231.- El riu

.

Respiro a fons aquella olor d’aigua, de vegetació —de vida. Hem de pujar enuna canoa petita i em costa fer-ho amb les meves botes. Aquí les plantes parlen, no és broma. Em sento completament presa pel meu entorn, per aquella bellesa salvatge i pel sol que dibuixa rajos grogs a través de l'atmosfera. L’home indígena m'ensenya les seves dents, rient de la meva cara espantada, mentre uns ulls verds amb estrelletes grogues m'observen des de la superfície verda de l’aigua. Ara estic a dins, més aviat a dins de l’aigua, només separada per les parets fines d'aquesta embarcació tan petita i juganera. Acompanyo aquests pensaments amb un sospir profund i m’empasso saliva seca, mentre m'agafa un calfred. L'home no es mou, dret com un ciri, només rema. M'inspira tranquil·litat. De tant en tant, apareixen ulls esgarrifosos dins l’aigua, però jo miro de gaudir el nostre viatge. L'expressió de la naturalesa aquí, no té res a veure amb el que coneixia fins ara. Aquí no passa gairebé ningú. No és terreny humà i no està controlat ni explotat, només dóna espai a la vida. Sento que estic convidada a participar-hi, m'inspira molta alegria i al mateix temps un autèntic respecte. M'adono que fins ara era molt ignorant. Aquí cadascuna de les coses té el seu lloc —i potser, fins i tot, jo també. De sobte tinc la sensació que no ens pot passar res i que tot és com ha de ser. Ara la canoa es dirigeix cap a una vora coberta de palmeres blaves. Com que veig que la terra és plena de cocodrils, aturo la respiració una altra vegada. L'home em fa senyals de no moure’m. Primer deixa que alguns cocodrils se'ns acostin sobre la terra fangosa i aleshores comença a cantar d'una manera estranya. Al cap d'una estona sembla que els cocodrils perden l'interès en nosaltres i marxen. L'home es gira cap a mi i somriu. Veu que em començo a relaxar. —Has après una cosa nova, oi estrangera? T’has adonat que no hi ha diferència entre tu i jo, els cocodrils i el riu i la selva?

.

autora: Brigitte Kisters

.

39.- Les golfes

Era al peu de les escales. Mirant cap amunt aquella porta que mai havia travessat. Una porta que amagava misteris, pors, neguits, plors. Allà dintre, barrejades amb mobles vells, pols i papers oblidats d’anys enrere, s’hi amagaven les històries més inversemblants, més màgiques, més terrorífiques. M’havien explicat que allà hi vivien bruixes, que s’hi havien enterrat cossos de persones vives, que s’hi havien comès assassinats a sang freda, que hi vivien un éssers diminuts que ocupaven tota l’estança. I moltes més històries que ara no recordo o que, senzillament, he volgut oblidar.

Des del jardí estant, si miraves cap a dalt, veies un finestra rodona, sempre tancada i amb unes cortines blanques que s’havien anat engroguint pel pas del temps, amagant receloses tots aquells secrets. Sempre pensava que tenia forma rodona perquè era com un ull que ho controlava tot, que vigilava qui s’acostava a la casa.
Ara em trobava afrontant un dels reptes més difícils de la meva curta vida. Als meus dotze anys, tenia ganes de posar fi a totes aquelles històries. Volia, d’una vegada per totes, empassar-me les pors, ser valent i traspassar aquella marc maleït. Mentre anava pujant les escales, d’una en una, sempre preparat per fugir si sentia algun soroll, tenia la vista fixada en la porta. Quan vaig ser a dalt, la meva mà, lenta, indecisa, va agafar fermament el pom i el va fer voltar. Res. No girava. Estava tancada. No vaig atrevir-me a mirar pel forat del pany. I si aquell algú que vivia dintre se m’emportava l’ull? O pitjor encara, em xuclava i no podia sortir mai més d’aquella habitació? Vaig girar cua i vaig començar a baixar les escales. Quan gairebé era a baix, vaig notar un corrent d’aire i un soroll. Un clic. Vaig girar-me i la porta s’havia obert. Vaig quedar-me petrificat. Les golfes em convidaven a entrar-hi? Després d’uns instants de reflexió, vaig decidir que aquell secret seguiria sent un secret. Almenys avui. Demà, si se’m passaven les pors, ho tornaria a provar.

*

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

*