350.- Conversa

- Hahaha, sí, això estaria bé!

- Què?

- No, això no pot ser, home?

- Si home! Que t’has begut l’enteniment?? Això és il·legal, no es pot fer?

- Un misto? Sí, és clar, i per que no amb un llançaflames?

- Era broma, animal! Però com vols que ho digui seriosament!?

- Que noooo, això no ho puc fer, home!

- No, ni amb la teva ajuda!

- Si faig això em posaran a la presó.

- Això és cadena perpètua.

- Que no, no en tinc pas cap d’arma!

- Sí home, ara em faré de l’associació del rifle, no et fot!

- Per què no pares de dir bajanades?

- Ah, però de veritat creus que em pots convèncer?

- Com no sigui per com n’ets de pesat…

- Però què dius, boig! Que no, et dic!

- No.

- Tampoc.

- Que no penso boicotejar cap operació, que no!

- Tu vols que acabi malament, oi?

- Doncs si em vols bé no m’aconselles coses massa sensates!

- Sí, sí, pel meu bé, això ja ho has dit.

- Sí, sí és clar, és molt fàcil això que dius.

- Sí, sense cap risc, és clar.

- Que noooo!

- Que t’he dit que no!

- Deixa’m estar!

- Ai, és esgotador tenir un amic imaginari com tu!!

Autor: Xexu, blog: Bona nit i tapa’t

252.- Els ulls que feien por

.

Aferrat a una ampolla de cervesa, va veure uns ulls que feien por. No, no anava begut, però content sí. Ella va entrar al local sense fer soroll, ningú no se la va mirar més del compte, no era de les típiques noies que mires. Però aquells ulls… eren espectaculars. No va poder deixar de mirar-los, furtivament, fins que va acabar la nit. Mica en mica va anar descobrint tot el que acompanyava a aquells ulls que feien por.

Maleïda timidesa! No s’havia atrevit a dir-li res. Només podia mirar-la, d’amagat, sentir-se petit, pensar que feia malament d’esguardar-la d’aquella manera. A més tenia la sensació que es posava vermell cada cop que es creuaven amb els seus, aquells ulls que feien por.

El poble no és tan gran, es va dir. La trobaré, la tornaré a veure, i llavors li diré que me n’he enamorat, que necessito que em miri amb els seus ulls que fan por.

Va recórrer el poble de dalt a baix, tots els carrers, amunt i avall, a diferents hores, fixant-se en cada persona, però res, no hi havia sort. Els dies passaven, les setmanes, i el temps es va començar a comptar en mesos. Però no hi havia manera. Va tornar una i altra vegada al local on l’havia vista, però no la va trobar mai més. Si un dia no hi podia anar, pensava que potser ella sí que hi havia anat, i s’estirava els cabells. No podia ser, començava a pensar que no la veuria mai més, però no podia oblidar aquells ulls que feien por.

Fins que un dia, mentre sortia abatut de casa, el primer que va veure van ser uns peus aturats davant del portal. En aixecar la vista, la va veure, era allà, la noia dels ulls que feien por. I allà es va quedar ell, fitant aquells ulls, sense poder articular paraula. No s’ho podia creure, no podia ser real. Ella va parlar primer:

- Des que et vaig veure aquell dia al bar em vaig enamorar dels teus ulls, i no he parat de buscar-te fins que t’he trobat.

.

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"
.

226.- Rehabilitació

.

