236.- Un cop un nen em va fer un test

.

Un cop, ja fa molt temps, un nen em va dir un munt de mots a raig com si fos un llarg test:

Per què de nit és fosc? Per què el sol no hi és al cel? És que no som prou bons? Que li hem fet mal? Per què si fuig el sol es fa tot fosc? És la nit qui ve o és el sol que se’n va? Qui té el piu que mou el món? És com un joc de daus que treu un sis? Amb quin dels cinc dits puc fer jo el truc?

Puc fer la nit? Puc fer la llum? Per què el mar és blau? Per què el mar mai no se’n va com el sol? On és el tap del fons del mar? Qui va fer el món? On van els morts? On vaig jo? Qui ets tu? Qui sóc jo? On vas tu?

El test fou molt llarg, un pou sens fons. I jo com un mag, faig un joc de mans amb els “que” i amb els “com”. Li dic veus? Els mots fan tombs. Un llop és un poll. Un llac: un call, un lloc: un coll. El truc es fa curt i la sort un tros. I res és rar i res és cert si treus el cap i clous els ulls .Tot és un joc de mots on tot es torna un mot ple i res es fa buit. I si fas el que et dic, el mag ets tu i els mots són teus i el tap del fons del mar un roc ben dur fet de cor i cos de llums del sol que de nit fuig cap el cau d’un peix que mai surt del fons. El peix és el rei del mar i qui té el tap ben lluny de tots. El sol dorm al seu cau quan és de nit. Surt quan el peix li fa un toc: Au ¡ cap el cel que es fa tard, la llum vol ser a dalt! I és quan la nit fa el seu torn de no fer res. Ja ho saps tot, nen!

.

autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc (ens ha fet un conte monosil·làbic de nou)

.

218.- Conte de Nadal

.
Feia molt fred aquell matí. Els cartrons i les mantes un pèl llardoses, amb prou feines l’abrigaven. Tenia el nas i les mans gelades. Fins el moll de l’os gebrat. Va recollir la seva casa ambulant: els cartrons i les mantes espellucades, tacades de vi barat, de vòmit i de ràbia. Sabia prou bé que el fred que sentía era molt íntim. Que el duria cosit a la pell i a l’ànima tot l’hivern.

Va relligar-ho tot amb un vell cordill brut, tan brut com tot ell, no tenia on anar. Els caixers ara els tancaven per no haver de servir d’aixopluc a gent com ell i això era una bona putada… sobretot al desembre… No havia menjat res més que les restes d’una cuixa de pollastre que anit va trobar en un contenidor... Ser un sense sostre l’amoïnava menys que ser un sense paret...

Quin dia era? Quin any? No ho sabia. Però va començar a moure’s pel carrer il·luminat amb tot de llumetes de colors de les botigues, se sentien uns cants estranys, la gentada anava amunt i avall, sense veure’l ni mirar-lo, traginant paquets i regals.

Va voler fer el gest d’entrar dins una botiga però el van escridassar de manera inmediata, cruel, i va girar cua, cap cot. Sí, feia feredat, pudor i anava esparracat… les grenyes li tapaven els ulls, anys abans plens de brillantor, ara apagats com una bombeta fosa. Es va deixar caure enmig del carrer, li importava ben poc ser aixafat per un cotxe. Va passar el que implorava: un cop sec i brutal, un xoc impactant, un rastre de sang i de sobte la foscor.

Dies més tard es va despertar... no recordava res en absolut... va sentir una veu que el cridava pel seu nom... es va girar sorprés i va veure dos individus estrafolaris vestits luxosament que anaven muntats dalt de camells... li van dir que l’esperaven, que acabés de vestir-se i pugés, ell també, dalt d’un camell... que s’arreglés la capa i es cordés les botes… que tenien molta feina aquell any i havien d’anar molt lluny... On t’havies ficat Baltasar? I va recordar uns crits: al negre! al negre! i la foscor.
.
autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc (conte amb 365 paraules)
.

175.- El cementiri

.

M’havia quedat sense casa, sense feina i sense res. La crisi que s’havia instal·lat a Europa recorria com un fantasma les empreses, obligant-les a tancar o a fer expedients de regulació. Em va tocar. Al principi vaig anar trampejant per aquí i per allà… però la prestació d’atur va finir, després també es va esgotar el subsidi. A poc a poc va venir l’allau de deutes, d’impagats i van acabar per treure’m del pis…

.
Així que havia de trobar un aixopluc. Desestimat el fer-me okupa (ho vaig intentar però fins i tot a ells els havia arribat la crisi i els pisos ocupats eren més plens que el metro a hora punta).

