar la cara amb tendresa i va respirar alleugerit. Al moment, amb una veu enèrgica i dolça alhora va dir-li:

- No m’ho tornis a fer, això, em sents? No m’ho tornis a fer mai més...!

Aleshores la dona li va agafar les mans i les hi va besar una i una altra vegada com si es volgués disculpar. Els ulls però van seguir fixos, buits, mirant l’horitzó...

L’home, ranquejant, es va alçar i va anar fins al conductor, aleshores va pagar els bitllets i li va donar les gràcies. Al fons, la dona vella del mocador al coll seguia amb les mans plegades sobre la falda i amb la mirada perduda i amb la consciència endormiscada. Dels ulls d’algun passatger hi va rodolar una llàgrima.

autora: Mª Lluïsa Gascon Prades


martes, 27 de abril de 2010

331.- Penso en els pares

Estimat Pare:

El meu cor sent la necessitat d’escriure’t quatre ratlles... estic segura de que les podràs llegir.

Mira papa, he hagut de... netejar, si més no intentar-ho, la barqueta que tu vares fer per a mi ara fa tants anys. Tenia les veles blanques (jo les hi havia cosit) molt brutes després de tants anys. Recordes? Hi vares treballar molt quan venies amb la mama a Argentona a passar uns dies a l’estiu. Treballaves en una taula sota els arbres, en el jardí ombrós. De les teves mans, tan traçudes, prenia forma aquella primera barqueta. Li vares posar el meu nom i me la vas regalar. Em va recordar tots aquells objectes amb els que jo jugava de petita, també sortits de les teves mans i del teu amor: balances, cuinetes, guardioles...

La barqueta és senzilla però... molt marinera, com jo. Té tres veles desplegades que sempre em semblen que es deixen endur pel vent de garbí, mar endins, fruint del sol i del mar. He somniat moltes vegades que jo anava dins de la barca i ens foníem barca i mar en un mateix blau.

Ara, quan tinc 79 anys, he hagut de recollir les veles. Dues estaven tan malament que les he arreplegat lligant-les al pal. La tercera és la més petita, com el temps que em queda, i la he deixat desplegada. Penso, Pare, que és tot un símbol aquesta barqueta, la primera que tu vares fer, porta el meu nom, i sempre ha estat amb mi.

També jo ara, recullo les meves veles. Una de petita em queda. Demano a Déu que aquesta vela, si bé petita, sigui la que em porti a bon port.

Papa, mama, us recordo molt, i sempre penso: que gran era el vostre amor! I jo... vaig saber valorar-ho?

Autora: Mª Rosa Sierra

lunes, 26 de abril de 2010

330.- La catedral a oscuras

Como si no supiese de repente como respirar.

Estoy en un edificio inmenso, a oscuras, desgastado por el paso del tiempo, las horas por miles se amontonaban en los recovecos de capiteles, volutas, estatuas. Hay polvo en el aire, polvo acumulado en cada rincón, polvo como una alfombra fina y uniforme en los alfeizares, en los arcos del triforio. Apenas hay luz, todo se dibuja gris, mortecino, monocromático y estático. El conjunto en si me evoca un lienzo viejo, de colores apagados, sepultados por el tiempo, mucho tiempo acumulado, con la vida suspendida. El silencio que lo llena todo es pesado, quieto. Pensé que al quedarme aquí, seguramente se me olvidarían las palabras. Olía a viejo, a cerrado, a olvidado, aquel espacio tenia algo de moribundo y de sacro. Siento como si todo formara un algo único, cada elemento se había fundido con la escena, hasta formar un todo, una forma única de ser visto, cada individualidad de la que estaba formado, estaba uniformada por esa sensación de tierra en los diente. Espacio cerrado y olvidado. Los pliegues de mi ropa, que quedaron hace tiempo paralizados, recreados en una danza pétrea, dejan ver el paso de los años, pero aun mantengo la entereza del guardián eterno. Mis ojos no pueden dejar de mirar ávidamente el rosetón de coloreados vidrios, unificados, apelmazados por la penumbra, que se alza magnifico en las alturas frente a mis ojos estáticos. Mañana veré de nuevo a mis pies creyentes, peregrinos, devotos, mendicantes, alguno de ellos me mirara y comentara mi congelada sonrisa, si tuviera voz les diría,”bienvenidos a mi casa”. Mientras espero como el resto, guardando el sueño de los muertos, labrado sobre este sepulcro, a que la luz torne a darnos sentido.

Huesca 24-3-2010

autora: Taliesin
blog: Taliesin

COMENTARIO EN CASTELLANO PLIS!

domingo, 25 de abril de 2010

329.- L'horitzó infinit


Sempre ho havia dit: “Algun dia tocaré l’horitzó”. Tothom en feia escarafalls al poble. Coneixien la seva afecció a la bullanga i a la beguda. Però ell feia cas omís. Ho deia des de petit, quan pujava als penya-segats a divisar l’estol de barques de pesca que s’escampaven, de nit, com formigues fosforescents, davant la costa dels seus paisatges infantils. S’ho deia també de gran, en soliloquis llarguíssims, quan dins el far estant; encenia el llum que havia de guiar els vaixells que s’atansaven a port. Ell era vigia i timoner alhora. Fill de pescadors, nét de pescadors, pare de pescadors. En néixer el nou dia, s’embadalia als els fils de coure refulgents sobre una safata d’argent. Duia la salabror de la mar a la sang. Ja de gran, retirat, aprofitava els capvespres per sortir a pescar amb el seu únic nét. «Mira Marcel, veus allà, al lluny? On sembla que el mar i el cel es creuin? Allò és l’horitzó. Allí el teu avi arribarà un dia.» Jo me l’escoltava entre distret i incrèdul. M’agradaven les aventures impossibles d’aquell vell xaró que semblava viure només quan el garbí li estarrufava l’ànima.

Un matí va desaparèixer. Ja ho feia això, tot sovint. Va tornar tres setmanes després; més prim i les galtes rostes; però amb un somrís permanent als llavis. “Hi he arribat” va dir-me, només veure’m. «I com ho saps, avi?» «Ho sé, i prou.» Em va explicar que havia solcat la ratlla finíssima que separava els seus somnis, la certesa d’una frontera infranquejable. I sabia, íntimament que era el primer home en arribar-hi. «Saps? Era com tenir a tocar el món a banda i banda, Marcel. On sents que ets part indestriable del cel i la terra a la vegada. Mirava arreu i només hi havia un blau infinit per tot». Ningú el va creure. I el vam enterrar al cap de pocs dies.

