365.- 365 contes

La pluja tornava a fer acte de presència i s'havia oblidat el paraigües en aquell restaurant de moda. Va decidir esperar dins el cotxe fins que la tempesta passés. Va aparcar al final del camí, just fins on va poder arribar per culpa del cadenat que hi havia. Va apagar el motor i les llums, va encendre la ràdio i es posà a llegir el llibre desmanegat, que rodolava d'un costat a l'altre del seient del darrera ja feia setmanes.

La tempesta semblava interminable, però no l'importà. Es feia fosc i va encendre el llum interior per poder continuar llegint. Adduït per les històries, no sentia ni la remor de la pluja contra el vidre ni les converses futbolístiques de la ràdio.

Van passar hores i hores, la pluja es va acabar, i ell l'únic moviment que va fer, fou el necessari per passar de pàgina, humitejant-se la punta dels dits de tant en tant, per què no li rellisqués. Anava pel conte tres-cents i encara n'hi quedaven seixanta-cinc. No va contestar a les tres trucades de mòbil i no ho pensaria fer fins que acabés. De sobte va descansar la vista un moment, i aprofità per pensar en la bateria del cotxe i apagar la ràdio. No va mirar l'hora ni s'adonà de la foscor exterior, només trencada per aquella lluna, emboirada encara per alguns núvols.

Ja només li quedaven tres contes, la llum interior del cotxe va dir prou i sense immutar-se va sortir, es mirà la lluna, ara ja amb tota la seva lluminositat, va buscar el lloc amb més claror i es va asseure a terra amb les cames creuades i l'esquena mig corbada. La seva velocitat de lectura no va variar i la concentració va restar intacte.

I així fins al punt final. Va tancar el llibre amb molta cura. Donà un cop d'ull a la lluna, després al cotxe. De sobte, unes llums que s'apropaven a molta velocitat l'enlluernaren. No li donà temps d'aixecar-se i es van aturar en sec just un parell de metres davant seu. I una figura de dona, amb faldilla llarga i cabells llargs, se li apropà enèrgicament i digué:

-Amor, però que fas aquí???!!!

Autor: Estrip del blog Descric

Conte amb 365 paraules justes

364.- Adicta al futbol

.

Cuando retozo entre las sábanas de mi cama con mi amante, sólo los sábados o los domingos, aunque también algún día entre semana, me encanta escuchar los partidos de fútbol por la radio. Me excita. Me enciende como ninguna otra cosa. Oír esa voz estremeciéndose en cada oportunidad, en cada remate, jadeando y celebrando los goles desde su puesto de comentarista en el estadio, mientras yo, tan lejos de él, consumo mi infidelidad, me pone a mil. Mi amante cree que se trata de una perversión inconfesable como cualquier otra, y no le da mayor importancia. Mejor así; no sé cómo reaccionaría si se enterase que el locutor es mi marido.

.

autor: Víctor Lorenzo, del blog Realidades para lelos
.

363.- Evanescència

Com cada matí, després de sortir de la dutxa i gairebé sense eixugar-se, se situà davant el mirall i de manera rutinària es va posar a xiular la cançó que sonava a la ràdio que hi havia a l’habitació, a sobre la tauleta de nit. Després d'ensabonar-se a consciència, s’afaità amb la navalla. Mentre es pentinava, de sobte observà que els cabells se li anaven desprenent a flocs cada cop més grans, fins que, sense que hi pogués fer res per evitar-ho, es quedà sense ni un sol pèl. Incrèdul, passà la mà per la calba i s’adonà que les seves orelles, que havien adquirit un aspecte gelatinós, s'anaven estirant fins a tocar al terra, on acabaren formant dos monticles enganxifosos de color rosat.

.

