359.- Sentiments

Aquell dia va anar a passejar, com ho solia fer cada matí. Els anys li pesaven...

El cap baix, el seu caminar era lent i insegur. Cada dues o tres passes es quedava sense alè i tenia que respirar fons, molt fons, per agafar aire. Aquell aire que li mancava més cada vegada.

Jo, també com cada matí, acompanyava la meva filla a l’ escola i no sé perquè però al creuar-me amb aquell vellet, i encara que no havíem intercanviat una sola paraula, se’m despertava un sentiment de tendresa que no sabria explicar.

Potser em recordava al meu avi, el meu estimat avi que va morir quan jo era una adolescent; el meu avi patern.

Però aquell dia el vellet no anava sol; al seu costat caminava una senyora de mitjana edat- vaig deduir que segurament era la filla o la dona del seu fill- i l’escridassava.

Vaig intentar apropar-me a ells per així poder escoltar part de la conversa.

- Ja està decidit, li deia, vostè no es pot quedar més a casa! Només ens dona maldecaps i molèsties!

El vellet callava.

- Hem decidit entre tots que estarà millor a una residència. Vaja, que ja li hem trobat lloc i tot. Ah! i no es preocupi, que cada cap de setmana el vindrem a veure.

El vellet continuava sense dir ni un mot, però vaig mirar-lo al rostre i vaig adonar-me’n que una llàgrima se li escapava i li rodolava per les seves galtes arrugades i velles.

Autora: M. Rosa Heras

358.- Memòria de peix

No coneixia a aquell xaval. Va arribar inconscient en una ambulància. “Un TCE” (Traumatisme craneoencefàlic), ens van dir. Tots corrent a la sala de Reanimació. El xic és porter d'un equip de futbol local. Eixa vesprada de diumenge en una de les seues parades es va colpejar amb força contra el pal de la porteria, però va parar el gol, això és el que li va contar al metge el seu preocupat entrenador, que el va acompanyar fins a l'hospital. El xiquet només tenia un bony en el cap que cobria el seu cabell negre. Va despertar de cop i volta, espantat, i es va asseure en el llit. Em va estrènyer amb molta força el braç i em va preguntar si estava mort. Li vaig dir, tranquil·litzant-lo, que si notava el meu braç en la seua mà i la meua mà sobre la seua, és que estava viu. Em va soltar i va abandonar el seu llarg cos sobre el llit. El xic no recordava res del que li havia passat. Només podia dir-nos el seu nom -Juanca- i poc més. Després, ja més despert va començar a preguntar-me una vegada i una altra: “Què m'ha passat?”. L'hi explicava sintetitzant al màxim el que ens havia contat l'entrenador: “Estaves jugant al futbol. Tu eres porter, te’n recordes? Has parat un gol i t'has donat un colp contra el pal, i ara estàs un poc despistat". Ell assentia i tancava els ulls, però un minut després tornava a preguntar el mateix i això durant més d'una hora que vaig estar vigilant la seua evolució. Al final la seua insistència em feia somriure. Una amnèsia temporal? Ja no ho sabré. El van traslladar al seu hospital de referència. Quan se n’anava va llegir el meu nom en la targeta d'identificació i es va acomiadar de mi dient: “Adéu Jordi. Em vaig a oblidar de tu de seguida... Ara si que penge les botes”. I es van perdre les seues paraules en el corredor.

Autor: Jordi el Dissortat

Blog: En el bosque de la larga espera

Foto: Jerukiti

(conte basat en fets reals)

282.- A viure que són dos dies!

.

Havia estat esperant aquell moment molt de temps, o al menys em semblava a mi que era molt de temps, perquè quan veus que la vida se te’n va, cada minut que passa es fa etern. Per fi un bon dia vaig rebre una trucada en la que em comunicaven que havien trobat una persona compatible per poder procedir al trasplantament de medul·la. Fins llavors havia estat nerviós però en aquell moment vaig caure en un altre estat, també de nervis però diferent a l’anterior, que no sabria descriure bé amb paraules. Estava a punt de fer un pas per salvar la meva vida. Dit així sembla important però no és res comparat a sentir aquesta sensació en la teva pell. Van passar els dies, van fer les proves que quedaven, van seguir els protocols establerts per a tal procediment i va arribar el gran dia. Em vaig sotmetre al trasplantament. Encara que sembli estrany ho van fer per via intravenosa, com si fos una mena de sèrum, em van connectar a uns tubs i em van fer el trasplantament de medul·la, sense ni adormir-me. I anava veient com aquell líquid m’anava entrant al cos i pensant que mi estava entrant la vida i quan va caure la última gota de la bossa vaig ser conscient de que ja era un altre. Tot començava de nou amb aquell elixir màgic. Són pocs els qui tenen una segona oportunitat, els que tenen dues vides i jo havia estat un dels escollits. Això evidentment tenia un preu, però estava disposat a pagar-lo, i amb la lliçó ben apresa, ara si: A VIURE QUE SÓN DOS DIES!

