92.- Un bell cadàver

Aquesta noia despullada que sura morta a la piscina sóc jo. Un combinat de barbitúrics i martinis ha estat el còctel definitiu. Em sento alliberada. N’estava tipa de tot plegat. Molts pensaran que la decisió ha estat precipitada: “…havia arribat al cim de la seva carrera!”. Però el temps juga en contra de les actrius. Un dia els guions haurien deixat d’arribar i els amants haurien deixat de follar-me. Els diners? Ja en tinc prous de calers; més dels que molts podran tenir en tota la seva vida. A més, ja he fet les meves millors pel·lícules. Tot hauria anat de baixada a partir d’ara.

A l’única que trobaré a faltar serà a la meva germana. És curiós això dels germans. Dues persones educades de la mateixa manera i que una esdevingui una amargada mestra en un poblet perdut de Minnessota i l’altre triomfi a Hollywood. Aquests dies previs a la meva mort ha vingut a passar uns dies a casa. Se’m trencava el cor imaginant-me-la corcant-se al seu piset de soltera. “Beu, beu, germaneta. Segur que a Minnessota no te’ls preparen aquests martinis, oi reina?”

Tot i la pinta de mosqueta morta que fa, en el fons, però, és una mala puta.

Una vegada en Jack Howard, capità de l’equip de futbol de l’Insitut, em va convidar a l’auto-cine un dissabte. Sabeu què va fer la desgraciada? Doncs el va trucar fent-se passar per mi i hi va quedar el divendres! Es va posar la meva roba i es va pentinar com jo. Som bessones, sabeu? Amb els anys s’ha anat fent més evident la semblança. Només se’ns pot distingir per una cicatriu que a ella li va quedar a l’espatlla dreta després de caure d’uns gronxadors. La vaig empentar amb massa força. Sempre ha estat taaaant sapastra!

La notícia de la meva mort commocionarà tot el món. M’agradarà veure la meva fotografia a tots els diaris i revistes; a la televisió. M’agradarà veure com reposen les meves pel·lícules, com tothom parla de mi. Respondre afligida les preguntes dels periodistes sobre el suïcidi de la meva estimadíssima germana actriu. Aquesta que sura despullada a la piscina lluint una cicatriu a la seva espatlla dreta.

.

autor: David Figueres, del blog Els dies i les dones (conte amb 365 paraules justes)

.

notícies!

.

Tinc bones notícies! Ja hem rebut una proposta per poder publicar aquests fantàstics contes que aneu enviant. Però pensant pensant, m'he adonat que hi ha alguns contes que tenen faltes d'ortografia. Jo quan els rebo, i si veig alguna de molt grossa intento corregir-la, però clar, no sóc correctora i també se'm poden passar. Així que a partir d'ara us agraïria que intentessiu enviar els contes amb el mínim de faltes, sinó al final per la publicació tot es retardarà.

.

Moltes gràcies a tots! I a continuar escrivint.

.

91.- Observar

Això que us vull contar no té res a veure amb mi, com sempre, jo no sóc més que una simple observadora de la vida. Casa meva es troba situada a la plaça principal del poble, cosa que m’ajuda a tindre una bona visió. A l’estiu, les converses arriben fins la meva finestra, i si la Maria Cinta i la Pilar es posen a parlar de les seves coses, jo les sento. A l’hivern, fa massa fred per tenir-ho tot obert, i m’he de conformar només amb el que veig, intuint el que passa per les cares de la gent.
.
Si la gent sabés tot el que arribo a escoltar, potser baixarien una mica la veu, però com que no és així, jo continuo tenint informació de primera mà de tothom que s’atura a parlar baix de la meva finestra. He arribat a sentir verdaderes barbaritats, i coses boniques també, és clar.
.
Vaig ser testimoni el dia que la Paquita i el Ramon ho van deixar córrer, ella li havia sigut infidel amb el barber. També vaig saber que el fill de Cal Barraca, es casaria en breu amb l’Amèlia, i ho farien perquè ella seria mare en nou mesos, cosa que volien amagar per totes totes.
.
Però el que m’ha portat a escriure això, ha sigut una conversa que vaig escoltar ahir a altes hores de la matinada. Mig endormiscada com estava, no vaig poder distingir qui eren les persones que contaven la barbaritat que volien dur a terme. Dos homens que parlaven d’una bomba, deien de posar-la a la seu del partit polític que governa en aquest moments. Sense poder dormir, i sabent que la guàrdia urbana està tota la nit al seu lloc, vaig decidir avisar-los. Mai hauria imaginat que no em farien cas.
.
- Renata! No t’inventis històries que ja ens coneixem. I sense més preàmbuls, em feren fora de la seva oficina.
.
He decidit escriure això i deixar-ho com a constància per si em passa alguna cosa. El mal ja estarà fet quan demà a les 8 de la tarda em trobin morta, a l’igual que la resta de gent que hi haurà a la reunió del local del costat.
.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres (conte amb 365 paraules justes)

.

foto: balcons Xerta'08

.

90.- Avui l'he vist

.

Avui l'he vist. Portava cinc anys amb ell, érem feliços, ens estimavem i complementàvem. Ens coneixíem des de petits i sabiem cadascú el racó més íntim de l'altre. Viviem junts des de feia temps i ens rondava la idea dels nens. Reiem plegats, ens ajudàvem; la vida era tan senzilla l'un al costat de l'altre.
Ella va aparèixer com un huracà. Va arribar de casualitat al grup d'amics i es va quedar. Era esbojerrada, excèntrica i molt divertida. Portava tota la seva vida al límit i no li importava gens el que diran.
Ella i jo compartiem professió, ens apassionava el mateix. No sé com va ser ni perquè, però cada dia tenia més necesssitat de veure-la. M'hi vaig enamorar. Un amor que em cremava per dins, incapaç de controlar-lo i que jo mateixa no entenia.
Cada dia que passava estava més desconcentrada. M'aillava de tothom, donava voltes i més voltes a tots el que sentia. Me'l mirava a ell i em posava a plorar, me la mirava a ella i em posava a tremolar. Fins que un vespre, ell em va acariciar els cabells, em va abraçar i em va preguntar que em passava. Vaig deixar anar tot el que em consumia per dins, les pors i el dolor d'aquest enamorament. Em va tornar a acariciar els cabells i besar al front, per dir-me que era lliure d'estimar però que ho havia de fer, havia de saber a qui estimava i arriscar-me. A l'endemà vaig quedar amb ella.
Avui l'he vist. Ha passat un any i sembla una eternitat des de llavors. Ens hem saludat des de la llunyania. Ha travessat el carrer agafant de la mà una noia i mentre creuava i s'acostava, he somrigut sabent que em sentia lliure de tot aquells sentiments, sabent que vaig escollir qui realment estimava i portava dins del cor. Ens hem dit les quatre frases de rigor i ens hem acomiadat amb la promesa d'organitzar un sopar.
Nosaltres dos hem continuat caminant i mentre caminàvem, m'ha abraçat, m'ha acariciat els cabells i m'ha besat el front.

.

autora: rits, del blog Vuit8ena

.