A continuació li va arribar el seu torn al nas, que se li anà enfonsant lentament a dintre de la cara, fins a desaparèixer. Això va ser just abans que l'ull esquerre escapés de la seva òrbita i quedés allotjat a l'orifici del desguàs del lavabo. En aquest instant va resoldre pessigar-se a una cuixa, per comprovar que no es tractava d'un malson. Sentí immediatament el dolor agut i llavors pensà a cridar per a demanar auxili a qui pogués escoltar-lo. Però ja era massa tard. Amb l'únic ull que li quedava va aconseguir veure encara, abans que aquest emprengués el camí de l'altre, com la boca se li anava esborrant també del rostre. Feia una estona que ja no podia escoltar Sinatra cantant a la ràdio “Strangers in the night”.

.

autor: Joaquim Valls

.

361.- A corazón abierto

En abril escribí un poema que se titulaba “Octubre”.

Estamos en abril y es otoño. Los dedos no dejan de agitarse para alejar las sucias hojas que se agarran a ellos. Los árboles, poco a poco, se van deshaciendo de sus viejos ropajes. Es otoño y abril, y hoy soy pelirroja. He estado dos horas muñendo una vaca y le he maullado a un perro que quería comérseme.

Escribo con mi única mano, ay, manca de mí.

He perdido mi mano izquierda cuando he empezado a estirarme y a estirarme, hasta conseguir alargarme. Y tanto me he alongado que he perdido la noción del espacio-tiempo. Y cada vez más fina, he empezado a dar vueltas y vueltas, y yo no sabía que el aire me hacía hacer formas en el cielo. Y así, bailando con el silbido de las nubes durante horas y horas, he pasado a ser una única línea suave, muy suave, fina, ligera y delicada.

Y, justo cuando pensaba que iba a desaparecer y que yo, que sólo era una línea, me iba a fundir en el aire, lo que quedaba de mi cabeza se ha juntado con lo que quedaba de mis pies; ha ocurrido el milagro:

Circunferencia perfecta, una sola línea volando por el aire, y en el instante vacío del sintiempo...

…ha llegado el gregal y ha expirado una sutil y mansa ráfaga de aire en mi parte superior; ha sido entonces cuando me he convertido en corazón.

Autora: Mei Manzanero

Blog: Cuentos a domicilio

357.- Tres quarts de nou

Tres quarts de 9. Hora de plegar de la feina. Va tenir una idea boja. Però, perquè no? Va anar al despatx del seu cap i li va demanar si li concedia el dia lliure l’endemà, amb una excusa. Concedit. Un somriure se li va esbossar a la cara. No va dir res de tot això al seu marit aquella nit. Va anar a dormir feliç, amb les pessigolletes a l’estómac que et vénen quan estàs a punt de fer una malifeta. Com gairebé tots els dies el seu home es va llevar a les 6 i mitja, va esmorzar durant força estona i va acabar marxant a treballar, no sense abans haver-li fet un petonet als llavis, aquells llavis aparentment adormits. Als cinc minuts es va aixecar corrents del llit: got de llet amb cafè i dutxa ràpida. Va agafar el cotxe cantussejant a tot pulmó i va fer cap a l’agència de viatges més propera que va trobar: bitllet per París a mig matí i el de tornada al vespre. Va enfilar fins a l’aeroport, va aparcar i al cap de poquet ja estava a l’avió! Vol curt i sense incidents. Aterrar, saltar i cantar per la terminal! Visita a l’oficina d’informació: mapa del metro i targeta per circular tot el dia per busos i metro. Veure el Palais Royal Musée du Louvre! passejar per Champs-Élysées fins a Arc de Triomf! descobrir botigues, ballar pels carrers! dinar davant del Sena una baguette de pernil dolç i formatge! passejar per parcs, respirar, respirar, ... somriure i riure com una ximpleta! Apurar el temps, al màxim, no perdre el vol pels pèls. Arribar sense alè però saber que s’ha viscut fins a l’últim segon. Tancar els ulls durant el vol per continuar a París. Arribar a la terminal. Agafar el cotxe i cap a casa a preparar el sopar: dues truites a la francesa amb pa amb tomàquet. Sentir les claus que obren la porta. Un petó dolç als llavis i la pregunta de sempre:

-Què tal el dia?

-De somni!

-M’alegro! i això?

-He estat a París!!!

-Doncs jo a Itàlia!

I es van fer un petó, dels llargs, dels que no tenen pressa...

