Falta mitja hora pel començament del concert, i com sempre, demana uns minuts d’intimitat. El tècnic de so s’enfada amb ell, han d’acabar d’ajustar algunes coses. La noia de vestuari està pujant-se per les parets: encara vas per vestir!, li diu. La de maquillatge i perruqueria crida que ella primer ha de fer la seva feina, després ja faran el que falta. Sap que accepten a desgrat la seva petició, i els sent moure’s per fora. El nerviosisme es palpa a l’ambient, però necessita aquells minuts per estar a soles. Si no ho fa, tot surt malament.
Intenta no pensar en el milió de persones que hi ha fora, que l’adoren, el veneren i algunes, farien coses inimaginables per ell. Són un grup, però com sempre, el cantant té un poder per sobre de la resta de companys, inexplicable. Ho sap, i encara que intenta no aprofitar-se’n, de vegades és difícil mantenir-se al marge i actuar com una persona normal.
I quan ja acaba el concert, i les coses s’han calmat una mica, tothom ha deixat anar la seva energia ballant i cridant, de vegades és pitjor. Les noies se li tiren a sobre, li fan proposicions de tot tipus, i si els ho demanés, donarien la seva vida per ell. Té un sentiment contradictori, li agrada, però pot a arribar a passar molta por. Són moments de bogeria en que li sembla que tot se lin pot anar de les mans. Per això, necessita aquells minuts per reflexionar. Un cop obre la porta, ja no hi ha marxa enrere. Tots els qui l’esperaven fora, se li tiren a sobre. Es deixa fer i ja no es queixa.
autora: bajoqueta, del blog Terra de llibres
fotografia extreta de Myspace, del grup: "Read my lips"