Però jo sí que ho vaig fer.

Per això ara, quan desfaig els nusos de les xarxes amb en Cintet, el meu únic nét, sé que em toca a mi de seguir els seus passos. Demà embarcaré mar enllà; a trobar l’horitzó blavíssim com ell va fer un dia.
.
autor: el veí de dalt, del blog Malerudeveure't (conte amb 365 paraules justes)
.
fotografia d'Antoni Claderah
http://gallery.me.com/antonicladera#100028
.

sábado, 24 de abril de 2010

328.- Derrelictos

Luisa, su mirada esquiva. Como un insecto en la telaraña, la culpa atrapada en sus pupilas. Palabras cuarteadas y resecas, anticipos del adiós más definitivo. Yo he bebido vino desesperadamente, apenas he picado algo a la hora de comer, después coñac. Salgamos de casa, me ahogo, dice. Y nos vemos andando por la playa desierta de enero, ambos, sin querer. Para qué, tanto da. Le imploro más que digo entonces: volvamos a ser los que fuimos; y me contesta: lo siento, Arturo, yo... ya sólo puedo mirar hacia delante. Luego, nuevamente el silencio. Palabras heridas que languidecen moribundas, como las olas en la orilla; lágrimas abortadas en el mismo pertinaz, intolerable silencio. Debe hacer un frío que no registro, mientras anochece apresuradamente para los dos... Y de repente no quiero verla, es superior a mí, me aparto de ella y corro. Corro loco, corro borracho por la arena húmeda y apelmazada de la última luz. Solo, corro solo y desquiciado hacia la orilla, bajo las tinturas añiles, púrpuras y amarillentas de un cielo deshilachado. Corro salpicándome de mar violeta y negro, abocándome vacío. Loco, borracho. No me vuelvo, imagino que Luisa es apenas un bulto que se pierde tras de mí, empequeñecida, dura, oscura como un escarabajo en la arena gris, cada vez más lejana... Y yo, Arturo, entonces me rompo por el mismo eje y grito desgarrado. Porque nada tiene sentido. Grito ronco y fuerte, porque todo ha terminado, y la desesperación se me clava a conciencia en el pecho, como la tabla astillada de una barca desguazada. ¡Mierda!, grito. Ser los que fuimos, ¡Dios!, todo se ha perdido... Todo quedó allí, en algún lugar irrecuperable del pasado. Palabras que flotan en el mar eterno, derrelictos de un naufragio. Todo se ha perdido, gimo. Me detengo, me dejo caer de rodillas en la arena fría, me moja una y otra vez la estela infinita de las olas y lloro. Se hace la noche y tanto da. Tanto da todo. Roto y borracho, yo, Arturo, jadeando a sollozos entre vapores de salitre y coñac. Roto y reventado y solo. Harto de todo. Luisa, Dios mío, ¡mierda...! Loco, muerto. Tanto da todo, Dios, lloro; tanto da...

Autor: Juanan Urkijo

Blog: El alféizar

(cuento con 365 palabras justas)

Juanan tiene dos libros publicados: "El sabor de los días" y "Dédalus en el alféizar".

- y me chivo que hoy es el cumple de Juanan -

COMENTARIO EN CASTELLANO PLIS!


viernes, 23 de abril de 2010

327.- Ella

.
Óscar iba conduciendo, estaba cansado, eran días de mucho trabajo, de pocas horas de dormir; tenía ganas de llegar a casa. Entró en la casa, se quito las gafas, la identificación.

Allí en el sofá, debajo de la escalera, estaba ella.. esperándole, callada, tranquila, ofreciéndosele sin pudor, descaradamente, desnuda… y la tomó entre sus brazos.. la apretó hacia su cuerpo, la acarició, sus dedos seguían sus formas… en sus dedos sentía su suavidad, sus curvas.

Cerró los ojos, le vino a la cabeza el tiempo pasado juntos; tanto tiempo, fiel a él! No podía dejar de emocionarse ni dejar de acariciarla, de tocarla…

Recordaba cuando allá por los años 70, iba con ella y los amigos a reuniones políticas. Como en las reuniones familiares todos esperaban que la llevase… no podía dejar de llevarla, era insustituible... sin ella las fiestas no tenían alegría, no tenían calor, ni color.

Óscar la miró, la volvió a acariciar; la apretó contra él... la sentía junto a su corazón... la separó un poco... tensó suavemente sus cuerdas y empezó a tocar su canción preferida... Louis… ella sonaba dulce, melodiosa...
.
Cuando acabó de tocar pensó que debería comprar una funda para protegerla, cuidarla, mimarla y, suavemente, con todo cariño y delicadeza, dejó de nuevo su guitarra en el sofá, allí, debajo de la escalera, dónde esperaría silenciosa, tranquila, siempre dispuesta a sentir de nuevo sus caricias.
.
autora: Pepa, del blog Del-fina
.

jueves, 22 de abril de 2010

326.- L'arbre mil·lenari


Asseguts sota l'ombra de l'arbre mil·lenari, l'avi Siset explicava al seu net Gil, tot el que l'arbre havia vist.
Mentre l'escolta, una veu el crida i convida a enfilar-se arbre amunt; un cop dalt queda sorprès per un gran soroll, la veu el tranquil·litza,... són picapedrers de la catedral, la seva construcció trigà 600 anys.
Estirant-li la màniga, el convida a seguir pels estrets carrerons plens de gent i de parades d'artesans.
No et deus pas voler fer enrere ara, eh, noi? Anem... van al port ple de petites embarcacions, allí hi ha comerciants d'arreu.
I ara on anem? Les campanes sonen i la gent es llança al carrer al crit de "Via Fora!", surten en defensa de la ciutat, 1714.
De sobte, la figura d'un gran cuc s'atansa, és el tren Barcelona-Mataró, 1848.
Veig un tramvia baixant per la Rambla, per l'estrena de l'enllumenat públic.
Aquest terrabastall és per l'enderrocament de les muralles. Acompanya'm ,veuràs com canvia aquesta ciutat amb carrers de 20 metres d'amplada, i les noves illes de cases, és el pla Cerdà.
Per l'exposició de 1888 es construeix l'Arc de Triomf i Colom, i al 1929 les fonts de Montjuïc.
Molt bé Gil , ho has encertat, això són els Jocs Olímpics 1992.
Que és aquesta fumera? Són els incendis dels magatzems Siglo, el Liceu, i la crema de convents durant la setmana tràgica.
Allà a la plaça Sant Jaume, la gent crida entusiasmada visca la República, és 14 d'abril de 1931.
Per què els rètols no són en català? Anys foscos, és la dictadura franquista 1939-1975, després de la derrota de la guerra civil 1936-1939, molta gent sofrí repressió, empresonament, molts van morir per defensar els ideals de la República.
Aquesta gralla que sona, simbolitza la recuperació de les festes populars amb el retorn de les eleccions democràtiques, 1977.
Enmig de la cridòria celebrant les 6 copes del Barça, sona el mòbil, es desperta, sent com l'avi contesta “ja venim...”
Tot fregant-se els ulls, diu: “avi, de gran vull ser historiador”.

