Havia estat esperant aquell moment molt de temps, o al menys em semblava a mi que era molt de temps, perquè quan veus que la vida se te’n va, cada minut que passa es fa etern. Per fi un bon dia vaig rebre una trucada en la que em comunicaven que havien trobat una persona compatible per poder procedir al trasplantament de medul·la. Fins llavors havia estat nerviós però en aquell moment vaig caure en un altre estat, també de nervis però diferent a l’anterior, que no sabria descriure bé amb paraules. Estava a punt de fer un pas per salvar la meva vida. Dit així sembla important però no és res comparat a sentir aquesta sensació en la teva pell. Van passar els dies, van fer les proves que quedaven, van seguir els protocols establerts per a tal procediment i va arribar el gran dia. Em vaig sotmetre al trasplantament. Encara que sembli estrany ho van fer per via intravenosa, com si fos una mena de sèrum, em van connectar a uns tubs i em van fer el trasplantament de medul·la, sense ni adormir-me. I anava veient com aquell líquid m’anava entrant al cos i pensant que mi estava entrant la vida i quan va caure la última gota de la bossa vaig ser conscient de que ja era un altre. Tot començava de nou amb aquell elixir màgic. Són pocs els qui tenen una segona oportunitat, els que tenen dues vides i jo havia estat un dels escollits. Això evidentment tenia un preu, però estava disposat a pagar-lo, i amb la lliçó ben apresa, ara si: A VIURE QUE SÓN DOS DIES!
.
autora: Laura T. Marcel, del blog Mar i Cel
.
