*
Camina a poc a poc, arrossegant els peus. Aviat farà 90 anys. Fa una dècada que és vidu i ja no va tan net i polit. Ara ningú el revisa abans de sortir al carrer. La seva camisa ha perdut la blancor d'aquells dies llunyans. Els pantalons, marrons, no poden amagar les taques, i les sabates no seran negres mai més. Els seus cabells blancs i llargs es molesten els uns als altres tot buscant el lloc exacte que un dia van tenir assignat. Els ulls han perdut aquella intensitat de blau que tenia de jove i descansen sobre unes arrugues que simulen els rebrecs d'una manta.
*
Camina a poc a poc, arrossegant els peus. El seu destí és el mateix de cada matí. Aquella placeta no ha perdut gens el seu encant tot i els cants que els motors li dediquen al seu voltant. Troba a faltar els vells bancs de fusta, ara substituïts per uns de ferro que semblen construïts per què ningú hi romangui massa estona assegut. Allà, treu de la butxaca la bossa de plàstic amb les engrunes de pa del dia abans i les comença a escampar sobre la grisor del terra. El seu oferiment no triga a ser recollit per desenes de coloms que esperaven l'hora de l'esmorzar, com cada matí. Es posen entre les seves cames, sota el banc, fins i tot es deixen acariciar per una mà que saben que no els trairà. L'escena es perpetua durant una bona estona, fins que el terra és orfe de molles. Llavors, alguns marxen. Altres, potser esperant una segona ració que mai arriba, queden a l'aguait. L'home sospira profundament i aixeca el seu pesat cos per desfer el camí cap a casa. Camina a poc a poc, arrossegant els peus. Qui sap si demà podrà tornar a alimentar els seus coloms, els únics que li besen les mans, que li fan confiança i que el miren sense recel. Qui sap si ells seran els únics que ploraran el dia que trobin a faltar sobre el sòl de la plaça les engrunes de pa. De moment, però, el veuen marxar un dia més. Caminant a poc a poc, arrossegant els peus.
*
autor: Salva Piqueras, del blog "Aquelles petites coses...". Relat amb 365 paraules justes!
*