89.- El secretari

.
Era el primer cop que es trobaven fora de la feina. El va veure caminar cap a ella, amb el pas decidit, enfundat en un vestit negre que semblava pintat i fet a mida del seu cos. Un cos d’home madur el qual no s’assemblava en res al dels models de passarel.la. No tenia les espatlles amples ni els malucs estrets però era espigat i fort. Uns braços ferms i i unes mans de pianista…amb els dits llargs. Era un home fet i refet , va pensar mentre es treia el xal i se’l posava sobre el braç. Feia calor però el lloc on anaven requeria anar ben mudat.
Li ho havia proposat feia pocs dies després d’una reunió soporífera d’empresa.
El veia trist i amb els ulls apagats. Aquells ulls de color de mel que el feien tan atractiu, sense ser especialment guapo.
Ella era la seva nova cap , ara. Feia pocs mesos que l’havien pujat la categoria. Ell, el seu secretari. L’hi havien donat molts bons informes. Professional, discret, treballador i metòdic.
Tot això ella ho va comprovar en el transcurs d’aquests mesos durant els quals la seva feina va resultar més adaptable del que s’esperava.
Eficient era la paraula. Un home cult al qual li agradava la música però que no anava soviet als concerts… per la canalla – deia, en alguna ocasió.
Ella va pensar que era recelós de la seva vida privada. No en parlava mai…
Sabia , per boca d’algun companny, que ara mateix no tenia parella per això li va preguntar si li agradaria anar al Liceu, el proper dijous. Un cicle d’òperes on ella hi estava abonada. El dijous era el dia que lliuraven la tarda. A les 7. Una hora no massa tard si s’ho podia arreglar amb la mainada.
Ell no hi havia anat mai al Liceu i va acceptar amb un deix de neguit i tristesa alhora…
Durant la representació i d’esquitllentes el va veure plorar i no va ser fins que van sortir que li va dir que just el dia d’avui feia un any que havia enviduat.
Vés a saber si la vida li oferia una segona oportunitat…

.

autora: Joana, del blog Llum de dona

.

88.- Duel al sol

.

El duel és a la plaça de l'Ajuntament, a les 10.30 am (l'hora d'esmorzar). La Policia Local ha retirat tots els vehicles per a evitar danys col·laterals que no cobreixi l'assegurança de responsabilitat civil.
Les negociacions han arribat al límit i tota possibilitat de diàleg ja és impossible. És fàcil reconèixer els dos bàndols: uns, amb l'esquena de la camisa mullada i mànega curta; altres, amb una jaqueta botonada fins dalt. Apoderar-se del comandament a distància de l'aire condicionat està en joc.
.

autor: Jesús M. Tibau, del blog Tens un racó dalt del món

.

87.- Suor freda

.
Un despertar de sorolls de trompeta de companyia, amb el cap més espès que de costum i amb un mal als ossos de tants de dies d’humitat el feien un cos feble per aquestes tasques, solsament sabia que havia de vestir-se rapit per desembarcar en una platja del canal de la mànega, sense gaire més informació que la que dicta el propi cos, d’anar amb compte de no ser travessat per el vil metall amb olor de pólvora .
Ha arribat al moment de baixar, d’anar a un lloc on ser convidat a la força, és el més comú, amb el mal cos de tants de dies de sofriment, sobre un cos ple de joventut mal aprofitada.
Xerrics de portes metàl·liques, sorolls de motors, amb l’aigua a la cintura, tirant sempre endavant, doncs no hi ha més camí que aquest. Sense temps ni tant sols d’arribar a la sorra els primers trets i explosions apareixen sense treva, ja s’endevina la porta d’un infern amb olor de pólvora.
Ni un minut sobre terra ferma va ser necessari per sentir que el foc travessava varies vegades el seu cos per caure de genolls abandonant-se a la foscor del negre més intens, just en el moment de sonar el despertador que era el qui el salvava d’un trist final.
Amb el mal cos i el cap espès, es va sentir millor, quant s’adonà que, per ell tant sols havia estat un somni, una sort que varis milers no varen tenir.
La historia no es pot oblidar, per entre tots intentar de no repetir-la .
.

autor: Garbi24, del blog Garbi24

.

86.- Visca l'heroi!

.

Abans de construir-se els pantans de Ribarroja i Mequinensa, les avingudes de l’Ebre eren força constants. En una d’aquestes avingudes, a Benifallet, poble riberenc, va succeir un fet que va ser motiu d’espant i, a la vegada, d’una certa comicitat pel fet que, sortosament, no va passar cap desgràcia. Al poble es va celebrar un casament. Desprès d’un àpat abundant ben regat amb vi, cava i licors, molts convidats, per tal de pair-lo i apaivagar el calor, van anar a que els toqués l’aire a la vora del riu. De sobte, un home de mitjana edat, que havia begut més del compte, es va sentir marejat, se n’hi va anar el cap i va caure al riu. El fort corrent se l’emportava mentre els crits d’auxili de la resta de convidats presagiaren la tragèdia i alertaven tots els veïns del poble. Enmig de la cridòria, es va veure un jove que nedava vigorosament vers la víctima fins que el va agafar dels cabells i desprès d’una lluita titànica amb les embravides aigües va aconseguir portar-lo a la riba. Un esclat d’aplaudiments van celebrar la gesta del valent, alhora que tothom el victorejava: “Visca l’heroi, visca l’heroi!".
La gent s’arremolinava al voltant del salvador. Els uns li tocaven l’espatlla, d’altres l’ajudaven a reanimar al damnificat. Les dones grans ploraven i les més joves li feien petons. Ell, però, no semblava fer cas dels afalacs, els visques i les mostres d’admiració i agraïment dels veïns. La seua cara mostrava una ira que ben just podia contenir. Quan li van preguntar com havia pogut tindre el valor de llançar-se a l’aigua amb el perill que suposava per a la seua integritat física, el jove va esclatar:
A mi, m’agradaria saber qui ha sigut el bandarra que m’ha donat l’empenta.
.

autor: Josep Cid Ginovart
.

85.- Comèdia

.

La mare entra a l’habitació en penombra, sense fer soroll. Distingeix el cos del nen sota els llençols, que el cobreixen fins a la cintura. Res no ha canviat des d’anit. Tampoc des de fa dues setmanes. A la tauleta de nit, intacta, la safata del sopar. Ni aigua no ha begut..., pensa ella. El saluda amb un bon dia xiuxiuejat, però no rep cap resposta. Això tampoc no ha canviat. Però, malgrat no haver estat corresposta amb una salutació, s’acosta més al llit i s’asseu en un exigu racó.

Observa el seu fill, mentre li acarona el cabell embullat. L’esquena nua és plena d’una constel·lació de pigues. Fins i tot, dissimulen la presència dels sangtraïts de color morat, que també omplen la seva esquena. Sap qui és l’autor d’aquests blaus perquè és l’home que marxa de matí i arriba a la matinada, sense saber quina activitat diürna hi ha en aquella casa. Perquè comparteixen sostre ell, ella i el seu fill. Perquè també és el fill d’ell. Encara que l’alcohol no li permeti reconèixer-lo quan la ira l’aclapara. Perquè l’escolta arribar i fingeix que dorm. Així evita els seus punys. I sent els crits de l’home borratxo i els cops que proliferen a l’habitació del costat, la del seu fill. Nit rere nit, la mateixa comèdia.

