344.- Codi forestal

El professor Malasang des de la seva talaia amollava el feixuc discurs filosòfic pel que li pagaven, dirigint-se a un auditori quasi absent, o així ho semblava. Dos minuts abans d’acabar la classe va recollir les seves coses, es va plantar al centre de l’entarimat, i desafiant als seus oients va exclamar,

-La setmana vinent, em faran a mans un treball referent al tema d’avui, de setanta planes a doble espai, amb Arial 12, i enquadernat en espiral. No oblidin la bibliografia emprada en el treball -, i sense més explicacions va sortir de l’aula.

Marc va començar d’immediat. Entre la feina, el cap de setmana al poble, la resta d’assignatures, el carnet de conduir i les xicueles amb les que havia quedat pel dijous la nit, li aniria més just que un pany de cop per tenir-ho enllestit.

Aquella nit Marc va fer les quatre donant-li voltes al treball, quan es va posar al llit, esgotat va agafar el son a l’instant. Com totes les nits, va somiar amb la cambrera del bar de la universitat, amb la prenyada de l’autobús, amb les companyes de classe, amb les xicueles del dijous i amb la mare d’en Lluís. Al bell mig d’aquell paradís de trempera onírica, va aparèixer l’ombra del professor Malasang. Marc es va esverar, sense cap dubte aquella ombra mig difosa era el professor. L’ombra, va insistir en assenyalar que a l’apartat de la bibliografia no oblides ressenyar el Codi forestal.

Marc, esverat, es va despertar de sobte, no entenia que volia dir tot allò, però ell no era dels que deixen serrells. Va encendre el portàtil i va fer la consulta al Google: Codi forestal, el més semblant que va trobar va ser la Llei 6/1988, de 30 de març, forestal de Catalunya.

No entenia res. En els dies següents va enllestir un treball justet com pocs, però no va oblidar-se de la referència bibliogràfica a la Llei forestal catalana, i va donar-li al professor.

Dies després, quan les notes es van penjar al tauler, farcides de suspesos i d’aprovats pels pèls, destacava l’excel·lent d’en Marc, que va deixar a tothom bocabadat i a ell que seguia sense entendre res de res.

Autor: Juanma Garcia

Blog: De Roquetes vinc...

(conte amb 365 paraules justes)

340.- Somnis

Una vegada més, tan sols ha estat un somni! - diu el Doctor Daniels, mirant-me des de les seves petites ulleres de llegir –.

Fa molts dies que m’està dient el mateix. Des de que vaig arribar a la Clínica m’està tractant com un ser estrany, cada visió que l’hi explico li sembla inversemblant, però jo sé que és alguna cosa més.

Tot va començar fa un any. Havia anat d’acampada tot sol i aquella nit la Lluna plena omplia el cel, i un halo de llum l’envoltava il·luminant el bosc i el rierol que passava xiuxiuejant a prop d’on estava. Em vaig estirar a sobre el sac de dormir i vaig observar els petits núvols que passaven tot acaronant, metafòricament, aquella lluent rodona blanca. Com més me la mirava em semblava que cada cop era més i més gran, i sense saber-ho, la llum em va envoltar i em va engolir.

De sobte em vaig trobar en mig d’una batalla. Les bales xiulaven per a tot arreu i els gemecs dels ferits omplien els silencis. Al terra hi havia un soldat que em mirava amb els ulls molt oberts tot dient “D’on has sortit, fa un moment no hi erets, ets un àngel?” Duia una ferida al cap i li brollava la sang mentre continuava dient coses sobre mi i els déus. Sense saber com, vaig trobar-me curant aquell soldat mentre la guerra continuava com si fos lluny d’aquell lloc. Quan vaig acabar, el soldat em va donar una foto. Llavors tot es va difuminar i em vaig trobar altra cop damunt del sac de dormir. Tot havia estat un somni! L’endemà quan vaig replegar les coses per tornar a casa, vaig quedar perplex al veure que a dins del sac de dormir hi havia la foto que m’havia donat aquell soldat.

Des d’aquell dia, cada nit tinc una visió. Sigui a on sigui, apareixeu en guerres, batalles, caps de refugiats, hospitals de campanya i fent ús de la meva professió curo a una persona cada nit. Quan torno, el metge segueix dient que ha estat tan sols un somni, però... Ja tinc tres-centes seixanta cinc fotografies que no puc dir de qui són.

Autor: Josep Maria Repullés

Participa a Joescric.com

Conte amb 365 paraules justes