autora: Montse Pes, del blog Fons d'armari

miércoles, 21 de abril de 2010

325.- Moments de glòria

Falta mitja hora pel començament del concert, i com sempre, demana uns minuts d’intimitat. El tècnic de so s’enfada amb ell, han d’acabar d’ajustar algunes coses. La noia de vestuari està pujant-se per les parets: encara vas per vestir!, li diu. La de maquillatge i perruqueria crida que ella primer ha de fer la seva feina, després ja faran el que falta. Sap que accepten a desgrat la seva petició, i els sent moure’s per fora. El nerviosisme es palpa a l’ambient, però necessita aquells minuts per estar a soles. Si no ho fa, tot surt malament.

Intenta no pensar en el milió de persones que hi ha fora, que l’adoren, el veneren i algunes, farien coses inimaginables per ell. Són un grup, però com sempre, el cantant té un poder per sobre de la resta de companys, inexplicable. Ho sap, i encara que intenta no aprofitar-se’n, de vegades és difícil mantenir-se al marge i actuar com una persona normal.

I quan ja acaba el concert, i les coses s’han calmat una mica, tothom ha deixat anar la seva energia ballant i cridant, de vegades és pitjor. Les noies se li tiren a sobre, li fan proposicions de tot tipus, i si els ho demanés, donarien la seva vida per ell. Té un sentiment contradictori, li agrada, però pot a arribar a passar molta por. Són moments de bogeria en que li sembla que tot se lin pot anar de les mans. Per això, necessita aquells minuts per reflexionar. Un cop obre la porta, ja no hi ha marxa enrere. Tots els qui l’esperaven fora, se li tiren a sobre. Es deixa fer i ja no es queixa.

Ara falta un minut, sent el que és l’adrenalina en estat pur. Per uns moments pensa en fugir i marxar ben lluny, pensa que no podrà aguantar tanta pressió durant l’hora i mitja que dura el concert. Al mateix temps, sap que allò és l’energia que el manté en peu dia rere dia. Puja les escales que el porten a l’escenari, amb por de no caure, ja que tot es fosc. S’obren els llums, sonen els primers acords i tota la por desapareix.

autora: bajoqueta, del blog Terra de llibres

fotografia extreta de Myspace, del grup: "Read my lips"


martes, 20 de abril de 2010

324.- Seres desconocidos

A Lucía le costó algunos años entender que tanto el amor como la amistad se construían con el tiempo y que, por tanto, era imposible que nacieran así de repente, como lo pudiera hacer, por ejemplo, una flor. Por ello, finalmente se resignó a aceptar que los flechazos eran simples invenciones válidas para ambos casos y que, del mismo modo, tampoco existirían entonces, ni las almas gemelas, ni menos aún, eso de las medias naranjas.

Sin embargo, aquella tarde, todo cambió, sobre todo para Lucía, después de que un chico desconocido le salvará la vida en un cruce de carreteras.

autor: Daniel Sánchez, del blog: Microrelatos a peso

COMENTARIOS EN CASTELLANO, POR FAVOR!

lunes, 19 de abril de 2010

323.- Baila conmigo

La invitó a bailar. Aquel vestido negro y ajustado a sus formas femeninas resultó altamente conductor de la suavidad y el calor de aquellas manos. Un escalofrío recorrió su espalda y, desconcertada, apretó su pecho contra el suyo desmayando su cabeza en aquel hombro predispuesto y ancho, ofreciéndole, sin pretenderlo, su cuello apetecible.

Se sintió correspondida entonces su caricia y le retiró ese mechón de pelo que caía sobre sus labios rozándolos suavemente con sus dedos. Su cuerpo se encendió cuando la vio cerrar los ojos estremecida y entregada.

Su amor nació aquel día, inesperadamente,... sin querer. Y de alguna forma supieron sentirse así el resto de sus vidas, en el final de su microrrelato.

Autora: Isabel González

Blog: Hoy voy a escribir


domingo, 18 de abril de 2010

322.- Desde oriente

- Mamá, me he lavado los dientes, he cogido mi gallina de peluche y ya estoy en la cama. ¿Me cuentas un cuento?

- Claro corazón, ahora voy.

A Paula le encanta escuchar cuentos sentada encima de los cojines, como si fuera Scheherezade, herencia materna supongo. Siempre está sonriendo, y cuando lo hace le desaparecen los ojillos vivarachos, quedando tan solo dos rayitas con larguísimas pestañas negras. Se queda hechizada.

- ¿Estás lista?

- Sí mami.

- Eso espero…

Hace tiempo, en un lejano país llamado China, vivía una mujer, que fue bendecida con una hermosísima hija, a la que puso por nombre Xialing que significa “Ángel venido del cielo”. La mujer era muy pobre, y aunque trabajaba mucho, no tenía dinero suficiente para darle a su princesa todo lo que merecía. Así es que un día en el que Xialing lloraba, pues tenía hambre y no tenía suficiente leche que darle, la cogió entre sus brazos, la puso en una cesta, con una mantita bordada con su nombre como única pertenencia y la dejó, con gran dolor de su corazón, a la puerta de un templo. Llorando, se fue a lo alto de un monte y mirando el cielo, vio pasar una estrella fugaz a la que pidió que su niña encontrara el camino que la llevara hasta otra madre, que amara a su niña tanto como ella misma, y gritó su deseo, que fue devuelto una y otra vez por el eco de las montañas. Hecho esto se marchó con infinita tristeza.

En otro lugar, otra madre miraba al cielo y rogaba que bajase un ángel al que dar su amor, pues hacía mucho tiempo que había desistido de tener otro hijo , y aunque tenía uno al que adoraba, este le había pedido también alguien con quien compartir sus juegos…

- Mamá, me gusta mucho el cuento, pero estoy muy cansada.

- Duerme entonces, cariño.

La arropa con su mantita preferida, la que tiene su nombre bordado.

- ¡Ah! Mami, se me olvidaba, hoy aprendí a escribir mi nombre, Paula X, pero no entiendo que significa la “X”.