.

autora: Laura T. Marcel, del blog Mar i Cel

.

275.- El mentider

.

Mai no he pogut suportar les persones mentideres. Són perilloses i sovint fan mal, volent o sense voler, tan s’hi val, per què el resultat és el mateix. Probablement aquest sentiment l’he heretat del meu pare. Un home humil, honrat i treballador, a qui mai li vaig sentir dir una mentida ni faltar a la paraula donada. Us explicaré una anècdota, aparentment intranscendent, que il·lustra el que era el seu caràcter:
Quan jo era menut, teníem una carnisseria. Totes les setmanes venia a comprar un veí molt simpàtic, i que, com mon pare, era un gran afeccionat al futbol. Es posaven a parlar tots dos i mon pare es deixava anar contant les excel·lències del seu equip: el Barça. L’altre feia el mateix i les converses es perllongaven molta estona amb comentaris coincidents sobre l’equip. Un dia, com sempre, va vindre el veí i en voler buscar conversa, mon pare, se li girà d’esquena i sense dir-li paraula el deixà plantat. El veí es va quedar fet de pedra. Va fer la compra acostumada i se’n va anar. Ma mare, que va ser testimoni de l’aparent mala educació de mon pare, li va recriminar l’actitud. Tot seguit mon pare, li va dir:
-M’he assabentat que aquest paio és del Madrid.
Llavors, a mi també em va semblar que mon pare no havia actuat bé. Ara, però, ara sé que no el va deixar plantat perquè era del Madrid, sinó perquè l’havia enganyat. Li havia fet creure que era del Barça per tal que es confiés. Després, probablement se’n deuria riure de l’apassionament que hi posava quan parlava del seu equip. Així era mon pare. Probablement, jo he tret una mica el seu caràcter. Només el temps m’ha ensenyat a conèixer els qui et venen a sostraure’t els sentiments més íntims. De vegades també els he deixat plantats amb una frase “Adéu, és tard i vol ploure”.

.

autor: Josep Cid Ginovart

.

245.- La festa

.

Tots els carrers del poble estaven guarnits amb tires de papers penjades de les parets. Feia goig de veure-ho! Semblava festa major. Alguns fanalets també s’entreveien cada certa distància, esperant a la nit, quan els encendrien per rebre els herois que tornaven de la guerra. A la plaça del poble havien muntat un escenari gran on hi hauria música fins a altes hores de la matinada. El ball estava servit. Gresca i xerinola acompanyarien el menjar i la beguda. Seria una nit de les que es recordarien durant molt de temps. Quedava lluny aquell dia, gairebé dos anys enrere, en que aquells pares de família i fills en edat d’agafar una escopeta van partir obligats cap al front amb cares tristes, desencaixades, amb la por dibuixada al rostre en busca d’alguna cosa més que la glòria... la mort.

Ara, però, tornaven aquells valents. N’eren menys. La guerra passa factura. No té compassió. És queda aquells que li agraden. Ara tot tornaria a ser com abans... Sí, com abans, amb les mateixes disputes entre veïns, rancúnies, enveges i males cares. Però, els més afortunats, de nou estarien amb els que més estimaven. Estaven a punt d’arribar.

.

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

.

240.- Una de hippys

.

Començàvem la dècada dels 70. Feia tres anys que érem casats i pel nostre aniversari vam poder comprar-nos un utilitari. Era un Seat 850 de color roig amb la tapisseria blanca. Era el primer cotxe i estàvem molt il·lusionats. Vam convidar als sogres i tots plegats vam anar a la platja, a “Riomar”. Les dunes, llavors, encara no estaven domesticades i vam poder deixar el cotxe a tocar de la mar. En aquell moment vam veure que arribava un cotxe desllorigat, del qual van baixar dos nois barbuts, no gaire nets, i tres noies que duien uns vestits llargs, vaporosos i florejats. – Són hippys, li vaig dir a la dona. Els podries deixar la cartera perquè te la guardessin- A l’hora d’anar-nos-en vaig tenir dificultats. Les rodes del cotxe s’havien clavat a la sorra i em va costar molt de sortir. Per tal d’empentar el cotxe vaig deixar-me la “mariconera” dalt, al sostre. Quan vaig arrencar no em vaig recordar d’agafar-la i va caure a terra. Prop de La Cava, me’n vaig adonar que no la portava i trasbalsat i preocupat vaig girar volta cap a “Riomar”, sense gaires esperances. Havíem fet tres o quatre quilòmetres quan vam veure vindre un cotxe en direcció contrària. Un dels ocupants agitava reiteradament un objecte per la finestreta. Vam avançar un tros més i vam veure que era el cotxe dels hippys i que l’objecte que agitaven era la meua “mariconera”. Amb la documentació del cotxe a la mà anaven mirant la matrícula dels cotxes que anaven a la platja. Van pensar encertadament que si ens adonàvem de la falta, tornaríem a buscar-la. Avergonyit, per dintre meu, els vaig donar les gràcies. Més tard vaig mirar la cartera. Tot estava intacte.