S’enduu la safata del sopar, i la canvia per la de l’esmorzar. Amb l’esperança que, en tornar a migdia, hi manqui un glop de llet o una cullerada de cereals. En abandonar l’habitació del nen, abandona també aquella atmosfera que put cada vegada més, immunda. Veu la porta entreoberta de l’habitació de matrimoni, que també put. Però de manera diferent. La suor i l’alcohol la impregnen. Baixa les escales i agafa el telèfon. De nou trucarà a l’escola i dirà que el nen avui també està malalt, que aquesta febre misteriosa, que ja dura diversos dies, persisteix i li impedeix llevar-se.

Sap a la perfecció que el nen no es llevarà. Però encara no renuncia. La comèdia de les safates s’allargarà fins que els veïns denunciïn la pudor de descomposició que surt de casa seva. La mare, mentrestant, portarà safates de menjar al seu nen mort, autoenganyant-se inútilment.

.

autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra... (conte amb 365 paraules justes!)

.

84.- Obres

.

Des de ben jovenet que sempre havia tingut una vida molt activa, i sovint s’havia mogut pel cantó perillós. Amb els anys i les experiències això no havia canviat, i l’esperit jove l’havia acompanyat, no es volia deixar res enrere, res sense provar, i a fe que no s’havia privat de res. Sempre havia conservat el cap prou fred per no caure en els abismes més profunds, però en més d’una ocasió s’havia lliurat de la mort pels pèls. El sistema l’havia anat fent claudicar en els estàndards de la societat, però el seu cantó fosc seguia sense voler desaparèixer. Durant molt temps va mantenir una doble vida, i només Déu sap el que feia en les seves nits d’escapada, i en quins antres passejava els seus vicis i les seves perversions. I així seguia perquè el cos no li fallava, i sempre havia sentit aquell fervor de la joventut que l’empenyia a no parar, a seguir vivint a la manera que estava acostumat, sent un de dia, i un altre molt diferent en les llargues nit.

Aquell dia, però, es va sentir sol i desgraciat. Tornava de comprar el pa, ben d’hora, i es va adonar que feia una estona que estava aturat davant d’una obra amb diversos paletes musculosos feinejant ja a aquelles hores. L’un no feia la barreja del ciment de manera correcta, es veia clarament. I a un altre la paret li quedaria torta.

L’home va fer que no amb el cap.

.

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"

.

83.- Bescanviar

Els clients del súper que vaguejàvem entre les prestatgeries acolorides de marques diverses fórem de sobte alertats pel riure i la xerinola que provenien de la caixa. La caixera i els que eren a prop d’ella reien entre sorpresos i divertits.
Una iaia, resident d’una llar de la tercera edat que hi ha a pocs metres d’aquest súper, havia entrat a la botiga amb dos tetrabrik buits de llet semidesnatada. En passar pel costat de la caixera li havia dit: “Són buits”, tot descargolant-ne el tap.
Sense cap mania, decidida, havia agafat d’un dels prestatges de la secció dels licors una ampolla de Marie Brizard, l’havia pagat a caixa i com aquell que res, havia dit a la caixera:
-Em permet un segonet de res?
Sense esperar resposta, havia tret de la seva bossa un petit embut, l’havia encaixat en el broc del tetrabrik de llet i havia abocat mitja ampolla de Marie Brizard en cada un d’ells.
-Siau -havia dit, tot deixant l’ampolla buida a la caixera.
L’amo del súper, desconcertat, repetia:
-Almodóvar encara no ho ha vist tot!
I ho deia atònit, com si no donés crèdit al que havia passat.
-S’ho beurà ella sola o vol organitzar una festa aquest vespre? –afegia la caixera.
Una clienta deia:
-Aquesta iaia, em fa molta pena.

Una noia s’atura prop de l’ampolla buida de Marie Brizard oblidada en un racó de la caixa, l’acarona en un intent d’entendre la iaia i amb un to entre solemne i malèvol diu:

-Botellón a la llar d’avis.

(Basat en fets reals. Amb tot el meu amor per els avis.)

.

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

.

fotografia Txerra Cirbián

.

82.- Onades

.

M’agrada quedar-me absorta mirant el mar. Cada matí m’aixeco d’hora i baixo a caminar per la platja quan el sol encara s’està aixecant, quan puc estar sola. Quan em canso m’assec a la sorra i contemplo l’anar i venir de les onades, cadents i inesgotables. A vegades em sorprenc mirant-lo fixament com si busqués alguna cosa, fins que la vista se’m fa borrosa i perdo el punt. Aleshores en busco un altre i m’entretinc a perseguir-lo mentre l’onada l’empeny cada cop més a prop meu, fins als meus peus. I després marxa. Com tu. L’Horitzó a vegades dibuixa un vaixell i jo m’imagino qui hi deu haver i on deuen anar. I recordo sempre el fred del capvespre a bord del nostre veler a Cadaqués i el tacte de la teva jaqueta tapant-me les espatlles. Amb l’estona el perdo de vista. Sense adonar-me. Com a tu. I de fons presidint l’escenari un sol esmorteït de finals de febrer, sense vida. Com tu. I la sensació de fred que s’escola pels camals dels pantalons fins a les cuixes, i el calfred que em recorre l’esquena i que em fa aixoplugar-me sota l’abric amb un somriure. I puntuals, les primeres veus se senten a la llunyania. Encara no aconsegueixen trencar l’embruix, s’emmotllen a l’escenari, com un element més d’aquest racó i instant íntim, només meu. Com tu. Pensava que després d’anar-te’n odiaria el mar, però no, el necessito. Una força estranya em reté al seu costat i m’obliga a contemplar-lo. Ell se’t va endur sense pietat, sense permís, sense motiu, sense comiat. Però cada dia sense falta em retorna un miqueta de tu durant una estona, com un bàlsam. I jo el miro agraïda, submisa, abandonada, amb ganes d’abraçar-lo i fondre’m amb ell per sempre. Com tu.

.
autora: Laura Garcia, del blog 80 grams
.

81.- Aina

Aquell dia estava contenta, havia anat a veure la seva mare, n'Aina, i l'havia trobada bastant bé, als seus 75 anys era una dona gran però encara conservava un resquill de la bellesa de la joventut. Sempre que podia, i de fet era cada dia, anava a ca seva i estava una estona amb ella fent petar la xerrada i contant-li tots els denous de la feina i de la seva vida. Sempre l'havia entesa i tots els problemes es convertien en petits quan passaven per la mare, com també les bones notícies eren més bones un cop ella les sabia. No havia tengut una vida fàcil però sempre havia transmès als qui l'envoltaven una pau i serenor que animaven i alegraven als seus familiars i amistats. Tots pensaven que n'Aina era una persona molt especial i força diferent.El dia de les noces de la filla, havia estat el dia més feliç en la vida de n'Aina, l'alegria li sortia pels ulls i rebotava en tots els qui la miraven, convertint aquella celebració en una vertadera festa plena d'amor i il.lusió. Per això mateix, també sabia que el dia que li havia anat a dir que es separava d'en Pau s'havia entristit tant que el cel havia ennegrit i de cop va caure un bon ruixat sobre la vila. No sabia si era coincidència però dins seu alguna cosa li va dir que aquella dona, la mare, era un ésser sensible i meravellós. Ja ho diuen, pensava de tant, de mare només n'hi ha una, i la seva, era del tot ben peculiar.

.

autora: Tonina, del blog Coses meves ( i a vegades de l’escola)

.

Títol foto: "Mare i fill", autor: Pablo Hernández Walta (extreta de google).

.

80.- Addicció

.