- Lo entenderás mañana, cuando termine de contarte el cuento. Buenas noches mi ángel.

autora: Rocío Llopis (Lenore) del blog La mala hora (cuento con 365 palabras justas)


sábado, 17 de abril de 2010

321.- Sense rumb

Sense rumb conegut, sense destinació a la que arribar, sense meta que albirar. Amb tranquil·litat i pas ferm, així era el seu llarg i monòton viatge, així era la seva vida, així era el seu món, el món.

En el seu camí va veure passar el temps, la llum, la foscor, el fred, la calor. Va ser còmplice de l’alborada i de la vesprada, de l’anada i de la tornada, de l’alegria i de la tristor, del naixement i de la mort.

Poc a poc, lentament, guiat pel seu instint, deixant de veure sense parar de mirar, no volent sentir allò que no podia deixar d’escoltar, volant sense saber volar. La seva inconscient vida era senzilla per a la seva fúria, complexa per a la seva timidesa, rica en freds sentiments i pobre en riques il·lusions. Simplement transcorria, vagava essent testimoni mut d’esdeveniments, d’actes, milers de peces amorfes que encaixaven a la perfecció formant un immens trencaclosques regit per la lògica, tan fàcil d’entendre però tan difícil de veure. Un mapa sense nord llegit des de les alçades, així era la seva vida.

No es podia controlar, temps de calma en èpoques de guerra, devastant quan volia acaronar. No volia viure més, però el camí no el deixava retrocedir, no el permetia parar. No podia decidir però va decidir continuar, ànima ingènua, cor innocent. El camí era el mateix i encara tenia treball a fer, aigua que transportar i molins que fer girar. Així era la seva vida.

I mentre el temps passava impassible, a la fi va poder recordar envoltat en orgullosa nostàlgia quants s’havien unit a ell per després tornar-se a separar. Havia cantat i havia ballat, havia bramat i havia matat, i mai no havia viscut sense cessar de volar. Va continuar recordant allò que ningú no es podia imaginar mentre travessava camps i mars, rius i valls fins arribar-hi, a la fi, el fi. No es trobava cansat, esgotat, no podia retrocedir, cedir, davant d’aquell blanc buit, davant d’aquella freda muntanya. Així era la seva vida, així va ser la seva mort.

autor: Dan

blog: El vol del mussol

viernes, 16 de abril de 2010

320.- Passió pels llibres

El Quim, des de fa uns quants anys, treballa al Parc de Bombers de l’Horta-Nord. També és molt aficionat a llegir, doncs ha de matar moltes hores d’espera al seu treball. Ja fa algun temps que va a la Biblioteca del poble, on treballa la Vanessa, una xicona que ho té tot; és jove, bonica i sempre rient.

Aquell dia lliura, però li diu a la dona que ha quedat amb els companys de feina. Arriba a la Biblioteca i, només entrar, se n’adona de que ella està sola. Tanca la porta per dins i, després de les salutacions formals: “Com estàs?”- “Hola!, me n’alegre de que hages vingut”- “No cal que m’ho digues, ja et veig!”... De sobte, l’abraça, la besa, i veu que ella li correspon. D’un grapat la llança damunt de la taula, que està plena de llibres. Li treu els sostenidors que, quan a penes, poden embolcallar tota aquella abundància. Té els mugrons tibants, com dues cireres, i d’un color que contrasta amb la seua pell, blanca com el gesmil.

Es posen a cardar, embogits per la passió i el deler. Quan li treu les braguetes, aquell pinzellet l’acaba de trasbalsar. El Quim es posa a pensar en una pel·lícula de Disney, doncs recorda que és el millor remei contra l’ejaculació precoç. Aquells pits tan desitjats, reboten com dues colometes desbocades. La penetra pel davant i pel darrere, la llepa de dalt a baix, provocant-li multiorgasmes. La Vanessa mai no ha tingut una experiència semblant. Aleshores, el Quim deixa de pensar en aquell ànec gangós i botijós. Nota les batzegades del sexe de la Vanessa, i no tarda gaire en vessar-se mar endins. Una mar brava i calenta on s’endinsa amb fruïció.


A la setmana següent, van quedar a l’habitació sis-cents-quaranta-una de l’Hotel Vora Fira, al costat de la Fira de Mostres. Ella es va presentar preciosa, com el Quim no l’havia vista mai, però tot va ésser inútil. Ell no va ésser capaç de trempar. De cop i volta, va restar aixafat com un cadell. Trobava a faltar la flaire i el tacte dels llibres.

Autor: Francesc Arnau i Chinchilla

Blog: L’espill de l’orb

jueves, 15 de abril de 2010

319.- L'accident


Succeí una tarda d’hivern, a l'hora del crepuscle, fa ja uns quants anys. Conduïa amb certa pressa per una carretera de muntanya, sinuosa i poc transitada, quan de sobte, a la sortida d'una corba, se'm va creuar a pocs metres de distància, un gosset vell. Quan s’adonà del perill, es va quedar paralitzat enmig la calçada, mirant al front entre trist i espantat, com si implorés conservar la vida. Vaig frenar a fons mentre, amb un moviment de volant, intentava esquivar-lo. Gairebé al mateix temps, vaig escoltar un cop sec en algun lloc de la carrosseria, o del xassís. Després d’aturar-me, vaig alçar el vidre de la finestreta i, alleujat, vaig poder comprovar com el pobre animal s'allunyava, ranquejant, en sentit contrari, mentre de tant en tant girava el cap com intentant comprendre què havia passat.

Amb les cames encara tremolant i després de dubtar un instant, vaig decidir reprendre la marxa. Encara no havíem recorregut ni un parell de quilòmetres quan vaig sentir al meu fill, a qui creia adormit, sanglotant en la cadireta del darrere. Poc després em va començar a renyar. Avergonyit, vaig decidir girar cua allí mateix, fent maniobra. Vaig accelerar a fons. Ens vàrem creuar amb un camió amb remolc, que va passar gairebé fregant-nos. Al final d’una recta i amb els llums ja encesos, vàrem poder distingir sobre l'asfalt una taca no gaire gran de colors vius. Ens vàrem detenir uns segons. Vaig tombar de nou i vàrem seguir viatge, sense dirigir-nos la paraula. Durant tota l'estona no va deixar d'observar-me a través del retrovisor, així que suposo que va descobrir que, igual que ell, em vaig passar tot el viatge plorant en silenci.

autor: Joaquim Valls

dibuix: Gerard Valls


miércoles, 14 de abril de 2010

318.- Projectes

.
De petit volia ser metge però, com que les notes no acompanyaven, es va matricular a Belles Arts. Hi va passar un any i mig abans de fer el servei. A la mili només pensava que havia fracassat. No tornaria a la Facultat, no hi trobava cap sentit.