.

autor: Josep Cid Ginovart

.

230.- Els somriures de l'Ènia

.

El mínim soroll de la clau al pany fa que la nena s'alci del terra i corri cap a la porta. Arriba la seva mare després de la feina i vol abraçar-la. Li explica què ha fet a l'escola i el menú del dinar i, mentre ella la besa a la galta i li eixuga una taca de xocolata de la comissura dels llavis, apareix l'assistenta que espera per endur-se l'Ènia i banyar-la. Educadament, la saluda i demana a la petita de deixar descansar la seva mare.

Somriu. L'Ènia es fa gran, el proper mes complirà set anys; la veu canviada dia rere dia, que aprèn amb rapidesa. És llesta, i cal que dissimuli davant d'ella. Aquest somriure, en desaparèixer la nena, s'omple d'amargor. Fa unes setmanes, la vida de la Felitsa s'ha capgirat. Arriba cansada, rendida, deprimida fins i tot.

Es desploma damunt de la butaca, clou els ulls i recorda l'olor de la sala d'espera i de la consulta, la textura del sobre on hi havia l'informe de les proves, l'agror en llegir el diagnòstic i en escoltar les paraules de l'oncòleg. Carcinoma ductal invasiu. La darrera mamografia l'havia detectat, per això la Felitsa va decidir informar-se'n i actuar. Recolzada per en Ramon, el seu marit, va visitar altres especialistes, que van coincidir amb el primer diagnòstic. Cada oncòleg proposava les diferents maneres d'intervenir el càncer mitjançant cirurgia, teràpia hormonal, quimioteràpia o radioteràpia. Però la decisió final havia de ser de la pacient. I va ser difícil.

Avui, la Felitsa ha arribat a casa com cada tarda, però avui també ha estat la primera sessió de quimioteràpia. El tractament és agressiu, ho sabien, però és el que més garanties de curació aconsegueix. Se sent cansada, amb nàusees. Però el somriure i l'abraçada de l'Ènia la reconforten. Aviat hauran de dir-li que la mare està malalta perquè la caiguda del cabell serà inevitable. Però la Felitsa seguirà endavant perquè en Ramon serà al seu costat i l'Ènia no pararà de somriure-li. I quan estigui dèbil per treballar, demanarà la baixa mèdica i ajustaran l'economia amb el sou d'en Ramon únicament i l'Ènia s'emanciparà i es casarà... Però això ja són figues d'un altre paner...

.

autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra... (conte amb 365 paraules justes)

.

222.- Avui, sí

.

Com cada tarda, espera el metro arrambada a la paret, davant la publicitat. L’andana és plena. Fa recompte i allà hi és l’avi del diari, la senyora amb bosses del súper, el desimbolt executiu amb corbata, mans a les butxaques i abric al braç, la noia amb el casc de color rossa..., els de sempre.

L’agut xiulet acompanyat de soroll de ferralla precedeix al morro del tren, que obre d’un cop sec totes les portes. Ball de viatgers: ella es repenja a frec de la paret de l’esquerra, la portadora del casc, seu al bell mig dels seients reservats – embarassada? crosses? velleta? -, l’avi lector s’espera un altre tren, un despistat, amb motxilla plena, ulleres de sol com negra nit, entra a l’últim moment, entrebancant amb l’esglaó i saltant amb empenta. Quiet, enmig del vagó, dissimula tirant-se enrere el serrell, però el tren engega i trontolla cap a les bosses de plàstic disposades acuradament entre ambdues cames de la senyora. Alguns desperfectes i abraçades sobtades.

Ella no pot dissimular i somriu obertament. De sobte, obre i mira els apunts. Però el somriure no marxa dels llavis. Mentre tant, el propietari del serrell, es desfà en expressions de disculpes i s’adona que ella el mira.

De fet, els apunts són força ensopits, plens de dibuixets fets als marges. Tres estacions més i veu com el senyor Ulleres Fosques creua el vagó i roman dret a prop seu.

El tren perd velocitat. Un toc de xiulet i s’obren les portes. El noi comença a acostar-se i, de cop, l’etziba “gràcies pel teu somriure”, somrient alhora, i fica el peu a l’andana.

Només té temps de veure’s repetida als dos vidres negres. El cor li batega cada cop més de pressa. El noi surt. Aviat, l’andana és buida. Sona el xiulet i es tanquen les portes. Mira l’exterior i veu el xaval separat pel vidre que saluda amb la mà, mentre es fa petit entre dues línies de fuga.Busca un lloc, entre tants seients buits. Dos o tres passatgers aixequen la vista. Ella seu, tota vermella. De bona gana, diria “què us heu adonat?” Però no ho fa, encara que, avui, a la fi, algú l’ha vista.