Autora: Filadora

Blog: Fil a l’agulla

(conte amb 365 paraules justes)

356.- Sento

Sento com m’agafes del coll i em tires a terra. Sento com em colpeges el cap contra l’acera. El meu crani esberlar-se i el meu “jo” fer-se miques amb ell. Sento les teves puntades a l’estomac i al pit i sento com les meves costelles no son prou fortes. Se’m claven als pulmons i se’m para la respiració. Se’m claven al cor fent que perdi el monopoli de la sang. Les entranyes em rebenten i m’exploten en el ventre sotmeses a la teva força, deixant que la merda campi lliure pel meu interior. Sento els cops a l’esquena, a les cames, a la cara. Cada cop més forts, frenètics i salvatges. Sento com no ho podré aguantar durant molta estona i, poc a poc, em noto defallir. Però encara puc sentir la teva brutalitat en la màxima expressió i com està acabant amb mi i amb el que havia sigut jo fins al moment previ de caure presa de la teva ràbia.

Ara, sento el teu alé als llavis. I sento com l’únic que has fet ha estat atansar-te a fer-me un petó.

Autor: A. M. P.

Blog: Petites discrepàncies

354.- Roba estesa

Tronava. Els teus ulls eren parèntesis enmig de la foscor, als quals es reflectia la claror dels llamps. Havien tallat la llum i tu tallaves el silenci amb retrets lleus, per deixar empremta sense arribar a ferir. Començava a ploure intensament i em semblava que ja no et sentia, abstret en quimeres, misèries, ajagut al sofà, cansat de descansar. Podria sortir al carrer i jugar a no mullar-me. Podria escoltar cançons que parlen del temps i de la banalitat de la vida. Un cop d'aire va obrir del tot una finestra. Mea culpa. Hauria hagut de tancar-la abans, però ni tu ni jo no ens vam aixecar i ara el vent fresc renovava el sentit de les coses. En el fons, el descuit o la misèria van ordir un alè d'optimisme en l'ambient. T'endevinava un lleu somriure, com si tinguessis por de ser massa feliç, i no vaig poder evitar fer-me'n còmplice. Havíem oblidat que hi havia roba estesa al terrat.

Autor: p_cfacsbc2v

Blog: Friccions

353.- Paraules sota la lluna

Ell sap que tot el veïnat se’l mira amb ulls morbosos i que els comentaris que s’enceten al seu pas són maliciosos i no coneixen l’afecte com ell. Dissimula, però pot veure com cada nit, quan surt cap al banc de pedra del passeig de mar, totes les finestres mostren els seus rostres mordaços rere les cortines, que tapen a mitges la seva covardia i poca vergonya. –És boig. L’has vist? està perdent el cap per moments. Parla sol... i diu unes coses tan estranyes... cada dia està pitjor...-

Ja fa set mesos que varen saber que la bèstia silenciosa s’havia aferrat al cos de la seva estimada nina, amb les urpes clavades carn endins.

Des del primer moment el sol se’ls va tornar esquiu i els dies van deixar de tenir llum. Des de llavors, junts vessaven tendresa i afecte.

Resignats a viure amb l’ànima en penombra ella va demanar-li que no la deixés mai a les fosques. Acompanya’m, li deia amb un fil de veu - porta’m món enllà. Fes-me viatjar a tots els racons de la vida. Explica’m un conte. I un altre, i un altre, no deixis d’explicar-me’n.-

Ell li acaronava l’esperit i li explicava cada nit, a l’hora del son, una història farcida de meravelles i prodigis, per fer-li sentir la bellesa i la pau que la bèstia li havia robat.

Fins que va arribar el dia que es va deixar endur de la mà de la màgia i la fantasia vers el món del silenci. I no va tornar.

Ara, ell té ben present el que ella li va dir: -si mai me’n vaig, no em podràs trobar a faltar. Sempre em tindràs amb tu. Tan sols m’hauràs de buscar a les nits, a l’hora del conte, cel amunt. S’hi t’hi fixes bé, podràs veure com trec el nas rere els contorns de la lluna.