Els símptomes comencen sempre de bon matí: un pessigolleig al ventre, acompanyat de marejos i d’una sensació de buidor. En dies així arribo a la feina cargolant-me de dolor, i és un miracle que pugui atendre algú sense defallir. Però els anys m’han ensenyat a controlar els tremolors i a mantenir una aparença serena: mentre enceto una conversa tranquil·litzadora amb el pacient, busco la vena més adient per la punció, l’acaricio, l’amanyago fins que la sento bategar sota els meus guants de làtex, la ressegueixo amb delectança i imagino el corrent sanguini fluint per aquells rierols escarlates. Faig penetrar l’agulla amb delicadesa i llavors arriba el moment exquisit en que la xeringa, amb parsimònia, va xuclant el líquid anhelat. Pocs s’estranyen que els n’extregui un tub de més (“i aquest, de propina”, comento, si estic de bon humor). Només quan marxen –prement-se un cotó fluix contra el braç, com si se’ls hagués d’escapar la vida– em prenc la dosi. La tebior em guanya l’esòfag, omplint-me cada racó de l’organisme, s’aturen els espasmes i revisc, respiro allegerit, i amb un mocador de paper m’eixugo els llavis tacats de vermell.

Avui, però, he arribat a l’ambulatori desencaixat. Una abstinència, forçada per les vacances de Nadal, m’estava consumint: arrossegava dies de turment i nits d’insomni. “Es troba bé?”, m’ha preguntat la dona rabassuda que ja m’esperava amb una màniga alçada. Tenia un d’aquells braços tous, embotits de greix. Les venes s’amagaven juganeres entre els plecs, i he hagut de punxar-la fins a tres vegades, sense encert. “Es pot saber què fa?”, ha protestat quan em disposava a provar-ho de nou. Jo suava, angoixat, l’ansietat em tenallava. Quan s’ha aixecat, indignada, li he clavat la xeringa a la papada. Mentre es desplomava m’hi he amorrat: el raig de sang m’ha colpejat el paladar com un sortidor i he begut a galet, assedegat, llargues glopades de vida.

En acabar, reprimint un rot inoportú, he pressionat el foradet amb el preceptiu cotó fluix.
.

autor: Jordi Masó Rahola, escriu a Relats en català
.

79.- Junts

.

Vam venir a aquest món al mateix temps. Junts pel capritx d'una bufada d'aire. I així vam créixer, a no més d'uns pocs centímetres. Però aquest insignificant recorregut podria ser el que separa les estrelles en la immensitat de l'espai, mai podríem estar units. Era insuportable que una distància tan curta en termes físics, fora absolutament insalvable.
Tan prompte com ella va poder apuntar els seus brots blancs al món exterior d'entre el seu verd embolcall, em vaig quedar meravellat per la perfecció de les seves formes. A ella li va ocórrer el mateix, condicionada perquè jo era gairebé l'única cosa que podia veure. El meu morat lluent, la meva pell brillant sota el sol la tenia absorta.
No sé quan va aparèixer l'amor, si és que es pot parlar d'amor entre dos éssers tan distints i que sabien amb certesa que qualsevol relació era totalment inassolible. Ens bastava fer-nos companyia i la nostra mútua contemplació plàcida i relaxada. Vam aprendre a aprofitar la llum de la Lluna per a veure'ns amb una altra mirada, uns altres colors. Fins i tot les nits més fosques ens servien per a fer volar la nostra imaginació, observant les estrelles, inventant-nos històries d'amor entre elles.
Quant hagués donat per un sol frec del meu cos contra el seu. Quantes vegades vaig desitjar que el vent m'inclinés un poc més. Agraíem la pluja. Ens imaginàvem que cada gota, que relliscava sobre mi i queia sobre ella, era portadora d'un petó.
I com tot té un final, i el nostre era previsible, va arribar el dia que ens van arrencar de la terra. Va ser aquest el dia de la meva mort, vaig morir quan la vaig veure desaparèixer, doncs ens van col·locar en diferents cistells. No m'importava el meu destí, estava resignat, però no estava preparat per a separar-me d’ella. Però aquest mateix destí ens tenia preparada una sorpresa final que va voler premiar el nostre amor. Els nostres amos ens van apartar als dos dels nostres respectius cistells, no vam ser destinats a la venda. Van triar a les més suculentes per a, amb nosaltres, cuinar la més deliciosa i exquisida recepta d'albergínia amb coliflor. Per fi junts.

.

autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món

.

78.- El gripau albí que s'enamorà del cant d'una princesa

Vet aquí una vegada hi havia un gripau albí enamorat d’una princesa. L’enamorament sobtat li arribà sota la llum de la lluna en una calorosa nit d’estiu. La princesa sortí al balcó i cantà la cançó més dolça que mai orelles de gripau hagueren sentit. En l’afany per veure millor la noia, el gripau hagué de lliurar cinc-centes batalles, i guanyar-les, per conquerir la roca més cobejada pels altres gripaus. Quan finalment assolí el cim, a pesar del dolor de les ferides sofertes, s’adonà del seu malastruc en veure com la princesa s’esvaïa cambra endins.

.
Aquella mateixa nit el gripau es jurà que res ni ningú el faria fora del seu nou reialme i l’ocupà amb altivesa de noble i cara de gos famèlic. La roca era el lloc alçat que gaudia de major privilegi en tot l’estanyol reial, des d’allà estant s’albirava, sense destorbs innecessaris, el balcó de la princesa. Com una estàtua més dels jardins, el gripau albí esperà pacient la sortida del sol, el dia sencer i l’anhelada posta de sol.

.
La nit el sorprengué frisant per banyar-se de llum de lluna i escoltar una nova cançó de la princesa. Quan aparegué completament nua rere la barana del balcó el gripau albí li somrigué, però la princesa no se n’adonà. Frustrat per la dissort del primer intent, tragué pit i s’atansà curós al cantell de la roca des d’on li dedicà un nou somriure mentre ella passejava la seva blanca nuesa per la balustrada, però el moviment tampoc captà la seva atenció, la princesa mostrava més interès pel recipient vítric que brandava en una mà que per l’estanyol i les bestioles. El recipient contenia un estrany beuratge groguenc cobert d’una fina capa blanca i escumosa que el gripau no sabia reconèixer, però entengué que havia de ser prou bo a jutjar per la cara de felicitat que es dibuixava en el rostre de la noia.

.
El gripau es desesperava convençut que ella no cantaria aquella nit. El seu pessimisme natural el dugué a pensar que no cantaria mai més, però quina fou la seva sorpresa quan, després que la princeseta s’empassés l’últim glop del maleït beuratge, arrencà el dolç cant esperat:

.

.

.
—GRRROOOOOOOOOOAAAAAAAAAAAAAARRRGGGGG!!!

.

autor: Avi Gres, un dels participants del PiT - relat amb 365 paraules justes!
.

77.- El conte del peix de colors

Hi havia una vegada un peix que no tenia colors i estava molt trist. Nedant, nedant es va trobar un cranc, i li va demanar una mica de vermell. Després va anar a la Sorra per mirar si li regalava una mica de groc, i una mica de verd a una alga que s’ho mirava. Només li faltava el blau, i per sort va passar per allà un peix blau que li va donar una mica. Llavors va fer de pallasso i va fer feliços a tots els peixos del mar.

David Rovira Alsina
9 anys
3r A

David Rovira Alsina (Sant Quirze V. 1995 – Budapest 2009)

.