En sortir de la presó, va quedar-se parat mirant a banda i banda amb els ulls mig clucs. Els guàrdies tancaven la porta i li desitjaven sort. El seu únic equipatge, una motxilla agafada per una sola nansa que contenia molt pocs objectes propis. Va extreure’n una cigarreta i la va encendre, l’ajudaria a pensar quin havia de ser el seu següent pas. Deu anys portava en aquell centre. Deu. Va entrar-hi amb tan sols vint anys, havia perdut la seva joventut en aquell forat infecte. Però s’ho havia merescut. Havia tingut molt temps per penedir-se d’haver matat aquelles dues noies després de violar-les. No entenia què li passava pel cap, però aquell impuls, en el moment de cometre aquells crims tan menyspreables, li havia semblat irrefrenable, com si tingués una bèstia a dintre. En aquell centre havia rebut molts més cops dels que recordava haver rebut per ser un nen inquiet i entremaliat, i molt més durs, és clar. Havia patit molt, els criminals com ell no agraden a ningú, ni tant sols als altres assassins i estafadors que omplen les presons. Però havia resistit totes les agressions sense respondre-les, i gràcies a això només s’hi havia estat deu anys. Ja era prou dura la situació com per buscar complicacions. Es sentia un home nou, endurit per la seva vivència, no volia tornar-hi a passar. Volia deixar enrere aquest malson.
Va decidir premiar-se per haver sortit. Tenia pocs diners, però es conformava amb un cafè, un cafè de veritat, assegut en un bar, llegint el diari… com una persona més, una persona anònima. El barri havia canviat, va caminar fins a trobar una cafeteria que li fes el pes. No va ser gens difícil. Va seure en una taula i va demanar un cafè amb llet a una cambrera que li va semblar una preciositat. Va sospitar que era pel temps que feia que no estava amb una dona, però no va parar de pensar en ella mentre esperava que tornés amb el cafè. Quan ella va deixar-lo sobre la taula, ell instintivament va agafar-li el braç pel canell, fort, i la va mirar fixament amb una brillantor especial als ulls. La bèstia despertava.

.
autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't" (conte amb 365 paraules justes)
.

211.- L'avenc

.

Gairebé no es podia creure el privilegi de trobar-se en la situació que estava. Era un escollit, passaria a la història, i mai no hagués pensat que seria per una de les seves passions, heretada del seu pare: l’espeleologia. Quan van contactar amb ell va pensar que era una broma d’algun dels seus companys, però no, la seva vida va donar un gir molt sobtat. Va haver de fer-se fonedís, tot i que li van prometre que quan tot hagués acabat podria tornar a la seva vida normal. Però l’operació s’havia de dur a terme en el més absolut dels secrets, no podia fer-se públic perquè podia esdevenir el descobriment més important de la història, i no es podia difondre abans de tenir-ne proves.

Després de setmanes d’intens entrenament i ensinistrament, va estar preparat per davallar l’avenc que havia quedat al descobert en un allau recent a la falda d’un cim proper a l’Aconcawa. Ell era un dels millors del món en la seva especialitat, comptaven amb la seva experiència, però el descobriment requeria una preparació específica addicional. Inicialment ningú va prestar atenció a l’avenc en qüestió, però després que dos natius tafaners avisessin la policia local espantats pel que havien vist, el cas va passar a altres mans. Ningú li havia dit obertament, però sabia que havien pagat molts diners per comprar el silenci d’aquella gent. Sabien el que estava en joc.

Ara depenia d’ell, el futur de l’operació, i qui sap si del món sencer, passava per les seves mans, i per no cometre cap error. Tot i que estava connectat amb la resta de l’equip i disposava d’aparells d’una tecnologia que no hauria pogut imaginar mai, estava sol, tot sol en aquell forat de la terra, sense saber ben bé que es trobaria, ni ser conscient del perill que corria. Tenia por, però es mantenia ferm, no podia fallar, i no pensava fer-ho. Va davallar encara una mica més, una claror tènue es començava a percebre, una mica més a baix, i l’ambient semblava canviar. O era la ment que li jugava males passades? Llavors ho va veure...

Em sap greu, no puc seguir amb el relat, m’he acabat les 365 paraules...

.

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't" (conte amb 365 paraules justes, quina llàstima!)

.

159.- El millor amic

.

Havien coincidit al jardí d'infància, i ja allà sempre jugaven junts, cadascú amb el seu xumet a la boca.

.
Van anar a la mateixa escola i, any rere any, compartien pupitre si els deixaven, i tornaven a casa plegats, ja que vivien molt a prop. Les seves famílies no van trigar a conèixer-se, els seus nens eren amics inseparables.