Avui, com cada dia i com li va prometre, sortirà fins al banc de pedra . I amb el reflex de les estrelles sobre la falda del mar explicarà a la seva estimada, al seu tros de vida esquinçat, un conte.

Ningú sap que rere els contorns de la lluna la seva nineta l’escolta.

Autora: Marina Vidal i Martí

352.- Sobredosi

Corrent, entrava per la porta. Havia sentit sorolls, o això creia. Buscava d'on provenien. Desesperada, movia les cames amb rapidesa i poca traça. Els seus ulls seguien cada ombra que li semblés estranya. No va descobrir res, se sentia acorralada, sola, sense ningú que pogués ajudar-la. Va sortir al balcó, va mirar avall un parell de cops i va tornar a entrar. Es trobava malament, el cap li donava voltes i bullia. Va tancar els ulls... SOROLL. Els va obrir de bat a bat, va regirar la sala amb la mirada i va començar a tremolar, producte de la por. Va tornar a sortir al balcó. Era un cinquè pis, no podia escapar-se. Va tornar enrere. Es va intentar calmar i va agafar una làmpada de peu que hi havia en un cantó. SOROLL.

-Qui ets?- Però ningú contestava.

-Qui cony s'amaga en aquesta casa!-cridava a l'aire. però ningú li feia cas.

Les llàgrimes se li van escapar. Amb ulls plorosos, va córrer fins a la cuina. SOROLL. Va seguir fins al lavabo i finalment va entrar a la seva habitació. La cocaïna continuava a sobre del seu llit. La targeta i el bitllet de vint euros reposaven al costat de la substància. SOROLL. Va sortit de l'habitació i va tornar al menjador. Ningú, només hi havia ella. Tenia la cara envermellida i el somriure torçat. Va caure a terra mig morta.

Al cap d'una setmana, només se la podia trobar a les esqueles del diari i al cementiri del poble que la va veure néixer.

Autora: Mercè M. Anento

Blog: Hores mortes

351.- Conseqüències de la perfecció

Jaume té la bossa a sobre el llit. Doblega l’última camisa i li queda perfectament simètrica. La posa damunt de la resta de coses que ja té col·locades i se n’adona de que la maleta ha quedat perfecta. Això li produeix la sensació de satisfacció aquella que tens quan fas una cosa petita i et surt just com tu esperaves. Està molt satisfet.

Agafa el telèfon i sense haver de pensar marca els números del servei de taxi. És increïble, ha vist uns quants cops a la seva vida aquests números retolats a la planxa dels taxis de la ciutat i no ha hagut de fer cap esforç per a marcar-los a pesar de ser la primera vegada en la seva vida que ho fa. Això li produeix la sensació de satisfacció que provoca el fet petit de realitzar quelcom de forma perfecta a pesar de no haver-ho previst. Està molt satisfet.

Quan ja es troba dins del taxi i va camí de l’aeroport se n’adona d’una cosa. Els arbres de la gran avinguda per la que circula el vehicle formen una cadència visual preciosa, rítmica i constant. A més a més al parar bé l’orella es percep que aquesta cadència quadra perfectament amb el so del brunzit del motor i l’aire desplaçat pel vehicle en el seu procés de desplaçament. Podria ser perfectament una escena de pel·lícula. Això li produeix aquella sensació de satisfacció que tens quan observes quelcom que has vist mils de cops al llarg de la teva vida i te n’adones de que allò és harmoniós. Està molt satisfet.

A l’autopista els seus pensaments viatgen sobre el passat de la seva vida i recorda que no ha fet mai vacances, que porta molts anys treballant en feines absurdes i poc gratificants, que ha estat anys pagant uns préstecs asfixiants que li han impedit gaudir de la vida com ell hauria volgut. Avui tot canvia. Les seves primeres vacances. Això li produeix la satisfacció de les coses anhelades i aconseguides. Està molt satisfet.

Arriba a l’aeroport i a la cafeteria hi ha una noia exuberant amb vestit de cuir, és preciosa, li cau una llàgrima.

Encara segueix satisfet?