Agrair moltíssim al pare de David, Natxo Rovira, per deixar-mos llegir este preciós conte. Una abraçada de part de tots els participants de 365 contes.

.

76.- A través de la finestra

.

A través de la finestra, una dona mira ,entre les cortines, la pluja que monòtona , no ha parat de caure. Mira. Mira i pensa. Pensa.

“La pluja cau damunt els meus somnis amb tot el pes de la malenconia...endebades, els records malden per fer-se escàpols i fonedissos....però la memòria, persistent, els atrapa i els reté dins cada gota de pluja....

Ja no tenim vint anys. Ni trenta ni quaranta. D'aviat, la rotunda xifra que representa mig segle es precipitarà com una allau en el post-it de la meva vida. Enrere queden camins ja trepitjats, pells i abraçades que ja no hi són, petons....persones a qui vaig estimar... la vehemència de conviccions de la joventut , amistats fetes de retalls de cor i bocinets d'ànima.... que ,ara ,amb el temps i la distància , resten una mica esmicolades dins del tràfec quotidià....dissoltes en les gotes de pluja.....
"Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar que es el morir...."Enyorança , reminiscència i oblit.
Recordo haver llegit que Kafka ,en una carta a una de les novies que va tenir, escrivia que els petons enviats per carta els roben els fantasmes ....Jo, un cop, ja fa molt molt temps, vaig escriure un agosarat : "t'estimo" sota el segell del sobre d'una carta....També recordo haver escrit amb el dit un nom damunt la neu....i quantes vegades no vaig escriure altres noms ! però en la sorra de la platja..les lletres .se les mengen les onades, golafres de mots, envejoses dels noms., geloses.
Noms, noms que aleshores eren únics. Noms que hem anat oblidant sota muntanyes d'altres noms....noms que eren tot el nostre món...
I ara, tots els noms són etiquetes on desar els pretèrits amors en els calaixos corresponents de l'armari de la memòria....tancats amb clau. Però la pluja com el mar torna, sempre, o quasi sempre, els cadàvers reals i imaginaris , els fantasmes i els records, a desgrat nostre...o malgrat nosaltres, a la superfície....”

- Mama! mama! volem sopar!! Què fas mirant per la finestra? No es veu res mama! Si està plovent!!

I la dona que mirava per la finestra la pluja que queia va cap a la cuina.

.

autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc, amb 365 paraules justes!

.

75.- La venjança

.

Recorda aquells temps quan ell encara l’agafava de la mà al passejar pel carrer. El que no recorda, és el dia exacte en que va deixar de fer-ho.

Sacrificant-se per moltes coses, havien aconseguit anar pagant un pis, que encara que no era molt gran, era suficient per tenir un lloc on viure. Ella treballava poques hores al principi, però més tard van adonar-se que les despeses eren molt altes i un sou més elevat els aniria molt bé. Finalment era ella qui passava més hores fora de casa. Ell, immers en el seu món de dolors imaginaris, havia aconseguit deixar les dues feines al·legant que de tota manera si estalviaven una mica podien passar només amb el sou d’ella. No sortien els números de cap de les maneres, però ell ho havia decidit i així seria.

Anava a netejar a tres cases, i als migdies feia escales. Arribava a casa molt tard, i encara així havia de posar-se a fer el sopar i el dinar del dia següent. Ell li desplegava tot el seu repertori de queixes quan arribava, que si no podia sortir perquè li feia mal l’esquena, que si aquell dia feia molt fred, que amb el que tenien a la nevera ja passaven i no calia sortir a comprar... Què em pots planxar aquesta camisa? Demà surto i vaig a buscar feina, ho prometo. I així passaven els dies amb promeses que mai es complirien.

Per consolar-se i mentre fregava agenollada, es deixava emportar pels records, quan tot havia estat més fàcil. Però diuen que tot té un límit, i viure només de records se li va acabar fent impossible.

Aquell dia ell havia marxat amb els seus amics a veure un partit de futbol al bar de la cantonada. Aprofitant la tarda lliure que li havien donat es va dir: “avui o mai”. Va preparar una petita bossa amb algunes coses. Després amb tota la ràbia del món va començar a buidar l’armari amb la roba d’ell, apilant-la al menjador.

Passada una setmana, quan els bombers van lliurar l’informe de les causes de l’incendi al propietari de la casa, la casella on indicava els motius marcava clarament: PROVOCAT.
.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

.

74.- Angoixa de xiquet

.

Quan era menut, una vegada, per unes obres que vam fer a casa, em vaig veure obligat a dormir amb mon iaio. Al cap d’una estona que ens havíem posat al llit em va despertar un soroll al qual no hi estava acostumat: eren els roncs que feia mon iaio i les esbufegades que, de tant en tant, deixava anar i que m’impossibilitaven tornar a agafar el son. Vaig esperar una estona per veure si el concert amainava, però cada minut que passava la situació anava a pitjor i jo l’endemà havia d’anar a col·legi. Finalment vaig decidir donar-li un cop de colze per fer-lo canviar de postura. L’home sense ni tan sols despertar-se (tenia un son profund) es va moure i va deixar de roncar. Llavors es va fer el silenci i a mi en va agafar una angoixa terrible: I si s’ha mort? ... El dubte no em deixava dormir. Vaig tornar a etzibar-li un altre cop de colze i una altra vegada es va moure sense ni tan sols obrir els ulls. Vaig respirar alleugerit. Un instant més tard va tornar el concert de roncs i esbufegades, però ja no hi vaig tornar. El vaig deixar que ronqués a plaer fins que el cansament va fer que jo també m’adormís.

.
autor: Josep Cid Ginovart
.

73.- Sempre en el meu cor

Eren dos quarts de set del matí i damunt la tauleta de nit, el despertador arrencà les primeres notes musicals del tema de Lara. No calia, aquella nit havia aclucat els ulls, però no pas per dormir. Els ulls són el reflex de l’ànima, i aquell petit mirall del bany tampoc avui la va enganyar.
Enmig d’un sospir ofegat, guaità un cop més la vall, la seva vall, per la finestra de l’habitació. En contraposició amb el seu nom, sempre li havia semblat plena de llum i de vida. Avui n’era l’excepció.
No podia recordar quants cops l’haurien recorreguda junts durant aquell bon grapat d’anys de convivència, però sí podia gairebé recordar cadascun d’aquells moments.
La seva vida, havia estat com una interpretació de piano a dos mans. Els passos, els somriures, les llàgrimes, les converses i fins hi tot els silencis dalt la carena, havien estat sempre compartits. Però ara tan era.
Avui li calien forces per a complir les seves últimes voluntats i també per saber seguir en solitari el passeig per la vida.
Amb el cor encongit com un puny va anar fent tot el camí. Fins i tot el riu, semblava discórrer al seu pas només per poder arreplegar cadascuna de les llàgrimes que besaven dels seus ulls.
Quan arribà dalt de tot, deixà que el vent s’emportés les cendres per tota la vall al mateix temps que creia s’enduia també una part del seu cor. En mirar al cel, amb els ulls encara humitejats ho va veure. Enmig d’aquell cel immens, els núvols li varen dibuixar un cor. Llavors, va saber que mai no se sentiria sola i que els silencis dalt la carena seguirien sent compartits.

.

autora: Assumpta Pijuan, del blog Des d'on neixen tots els somnis...

.