Entrà a treballar a una fusteria. Necessitava diners.

Sortia amb una companya de batxillerat que havia penjat els estudis a tercer de geografia e història i només havia treballat fent cangurs i a les campanyes de Nadal. Tots dos es divertien per no res.

Treballava, fent ullades al rellotge, delerós de plegar per tornar a casa i posar música, acabar l’últim best-seller, mentre de rerefons la mare continuava amb l’inacabable tirallonga de retrets diaris. Per on havia començat avui? la roba bruta? les molles del pa de l’esmorzar? Tant era. L’única cosa que canviava era l’ordre dels factors, que no alterava el producte. Calia un sou més bo perquè tot això desaparegués. Plis, plas! Adéu a dormir al sofà-llit, adéu a les llargues visites del germà amb els nens, adéu a les bones intencions de la tieta que insistia en preguntar si ja tenia pis i data pel casament. A prendre pel sac, la família i les convencions socials.

I el sou no creixia.

Però l’amo del taller va rebre la visita d’un client que volia un treball d’artesania. I en Sisco es va recordar que el noi era un manetes. Potser s’hi avindria a fer l’encàrrec.

Va regirar l’armari de dalt a baix fins que van sortir els llibres de Restauració.

El client va quedar molt content: aquell barguenyo castellà lluïa realment bé. Tot gràcies al Manetes. Ocasió perfecta per a demanar un augment de sou, pensà en Quique. I per a proposar una ampliació del negoci a en Sisco.

Sí, va dir que si, en Sisco, a ambdues coses.

Les hores de feina ja no eren feixugues sinó un repte diari per a posar en pràctica cada nova destresa manual. I buscava un lloguer bé de preu. La mare l’escridassava, el sofà-llit continuava fent-li fàstic, el germà havia aconseguit un ascens i la tieta pensava marxar a viure al poble. Els temps estaven canviant.
.
autora: Luguca
.

martes, 13 de abril de 2010

317.- Rutines

Carmel té quaranta-cinc anys però n'aparenta deu més. Porta una vida rutinària, solitària. Li agradaria trobar algú especial, una dona que el fes feliç amb qui poder compartir la seva vida.

Entre setmana s'aixeca a les sis del matí, se dutxa, pren un cafè i a les set i mitja surt de casa i marxa caminant a la feina quan els carrers de Palma comencen a despertar. A les vuit entra a l'oficina. Duu treballant com a comptable per a la mateixa empresa des dels vint anys. Durant la jornada fa dos descans; a les deu per berenar i a les dues per dinar. En sortir a les sis, segons les ganes, va a fer una volta, al cinema o simplement torna a casa. A les nou del vespre sopa, llegeix el diari i a les onze se fica al llit. Així cada dia sense variar res. Els caps de setmana també són força semblants entre ells. Poques vegades surt del pis i quan ho fa és per anar a fer una volta, al cinema o bé a dinar al restaurant de la cantonada.

Un dissabte, al restaurant, una cambrera nova, joveneta, atractiva, anomenada Margalida, li crida l'atenció. El diumenge següent en Carmel li proposa de quedar. Per a la seva sorpresa ella accepta. És la primera vegada que una dona no el rebutja. Poques setmanes després inicien una relació que dura tan sols quatre mesos perquè un bon dia en Carmel se sent ofegat. Aquell descontrol que porta amb Margalida des de fa un temps en que quan es lleva no sap què li depararà el dia el fot nerviós. Ella és massa activa. Sempre està organitzant mil activitats alhora. No pot evitar enyorar la vida ordenada que duia abans. Així que un dimarts a la nit, quan en Carmel arriba a casa després d’haver tallat amb la seva al·lota amb un grapat d’excuses que no han convençut per a res na Margalida, sent que s'ha llevat un pes de sobre. Se posa el pijama, programa el despertador perquè soni a les sis en punt i se fica al llit a les onze. I per primer pic en molts mesos torna a sentir-se feliç.

autora: Caterina Cortès Palmer, del blog No em diguis que és un somni


lunes, 12 de abril de 2010

316.- Mans fredes

Ha nevat, molt. Ens envolta un ambient gèlid aquest divendres d'hivern... i no em desagrada, potser perquè acompanya la fredor que, íntimament, tenen els meus dies. Sortim del cotxe i, de sobte, la seva ma petita s'esmuny de la meva per anar a retrobar una de més gran i, segurament, més càlida, la del seu pare.

- Adéu mama! - em diu mentre corre i eleva el bracet movent-lo de dreta a esquerra.


- Sobretot, no t'oblidis de posar-te els guants, que avui fa molt de fred...


- Si, si... que marxem!!! - respon ja des de tan lluny que quasi no la sento.

Torno al cotxe amb un sentiment conegut, de desassossec. Una mena de desesperança m'envaeix cada vegada que m'hi separo, dos cops al mes, en què marxa de cap de setmana amb el seu pare.

Engego el motor i avanço poc a poc en direcció nord, quasi sense esma, pel camí de sempre. Miro darrera pel retrovisor. A la seva cadireta, on encara es conserva la suau corva del seu cos petit, hi ha alguna cosa, fosca, informe. A primera vista no ho reconec, em giro per veure-ho millor: els seus guants de diminuts dits, oblidats per les presses. Les manetes fredes...