Autor: Pau Samo

Blog: Lo cuentiste

350.- Conversa

- Hahaha, sí, això estaria bé!

- Què?

- No, això no pot ser, home?

- Si home! Que t’has begut l’enteniment?? Això és il·legal, no es pot fer?

- Un misto? Sí, és clar, i per que no amb un llançaflames?

- Era broma, animal! Però com vols que ho digui seriosament!?

- Que noooo, això no ho puc fer, home!

- No, ni amb la teva ajuda!

- Si faig això em posaran a la presó.

- Això és cadena perpètua.

- Que no, no en tinc pas cap d’arma!

- Sí home, ara em faré de l’associació del rifle, no et fot!

- Per què no pares de dir bajanades?

- Ah, però de veritat creus que em pots convèncer?

- Com no sigui per com n’ets de pesat…

- Però què dius, boig! Que no, et dic!

- No.

- Tampoc.

- Que no penso boicotejar cap operació, que no!

- Tu vols que acabi malament, oi?

- Doncs si em vols bé no m’aconselles coses massa sensates!

- Sí, sí, pel meu bé, això ja ho has dit.

- Sí, sí és clar, és molt fàcil això que dius.

- Sí, sense cap risc, és clar.

- Que noooo!

- Que t’he dit que no!

- Deixa’m estar!

- Ai, és esgotador tenir un amic imaginari com tu!!

Autor: Xexu, blog: Bona nit i tapa’t

349.- La adorable Cecilia

Dormida y desnuda bajo el viejo árbol, cargado de rojos y de aromas, yace la adorable Cecilia abandonada. Pausa se despereza dejando que sus pechos relajados se derramen. Al poco ladea ligeramente el cuello, rendida y entregada. Uno de sus muslos se eleva lentamente ocultando, sin quererlo, el movimiento de su mano. Sus ojos cerrados premeditadamente, el gesto de placer de su sonrisa y el rítmico jadeo que surge de sus labios entreabiertos, compiten con el sonido del aleteo de unos pájaros que huyen como si presintieran algo. Es entonces cuando Cecilia, zénit exaltado vuelve la vista hacia la vieja valla. Conoce de sobras mi trayecto y mis horarios. Ya sabe, desde hace rato, que yo la estoy adorando.

Premiado con el primer premio en el concurso de microrrelatos de Minificciones.ning del mes de febrero de 2010.

Autora: Isabel González

Blog: Hoy voy a escribir

348.- Pandemia

.

Las versiones son diversas: unos dicen que el primer caso tuvo lugar en un estadio de Madrid, durante un partido de fútbol; otros consideran, basándose en unos informes redactados a toda prisa, que debe situarse en un pueblecito de la costa mediterránea, durante la campaña electoral, justo antes de las elecciones; otros creen que la epidemia no se originó en un solo lugar sino en distintos puntos del planeta de un modo simultáneo. Aunque poco importa ya que localicen el foco inicial de contagio. Nada van a solucionar con eso. Es demasiado tarde.

Durante los primeros días se produjeron multitud de contagios. Los análisis médicos no aportaban ningún dato relevante, no lograban descubrir cómo se transmitía, ni qué la causaba, así que cundió el pánico entre la población. La gente se lanzó en masa a la calle en busca de mascarillas para taparse la boca e impedir la entrada de virus o bacterias, pero al poco la Organización Mundial de la Salud desaconsejó su uso, pues la extraña enfermedad, que provocaba una ligera sordera momentánea acompañada de unas convulsiones faciales, no se transmitía por contacto físico ni a través de las vías respiratorias sino por contacto visual. La población, alarmada e indefensa, se encerró en sus casas. Las ciudades quedaron vacías, sin vida. Los pocos atrevidos que paseaban por las calles lo hacían con la cabeza baja, sin apartar la mirada de sus pies. Pero aun así, en pocas semanas la pandemia -que ya afectaba a más de un tercio de la población mundial, principalmente en el llamado primer mundo- se extendió sin control, en progresión exponencial. Evitar el trato directo con la gente tampoco consiguió detener su implacable avance: cuando se dieron los primeros contagios a través de webcams y de pantallas televisivas, decidimos arrojar la toalla y darnos por vencidos. Ahora estamos ya todos infectados, pero nos vamos acostumbrando. Tampoco resulta tan complicado llevar una vida normal. Incluso creo que podríamos llegar a olvidar esta pesadilla si no fuera porque de vez en cuando los repentinos achaques -único síntoma de la enfermedad- nos obligan a contraer los músculos de la cara y bostezar.