72.- Desconnectats del món

Com tots els caps de setmana o ponts laborals erem a la torre, al mig del camp, sense ràdio ni tele. L’haviem edificat al mateix lloc on antigament era un “mas” (aixopluc de pagesos, bestiar i eines) aprofitant una part del bancal mes alt i rocós, no cultivable. Posats a fer i aprofitant el pas de l’aigua per a regar varem afegir un gran dipòsit que amb un bon acabat ens feia l’utilitat de piscina, molt agraïda a l’estiu amb aquell bat de sol que hi queia, una mica d’herba natural al seu voltant, uns quants arbres: per a fer ombra: xops, pins, tujes, també uns rosers molt generosos de colors i fragàncies, unes plantes aromàtiques com farigola, romaní, espígol, i un hortet ecològic per consum propi. Tot va crèixer ufanosament, preciòs, era lloc propi d’acolliment familiar o d’amics.

Es va construir tot manualment amb l’ajut d’uns i altres, fins i tot amb un parell de cubes de formigó ben nivellat varem fer una pista de tenis de mides reglamentàries.

Tothom gaudia al seu aire, amb espais amplis per a tot: jugar, cavar l’hort o lligar tomateres, plegar cargols, llegir, fer ganxet, caminades a la llum de la lluna, escoltar el silenci, fer pregària, matinar i veure la sortida del sol, bones migdiades, contemplar la natura... quina meravella en primavera: bancals i bancals de presseguers florits...!

Unes amigues meves del nord van embogir en veure tot allò, elles sempre exposades a la pluja del “xirimiri” i aquí tot tan plà i assolellat... vaja, que a la primera possibilitat d’estar-hi uns dies s’hi apuntaven i gaudiem tots de la trobada, oblidant-nos de la resta del món.

Així que una Setmana Santa erem allí, disfrutan-ho moltissim. Una d’elles marxaría amb el tren a Madrid el Diumenge de Pasqua a les 11 de la nit (a l’endemà a les 9 l’entrevistaven a la ràdio sobre la seva estada a Filipines com a monja), a les 8 del vespre sopavem per desprès acompanyar-la a l’estació, encara ens sobraría mitja hora. en arribar,,, el tren feia just mitja hora que havia sortit... no eren dos quarts d’11 sinó de 12...!!! S’havía canviat l’hora i no ens n’haviem assabentat!

*

autora: farigola, sense blog

*

Tota Catalunya escrivint contes

.

.

Avui aquest blog, que ja és de tots, ha estat recomanat com el blog del dia al 3cat24. Espero que molta més gent es pugui afegir a aquesta proposta d'anar escrivint. I evidentment espero poder arribar als 365 contes.

.

Felicitats a tots!

.

71.- L'home dels coloms

*

Camina a poc a poc, arrossegant els peus. Aviat farà 90 anys. Fa una dècada que és vidu i ja no va tan net i polit. Ara ningú el revisa abans de sortir al carrer. La seva camisa ha perdut la blancor d'aquells dies llunyans. Els pantalons, marrons, no poden amagar les taques, i les sabates no seran negres mai més. Els seus cabells blancs i llargs es molesten els uns als altres tot buscant el lloc exacte que un dia van tenir assignat. Els ulls han perdut aquella intensitat de blau que tenia de jove i descansen sobre unes arrugues que simulen els rebrecs d'una manta.

*

Camina a poc a poc, arrossegant els peus. El seu destí és el mateix de cada matí. Aquella placeta no ha perdut gens el seu encant tot i els cants que els motors li dediquen al seu voltant. Troba a faltar els vells bancs de fusta, ara substituïts per uns de ferro que semblen construïts per què ningú hi romangui massa estona assegut. Allà, treu de la butxaca la bossa de plàstic amb les engrunes de pa del dia abans i les comença a escampar sobre la grisor del terra. El seu oferiment no triga a ser recollit per desenes de coloms que esperaven l'hora de l'esmorzar, com cada matí. Es posen entre les seves cames, sota el banc, fins i tot es deixen acariciar per una mà que saben que no els trairà. L'escena es perpetua durant una bona estona, fins que el terra és orfe de molles. Llavors, alguns marxen. Altres, potser esperant una segona ració que mai arriba, queden a l'aguait. L'home sospira profundament i aixeca el seu pesat cos per desfer el camí cap a casa. Camina a poc a poc, arrossegant els peus. Qui sap si demà podrà tornar a alimentar els seus coloms, els únics que li besen les mans, que li fan confiança i que el miren sense recel. Qui sap si ells seran els únics que ploraran el dia que trobin a faltar sobre el sòl de la plaça les engrunes de pa. De moment, però, el veuen marxar un dia més. Caminant a poc a poc, arrossegant els peus.

*

autor: Salva Piqueras, del blog "Aquelles petites coses...". Relat amb 365 paraules justes!

*

70.- L'indiano

De jove, quan va marxar, era un tarambana acabat. Li agradava més la xefla que el treball, peró semblava que havia acabat posant seny. Havia emigrat amb una mà a cada butxaca i ara, milionari en tornava. Les notícies que arribaven de Cuba no podien ser més prometedores. A can Ribot s’esperaven amb gran delit el retorn del fadrí, que havia passat llargs i dificultosos anys a l’illa i semblava que havia aconseguit, finalment, fer fortuna.

En la darrera carta els explicava que tornava a casa amb una maleta plena de bitllets, guanyats a pols després de liquidar el seu negoci d’indiano: havia creat, del no-res, una fàbrica de pèsols. S’acabaria haver de treballar la terra, sembrar, regar, collir … Un inèdit procediment industrial, la revolució al món agroalimentari, feia que els preuats llegums es podéssin produïr de manera mecanitzada. Ja no calia patir més per la collita: la seva fàbrica elaborava pèsols dia i nit, tot l’any. Tan extraordinària era la patent que els americans, bocabadats, li havien pagat a preu d’or. Això li hauria de permetre, a ell i família, tenir la vida resolta i un futur daurat per davant. En un racó de l’era de la casa pairal ja hi tenien un clot fet per plantar-hi una palmera monumental.

Poc s’imaginaven a can Ribot que, en meitat de la travessa camí d’Europa, una gran tempesta sacsejaria de tal manera el vapor que el tornava a casa, que la maleta dels somnis aniria a parar, sencera, al fons de l’Atlàntic.