.
Sempre m’havien fet basarda els cementiris. Els morts. Però la necessitat és més forta que la por. Carregat amb quatre coses, no en tenia més, me’n vaig encaminar decidit i ple d’angúnies cap el cementiri de Montjuïc . Quina immensitat de carrer, de places i de nínxols!

.
Vaig trigar molts dies i moltes nits, tot vagarejant pel cementeri, a trobar un lloc que em fes el pes i no em fes gaire por…. Un immens panteó de marbre blanc, preciós… amb un àngel d’ales ben esteses i un somriure amable a la cara em va rebre…

.
- Bona nit àngel de pedra!
- Bona nit desnonat, apàtrida sense pis, captaire d’aixopluc, home sense por… benvingut!
- Moltes gràcies àngel però de por n’estic farcit com un bunyol de crema… si no fos per què em cal no hagués vingut pas.
- Passa i calla! Aquí estaràs sota la meva protecció… hi ha difunts a qui no els agrada gens compartir habitatge. Si alguna nit veus un estol de difunts que vénen a per tu, estigues tranquil que jo no els deixaré que et facin mal.

.
Va ser ben bé així. No tots els difunts eren tan caps quadrats… alguns eren simpàtics i tot, i teníem converses sobre el preu abusiu dels nínxols i el perill de les incineracions (els deixava fets pols literalment). Una nit, vaig tenir de sobte una mena d’enyor. Em vaig enfilar per abraçar-me a l’àngel. El cos se’m va fondre i l’esperit va entrar dins d’aquell cos de marbre.

.

autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc (conte amb 365 paraules)

.

139.- No puc fer non non

.

Vaig cap el llit. La nit em pren amb un bes dolç i els meus ulls es fan xics com un punt. Caic pel balç del son i de la son, que amb la mà i el braç fan un niu tou, tot per a mi. Veig el món blau fosc. El cel, amb un vel gris treu la llum i amb el dit bla prem fluix un tros de gel blanc i plou.

.
El meu cap dins el son és ple de tot i de res. I de cop: se sent el so d’un tro ben fort, la llum d’un llamp i el cor em fa un bot, els ulls: dos clots plens de por. D’un salt el cos, va i surt del llit, fuig de la por, amb set, i jo vaig amb ell a fer un glop de llet amb mel. Un brot de llum per un solc del mur, un raig roig i groc com un puny d’or… i de pet em treu ja del tot la son que duc al fons dels ulls. I molts més trons, plou fort i tot és fosc. I jo, ja sens son, faig un tomb llarg pel pis amb un pas ferm. Vaig i vinc- Vinc i vaig. Plou molt. Raigs i trons fan del cel un orc de foc Jo em fonc de por com un nin . Vaig i vinc. Vinc i vaig , un munt de temps, pel pis, com un sac de pell amb peus de plom. A poc a poc. I ja plou menys. No plou tant. És un xim xim prim i fi. No hi ha cap més tro ni cap més llamp. Uf! El pes del cos las, mort de son a la fi.

.
Me’n vaig de nou cap el llit. Quan plou molt no puc fer non non. A qui té el son prim com jo li cal pau si no no dorm.

.
El temps fa el seu pas lent per la nit. Uns quants tic tacs més tard… surt el sol. Ja no plou.

.
autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc (que un altre cop ens ha fet un conte monosil·làbic!)
.

105.- En Pep del mas

.
En Pep viu sol amb un gos cec i vell. Al mas hi té de tot. Viu sol com vol i com pot. De nit es pren un got de vi dolç com la mel I més tard clou els ulls I dins la ment ho pot tot. Sent el so d’un plor prim com un fil d’or, el plor de la mar que és lluny del tros i ell la sent i sent el gust de sal i sap que la mar és un com un llac gran ple de cel, de sol i de sal. Es beu un glop de vi i va fins el llit i dorm.
Un jorn més que a poc a poc, lent el pas i fi el gest fa del món un món nou. I ell ho sap, riu amb ells ulls com qui se sap ric, tan ric com un rei i tan vell com el temps. Amb pas las va fent el viu,no sent el pes dels anys ni se sent pas sol. Ell viu com vol, ell és un rei, el rei del mas del pi verd.
No diu mai un mot, no té amb qui fer un rall, bé a cops amb el gos hi té com un joc: el gos fa bup i ell diu prou… En Pep fa un mos quan el sol es pon, pa amb sal, un xic de col, un poc de llet… És prim i fort, és de cor tou i bla com un be, mai ha fet mal, no sap què és.
En Pep sap que té sort, és fort, té un gos cec i vell. El mas és seu. Té un pou i tot. Té vi. Té un rusc i té mel. Sap que ho té tot. El seu temps és un temps tot seu, cap torb el pren, cap trau al cap ni cap cop al cor…. fort com un roc, dolç com la mel.I sap que la nit i la ment el fan rei de la mar que és lluny del mas i prop d’ell quan clou els ulls i la veu, i la sent.
Ho té tot, en Pep.

