294.- La dama dels mots i les paraules

Quan la Protectora del Mots i les Paraules, caigué presonera, el silenci es va estendre per mil mons i terres. La noticia, va volar sobre oceans i serralades, per deserts sense ombra, valls profundes, pobles perduts, i ciutats daurades. Allà on havia vida intel·ligent, es plorà per la Senyora del Vers i la Prosa, i es va maleir la foscor en que caurien els homes.

Els llibres, pous de coneixement, fins aquell moment reverenciats, van ser prohibits i cremats, i les biblioteques derruïdes. Les escoles, clausurades, van esdevenir fantasmagòrics vestigis d'un temps remot, oblidats per la memòria.

La civilització va esdevenir el caos, els llaços que havien agermanat els mons, es van trencar. La barbàrie, la mort i la ignorància, van sorgir dels seus caus i van campar alegres, fent estralls. La Superstició, durant segles desterrada, condemnada a vagar pel inferns més inhòspits, va tornar grimpant pels aires, sobre un carruatge tirat per ases, escopint com una fera rabiosa, remeis, promeses, pactes i falòrnies.

La Bella Senyora, rumiava, tancada en una humida masmorra, incapaç de trencar el sortilegi que envoltava les pedres de la torre.

Plena de melangia, va brollar del seu pit una trista música. Quatre notes, a l'atzar entonades, es van convertir en un trist poema sobre una dama rebutjada. Una llàgrima, li lliscà per les galtes, fins caure al terra, on va ressonar, fent trontollar la cel·la. Va quedar muda, a l'espera. Tot seguia en calma. Llavors, recordà un acudit i el xiuxiuejà per a ella. Va riure, i la rialla cantarella, es va alçar, provocant que caigués una paret de pedra. Astorada, va declamar en veu alta, l'escena d'una obra d'opereta. I mentre es movia seguint les interpretacions d'els actors imaginaris, queien els murs, i les seves paraules marxaven, amanyagades per corrents properes, traslladant el so, dels cims nevats, a ribes d'aigua verda.

Una dona, escoltà la dolça peça, i la cantà al primer home que va trobar. Aquest, va fer el mateix, i noves composicions va inventar. L'anomenaren bard. Desprès vingué un poeta, i un joglar. Van sorgir rondalles, contes i gestes, més tard, menuts i grans relats, escrits a mà.

Fins avui, benvolguts companys, que ens hem retrobat.

.

autor: Sergi Garcia Oset, del blog La meva perdició

autor del dibuix: Jaume Vilalta Casas (Dibuixos JVC)

134.- Un alfabet per a lletres i notes musicals

.
Temps era temps hi havia un únic alfabet per a lletres i notes musicals, que hi convivien harmònicament. Per això els primers textos de la humanitat són versos, amb paraules rimades i una cadència rítmica irrepetible i inoblidable.

.

Tot comença en la dansa, en la cançó de bressol que la mare dedica a aquella criatura amorosa que amanyaga cada vespre entre els seus braços, en el xiulet emès amb força perquè et sentin a l'altra banda de la vall... El xiulet, és clar! El xiulet arriba on no arriben les paraules i els cors de veus es fan sentir com una única veu potent i harmonitzada.

.

I per què no va seguir sent així?

.

No ho sabem ben bé del cert. Però un primer constipat, aquella cançó de notes molt extremes en l'escala musical que demanen un sobreesforç a la gola... no sabem com va ser però va haver-hi un moment per al primer gall, un esgarip terrible que va ferir les orelles sensibles dels nostres avantpassats i que va provocar el divorci entre les lletres i les notes musicals, que mai més van voler compartir l'espai ordenat d'un únic alfabet.

.

Van ser anys d'incomunicació entre els pobles, de proses denses i fosques, i de ritmes barrocs i estridents. Sí que han intentat fer les paus, prou mostres en tenim! Però des d'aquell esgarip estrident, res va tornar a ser com abans.

.

Jo no sé si és veritat, però així m'ho han contat. I si no és cert, algú s'ho haurà inventat.

.
autor: Víctor Pàmies i Riudor, del blog Raons que rimen
.