.
En pujar a l'institut van continuar junts, van descobrir les noies plegats, van viure les seves primeres borratxeres. D'aquella època és difícil trobar una foto en la que surti un sense l'altre. A més, els dos es van apuntar a un equip de futbol per fer una mica d'esport i en gaudien força, s'entenien com a tot arreu.

.
No es van decidir per la mateixa carrera, però les seves dues facultats estaven a tocar, com a mínim un parell o tres de vegades per setmana dinaven plegats i es posaven al dia, tot i que seguien compartint aficions i sortint els caps de setmana. Totes les noies que van anar passant per les seves vides, fins a conèixer les definitives, van tenir una certa enveja d'una relació tan forta i prioritària. Però no hi havia res de romàntic entre ells, tant sols una complicitat i un enteniment fora del comú. Mai no es van barallar, cap dels dos no va ferir mai l'altre.Acabada la carrera, i amb el pas dels anys, van venir la família i les hipoteques, encarrilar les vides i establir-se. Tot ho van fer de bracet, amb el suport mutu i rebent i donant ajuda a l'altre sempre que fos necessari. Eren feliços, vivien una vida plena, s'havien convertit en veïns i les seves dones s'havien fet amigues, i els seus fills gaudien de jugar plegats. I sobretot, es tenien a ells.

.
Per això, coneixent-lo com el coneixia, a en Joan el va deixar perplex quan va entrar a casa d'en Miquel i se'l va trobar amb posat greu i la cara enfosquida, sostenint una destral ensangonada a les mans, amb la seva dona i les seves dues nenes totalment irreconeixibles als seus peus, esteses sobre un mar de sang.

.

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"

.

128.- La tossuderia

.

Després de males èpoques, la sort li somreia. Per fi la noia de recepció havia acceptat sortir amb ell, estava molt animat. Acabava de signar els papers del pis, per fi era propietari. L’augment de sou que havia rebut li permetia això i una mica més encara. No es podia negar que passava per una bona temporada. Se sentia bé amb ell mateix, i en forma. Aquella tarda va voler sortir a córrer, això sempre se li posava molt bé. Però va triar malament la ruta. Amb l’iPod a les orelles no va sentir el cotxe que girava la cruïlla a més velocitat de la permesa, de manera que el món, sense previ avís, simplement es va enfosquir.

Només dos flaixos de consciència es van quedar gravats a la seva memòria. El primer, algú que deia que no li moguessin el cap, però cap imatge l’acompanyava. El segon, un moviment horitzontal per un passadís amb llum artificial d’hospital, amb quatre persones dretes al voltant.

El metge que intentava reanimar-lo va fer el que va poder, però ja no reaccionava. Les darreres descàrregues de desfibrilador no van aconseguir res. Deu minuts de reanimació van fer perdre les esperances a l’equip mèdic, que tot d’una, a un senyal del metge, es van aturar. Decebut, el doctor es va arrencar la mascareta i va anunciar l’hora de la mort. Ja no hi havia res a fer. L’únic soroll que se sentia en aquell moment era el xiulet de l’encefalograma pla.

Però no havia acabat. Tres minuts després, i amb tots els aparells apagats i el material recollit, una de les infermeres es va adonar que el pit del difunt s’inflava rítmicament: respirava! El que la medicina no havia solucionat ho feia ara aquell cos, que havia tornat literalment de la mort. No va costar gens estabilitzar-lo.

Un cop va recuperar la consciència, tot l’equip va anar a visitar-lo i es van interessar per com havia sortit de l’abisme després d’haver estat declarat clínicament mort. La resposta que va donar va sorprendre tothom:

- Si home! Ara que em començaven a rutllar les coses penseu que l’havia de dinyar!!?

.

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"

.

100.- La foto

.

Quan aquell estiu vàrem estar per terres escoceses, la càmera treia fum. Tot és maco, tot es pot fotografiar. Un viatge de molt bon record, la veritat. Em va agradar especialment la ruta que vam fer pels Highlands. I com no, l’halo de misteri que envolta el llac Ness. Com que a casa som força descreguts, i solem riure d’aquestes coses, separats en un racó poc transitat, vaig dir a la meva dona que possés per una foto en actitud d’horror, com si estigués totalment espantada, amb el llac de fons. Amb els meus coneixements sobre el programes d’edició d’imatge vaig pensar que no em costaria gens inserir en aquesta foto una imatge d’un monstre que surt del llac i ataca la meva dona. Em va semblar una cosa curiosa i divertida per ensenyar als amics quan féssim l’obligatòria sessió de mirar fotos de viatge.

