113.- Indulgència

.

Davant del mirall del bany es fregaven les mans amb un coto sucat d’acetona per treure-se’n les restes de cola.
- Quantes n’has fet avui?
- No ho sé, va mentir – poder nou o deu dotzenes. Sabia segur que n’havia acabades cent vint-i-una. Capicua havia pensat.
- Jo he fet grossa.
- Sí, però els plats i estendre la rentadora ho he fet jo.
- i la migdiada, va riure sorneguera.
- Ets dolenta!

Quaranta vuit anys de convivència tenien aquestes coses. Van tancar els llums del passadís i van anar al dormitori. A la seva banda del llit es van despullar amb cura deixant la roba ben plegada damunt de cada cadira i nues es van allitar.

- Tens el cul fred, va dir.
- i el nas i els peus, això vol dir que sóc tota una dona.

Es van buscar les mans i es van trobar. I abraçades es van fer l’amor, amb carícies i petons, amb pessics i esgarrapades, donant-se plaer i fent-se mal. Com sempre, com el primer dia però a poc a poc. Quan es passa dels setanta tot es fa lentament.

Estirades cap amunt respiraven fort.

- Anirem a l’infern ho saps oi?
- Estimar-se no pot ser pecat i a més tenim influències. Se’ls va escapar una riallada fresca i còmplice i encara rient es van fer un petó petit i van apagar la làmpada de la tauleta.
- Bona nit amor meu.
- Bona nit.

A fora, al menjador hi havia tot de capses plenes de petits objectes i al racó entre mig de dues butaques una caixa gran. Imprès al costat hi deia Bisbat d’Urgell i a dins, totes ben col·locades i embolicades amb plàstic, dues-centes seixanta-cinc figuretes acabades de muntar de la Mare de Déu de Núria.
.

autor: Jordi Casanovas, del blog Cròniques de sota el mugró

.

54.- Pa

Va entrar al forn i la olor de pa acabat de fer la va posar de bon humor. Feia quant que no somreia de forma espontània? La dependenta va embossar-li una de quart llarga com sempre.
- No, va dir – avui la vull rústica.

Enfilava el camí cap a casa, però en comptes de tombar a mà dreta ho va fer a l’esquerra seguint l’avinguda fins al passeig. Pessigava la crosta de la barra fins que va acabar trencant el crostó i menjant-se’l fent força soroll.
Ja era dalt, va seure al banc sota el monument commemoratiu de la visita d’Isaac Albèniz a la vila i va continuar pessigant el pa. Un pit-roig va baixar d’una acàcia propera per picar les molles

- Bon profit, va caminar arran del carrer de mar arrencant l’escorça dels plàtans gruixuts i fent-la a bocinets menuts que deixava caure a terra quan va veure la caixa d’eines. Era d’un jardiner que esmorzava al sol assegut a la cantonada. Al damunt de la caixa hi havia un cinturó de pell amb unes tisores de molla encabides en un funda. Les va agafar i va arrencar a córrer.

Al final del carrer començava el camí del far, hi va continuar fins que va estar segura que no la veien. Va asseure’s suada i panteixant al damunt del búnker i va treure les tisores. Tenien el mànec vermell i les fulles fosques i feien olor de tres en uno.

En va treure la tanca i es van obrir. Sense pensar-s’ho i d’una dotzena de tisorades ben fetes es va mal tallar la llarga cabellera deixant que els cabells caiguessin a terra. Després es va espolsar els cabells curts i abans de tornar a casa es va acabar el pa amb un somriure d’orella a orella.
*

autor: Jordi Casanovas, del blog Cròniques de sota el mugró

*