autora: Mònica Pagès, del blog Mnk@


domingo, 11 de abril de 2010

315.- Des del trapezi


No me n'hauria d'estranyar, però me n'estranyo, com pot ser que et retrobi en aquest camí impossible, com pot ser que siguis aquí avui, després de tants anys, que riguis igual, com pot ser que em reconeguis si ja no sóc jo encara que ho sembli.
.
Només fa unes setmanes que vaig tornar al circ de Nou Barris, te'n recordes?, m'hi vas dur l'endemà del naufragi, vine, t'anirà bé distreure't, els ulls em feien pampallugues i agafava l'aire com els peixos. Vaig arribar tard (jo, que era d'una puntualitat escandalosa, insultant), perquè em vaig perdre no sé com, era incapaç de concentrar-me en res que no fos l'obcecada intenció de no sentir res, de no pensar res, de no ser res. I sentia rabiosament, em fugia el pensament en un remolí imparable, i era tota sola dolor i prou, pànic i prou, humiliació i prou. Era sense embuts i sense contemplacions. Sense indulgències.
.
I tu em vas dur al circ, i es va fer el miracle. S'enlairava la música fins al trapezi i apartava el dolor com una màquina llevaneu. Tinc aquella melodia clavada al cervell, per això l'he reconeguda aquesta primavera, al mateix circ, la mateixa companyia, el mateix espectacle. El cercle es tancava i inevitablement vaig tornar a pensar en tu. No me n'hauria d'estranyar, doncs, però me n'estranyo, et retrobo avui i em quedo sense paraules, com pot ser que siguis aquí, com pot ser que riguis igual, que em reconeguis si ja no sóc jo encara que ho sembli.
.
I m'agrada retrobar-te, saps, sentir com rius i que em preguntis com estic encara que ho vegis d'una hora lluny, m'ha tornat la llum als ulls i em costa deixar de somriure. Només em costa parlar, per això no sé què dir, i m'oblido que justament avui és el teu aniversari, i no se m'acut ni preguntar-te pel nano, i no sé què explicar-te quan tornes a preguntar-me com em va tot. Te'n vas i em quedo amb l'agraïment que no s'acaba. Gràcies per dur-me al circ l'endemà del naufragi, per no deixar-me sola a la deriva. No me n'hauria d'estranyar, però me n'estranyo, saps, com pot ser que et retrobi aquí...
.
autora: Sònia Moll, del blog La vida té vida pròpia
(conte amb 365 paraules justes)
.
foto extreta d'Internet
.

sábado, 10 de abril de 2010

314.- Més enllà del turó fosc

.
Havien pujat dalt del turó fosc, sabien que si els enxampaven rebrien un càstig contundent però quan les explicacions no són satisfactòries s'encén l'espurna de la curiositat i ni totes les històries de por ni totes les amenaces no poden evitar que algú acabi transgredint les normes.

Els hi havien explicat que més enllà del turó fosc s'estenia un bosc fosc i perillós poblat per monstres, en especial el iaiquí, capaç d'empassar-se d'una mossegada un cos sencer. El poc detall de la forma del iaiquí els hi feia desitjar encara més veure'n un, per això aquella nit s'havien esmunyit dels llaços i havien pujat en un silenci relatiu fins dalt del turó.

A l'altra banda tan sols van veure foscor, les formes fantasmagòriques de la primera línia d'arbres a les que s'afegien tots els sorolls que en sortien. Hi havia lluna plena, però la seva llum no arribava a il·luminar més enllà d'unes cent passes. Havien imaginat el iaiquí fent guàrdia al davant del bosc però fora que fos invisible no varen poder veure res.

La nit s'allargà fins que el tedi ajudà la son a dormir-los. Foren els primers raigs de llum els que els despertaren per poder veure allò que tant desitjaven, un iaiquí, un enorme iaiquí menjant l'herba del terra. Ells haurien esperat una fera però l'aspecte d'aquell animal, fora de voluminós, semblava més aviat inofensiu.

Un parell d'ells baixaren a l'encontre amb la bèstia sense fer cas dels crits dels seus companys, s'aproparen a l'animal i arribaren a tocar-lo al llom, el iaiquí ni tan sols es va immutar, la noia s'apropà al cap de l'animal i acaronà les quatre banyes sense que l'animal fes el més mínim intent d'impedir-ho. Els companys baixaren amb ells, la por ja havia passat.

De sobte l'animal aixecà el cap i feu un bram abans de sortir corrents, ells van mirar espantats arreu, no entenien que passava, no el van entendre fins que una fletxa creuà el cos d'un d'ells, guerrers pintats llençaren sobre ells una pluja de fletxes que acabaren amb les seves vides. Dalt del turó el bruixot mirava en silenci, era la llei, ningú no podia trepitjar l'altra banda del turó fosc.
.
autor: Josep Benet (conte amb 365 paraules justes)
.
Blogs:
Sense baixar dels núvols (http://raco-skorbuto.blogspot.com)
Sempre pensant en el mateix (http://skorbuto-erotic.blogspot.com)
Quan em volia menjar el món (http://skorbuto.bloc.cat)
.

jueves, 8 de abril de 2010

312.- El sotrac del tren

.
El va despertar el sotrac del tren en passar per un pont de ferro que travessava un riu raquític. El cansament l’havia vençut i s’havia adormit tot just sortir de la ciutat. Va mirar al seu voltant per prendre de nou consciència on era mentre el somriure de la dona asseguda davant el retornava a la incomoditat del seient de fusta.

Dissimuladament es va palpar la butxaca interior de la jaqueta per assegurar-se que el sobre amb els pocs estalvis que tenia encara era allà. La maleta de cartró i l’abric heretat de l’avi també continuaven al seu lloc. Va respirar alleugerit, havia sentit masses històries de robatoris en els trens a la gent dormida.

A fora, el paisatge havia canviat des de la darrera vegada que havia mirat per la finestra. Els boscos i els prats havien substituït els carrers i les barraques de la grisa i bruta ciutat.

El pensament li va volar lluny, a temps més feliços, quan era un jove innocent i gaudia de l’envelat de la festa major del barri, del primer petó, del primer amor, de la vida senzilla del poble. Però tot allò quedava molt lluny. Eren records del passat, d’algú que no podia identificar com ell mateix. A ell només li quedaven els records de la guerra, dels horrors viscuts al front. Ni la felicitat de la fi de la guerra i el retorn a casa havien pogut esborrar el malson viscut i menys quan va adonar-se que, pels vençuts, no hi havia esperances. Per això, aquell matí, havia agafat les poques coses que tenia i, amb llàgrimes als ulls, s’havia acomiadat dels pocs amics que li quedaven i havia marxat per sempre més.