.

autor: Víctor Lorenzo, del blog Realidades para lelos

.

347.- Els globus i els núvols

A diferència dels altres nens, ell va gairebé sempre mirant amunt, al cel, a la recerca de núvols. Les ensopegades s'han incorporat així, de manera natural, a la seva manera de caminar. Quan era més petit, si observava que a algú se li escapava un globus de les mans, es tapava les orelles i sortia corrents a resguardar-se a sota teulada, ja que, segons assegurava, els globus, en xocar contra els núvols, esclataven i produïen els trons.

Fins que un bon dia va escoltar que les persones estem fetes d'aigua. Diu des de llavors que si un nen mor, es converteix de nou en núvol, com ja ho era abans de néixer. I apuntant amb el dit cap al cel, fins i tot recorre els contorns de les seves cares. Cada vegada que veu un globus elevar-se lliure, ja no fuig sinó que es queda contemplant, feliç, la seva trajectòria, fins que desapareix: sap que un nen-núvol mai perd l'oportunitat d'atrapar un globus fugitiu.

autor: Joaquim Valls

dibuix: Guillem Valls

346.- La pardalera

Un jovenot per guardar els dinerons que estalviava del que li donava la mare, perrots o monedes de cinc o deu cèntims negres com el carbó – rumiava on guardaria aquell tresor.

Tenia por que algú trobés l’amagatall i s’esmerçava buscant el lloc.

- A l’estable,... no. Al quarto de les eines, ho remenarien... No!

Així mirant va sortir al carrer. A la paret de tàpia de la casa hi havia una obertura... home!, aquí, SÍ...

Era la pardalera, un petit forat per criar-hi els pardals. Un topí posat allí incrustat a la tàpia quan feren la construcció.

Aquell dia, els vint-i-cinc cèntims, els diposità al forat, clinc, clinc... Ja són dins. Quin bon lloc, aquí! El noi marxà satisfet, quina troballa, un èxit. Fins la setmana que ve que en tindria més... El lloc ideal, que tranquil...

No passaren gaires hores que un pardal que volia pondre per allò de la descendència, portava al niu fato per acomodar-lo.

Amb les potes i amb el bec... Això fa nosa, fora, fora, fora. I al terra les cinc peses queien sense fer soroll per què el panal era pols.

Tampoc el rellotge tenia pressa per arribar al diumenge, però una veïna tenia pressa per què era hora de tirar l’arròs i no en tenia, però si que en tenia la Maria de la tenda i calia sortir de casa...

Davant del seus peus una monedeta negreta que amb el grogós del panal es distingia... feien com una bandera negre i pols groc. Mirà a tots costats, era sola!!, s’ajupí, collí, i, mira!, que demà torno a sortir a la mateixa hora per molt que tingui arròs.

L’ull mig guerxo li deia que s’ajupís de nou, i tornem-hi, i tornem-hi... No s’ho creia... Un miracle!!! Cinc pitxurrins negres... La dona es sortia de mare. Quanta alegria a la galta... i al butxacó.

Arribà el diumenge, el noi ... vull dir que les sobres farien cap al cau.

Allò del interès que tots tenim el feu posar els dits a la pardalera. Tres ous, oh!!! han criat!!!!! Amb els ous faré una truiteta, que bona!!!

Però... QUÈ?

Els ous, SI, monedes, NO...

Autor: Anton, del blog Rebaixes

343.- El Delfín azul

En las noches antes de acostarse, un niña se asomaba a la ventana y miraba al cielo...

-Amiga Luna, si encuentras en tu camino a mi príncipe, pon un beso en su rostro, háblale de mí.