.

autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes)

.

210.- Genero violencia

.

Creo en la igualdad de sexos. Lo dice mi marido: que las mujeres vean el fútbol. Si tienen que hacer la cena, que la hagan antes del partido y, los platos, ya se fregarán, después de hacerles el bocadillo a los niños y llevarlos al colegio.

Las mujeres no tienen que aguantar al jefe porque, como dice mi marido ¿qué se la ha perdido a una mujer en un empleo, si su marido gana suficiente para mantener a la familia y así, ella puede cuidarse de los niños y la casa y hasta desayunar con las amigas?

Las mujeres tienen que liberarse porque, como dice mi marido: dejemos atrás el tiempo en que una mujer se casaba y empezaba a engordar y a tener estrías. Porque, luego se quejan de que las abandonan por otras más jóvenes pero ¿a quién le gusta un cuerpo fláccido y unas tetas caídas? Algunos hombres van descuidados –porque tienen mujeres que no saben planchar- y les empieza la curva de la felicidad meses escasos después de vivir en pareja .-porque, ahora, dónde encuentras una mujer que sepa hacer una comida sana-, incluso algunos ya calvean apenas traspasan los 25 años pero eso, en los hombres, es hasta interesante.

Si queremos vivir bien tenemos que cuidarnos: depilarnos cada semana, taparnos las canas, pasarnos la plancha cada día –una mujer despeinada da asco-, hacer la horita de ejercicio para mantener las carnes en su sitio, esculpirnos las uñas, llevar ropa moderna, estar sexys, por si al él le apetece … . Eso dice mi marido, aunque él, en casa, en verano, se queda en calzoncillos y, en invierno, no se quita el pijama.

Y, sobre todo, las mujeres no tienen que aguantar los malos tratos. Como dice mi marido, hay cada idiota que, en vez de estar atenta a lo que le gusta a su pareja se busca aficiones propias –y hasta amigos- y luego se queja porque se encuentra un guantazo bien dado, como se merece; si vive a cuerpo de rey y encima se va a poner a chulear al hombre que la mantiene… Un bofetón se le da hasta a un niño, pero matar, es violencia de género.

.

autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes!)

.

209.- A la xarcuteria

- Qui és ara?
- Jo, posa'm 100 grams d'encenalls de pernil que he de fer bledes per dinar i el nen no se les menja si no se les passo per la paella.
- Si són per això, li posaré d'aquest pernil que tinc d'oferta...
- No, no! Posa'm del de sempre que només faltaria que a més de fer-li un plat a part a sobre no li agradés.
- Vol dir que no el malcria massa?
- A vegades em sembla que si. Pensa que no hi ha menjada que no li hagi de fer un menú diferent. Ja ho diu son pare que casa nostra sembla un hotel.
- Doncs això ja ho tenim. Vol alguna cosa més?
- Res més que avui tinc pressa, just aquest matí han de portar la nova habitació del nen i com ell encara estarà a l’institut he de ser aviat a casa. Només espero que no hagi triat un llit d'aquells tan baixos, que cada vegada em costa més ajupir-me.
- Però, senyora Angelina, vostè encara li ha de fer el llit al seu fill? Potser que s'espavili, no? Que no és cap criatura!
- Ja ho sé, però si se'l fa ell mateix el deixa de qualsevol manera. Més m'estimo fer-ho jo i així aprofito també per recollir-li la roba bruta que si fos per ell no caldria rentar-la mai. I no m'entretinc més que han d'estar a punt d'arribar els dels mobles i si no poden descarregar avui, el nen estarà de morros tota la setmana. Apunta'm el pernil que ja t'ho pagaré demà. Bon dia tingueu.
- No pateixi, senyora Angelina, ja ho trobarem i que tingui un bon dia. Qui és ara?
- Jo! Em posarà un fuet i un quart de bacó fumat si us plau. I perdoni que m'hi fiqui, però aquesta senyora que ha marxat no és molt gran per tenir encara un fill adolescent?
- Adolescent? Res d'això, si ja deu tenir prop dels quaranta anys!
- No ho entenc, que no ha dit que anava a l'institut?
- Ah!. Això si, el fill de la senyora Angelina va a l'institut però és perquè n'és el director!

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

foto extreta d'Internet

.

201.- Comprar el pa (Hàbit complicat)

.

Solstici d’hivern de 1994. El so trencadís i sec de les persianes veïnes, que diàriament ressonen alhora, resulta ser desagradablement familiar. No se sent res, com si d’una illa solitària es tractés, només s’escolta el soroll d’algun motor escalfant-se per anar a treballar, fet que em fa pensar que el fred a l’exterior ha de ser extrem.


La vida en una colònia a vegades resulta ser més irritant i molesta, que agradable i tranquil·la. Les mirades de les veïnes curioses i desconfiades, se’t claven com agulles emmetzinades inoculant substàncies tòxiques amb conseqüències nefastes a llarg termini. La rutina de la vida en un poble, et transporta a un lloc on l’espai i el temps s’aturen per la repetició massiva d’esdeveniments.