Però en fer la selecció de les fotos, ja a casa davant del meu ordinador, em vaig endur un ensurt de mort quan vaig arribar a la foto en qüestió. En aquella foto, la que jo havia fet amb un somriure trapella als llavis, ja hi havia un monstre reptilià que sobresortia de l’aigua, i per les mancances de les dues dimensions, realment semblava que ataques la meva dona. Vaig quedar-me esmaperdut, jo no havia retocat la foto, ningú no ho havia pogut fer, les acabava de descarregar!

Després d’uns minuts palplantat davant la foto, sense poder moure ni un múscul, la meva dona va entrar a l’estudi i es va mirar la pantalla tot abraçant-me per l’esquena.

- Ostres! T’ha quedat xulíssima, hahaha! Sembla talment real, ets un crack! Ja veuràs quina cara posaran els Ramírez quan els l’ensenyem!

Això em va treure una mica del xoc, i vaig mirar de somriure afirmativament, però em sembla que la meva cara era més aviat una ganyota. No li vaig dir res, no he dit mai res a ningú, i la foto va quedar com que l’havia retocada jo. De vegades intento entendre què va passar, per què els meus ulls no van captar res estrany en el moment de fer la foto. Però em sembla que prefereixo seguir sense entendre-ho.

.

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't" (conte amb 365 paraules justes!)

.

84.- Obres

.

Des de ben jovenet que sempre havia tingut una vida molt activa, i sovint s’havia mogut pel cantó perillós. Amb els anys i les experiències això no havia canviat, i l’esperit jove l’havia acompanyat, no es volia deixar res enrere, res sense provar, i a fe que no s’havia privat de res. Sempre havia conservat el cap prou fred per no caure en els abismes més profunds, però en més d’una ocasió s’havia lliurat de la mort pels pèls. El sistema l’havia anat fent claudicar en els estàndards de la societat, però el seu cantó fosc seguia sense voler desaparèixer. Durant molt temps va mantenir una doble vida, i només Déu sap el que feia en les seves nits d’escapada, i en quins antres passejava els seus vicis i les seves perversions. I així seguia perquè el cos no li fallava, i sempre havia sentit aquell fervor de la joventut que l’empenyia a no parar, a seguir vivint a la manera que estava acostumat, sent un de dia, i un altre molt diferent en les llargues nit.

Aquell dia, però, es va sentir sol i desgraciat. Tornava de comprar el pa, ben d’hora, i es va adonar que feia una estona que estava aturat davant d’una obra amb diversos paletes musculosos feinejant ja a aquelles hores. L’un no feia la barreja del ciment de manera correcta, es veia clarament. I a un altre la paret li quedaria torta.

L’home va fer que no amb el cap.

.

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"

.

60.- L'espera

*

Una nit més de riures i alcohol amb els companys de sempre, rutines nocturnes de cap de setmana que s’han repetit des de fa anys. I com des de fa molt temps també, un cop acabada la festa, tornar a casa amb aquell autobús que fa ballar el cap, on no es poden ni tancar els ulls perquè tot dóna voltes i voltes.

Però en arribar a destinació, hi ha premi. Ella m’espera pacient, com cada nit. No li importa el meu estat etílic, encara que aquest mai és tan greu com per no poder admirar-la. Asseguda als peus del llit, amb posat seriós, i la seva camisa de dormir verda, curta, que amb prou feines cobreix les seves corves. Camino l’escassa distància fins a ella, i en algun moment em ve al cap la seva espera, i un somriure se’m dibuixa, perquè puc endevinar la imatge que veuré.