El revisor el va treure de les seves cabòries en avisar-lo que havia arribat a destí.
Va baixar del tren i va mirar l’edifici de l’estació, era gran i imponent. Va travessar la porta i va veure un agradable passeig franquejat per grans plataners. Va respirar fons i va començar a caminar endavant content de poder començar una nova vida en aquella petita ciutat on ningú el coneixeria i on tenia l'esperança de trobar el futur que a casa seva se li negava.
.
autor: Frederic Mayol, del blog Un Salt al món (conte amb 365 paraules)
.

miércoles, 7 de abril de 2010

311.- Experiment


Obro els ulls i desperto d’un somni reparador que es perd en el temps. Em costa enfocar alguna cosa en aquesta immensitat, però els esforços són debades: la foscor líquida m'envolta i a penes puc distingir-me a mi mateixa. Sento una escalfor entranyable que m’acarona i que fa que em relaxi, aclucant els ulls de nou. S'està tan bé aquí…
Una veu aguda em sacseja i em torna a despertar pesadament.
-Hola! Com va?
Davant de mi hi ha una ombra que es va fent nítida a mesura que la distingeixo i que s´alça expectant. Només puc balbucejar quatre paraules atemorides:
-Però… tu qui ets?
És exactament igual que jo. Me la miro. La toco. No és un mirall ni una il·lusió: té la meva mateixa consistència.
-Això ho hauria de demanar jo. Ahir me’n vaig anar a dormir i, en llevar-me, havies aparegut tu.
Ens estudiem atentament. Idèntiques com dues gotes d´aigua. Em pessigo i un calfred em recorre l’esquelet quan la realitat fa acte de presència. No sabia que tenia una germana bessona, almenys en aquesta dimensió. No entenem res de res, però és el que hi ha. Tot i que la nostra vida és curta i poca la coneixença, ens uneix una confiança com no havia sentit mai. Ens obrim una a l´altra fins que el cansament ens venç i arribem a les portes del son més profund envoltades en el silenci.
La veu ja estimada de la meva nova germana em torna a despertar.
- Corre! Aixeca’t! Sembla que ve algú!
En la llunyania escoltem passes tremoloses que s’acosten amb sigil. En el temps que trigo en deixondir-me, el soroll s´ha aturat i es revelen dues fisonomies clarament identificables. La meva germana m´apreta fort transmetent-me un senyal que també he reconegut: davant nostre ens trobem amb dues morfologies idèntiques a nosaltres! No entenc res i el meu voltant comença a donar voltes a punt pel mareig. Mareig interromput per un esclat de llum enlluernador i unes veus estranyes que fan ressonar el nostre petit món de plàstic…
Anem a mirar com estan les nostres cèl·lules avui, esperem que s’hagin multiplicat suficientment per dur a terme el següent experiment…
.
autora: Nica, del blog La finestra de l'Eikon
.

martes, 6 de abril de 2010

310.- El molinet


La Berta vivia dalt d’una muntanyeta molt a prop del mar. Li agradava mirar l’horitzó i seguidament el seu jardí ple de plantes que amorosament cuidava totes les tardes. També els seus molinets. En tenia de grans i petits, de vermells, grocs i taronges com el sol, de blaus, verds i liles com el mar. També de virolats com les flors del seu jardí en primavera. Li encantava que fes vent per veure’ls rodar.

El que ella no sabia és que els molinets havien arrelat i que xuclaven l’essència de la seva presència, que s’alimentaven de la saba dels seus pensaments, de cada somriure, de cada il·lusió.
Una tarda d’hivern el vent va bufar molt fort i d’una embranzida va arrencar un dels molinets. La Berta només va poder veure des de la finestra com s’allunyava sense remei.

Uns dies després, molt lluny del jardí de la Berta, allà on el cel és molt blau i el mar no és veu sinó és de sorra, va arribar volant suaument el molinet.
Venia envoltat d’un núvol de pols groguenca, d’aquella que la brisa arrenca de les dunes.

Neleha, pastora de camells, sortia de casa tots els matins a buscar aigua. Els seus peus nus no havien donat encara dues passes quan el molinet va decidir acabar el seu llarg viatge i parar-se just a les seves mans. Ella no ho va dubtar ni un instant, va córrer cap el darrera de la casa, allà on enterrava els seus tresors, i va plantar decidida el molinet fent un foradet a la sorra amb els seus dits ressecs.

Què bonic que era! Semblava una flor! Ella que tant havia desitjat tenir un jardí... Va pensar que cada dia el miraria, li explicaria els seus somnis i li cantaria una cançó.

Així ho va fer i el molinet també va arrelar i amb tanta força que les arrels es van reproduir i van fer néixer nous molinets. Molinets grans i petits, vermells, grocs i taronges com el sol, i blaus, verds i liles com el mar.

La Neleha i la Berta no sabien que tenien una cosa en comú. Potser les arrels els seus molinets algun dia ho sabran.

autora: Mercè Gaja, del blog Qualsevol nit (conte amb 365 paraules)

lunes, 5 de abril de 2010

309.- Sicut puerii

El Senyor del Locus Ignorabilis, tenia un escuder jove i molt bo. Era tant l'amor que ambdós es professaven, que qualsevol podria dir que eren germans. El jove escuder dormia als peus del llit del seu Senyor, sempre atent a les seues demandes.

Era tanta la devoció que el Senyor tenia pel seu escuder que quan aquest va arribar a l'edat que havia de ser armat cavaller, va fer celebrar la cerimònia d'investidura només per a ell. El Senyor lluïa en les seves armes d’atzur una serp d'or mirant cap a la destra.

El noble sentiment que compartien es va deixar veure en el gest excepcional del Senyor al concedir al nou cavaller el privilegi de dur en el seu escut de gules una serp, com ell, però de plata, i mirant cap a la sinistra.

Va tenir lloc un gran banquet per a celebrar aquell esdeveniment. El jove cavaller va seguir dormint en l'habitació del seu Senyor, i on un anava, anava l'altre.

Un dia, de matinada, van eixir de cacera, i d'entre el fosc i abundant matissar del bosc, va saltar sobre el jove una envejosa i cruel mantícora amb cara de vell, i d'una urpada li va arrancar les entranyes i la vida. El Senyor va disparar la seva ballesta, travessant el cap de la bèstia, però el virató, encara que va matar al monstre, el va matar massa tard.

No va haver consol per al Senyor que se sentia culpable per la mort del seu amic. Va decretar un any de dol en tots els seus dominis, va fer soterrar el cos del jove en el sepulcre contigu al seu i va fer posar el cor de l’amic estimat en una arqueta de plata i del més bell cristall polit, fent-lo guardar gelosament en la seua cambra. Com última mostra de l'amor que el Senyor sentia pel seu company d'armes va decidir canviar el seu blasó, que des de llavors va ésser de sable, amb la serp del seu llinatge i la del jove cavaller entrellaçades, una mirant cap a la destra i l'altra cap a la sinistra, i així perduraran, unides, fins a la fi dels temps.
.
[Mors non separabit]
.
autor: Jordi el Dissortat, del blog En el bosque de la larga espera, (conte amb 365 paraules justes)
.
Dibuix realitzat per ell mateix.
.

domingo, 4 de abril de 2010

308.- El trajecte

.
Surt de la feina amb unes quantes coses al cap i pensant en la última telefonada. Sempre hi ha una última telefonada; aquella trucada poc oportuna que un cop despenjat el telèfon penses que no hauries d’haver agafat. Una darrera mirada a les finestres per a confirmar que tot està tancat. Carrega les carpetes i material que necessita per demà fent un esforç per no deixar-se res; moltes vegades, l’endemà al matí s’adona que s’ha deixat aquell informe, aquell expedient necessari per a la reunió amb el professorat i ha de tornar exprés, en una revolada, a cercar-ho. Qui no té memòria, ha de tenir cames, diuen.