.

autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc

Com a Elvira li agraden els reptes, ens ha fet un conte monosil·làbic. Felicitats per aconseguir-ho!

.

76.- A través de la finestra

.

A través de la finestra, una dona mira ,entre les cortines, la pluja que monòtona , no ha parat de caure. Mira. Mira i pensa. Pensa.

“La pluja cau damunt els meus somnis amb tot el pes de la malenconia...endebades, els records malden per fer-se escàpols i fonedissos....però la memòria, persistent, els atrapa i els reté dins cada gota de pluja....

Ja no tenim vint anys. Ni trenta ni quaranta. D'aviat, la rotunda xifra que representa mig segle es precipitarà com una allau en el post-it de la meva vida. Enrere queden camins ja trepitjats, pells i abraçades que ja no hi són, petons....persones a qui vaig estimar... la vehemència de conviccions de la joventut , amistats fetes de retalls de cor i bocinets d'ànima.... que ,ara ,amb el temps i la distància , resten una mica esmicolades dins del tràfec quotidià....dissoltes en les gotes de pluja.....
"Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar que es el morir...."Enyorança , reminiscència i oblit.
Recordo haver llegit que Kafka ,en una carta a una de les novies que va tenir, escrivia que els petons enviats per carta els roben els fantasmes ....Jo, un cop, ja fa molt molt temps, vaig escriure un agosarat : "t'estimo" sota el segell del sobre d'una carta....També recordo haver escrit amb el dit un nom damunt la neu....i quantes vegades no vaig escriure altres noms ! però en la sorra de la platja..les lletres .se les mengen les onades, golafres de mots, envejoses dels noms., geloses.
Noms, noms que aleshores eren únics. Noms que hem anat oblidant sota muntanyes d'altres noms....noms que eren tot el nostre món...
I ara, tots els noms són etiquetes on desar els pretèrits amors en els calaixos corresponents de l'armari de la memòria....tancats amb clau. Però la pluja com el mar torna, sempre, o quasi sempre, els cadàvers reals i imaginaris , els fantasmes i els records, a desgrat nostre...o malgrat nosaltres, a la superfície....”

- Mama! mama! volem sopar!! Què fas mirant per la finestra? No es veu res mama! Si està plovent!!

I la dona que mirava per la finestra la pluja que queia va cap a la cuina.

.

autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc, amb 365 paraules justes!

.

49.- Perdut

*
Teclejava amb ràbia amb només dos dits de la mà esquerra i només dos dits de la mà dreta totes i cadascuna de les paraules que amb prou feines li rajaven a dolls incontinents per la boca, per les dents, per les narius per les orelles i els llavis i sobretot pels capcirons del dits .....
Portava dies i nits, hores i setmanes, mesos fins i tot ,abocat a l’ única finestra del món que tenia a l’abast: la pantalla del seu portàtil ......contínuament , de dia i de matinada. Sense poder aclucar l’ull, condemnat a una vigília sense aturador. No sabia qui era, no recordava el seu nom, no recordava on ni amb qui vivia, ni tan sols estava segur de si era home o dona, o si vivia o era un cadàver que teclejava amb fúria les tecles del seu portàtil amb els dos dits de la mà esquerra i amb els dos dits de la mà dreta....
Quan temps ,quan de temps des que es va baixar aquell programari nou....prometien meravelles....que era quasi màgic ...t’estimulava la creativitat...
Em llevo del llit i a les palpentes obro l’interruptor del llum del passadís......vaig cap a la cambra de bany... per la finestra tinc de sobte una visió que ja és quotidiana però que avui m’esvera més que habitualment....aquell paio que porta dies i dies en la mateixa posició davant d’un ordinador i davant dels vidres de la finestra del davant de casa meva està insòlitament immòbil.....jo diria que encara que ja estava avesat a veure’l en la mateixa posició li noto un no sé què diferent, perceptiblement diferent... és com una estàtua .....I si és mort?
El sergent i els dos mossos van esbotzar la porta...se sentia ferum de mort i el veïnat els havia avisat .... Davant de la finestra una mena de mòmia sense benes en posició com si estigués escrivint... la pantalla del portàtil oberta i un text a mig fer .... la pell era ennegrida i eixuta, tot ell era d’un color grogós i a les mans només hi tenia dos dits.....

*

autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc

*