domingo, 31 de enero de 2010

245.- La festa

.
Tots els carrers del poble estaven guarnits amb tires de papers penjades de les parets. Feia goig de veure-ho! Semblava festa major. Alguns fanalets també s’entreveien cada certa distància, esperant a la nit, quan els encendrien per rebre els herois que tornaven de la guerra. A la plaça del poble havien muntat un escenari gran on hi hauria música fins a altes hores de la matinada. El ball estava servit. Gresca i xerinola acompanyarien el menjar i la beguda. Seria una nit de les que es recordarien durant molt de temps. Quedava lluny aquell dia, gairebé dos anys enrere, en que aquells pares de família i fills en edat d’agafar una escopeta van partir obligats cap al front amb cares tristes, desencaixades, amb la por dibuixada al rostre en busca d’alguna cosa més que la glòria... la mort.
Ara, però, tornaven aquells valents. N’eren menys. La guerra passa factura. No té compassió. És queda aquells que li agraden. Ara tot tornaria a ser com abans... Sí, com abans, amb les mateixes disputes entre veïns, rancúnies, enveges i males cares. Però, els més afortunats, de nou estarien amb els que més estimaven. Estaven a punt d’arribar.
.
autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda
.

10 comentarios:

Garbí24 dijo...

La llàstima que molts no varen poder gaudir de la festa, la guerra ja s'havia fet la seva particular festa.
Bo, curt i contundent.

McAbeu dijo...

Que no s'ho pensin que tot tornarà a ser com abans perquè cap festa els podrà fer oblidar el que han viscut.
Bon relat i ben escrit!

Elfreelang dijo...

Bon conte!

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel conte. Després de patir una gran desgracia i sortir-ne vius, fem proposta de que valorarem i canviarem la nostre vida i la dels que hens envolten per a millor ....... però sovint tot queda en un desig que s'acaba perdent.

Sergi dijo...

Més valen les baralles amb els veïns que les baralles amb un enemic armat en camp de batalla. Com a casa no s'hi està enlloc.

kweilan dijo...

Bon relat!

Pilar dijo...

La rutina ens allibera del monstre de la guerra.
Bona síntesi, Jordi.

Carme Rosanas dijo...

Un bon conte, amb un gust agredolç de la festa i dels que no hi són. Però és així marteix.
No sé si podran oblidar la guerra, crec que no, però al menys tenen l'alegria d e tornar i una segona oportunitat. I tornar a veure les persones que estimes, és el tot.

bajoqueta dijo...

Res millor que fer una festa per celebrar la tornada a casa, llàstima pels que ja no podran tornar :(

Gràcies pel conte Jordi!

Jordi dijo...

Gràcies a tots pels comentaris! La guerra és dolenta la miris per on la miris.