Quan se’n va adonar, havia consumit gran part de l’oxigen nedant maquinalment. Amb lentitud, canvià de sentit i començà a reconstruir el camí a la inversa, però el “Cau Negre” estava format per dotzenes de passadissos, i l’aigua era molt tèrbola. A més, no recordava cap detall que li permetés situar-se en la direcció correcta.
Tot i així, continuà bussejant calmosament, amb resignació.
Sempre havia dut, en les seves excursions submarines, una corda de seguretat, però aquella nit l'havia deixada al cotxe. Estava cansat de viure, i havia decidit avançar a l’atzar a cada bifurcació, per intentar sortir a mitja ampolla. Un repte tant impossible que supeditava la seva existència a que l'atzar li demostrés que valia la pena continuar.
Va estar pensant, mentre esgotava l’oxigen, en el seu funeral, imaginant els seus amics incrèduls, desfets. Es formà un bassal de llàgrimes al fons de les ulleres, on xipollaven els seus records.
De sobte, després d’un revolt tancat, distingí el forat d’entrada, i el sorprengué l'alegria de trobar-lo. Ràpidament, acaparant litres d’aigua, s’hi va dirigir rascant amb les parets. En arribar-hi, però, i encara que sempre l’havia travessat sense esforç, hi topà amb l’espatlla.
Li calgueren uns segons per a acceptar-ho: aquella no era la sortida, i no tenia temps de trobar l’autèntica, ni tant sols d'intentar-ho, submergit en sentiments d’impotència que, incapaços de tornar-li la vida, l’incitaven a continuar-la.
Tot i així, continuà bussejant calmosament, amb resignació.
Sempre havia dut, en les seves excursions submarines, una corda de seguretat, però aquella nit l'havia deixada al cotxe. Estava cansat de viure, i havia decidit avançar a l’atzar a cada bifurcació, per intentar sortir a mitja ampolla. Un repte tant impossible que supeditava la seva existència a que l'atzar li demostrés que valia la pena continuar.
Va estar pensant, mentre esgotava l’oxigen, en el seu funeral, imaginant els seus amics incrèduls, desfets. Es formà un bassal de llàgrimes al fons de les ulleres, on xipollaven els seus records.
De sobte, després d’un revolt tancat, distingí el forat d’entrada, i el sorprengué l'alegria de trobar-lo. Ràpidament, acaparant litres d’aigua, s’hi va dirigir rascant amb les parets. En arribar-hi, però, i encara que sempre l’havia travessat sense esforç, hi topà amb l’espatlla.
Li calgueren uns segons per a acceptar-ho: aquella no era la sortida, i no tenia temps de trobar l’autèntica, ni tant sols d'intentar-ho, submergit en sentiments d’impotència que, incapaços de tornar-li la vida, l’incitaven a continuar-la.
Foto extreta d'aquí:
.