Agafa el cotxe i fa el tram de baixada de costum fins a entrar a l’autopista direcció Barcelona. Posa el radio per distreure les cabòries, però tot i així, no la sent, concentrada com està en el treball.

Arriba a Barcelona pel carrer Aragó avui no massa atapeït. Fa un esforç per escoltar la música i s’adona de la subtilesa d’un violí; això l’ajuda a prendre distància.

Mira el rellotge.

Per poder tallar del tot, decideix entrar al Museu Egipci en la seva nova ubicació. Considera que és la millor hora per anar a un museu: calma, tranquil·litat i oportunitat de veure-ho tot sense intromissions. S’entreté llegint les informacions del material exposat. Sempre li ha cridat l’atenció la cultura egípcia.

Sent una frisança darrera seu, té la sensació que hi ha algú més per allà. Un soroll somort com de peus que s’arrosseguen. Comença a suar enmig d’aquella xafogor. Veu altres visitants que segueixen el seu curs sense estranyar-se de res.

- Perdoni, podria acabar-me d’enganxar aquesta vena. M’estan esperant al pis de baix i se m’està desfent tot. Són tants anys ja!. En Tutankamon va quedar més afavorit; però els demés... No es quedi així d’atònita i faci alguna cosa, valga’m Ra! Ni que no hagués vist mai una mòmia.

Surt ràpidament del recinte i se'n va a fer un cafè carregat a la cantonada de Passeig de Gràcia. Intenta ni pensar en el que ha vist.
Confirma l’hora. València enllà arriba a l’Elizalde i puja al segon pis en obres, esbufegant i encara atònita.
.
autora: Núria Comas, del blog Cal Sac
.

sábado, 3 de abril de 2010

307.- Rugit

.
Rugeixo. I tota la sabana s’omple amb el so estrident sorgit de la meva gola. Sóc el rei d’aquest indret amb totes les lleones que em plauen quan em plaguin. A més, quan han caigut en la meva xarxa de carícies i mirades, d’afalacs i d’olors, m’obsequien amb carn tendra i fresca d’antílop acabat de caçar. I no em molesto per res més.

El rugit em desemmandreix de la perllongada becaina diària. Els cadells em juguen al voltant, jocs que els entrenen per a quan hagin de disputar-se el terreny i les femelles. Em sento orgullós de tots ells, encara que siguin tants... La meva masculinitat dóna per més.

Aixeco el cap cap al sol de nou, aspiro l’aire fresc i vull rugir però una munió de crispetes i l’estrèpit del fuet del domador em desperta del somni. Dins de la lleonera. Amb altres exemplars de la meva espècie. Plens de puces i mal alimentats. Maltractats dins de la minúscula gàbia que ens protegeix de les criatures humanes.

Toca entrar en escena, dirigir-me a l’arena i repetir un cop més l’avorrit espectacle circense. Cal treballar de valent per a rebre un míser tall de carn de vedella sacrificada en un escorxador de mala mort i uns glops d'aigua estancada i bruta.

Envoltat de mosques, després de l’exigu tiberi, m’adormiré, somniant potser en els meus cadells ja grans, corrent per la sabana d’on em van treure ja fa massa temps... En silenci rugeixo, i tota la sabana torna a la ment...
.
autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra...
.

viernes, 2 de abril de 2010

306.- Steak tartar

.
La Pilar finalment desprès de tant de temps havia pogut desempallegar-se del seu marit, home que amb els anys va canviar i es va convertir en un mal tractador, per sort només psicològicament, però li va costar molt d’oblidar els crits per coses insignificants de la cuina, que si cru, que si cremat que si no val res i si de casualitat algun dia ho encertava, havia d’estar contenta amb el seu silenci.
No només era la cuina, tot ho feia malament segons ell, sempre li recriminava que tenia molts d’estris i eines però que la feina no es feia, era ja inaguantable. Farta de tot, la Pilar va marxar.

Ara han passat ja dos anys, gràcies a perdre el contacte totalment, ella es sent valenta, amb un company han pogut obrir un petit restaurant, on ella que tant maldestra era a la cuina, ara és qui porta endavant el seu restaurant.

Tothom té el seu dia de sort, la Pilar aquell dia es va sentir afortunada, en veure el seu ex marit, per l’ull del petit vidre rodó de la cuina, demanant taula al seu company, juntament amb una noia que semblava una professional del sexe, cosa molt normal en ell.

La venjança es un plat que cal servir fred, i ella va aprofitar que és demanava un steak tartar, per poder posar-ho en pràctica. No va ser gents difícil d’aconseguir un parell de viagra de la farmàcia del costat, juntament amb un fort laxant, tot fent una picadeta i barrejat amb molt de ex amor, va quedar un plat excel·lent, a la vista.

La Pilar observava per el petit ull de bou de la cuina, com ell gaudia amb aquell plat, sense poder contenir el somriure, en pensar, avui sabràs el que és, tenir l’eina i no poder fer la feina.
.
autor: Garbi24, del blog Garbi24
.

jueves, 1 de abril de 2010

305.- Nushu


Fa ja uns quants segles, en una regió remota d'un país llunyà, va néixer una llengua. La van idear les dones, a les qual s’havia privat del dret a l'educació. La varen anomenar nushu i comptava amb un reduït nombre de paraules i de caràcters. Per mitjà d'ella podien comunicar-se eludint la vigilància dels homes, que les espiaven desconfiats i les interrogaven, sense obtenir mai resposta.
.
Van transcórrer els anys i, en veure's obligades a perdre el contacte per seguir els seus marits a la recerca de zones més pròsperes, la majoria d’elles va anar oblidant aquest idioma secret. En aquella regió van quedar-hi només unes poques dones parlant el nushu, totes solteres i dedicades a l'artesania, la poesia i el cant. Van envellir i, una a una, van anar morint. Les enterraren, seguint la tradició, al costat dels seus manuscrits brodats en peces de roba i ventalls. Ara, sota la terra que les cobreix, segueixen parlant de les seves coses.
.
autor: Joaquim Valls
.