L’escala era recargolada i alta: setanta-quatre esglaons i cinc replanells, però en acabar la feina tots els vespres ell pujava la bicicleta fins al cinquè on vivíem. A vegades també pujava la caixa dels trastes. No sé com s’ho feia.
Val, d’acord, ell era deu anys més gran que jo. Era força més alt, més fort i a més sabia muntar en bici.
Els caps de setmana que no treballava, deixava la bicicleta recolzada a la barana. Ell marxava a rondar, i jo aprofitava per pujar-hi, els peus no m’arribaven als pedals, a penes tenia força per frenar, però tenia l’avantatge que agafat a la barana i a la paret era impossible caure. Era capaç de pedalejar un quart de volta i mantenir la verticalitat sense inclinar-me durant un parell de pams del replanell.
El replanell i el parell de pams no era prou, jo en volia més, i a la primera oportunitat que vaig tenir, vaig carregar la bici a l’espatlla i vaig baixar-la al carrer com vaig poder. El meu carrer era ple d’escales i no era apte per provar, així que del manillar vaig empènyer fins el carrer del darrera de l’Ajuntament, en aquell temps allí no en passaven de cotxes i en diumenge al vespre, ni tan sols vianants.
Vaig plantar la bici, amb un pedal sobre la vorada es mantenia dreta. Muntaria en bici, sense asseurem, amb una cama pel mig del quadro podria arribar bé als pedals. Ho vaig fer. Vaig pedalejar una volta complerta, vaig córrer un metre i mig i acte seguit hem vaig assucar contra el terra.
La tornada va ser més dificultosa, les escales se’m feien més estretes de lo que eren i els esglaons immensos i insuperables, suava a goterons, rascava les parets i topava amb les baranes. Quan per fi vaig poder deixar la bicicleta recolzada a la barana del cinquè replanell, vaig asseure’m a l’esglaó del terrat, esgotat, amarat de suor, assedegat, però orgullós per aquella petita victòria.
A partir d’ara, quan em pregunten, -vaig pensar- seguiré dient que no en se d’anar en bici, però jo sé molt bé que si que en sé, almenys durant metre i mig.
Val, d’acord, ell era deu anys més gran que jo. Era força més alt, més fort i a més sabia muntar en bici.
Els caps de setmana que no treballava, deixava la bicicleta recolzada a la barana. Ell marxava a rondar, i jo aprofitava per pujar-hi, els peus no m’arribaven als pedals, a penes tenia força per frenar, però tenia l’avantatge que agafat a la barana i a la paret era impossible caure. Era capaç de pedalejar un quart de volta i mantenir la verticalitat sense inclinar-me durant un parell de pams del replanell.
El replanell i el parell de pams no era prou, jo en volia més, i a la primera oportunitat que vaig tenir, vaig carregar la bici a l’espatlla i vaig baixar-la al carrer com vaig poder. El meu carrer era ple d’escales i no era apte per provar, així que del manillar vaig empènyer fins el carrer del darrera de l’Ajuntament, en aquell temps allí no en passaven de cotxes i en diumenge al vespre, ni tan sols vianants.
Vaig plantar la bici, amb un pedal sobre la vorada es mantenia dreta. Muntaria en bici, sense asseurem, amb una cama pel mig del quadro podria arribar bé als pedals. Ho vaig fer. Vaig pedalejar una volta complerta, vaig córrer un metre i mig i acte seguit hem vaig assucar contra el terra.
La tornada va ser més dificultosa, les escales se’m feien més estretes de lo que eren i els esglaons immensos i insuperables, suava a goterons, rascava les parets i topava amb les baranes. Quan per fi vaig poder deixar la bicicleta recolzada a la barana del cinquè replanell, vaig asseure’m a l’esglaó del terrat, esgotat, amarat de suor, assedegat, però orgullós per aquella petita victòria.
A partir d’ara, quan em pregunten, -vaig pensar- seguiré dient que no en se d’anar en bici, però jo sé molt bé que si que en sé, almenys durant metre i mig.
.
autor: Juanma Garcia, del blog De Roquetes vinc...
.