A les 11 del matí finalment surto de casa, allunyant-me de les curiositats veïnals per dirigir tota la meva atenció a realitzar la tasca rutinària de comprar el pa. El motor sembla queixar-se pel despertar fred i sobtat que li proposo. Xiula i renega com si fos una olla a pressió a punt d’explotar. La carretera no acompanya la conducció. Per un moment tinc la sensació d’estar esquiant damunt una clapa de gel del gruix d’un pastís de 4 pisos. Comprar el pa no és tasca fàcil en un poble on les temperatures al matí poden arribar a uns 8 graus negatius. La fornera, amb un somriure d’orella a orella, rodoneta i amb olor agradable, sembla sortir d’un conte dels Germans Grimm. El gel s’ha desfet i la carretera, tota suada i humida, pareix fondre’s per moments en un mirall enorme que intenta confondre el camí de tornada. Al arribar, tres corbs ansiosos d’informació esperen asseguts el moment de despullar-me de les meves accions diàries. La barra de mig, calenta i cruixent encara, espera pacientment el seu dolç final, suportant en tot moment la mirada crua i corrosiva de les molestes veïnes.

.

autor: Ferran Vilà Colell

.

199.- Com vendre arròs?

.

La tia Engràcia tenia oberta la botiga a un carrer cèntric del poble. Al voral de les portes una colla de sacs dels de cinquanta quilos que contenien faves, fesols, cigrons, llenties, arròs...

.
Allò era com un supermercat dels d’ara on un hi trobava des de una punta de coixí, un clau de cabota o un metxer de pela dits.

.
Entre el grup de sacs que contenien llegums n’hi havia un que contenia arròs que ella el dava més barat, clar el sac que el contenia era un sac d’espart, que potser no invitava massa a comprar, encara que el preu era esgarrifosament més barat.

.
Ja pensava en no portar-ne més d’aquell baratillo ja que sols hi picava el que a casa tenia pollets i els hi coïa aquell sempre anomenat amb befa arròs de poll.

.
Un dia passà el viatjant al qui l’encomanava i li exposà el problema.

.
- Mira, Engràcia, que et vull bé. Compra-me’n deu sacs i jo et diré com pots vendre’l més que el que tens com a més bo.

.
- No m’enredaràs pas.

.
- Si fas el que et diré, ja me’l pagaràs quan l’hagis venut tot, però el deu per cent del negoci serà per a mi, per que ensenyar val calerets.

.
- Amb aquestes condicions, doncs, porta’l.

.
-El primer que has de fer es canviar-lo de sac. L’espart no ven. Un sac de bri, ben blanc i net és el que necessites.

.
Feren el que deia el viatjant. – Posa’l el primer entrant. I ben ple i amb xicra de mida acaramullada i un cartró amb el preu. Mira posa’l a 12 pessetes. Al costat el d’espart contenint el que venies més car. A 8 ptes...

.
Sigui la xicra, sigui el sac blanc, sigui el preu, allí al entrar ja totes les dones volien d’aquell arròs. I els dos feren negoci,... I es que conèixer al personal es un segur d’èxit.
.

autor: Anton, del blog Rebaixes

.

191.- Cinc minuts més

.

Les sis del matí i sona el despertador, qui es vol llevar? Cinc minutets més sota el nòrdic, només cinc minutets per mandrejar.

Després, tot ràpid; la dutxa mentre el café comença a olorar. Vestir-se sense mirar-s'hi i prendre el café fent els entrepans del cole, descongelant el dinar i netejant el gat. Revisar que la bossa de piscina sigui complerta i que el maillot s'hagi assecat. Penjar la llista de la compra davant la porta perquè l'agafi en marxar acompanyat d'un t'estimo perquè somrigui, doncs el matí no és el seu millor moment. Veure'ls dormir plàcidament i marxar sense fer soroll.

Creuar la ciutat en metro fent veure que llegeix mentre recorda que ha d'anar al caixer per pagar la cangur, que les botes són foradades o que encara no tenen el regal per la sogra de diumenge.

Obrir les persianes davant tres dones que ja es queixen, rebre les revistes que no llegirà i posar-se la bata on falten dos botons. Els primers tints i la companya que arriba tard.

Talls que agraden, d'altres que no tan; àvies amb ben poc cabell que recorden els balls d'envelat o jovenetes que volen el mateix pentinat impossible de la cantant de moda. Olors d'esmalt, amoníac i laca que es barregen i el soroll del secador que no deixa de funcionar.

El genoll dóna guerra i la genollera s'ha quedat a casa, fa mesos que hauria d'anar al traumatòleg, però no és un bon moment per a una baixa laboral. Ja hi anirà més endavant.

Dinar ràpid de tuper, neteja d'estris i cares noves per posar boniques.

