97.- De set vides que tinc

I sí, com diu ell... Escales que ja no són, cambres decorades d’antics papers estampats, restes de rajoles de colors, el quarto blau i el quarto groc... Els dos banys sencers tirats avall, bidets trencats; Rovellades banyeres...! Oh!! Mestressa si veiessis com ho han deixat!

Cuina i marbres desapareguts, tot plegat, tot junt, si miro a baix, només s'hi veu que runa.

Ni taula de menjador, ni aquell seu balancí, ni balcons oberts, ni l'empit de pedra de les nostres finestres... ni les torratxes plenes de flors... ni veïns per saludar...

Fora les enredades troques de llana per poder jugar o mantes per poder-nos tapar, ni les seves menudes mans que em puguin mimar, ni corregudes pel llarg i estret passadís, ni velles portes de fusta on poder-m’hi llimar les ungles...

Tot escales avall, sense miraments, sense sentiments!

Si jo hagués estat persona i no animal, això no hagués passat. De set vides que tinc, hagués triat quedar-me'n en només una, perquè tot i haver-les de sacrificar, vostè ja no haguessis marxat així: abandonada en el seu balancí o estirada sempre damunt del llit. L’hagués cuidat fins a la mort, la meva, no la seva, i un servidor a la que hagués vist la primera tancada d'ulls, el seu últim respirar, n'estic convençut, que de poder tenir l'oportunitat de parlar, l'hagués pogut salvar. Però ha estat ell, l'home, el que ho ha volgut així: vetllar només per poder tirar una casa abans de tenir cura de vostè, de la més bellíssima persona que per sort la vida, sense cap mena de dubte, em va deixar conèixer.

Avui mateix he volgut marxar d’allà, de la casa del meu nou amo per poder tornar cap aquí.

Allà no veig les mateixes teulades. Ni la gespa que vós i jo de tant en tant trepitjàvem, ni tampoc el nostre llit.

No hi tinc res allà, res, i per no tenir-hi res, prefereixo quedar-me aquí, mirant el que encara ens resta als dos.

Oh!! Mestressa! I és que per cada cop que tanco els ulls, la segueixo veient com sempre, asseguda al seu balancí.

.

autora: Anna Portell, del blog Mortadel·la casolana

.

foto: 121è. joc literari de Jesús M. Tibau

.

12.- Una part del món

Caminava pels carrers empedrats de la plaça, arrossegant els peus amb desgana per cada cop que la deixaven sortir. Sempre trista.
Sortir al carrer era l’adonar-se de tot i de res. Ho veia tot, això si, cotxes, nens, arbres, ocells...

Podia notar fins i tot el fred damunt la seva pell, la xafogor de l’estiu, les petites gotes de la pluja, els ruixats, el vent, la claror, els colors, les olors, la tremolor dels trens.
Imatges i sensacions sota un profund silenci. Un silenci que en la vida l’havia escoltat.
Com podia arribar a d’escriure’l si mai havia tingut per referència el soroll?

Allò només era una part del món, el seu i el dels seus companys i prou. Un món on ella només es dedicaria a trepitjar i a mirar.
Orfe de pares, el seu oncle va decidir treure’s el problema de sobre, ingressant-la en una escola de sords muts.
Allà la va deixar.

Ho tenia tot, tot menys la veu. Un cos preciós, uns ulls potents i radians, unes mans suaus i boniques, però sempre pensava que per l’única cosa que les podia fer servir, era per parlar a base de gestos i demostrar emocions. Per acariciar, estimar...
Però per ella, tot plegat eren paraules escrites, llençades a l’aire o al damunt d’algun paper.

Com li podria fer escoltar ara, a aquella nena, la seva filla, que passats un grapat d’anys, tenia entre els seus braços, alguna mena de cançó o explicar-li algun conte, perquè se li adormís? Com li podria fer arribar la seva veu com qualsevol altra mare?

El millor conte que li va poder explicar dia a dia, va ser tot allò que ella no havia pogut escoltar mai: la remor dels cotxets, el moviment de la vida, el de la gent quan cada nit li obria les finestres.
D’aquesta manera, va poder escoltar com el seu silenci prenia forma, entre els somriures i les rialles damunt dels llavis de la seva filla.

*

autora: Anna Portell, del blog Mortadel·la casolana

*