Almenys, aquesta era l’explicació que el fadrí comptava donar-los …

*

autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa

*

69.- Esperances vanes

*

No vull resignar-me al meu destí, com fan totes les meves germanes. No crec que la circumstància d'haver nascut en l'estrat més baix de la societat hagi de ser impediment per que pugui volar més alt. Per tant faig el pas i deixant enrere el racó pudent on vaig néixer, m'enlairo per buscar un lloc millor.
Em fixo en una gran casa situada al mig d'un bell jardí, la seva façana de color blanc em sembla la cosa més bonica que hagi vist mai i m'hi encamino ben resolta, no em costa entrar-hi i, enlluernada pel luxe i la netedat, passejo per les seves estances fins que arribo a una sala plena de gent entre les que destaca ELL per sobre dels altres. El conec perquè tothom el coneix, és potser la persona més famosa i idolatrada del món.
M'hi vull apropar, vull estar-hi ben aprop encara que sé que pot resultar perillós perquè la gent com jo sovint posa molt nerviosos a la gent com ell però segur que en el seu cas serà diferent, tothom diu que és una bellíssima persona. Em poso al seu costat, està parlant i mou les mans com si em volgués fer marxar, potser ho hauria de fer per no fer-li nosa però alguna cosa d'ell m'atrau i no puc evitar apropar-me encara més.
Segur que mai més podré estar tan aprop del poder i em sento tan satisfeta d'haver-ho aconseguit que em despisto un moment. Només un petit moment però ha estat un gran error per part meva, no tinc escapatòria i mentre veig que està a punt d'esclafar-me entre les seves mans penso que potser no és tan bona persona com tothom diu...
ÚLTIMES NOTÍCIES (3cat24.cat / 17.06.2009 / Washington): Durant l'enregistrament d'una entrevista per a la cadena NBC. Una mosca collonera apareix en escena i comença a volar al voltant d'Obama, que intenta espantar-la en diverses ocasions. Com que no ho aconsegueix, decideix prendre mesures més dràstiques i la caça, literalment. La mosca, evidentment, no torna a aixecar el vol i Obama mostra, orgullós, la seva presa. Aquest duel, Obama l'ha guanyat de manera clara.
*

autor: McAbeu, del blog Xarel-10

*

68.- Jubileu de baix cost

El bitllet d'avió per anar de Reus a Santiago de Compostel·la m'havia costat 10 cèntims d'euro, impostos inclosos. Com que vaig pagar amb visa electron no vaig pagar cap comissió. No vaig facturar maletes, no vaig embarcar dels primers, no vaig triar seient, no vaig parlar amb les hostesses, no vaig dormir, ni pixar, ni demanar cap beguda. Ni tan sols em vaig treure la jaqueta. Cost total de serveis extres: zero. Cost total del viatge: 10 cèntims d'euro.
En arribar, vaig anar caminant fins al edifici terminal, no vaig agafar cap carret d'equipatges, no vaig beure res, ni vaig saludar al guàrdia civil de la porta ni vaig demanar informació.
Finalment, quan estava decidit a fer una despesa i anava a agafar el bus que em portaria a la capital, vaig observar una munió de persones que feien autoestop.
- Què hi feu aquí?
- Esperem que algú ens porti a Santiago. Es que hem vingut amb vols de baix cost i per ser fidels al sistema anirem fins a la ciutat sense pagar res.
Era interessant allò i m'hi vaig sumar. Després de tres bones hores passades al sol, em va tocar a mi i una amable senyora -gallega, of course- em va portar fins a la porta de la catedral de Santiago.
- Què bé!, vaig pensar. Ja podré fer el jubileu. Hauré fet una mena de camí de sant Jaume de baix cost.
A l'entrada de la catedral un rètol immens i una fletxa indicava una porta petita en un racó: “Visites a sant Jaume de baix cost”.
- Ostres!
Hi vaig entrar, i després de caminar i caminar, pujar escales i més escales vaig veure una entrada a una capella que hi deia “Apóstol Santiago”. Quan vaig entrar, hi havia una pantalla de vídeo amb una imatge de sant Jaume d'esquena i al costat una capsa i un rètol que deia: “donativos de bajo coste aquí. Para ver la imagen real acceder por la cola de pago”.
*

autor: Miquel Marimon, del blog Atura't

*

67.- Qui no té feina, el gat pentina

*
Aquesta és la història d’un bloc. O no. Potser, en el fons, només és la historia de la Marta, que un dia es va quedar sense feina i va decidir obrir un bloc. Que tenia el cap carregat de mals rotllos laborals i va recordar que l’escriptura és una forma de venjança. Que, com que no era la primera vegada que es quedava a l’atur, sabia que a partir d’aleshores no importava tant el que fes com el que no fes, i que el bloc era una manera molt privada i molt discreta de no deixar de fer gairebé mai. L’escriptura, es va dir, també és una teràpia.
Però potser res de tot això és realment important. El que sí és important i molt és que tot plegat comenci amb un apunt que diu «Hola, em dic Marta i estic a l’atur. Em sento fatal». I que continuï amb uns altres apunts que tracten dels portals de recerca de feina, dels anuncis dels diaris, de les preguntes insidioses dels amics, de les entrevistes de feina, dels sous... També és molt important que hi hagi tants aturats i no aturats que escriguin comentaris. I que la Marta arribi a casa i engegui sistemàticament l’ordinador abans d’anar al lavabo.
Aquesta història s’acaba bé. O no. Aquesta conclusió es desprèn del to inequívocament optimista de molts apunts i alguns comentaris. I de l’apunt 887, penjat quatre mesos i sis setmanes després de l’apunt 1. «He trobat feina. Vosaltres i el bloc m’hi heu ajudat molt, i penso que seria una llàstima desaprofitar tot aquest potencial que entre tots hem anat construïnt. Qui no té feina el gat pentina busca blocaire». També es desprèn de l’apunt 888, on la Marta anuncia que, «a partir d’ara, serà l’Eduard qui estarà a l’altre costat de la pantalla». I de cadascun dels apunts que van del 889 al 1599, tots escrits per la Marta. La Marta que a la blogosfera es disfressa d’Eduard. La Marta que no pot deixar de parlar de l’atur tot i que treballa de nou a sis. La mateixa Marta que a l’apunt 2305, amb 230 comentaris, decideix tancar el bloc per sempre. O no.
*

autora: Teresa Bosch del blog Paraules i mots

*

66.- Alguna cosa diu...

Sona una cançó que no escolta, fuma un cigar que s’apaga per uns llavis que no l’han buscat més, uns llavis tallats per les conseqüències de no saber parlar en el moment oportú. Ara és massa tard es grava al cap, un cop, un altre cop i torna a repetir, que és massa tard, i es torna a asseure sobre aquell coixí que fa l’olor a la colònia d’abans d’ahir, sempre se n’ha ficat massa, una mania com una altra.

Sap que avui ha perdut moltes de les coses que mai va arribar a tenir, potser ha perdut oportunitats o ha perdut persones que no encaixaven a la seva vida, però és tant dur tancar la porta i notar el silenci de les ones del mar de la seva vida que no sap quina és, però sap què ha de fer, agafa el bloc de les seves notes particulars com ell l’anomena, escriu i es cansa, torna a sonar una altra cançó que sona per sonar i sense immutar-se agafa aquella fotografia que no havia estat capaç de mirar-se durant mesos, treu la caixa d’allò que mai no mira i hi troba més fotografies i més promeses que es van perdre com per art de la mala sort, però s’ha cansat de lamentar-se, porta 30 anys de laments i no ha arribat a en lloc, per tant, canvis de plans, llença totes aquelles fotografies d’aquell somriure que mai més compartirà, passa el drap de la pols i una veu que surt d’un dels cd’s que tenia perduts anomena la frase que necessita... “alguna cosa diu que no dubti de mi...”

Avui m'he equivocat, demà ja n'hauré aprés, avui he perdut persones que no encaixaven, demà en coneixeré de noves que encaixaran.

alguna cosa diu...

*

autor: Cesc, dels blogs Escrits perduts i Sense fer soroll

*

ja tenim 65 contes!

.
.

Gràcies de veritat, no esperava arribar ni molt menys a l'agost. I ho heu fet! He pensat que per fer-ho més fàcil i que tothom pugui saber fins quin dia hi ha conte, ho posaré a la barra de la dreta.

.

M'alegro molt de la bona acollida d'este blog i la gran participació que està tenint, espero que arribem als 365.