Tornar a creuar la ciutat somrient pel pentinat de núvia que ha fet i somiant en treure's les botes; recollir la nena de ballet, passar per la farmàcia i ajupir-se per la abraçada del petit que encara porta el cabell mullat en arribar a casa. Dutxes, sopar, la rentadora i la planxa que mai s'acaba. I just quan seu al sofà per rebre el massatge promès via sms, els ulls es comencen a tancar.

Però tot això ja es veurà, potser el dia es lleva diferent i ara sols importen cinc minutets més per mandrejar.

.

autora: rits, del blog Vuit8ena

.

185.- La meva xolla té espera

.

Era un vell refotut. Si li anaves cap a la dreta ell circulava cap a l’esquerra.

.
-Quan vulgueu us arreglaré el cabell... – li deia la Maria al pare.

.
- Ah...!!! no pateixis, que encara pot créixer i a més tu vens cansada de tant pentinar caps de dones i ja ho faràs un altre dia.

.
- És que avui he pujat els estris i tinc temps.

.
- Doncs, mira cus-me els botons de la bragueta dels pantalons negres de vellut que un dia em cauran i em veuran el moixó quan m’assegui a la cadira del cafè del Cinto, i ja saps com riuen el Rostit i el Clauetes. Foteretes més que la mare que els va parir. Que per mi ja podrien desaparèixer del mapa.

.
La noia que vol que el seu pare vagi sempre com un xic jove ha anat a l’alcova a buscar els pantalons.

.
- No teniu vergonya. Aquí no us falta cap botó, ni estan sublimats els cosits... Ja em direu quan vulgueu que faci anar les tisores pel vostre cap...

.
La noia ha marxat cap al terrat a posar roba a la rentadora... i avançar altres feines.

.
El vell ha anat cap a la cuina on la seva mestressa feineja i li ha soltat la filípica.

.
- Ja dic jo que d’aquesta noia no en puc confiar, jo que volia que em tallés el cabell, mira, se’n va a les golfes... Com si no fos el seu pare. Després, no és estrany que els amics se’n en burlin... El sabater és el que va més mal calçat... Només que li demani una cosa, ella al revés.

.
Ha marxat el vell a donar palla al ruc i la mula i treure’ls a beure abans d’anar a dormir.

.
Ha baixat la Maria jove... – Noia, li ha dit la vella, per què no li talles el cabell a ton pare? Se m’ha posat quasi a renegar de tu...

.
- Què dieu? Quan pugi en sabrà el que fan els meus estris a les meves mans, al zero li deixaré el meló. Sempre igual amb les seves bromes i potes fallanques... Ja us dic, mare, que se’n recordarà...

.

autor: Anton, del blog Rebaixes

.

153.- Pepe

.

Va nàixer a Andalusia. Va venir a Tortosa per mediació d'un oncle seu, que havia fet el servei militar a la nostra ciutat quan Tortosa era plaça militar. És un home senzill, amic de tothom, de parla graciosa i amb un accent andalús tant remarcat que de vegades costa d'entendre. Els anys a Catalunya l'han identificat totalment amb el país i la seua gent i, sense perdre les arrels d'origen, es considera i el considera tothom un tortosí més. Pepe és un home bastant gran. És a prop dels noranta i, malauradament, s'ha quedat cec. Una vertadera llàstima. Penso que no es mereixia una cosa així a la vellesa. Ha sigut un home alegre que a més, ha sabut donar alegria als qui l'han envoltat. No ha negat mai res a ningú i amb el seu caràcter obert i ocurrent s’ha guanyat l'afecte de tothom.

.

La seua manera de parlar és una mescla d'andalús escapçat amb el català de Tortosa que li surt espontàniament, sense cap esforç. És com si hagués inventat una nova llengua i que ja no recordés la seua del tot, ni hagués pogut aprendre del tot la nostra. Sentir-lo és una delícia. És un home profundament humà i, sense ell saber-ho, un filòsof de naturalesa autodidacta.

.

Me'n recordo que de menut al barri tothom em cridava "Joseret". Era el diminutiu de José. Llavors el nom de Josep no s'estilava gaire. Pepe, escoltava quan me cridaven i sempre que em trobava sol s'acostava i em deia amb el seu andalús tot fent-se el diàleg ell mateix:

.
- Ossé, Osseillo, Pepe, Pepeillo- - Senyó guardia: Ossesseca -.

.
Això traduït al nostre idioma, més o menys volia dir:

.
- Josep, Josepet, Pep, Pepet- - Senyor guàrdia: Josep a seques-

.

Jo li seguia el corrent perquè em feia gràcia i no anava més enllà. Només quan em vaig fer gran i la gent em continuava cridant Joseret, em vaig adonà de la importància de fer-te cridar, des de menut, pel nom que et van posar el dia del bateig.
.

autor: Josep Cid Ginovart

.