Com voldria acariciar els seus llargs cabells rossos i resseguir tota la geografia del seu cos, desposseir-la de la seva única peça de roba. Però, com cada matinada, el vidre de la botiga de matalassos m’ho tornarà a impedir i passaré de llarg somrient a l’aparador on ella seu immòbil i immutable, exposada com un article més. La maniquí de la botiga de matalassos.
*

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"

*

17.- L'estrella d'en Pau

*
En Pau era un petit vailet que vivia al camp amb els seus pares. Cada nit, abans de dormir, mirava les estrelles a través d’una finestra de la seva habitació. L’espectacle el fascinava i somniava en visitar-les algun dia. Però per sobre de totes, se n’estimava una de concreta, una que per ell brillava amb llum pròpia més que qualsevol altra. No sabia com es deia, però cada nit parlava amb ella i s’adormia mirant-la. De dia la trobava a faltar. No veure-la en despertar-se cada matí l’entristia, però ell sabia que algun dia podria arribar a la seva estrella i tenir-la sempre amb ell.Als seus pares al principi els feia gràcia, però després es van preocupar per l’obsessió del nen. Miraven d’explicar-li que els estels no es poden abastar, que són molt lluny i que per això es veuen tan petits, però que, en realitat, són molt grans i molt calents. Però res convencia en Pau i es passava les nits mirant la seva estrella.

Fins que un dia, aquell petit punt de llum va començar a créixer davant dels seus ulls emocionats, es va anar fent gran, s’acostava! En Pau va tenir por que les coses que li explicaven els pares fossin veritat, però estava tan il·lusionat que no li importava. En un tres i no res, fora la seva finestreta hi tenia un ens de llum pampallugejant que li va dir que el coneixia i que volia ser amic seu, que no podia deixar passar un dia més sense venir-lo a trobar. Feia tant temps que el veia des d’allà dalt…

Des d’aquell moment, cada nit començava la felicitat de’n Pau i la seva estrella. Ella li explicava coses del cel i ell de la terra, i així van anar forjant una amistat que va durar i durar. Mai més no es van separar, però no podien explicar que, en relitat, si ho desitges, pots arribar a les estrelles, o arriben elles a tu. Per això no ho van dir a ningú.

*

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"

1.- El moment de tranquil·litat

*

*

L’home seia tranquil·lament en aquell banc del parc, amb el seu diari. Li agradava fer en aquell lloc el seu descans matinal, després del cafè; un dels seus moments més agradables del dia. Però avui semblava que es quedaria sense el seu descans, el seu aïllament. Una noia tota despentinada i amb els ulls esbatanats se li va seure al costat.
-Hola –li va dir.
-… hola…
La noia no va dir res més per període de dos minuts, però movia tot el cos rítmicament endavant i endarrere, amb les cames creuades i el cap una mica inclinat, cosa que el posava molt nerviós.
-Com et dius?
-… Jaume –va mentir.
-Jo em dic Martaaa –es presentava la noia allargant la a final de manera irritant.
Dos minuts més de pau, ell feia com si la noia no hi fos, però no podia evitar sentir-se cada cop més incòmode.
-I vens gaire per aquíííí?
-… no, és el primer cop –no estava disposat a dir cap veritat a aquella boja.
-Ah.
Ara tres minuts.
-I vindràs demà?
-…no crec…
-Ah.
Un minut.
-Jo vindré a aquesta hora. Si vens podem ser amiiiics.
-… ehem, em sembla que no. Em sap greu, he de marxar –ja no aguantava més aquella situació.
Va aixecar-se i va deixar el diari sobre el banc, se li havien passat les ganes de seguir llegint. Se’n tornava emprenyat cap a la feina, quina manera d’espatllar-li el matí.
Quan l’home va haver marxat i ja no estava a la vista, aquella noia va passar-se la mà pels cabells per pentinar-se, es va posar a lloc la roba i es va arrepenjar contra el banc mentre mirava el cel fent que no amb el cap, amb una ganyota de circumstàncies. Va agafar el diari abandonat i va començar a llegir-lo amb interès.

*

*

I queda inagurat el blog! El primer en començar a contar el seu conte és Xexu del blog "Bona nit i tapa't"