.

Gràcies a tots i a totes!

.

65.- Els amors de la Mar

*

La Mar es desperta sempre de matinada, mentre el seu amor, sigil·lós l’acarona. Llavors recorre a petons, suaument, cada corba de la seva pell sinuosa, i esclata desitjós de besades. Passió de llum d’alegria i d’esperança. La Mar es lleva i somriu il·luminant l’estança, i li diu que l’estima amb veu tendra d’oratge, mentre es mou bella i majestuosa. El seu amor l’observa amb la mirada encesa, ulls de lluentons daurats orgullosos de saber-la seva.

La Mar és la fera ferotge a voltes indomable, i ell millor que ningú sap quants esforços li calen per amainar-la. El fa fort pensar que és l’únic capaç d’aconseguir-ho, i per això creu que ella li pertany.

La Mar enganya el seu amor però, i es deixa arrossegar per una atracció desfermada. La Mar, secretament, te una estimada, i s’estimen de nits, un amor d’amagades. La Mar mai no ho a dit, però de tots, el moment més feliç, és a les nits que s’abelleix amb els collars de perles. Quan no hi ha negra nit, i la Mar fa l’amor amb la amant, sota la lluna plena.

*

autor: arisdot, blog La trista existència dels enzes

*

64.- La parada

La Lluïsa agafava l’autobús de la línia interior des de feia tres anys. Deixava el dinar preparat pel seu home que anava a casa al migdia. Ella treballava massa lluny i tenia poc temps. Des que s’havia tornat a incorporar al món del treball se li feia feixuc compaginar-lo amb la feina de casa. A més, el Jaume col.laborava molt poc i el nen només tenia quatre anys.L’home, de vegades, li parlava de tenir un altre fill. Una xiqueta em faria tanta il.lusió ! En canvi, a ella li feia il.lusió trobar-ho tot net i polit quan arribava de l’oficina. Això li feia il.lusió a ella.
Morta de son, esperava a la parada . L’home de les camises impecables aquell matí també estava allí. Se la mirava. I ella, baixant la vista, simulava que buscava la targeta. Ell es quedava allà, impassible, veient-la marxar amb el bus.
Passaven els dies i l’home de les camises impecables sempre hi era. Al començament, li dedicava un moment, després més estona...ara adonant-se que ella fins i tot es posava roja, semblava que la contemplés amb un somriure mig sorneguer . La posava nerviosa aquell home però algun sentiment oblidat lluitava per fer-se camí dins ella.
Paral.lelament, la Lluïsa no donava a l’abast. S’aixecava d’hora . Menjars, roba, neteja no la deixaven en pau. Al vespre, quan arribava a casa i s’adonava que el seu marit només era bo per llegir el diari ,es desesperava . I quan es queixava...ell sense entendre res li deia fluixet ja et vull ajudar jo. Digues què he de fer, Lluïsa.
Els darrers dies, però, quan s’apropava a la parada la dona atabalada amb les rentadores, la planxa, els dinars, els sopars...desapareixia. Al seu lloc neixia una Lluïsa nova que gaudia de sentir-se desitjada, que se sabia seductora de l’home de les camises impecables ... Un dia va decidir ser valenta i escriure-li el seu mòbil en un paper. Va esperar que els habituals de la parada marxessin i, quan s’atansava , va observar com ell treia de la butxaca un bastó plegable i pujava a la furgoneta d’una coneguda organització de cecs. Mentre el vehicle s’allunyava, l’home se la va quedar mirant.

*

autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir, conte amb 365 paraules justes!

*

63.- Intercanvi

Tenia tot just quatre anys, seia a la meva falda, a la nit, en una terrassa davant del mar.

- Mare, explica’m coses del mar.

Era temps de vacances, i per això s’havia fet mitjanit i l’Oriol encara no dormia.

Era molt fosc. No hi havia gaire il·luminació al poble, ni tampoc lluna. Vaig començar parlant de les estrelles. Que des del seu lloc, no gens estàtic, però ajustat amb precisió podien guiar els vaixells i saber sempre on era el Nord.

- Cada estrella té el seu nom i la que ens diu el Nord se’n diu Estrella Polar, la veus? És aquella d’allà.

El mar tot just si s’endevinava dins la fosca i es descobria just a ran de sorra amb unes línies primes d’escuma blanca. Ell semblava veure’l millor que jo. Hi havia llumets petits i oscil·lants, que navegaven a distàncies incertes de la platja. I ens vam convertir en observadors atents d’uns pescadors invisibles.

- El mar és negre a la nit - diu ell.
- Sí és negre perquè no hi ha llum - intento explicar jo
- I s’ha anat fent gran de tant passar-hi les barques - reflexiona ell.

Jo emmudeixo davant d’una frase que em sembla fantàsticament poètica.

- Els pescadors encenen i apaguen els llums - continua observant ell.
- Les barques es gronxen amb el mar i els llums se’ns amaguen, no s’apaguen - puntualitzo jo.
- Potser juguen amb els peixos - diu ell.

Tot de cop les seves aportacions em semblen infinitament més interessants que les meves i em deixo portar.

I juguem a ser pescadors, que en comptes de pescar juguen amb els peixos i amb nosaltres que els mirem de lluny. Ens fan senyals i ens fan l’ullet... els peixos estant contents que vulguin anar a jugar amb ells, en comptes de pescar-los.

Em sembla com tastar un món millor.

*

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

*

62.- Sevilla-Madrid-Barcelona

.

Agafava carinyo a les persones i li costava despendre’s d’elles. El seu caràcter tan afable feia que tothom s’enamorés d’ell. Una cosa que vista des de fora era un gran privilegi, vista des de dins podia arribar a ser un gran problema.

Als setze anys va conèixer a la Victòria, van estar junts els seus dies d’institut i van triar la mateixa facultat per poder compartir pis durant els seus estudis a la universitat.

Als vint arribà Clàudia. Sempre coincidien a la biblioteca on ella anava a estudiar els caps de setmana. La Victòria marxava a veure a la seva família i ell com a bona parella no marxava amb els seus amics de festa, sinó que es quedava per estudiar.

El dia que complí els 30, i quan ja havien decidit comprar un pis amb la Victòria, i anar a viure els caps de setmana amb la Clàudia, va conèixer a la Eli. Era amiga d’uns coneguts, i quan li van presentar, quedà totalment enamorat d’ella.

Es considerava una persona fidel a les persones que estimava, per això va mantindre relacions amb les tres durant anys. Cap de les tres coneixia l’existència de les altres dues, mai havien arribat a coincidir en un mateix lloc, i era molt difícil que això passés. La Victòria vivia Barcelona, la Clàudia ja feia anys que s’havia mudat a Madrid, i l’Eli havia marxat a viure amb la seva família a Sevilla.

L’AVE i la seva feina, que sempre li permetia estar viatjant, el van ajudar a mantenir les tres relacions sense cap tipus de problema. I alguna que altra mentira també.
Anys més tard, un dimecres al matí, estressat de tant viatge, no pujà al tren que el portaria a Sevilla aquella nit. Tot el pes d’aquells anys amb una triple vida li va caure a sobre. No es veia en cor d’aguantar-ho per més temps. Li costava triar amb qui li agradaria quedar-se, les estimava per un igual. I prengué una decisió, la més correcta i coherent a la seva manera de veure: tallaria amb les tres.

.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

.