Una noche se encontró en un bacón sobre el mar, un mar azul, con miles de chispas en sus aguas, reflejo de las estrellas en el cielo… y entre tanta belleza, vio moverse las aguas. Un delfín azul saltaba delante de ella… La luna le regalaba reflejos de plata en cada salto que daba.

-Hola princesa de los Delfines – le dijo.

-Hola Delfín azul, ¿quien eres?

-Soy el príncipe de tus sueños.

-Pero eres un Delfín…

-Un Delfín con corazón, y al que la Luna en susurros, me ha hablado te ti..

-Pero… no puede ser, soy humana, tu un pez...

-El amor todo lo puede, no tiene límites… ¿quieres venir conmigo? Quiero llevarte conmigo, solo tres días para que compruebes los milagros que se logran cuando se actúa de corazón, cuando se ama.

El Delfín Azul la llevó sobre su lomo, con delicadeza, a conocer los lugares donde él vivía, la sumergió en un mundo de fantasía donde no había lugar para tristezas, problemas ni miedos. La niña era muy feliz, había perdido todos sus miedos.

La niña y el Delfín Azul unieron sus vidas, la niña le abrazaba fuerte, se agarraba fuertemente a él por miedo a perderle en ese mundo tan diferente al suyo, pero que le gustaba y del que se estaba enamorando y en el que le gustaría quedarse…

Los tres días pasaron… Perlas saladas de sus ojos brotaban, y en cascada se fundían con el mar. Tres días de felicidad, tres días de amar...

-No quiero que te vayas, quiero mi vida junto a ti acabarla...

- Cada día al salir la Luna, vendré a tu encuentro y seremos dos seres en uno, te recordaré cuando mire la luna y vea en ella tus ojos color del mar... y desapareció zambulléndose en la oscuridad de la noche.

La niña despertó, serena, calmada, sobre su mesita, un hermoso Delfín Azul de cristal la miraba…

autora: Pepa, del blog Del-fina

342.- La troballa arqueològica

Aquest jaciment arqueològic em donava bones sensacions. Han estat molts mesos de feina improductiva, d’anar veient com els companys abandonaven fastiguejats de no trobar res però, a la fi, la meva constància ha tingut la seva recompensa.
L’estrat on treballem data d’alguns milers d’anys enrere i és allí on he trobat un objecte estrany que em farà famós i, potser, ric.
Es tracta d’un instrument desconegut, no puc encara endevinar la seva utilitat però és clarament tecnològic. Per això té tant valor, perquè no és tracta com seria normal d’un fòssil o d’una peça de ceràmica: Tinc entre les mans un objecte fabricat amb una tecnologia desconeguda fins ara.
Té forma de paral·lelepípede, de poc gruix és més alt que ample. És petit, cap perfectament a la mà. La seva cara anterior està dividida en dues parts ben diferenciades, a la superior trobem un rectangle d’un material translúcid sense cap senyal exterior a diferència de la part inferior que està subdividida en petits rectangles, cadascun dels quals va marcat amb uns signes molt semblants a les nostres lletres i números. La part posterior és completament llisa amb un únic orifici del mateix material translúcid que hem trobat al davant però molt més petit i de forma circular. Al gruix del paral·lelepípede hi trobem unes entrades, que semblen fetes per connexions, repartides de manera irregular. L’objecte es pot obrir, ja que podem separar del conjunt la part posterior que actua, doncs, com una tapa. A l’interior destaca una gran peça, en comparació amb les altres, que també té forma de paral·lelepípede i s’encabeix en un lloc fet expressament per ella. Una vegada treta aquesta peça queden al descobert altres parts que no es poden extreure sense trencar l’objecte principal, exceptuant un petit rectangle d’un material dur però flexible que també va encabit en un lloc determinat i molt resguardat...
No puc esperar més, ja sé que no són hores però ara mateix connecto el meu xip auricular a la xarxa mundial per preguntar al meu professor el significat d’aquestes lletres, “NOKIA”, que hi ha a la part del davant de l’objecte. Si ho sap, el dia d’avui, 30 de Segon de 4465, sortirà als e-book’s d’història.