148.- Matí de diumenge

En Jordi s’havia despertat tot xop, neguitós, amb una sensació estranya. Se sentia com fa molts anys en la seva primera nit a Cuba, amb aquella xafogor característica de les insomnes nits tropicals.
Però no era el cas. La nit en realitat, havia estat freda, molt freda.
En llevar-se, va veure que una fina capa blanca ho cobria tot. Era com si una mantellina de seda s’hagués dipositat, amb tota cura, damunt d’aquells camps de la plana.
Absort en els seus pensaments, ho contemplava dret davant l’inmens finestrall de la seva habitació.
Que li estava succeint?, a ell, l’empresari més important de tota la província. Si més no, així el definien sempre en els diferents articles de premsa apareguts en la última dècada.
Si ho tenia tot, que més podia desitjar?
Però en realitat se seguia sentia buit, com si alguna cosa li seguís mancant. Al vespre, en arribar a casa només en Duke l’esperava. Ell li demostrava tot l’afecte i admiració que precisava. Sense paraules, era capaç d’extreure-li aquell somriure que s’havia negat, a ell mateix, cada jornada.
Potser havia arribat l’hora de canviar la manera de fer les qüestions diàries, però no sabia pas com fer-ho, ni disposava de temps per a plantejar-s’ho.
Aquell matí de diumenge, mentre esmorzava, assaboria cada glop de cafè de la tassa que premia amb les mans.
Un primer raig de sol, s’escolà justament fins allà mateix on era ell.
I va somriure de bon matí. Per fi ho va veure clar. Aquelles petites coses són les que el feien realment feliç.
Sense pensar-s’ho dos cops li va fer un xiulet a en Duke i aquest, tot d’una, va aixecar les orelles gairebé al mateix temps que sortia cofoi en direcció a en Jordi.
Van sortir a fer un passeig plegats. Un passeig llarg i tranquil.
En Jordi va saber gaudir d’aquell petit plaer que se li oferia avui.
Un dia radiant, encara fred, però amb un magnífic cel blau amb només quatre pinzellades de núvols acaronats pel vent.
Demà dilluns no anirà a treballar, segur que podran passar sense ell.
Avui ha rebut un regal preciós, un regal de llum. La llum de la seva nova vida.
.

autora: Assumpta Pijuan, del blog Des d'on neixen tots els somnis... (conte amb 365 paraules justes!)

.

146.- La perruquera i el sopar

.

Quan arribaren a casa, mare i filla, estaven que no podien més. La filla perruquera i la mare ajudant a rentar caps, eren dos màquines. Estaven en el dejuni de les festes majors i dona si i altra també passaven per la botiga de les Maries per posar-se el cap en condicions. La feina era esgotadora i arribaven a les dotze de la nit a casa amb la llengua fora.

.
- Ja heu sopat...? – preguntaven als marits que repapats en el sofà miraven la tele.

.
El vell home de bona xarreta i sempre amb la frase com fibló les hi contestava...

.

- No em faria profit no esperar-vos. Ja sabeu que no ho faria mai. Però no pateixis per naltres, si no vols fer res, també passarem, que ja som grans i sabem patir un dia.

.
La vella Maria sense escoltar ja era a la cuina a fer el que devia com a mestressa de casa. I la filla, també ja parava taula, semblava que el cansament no podia en elles i sense posar el cul i cames en repòs.

.
Cadascuna al seu lloc, feien el que havien de fer.

.
- Pare, ja podeu seure a taula, que ja teniu el plat per començar.

.
L’home ronsós del temps de tenir l’ossamenta en el tou es feu en el lloc de sempre.

.
- Noia? Que no em portes l’enciam?

.
- Pare, hem quedat que per un dia... Amb el plat net i una forquilla podíeu passar.
.

autor: Anton, del blog Rebaixes

.

145.- Deu passos

.

És hora d'anar a dinar i camino per la vorera tot pensant en les meves coses.
De sobte, m'aturo al voltant d'un grup de gent que, entendrits, observen un gosset que està lligat i crida desesperadament.
Una parella agafats de bracet fan comentaris entendridors,- quan ens casem en comprarem un.- li diu ella.
A la mateixa rotllana hi ha un senyor gran, amb la seva neta.
- Mira avi, que bonic que és.
Cada cop hi ha més observadors, a tots ens fa gràcia i ens fa patir,
- Ves on deu ser el seu amo?

Decideixo anar-me'n.
Deu passos, faig deu passos i el món s'atura.
Deu passos i veig una noia asseguda al terra amb la mirada fixa i abaixada, la mà estesa i mig oberta.
Un tros de paper on hi ha escrit, amb lletra de mal traç, un seguit de paraules tristes.
Unes monedes a la falda indiquen que algú l'ha vist.
La Maria ha passat per moltes desgràcies, ha passat gana, s'ha sentit malalta i sense saber on anar.
Es lluny de casa i fa molt que no sap res del seu infant.
Demana almoina per el present i una súplica per el futur; tornar abraçar el seu ninó.