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

Imatge treta d'Internet

.

339.- Darrere el mirall

A primera hora de la matinada s’aixeca i busca desesperada, però no és darrera cap cambra. Baixa les escales amb més rapidesa de la que el cos li pot oferir i un cop al menjador, no la troba mirant els dibuixos animats. Entraria a la cuina, però ho te prohibit. Torna a pujar al llit i es provoca un nou somni. Passada mitja hora s’aixeca de nou i amb tensió repeteix el mateix recorregut que ha fet anteriorment. No és als armaris, ni a l’habitació dels nens, ni fora el balcó, ni saltant a corda al jardí, ni darrera aquella llesca de pa amb xocolata. En un món tant avançat no ha rebut ni un SMS al mòbil, ni un mail a l’ordinador, ni tan sols ho ha vist publicat al facebook. El mirall n’és l’anunci oficial, ha marxat sense deixar més rastre que el de l’arruga. Ja pot buscar per tota la casa, ella ja no cabrà mai més en aquells pantalons blancs. Aquella nena de 17 anyets ja no hi és. Ara és una dona que sent una veueta consoladora que li diu: - No busquis més, la innocència ha marxat i no hi ha operacions que te la tornin; sols pots utilitzar-ne el record per entendre la dona que ets i construir la que seràs.

Autora: Roser Busquets

337.- Prisa

Ese día nació apresurado.

La apresurada ducha, que se me antojaba demasiado lenta, el champú sugerido, un secado rápido.

El desayuno, breve sabor del café con leche, demasiado caliente, abandonado en la cocina. Prisa.

El apresurado beso de mi hijo, leve roce de sus labios infantiles en el fugaz umbral de la escuela.

Muy apresurado mi paso hacia la oficina, casi volando, veloz. Mi cuerpo en feroz movimiento. Mi mente planeando sobre mil quehaceres pendientes, programando el día, planificando tareas, compras,...

Y de pronto… cayó el telón, en forma de dolor agudo, de inesperada náusea. Cayó antes de terminar el primer Acto. Mi vida se frenó, súbita y brutalmente, sin previo aviso, en plena calle y a la luz del día, de ese día que nació apresurado y murió inmovilizado.

Ahora… cada día nace apresado. Apresado en un nido de yeso, día a día, hora a hora, incubando mis huesos fracturados, paladeando sabores casi olvidados. Dulce presa del tiempo, mi tiempo, sin prisa.

autora: Mònica Pagès,

del blog: Mnk@

335.- Hasta que la vida nos separe

Aquel día amaneció sin vida. Ya en el tanatorio velaba angustiada su propia muerte y no la consolaba el hecho de seguir respirando, como todos los que la querían se empeñaban en hacerle creer. Te acompaño en el sentimiento, ahora hay que ser fuerte, la vida sigue, piensa que al menos ya no sufres, por fin descansarás en paz, es mejor así, los últmos meses han sido muy duros, ánimo Lucía, hija, ahora a mirar "pa lante"; mami, pasa página que aquí estamos todos contigo, dame un abrazo hermanuchi, tita no llores... y así una tras otra resonaban aquellas frases de ánimo que se perdían en el ambiente lacrimógeno de la sala sin que ella recibiese ninguna. Permanecía de pie apoyada en el féretro sin poder quitar la vista de aquella mujer hermosa que aún conservaba el gesto de enamorada en sus labios, como si hubiese muerto besándole.

En la sala contigua, Arturo, de pie junto a su féretro lloraba también desconsoladamente. Tampoco a él le compensaban las palabras de ánimo de los demás. A las once en punto dos misas daban el último adiós a los finados. Ambos séquitos se cruzaron cuando se dirigían hacia el lugar que ocuparían para siempre en aquel particular cementerio de amores imposibles. Lucía y Arturo cruzaron un momento sus miradas húmedas y tristes en un último gesto secreto de complicidad. Ni siquiera al final pudieron estar juntos.

Autora: Isabel González

Blog: Hoy voy a escribir