De sobte, surt una noia de la botiga del davant, deslliga la corretja, amanyaga el seu petit amic i se'n va.

Comença a plovisquejar.
Una pluja petita, però prou insistent, i la Maria sap que s'ha acabat la seva feina. Quan plou la gent no s'atura a donar almoina.
S'aixeca a poc a poc, els ossos li fan mal i el peu fa dies que li fa la guitza.
Camina carrer avall, amb els pensaments lluny,
i no us sabria dir si el que li llisca per la cara és aigua de pluja o llàgrimes dels seus bonics ulls.
Que tinguis sort, Maria.
.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

.

132.- Trucada intempestiva

.

A casa portem un petit bar de barri, no obrim a les nits perquè preferim treballar amb els esmorzars dels treballadors, per tant matinem molt, i en conseqüència anem a dormir d'hora. Us explico això per que entengueu que ja estava profundament adormit quan a quarts d'onze va sonar el telefon del rebedor.

Després d'encendre el llum, buscar les ulleres i les sabatilles i aixecar-me mig somnàmbul vaig arribar a contestar el telèfon, amb aquell neguit que et provoca una trucada nocturna:
- Digui!
- Bona nit, Benet sóc en David i et telefono per...
(David?, si jo no conec cap David! Espera! No pot ser altre que en David Sastre!, però si fa més d'un any que no sé res d'ell. Era un client, un amic que venia cada tarda al bar després d'acabar la feina i vam agafar tanta confiança que jo li anava apuntant les consumicions que pagava religiosament cada divendres, excepte l'últim quan va marxar del barri deixant el compte per pagar i confirmant allò de que “Si deixes diners a un amic, perds els diners i l'amic”)
- ... un negoci que et pot interessar ...
(Un negoci interessant?, però si aquest noi mai ha tingut sort amb res. A veure si s'ha tornat a ficar en els problemes que el van fer marxar del poble?. De totes maneres no se sap mai, i amb la crisis actual el bar tampoc es que deixi gaires beneficis per deixar perdre qualsevol oportunitat...)
- ... serien 300 euros ...
(Doncs Déu n'hi do!, tampoc perdo res per deixar-lo parlar...)
- Així li interessa, senyor Benet?
- Si, si!, digues David.
- Doncs com li deia, sóc en David Gonzàlez de l'empresa Ahora.Com i li ofereixo l'oportunitat d'estalviar-se fins 300 euros si contracta la nostra línia ADSL ara mateix...
- Però si jo no tinc ni ordinador, home!. I a vostè li sembla que són hores de molestar per les cases?. Adéu!
La meva dona encara estava desperta:
- Qui era, Benet?
- Un pesat d'aquests que et venen una connexió a Internet per telèfon.
- I perquè els dones tanta conversa?. Has de penjar abans, home!
- Ja tens raó, ja!

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10

.

131.- La Maria

.

La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, enorme. Tot se li feia una muntanya. Estava obsessionada a obrir la porta. Veia que tots: el pare, la mare, els veïns... entraven a casa sense problemes i ella no hi arribava i hi volia arribar. S’estirava cada dia una mica, estirava els dits.... Es posava de puntetes però tampoc podia. Mentre feia això algun adult s’acostava, li obria la porta amb un somriure i ella l’empenyia amb la seva minúscula força i s’enfadava perquè no ho havia pogut fer ella sola. El dia que l’aconseguí obrir fou feliç. Ja sóc com els altres, puc obrir i tancar portes! I somreia encantada per la nova capacitat assolida. Però llavors s’adonava que la mare no només obria portes, també arribava als prestatges de dalt de tot. I ella també hi volia arribar. Reia quan el pare l’agafava en braços i la feia anar amunt... tan amunt que podia agafar els caramels del prestatge amagat i podia ajudar la mare a baixar els gots per dinar. Però durava poc perquè la mare cridava: baixa-la! Baixa-la que caurà! Baixa-la que trencarà els pots! I el pare la baixava i la deixava a terra i ja no podia agafar els caramels. Però la mare li donava els caramels. I la mare obria i tancava la porta. I la mare li deia: què vols? I ella li deia el conte de dalt i li baixava.
I jugava i ja no pensava que no podia arribar dalt de tot dels prestatges, no pensava que podia aprendre a obrir la porta o a engegar la tele o obrir els llums. Quan necessitava alguna cosa plorava i la mare, sol·lícita, venia i li deia què et passa i responia no hi arribo i la mare, sol·lícita, li baixava el conte i li llegia.
Va aprendre que si plorava més fort li donaven caramels, si cridava li donaven llaminadures. I si plorava, gemegava i xisclava enmig del supermercat li compraven xocolatines.
.

Un dia va decidir que no calia aixecar-se del llit ni obrir la boca per menjar perquè la mare, sol·lícita, no la deixaria pas morir de gana.

.

autora myself, del blog Fragments de vida

.