271.- El tresor no correspost

L'avi ja feia temps que desvariejava. No és que anés de mal en pitjor, com se sol dir, més aviat la seva trajectòria, pel que fa a la salut, era una línia recta submergida en el fons de la vida.

Finalment, però, la nostra incòmoda espera va ser recompensada i va morir sense patir-hi gaire; ni tant sols feu l'esforç d'oferir a la humanitat una gran frase a la que agafar-se en els moments difícils.

El seu testament fou llargament plorat, tant com havia sigut temut. No ens va deixar res, almenys legalment. Quedava però una única i anhelada esperança: el cofre del tresor.

Últimament ens havia parlat sovint, des de la capçalera de la taula, del petit cofre que guardava sota el llit, en el que hi havia amagat tot el que de valor havia gaudit en vida.

Feu bastant soroll en obrir-se, molt més del que va fer després, quan ens va oferir un simple plànol de les terres que envoltaven el mas. Sense cap indicació, a més, d'on podia ser el tresor que somniàvem.

Allí havia nascut i allí havia mort. Aquelles terres eren escenari, i testimoni, de la seva vida, un tresor irrecuperable ara ja que per a nosaltres no valien res.Ni tant sols emparant-nos en la nostra estultícia vàrem aconseguir treure'ns de sobre aquella sensació de vergonya incontinguda.

.

autor: Ferran Cerdans Serra

Llibres artesans i http://www.fcerdans.net/

.

fotografia: Àlbum del mateix autor

.

237.- L'herència

Compareixen davant meu com jutge titular del Jutjat nº 69 d’aquesta ciutat, en Nicanor Casamitjana i Terraplena i Llibert Casamitjana i Terraplena en relació al litigi sobre l’herència d’Eduvigis Saltamartí i Pregadéu de Casamitjana.

Segons consta als certificats registrals que s’adjunten a aquesta sentència, la difunta Eduvigis Saltamartí, vídua de Venceslau Casamitjana i Miralcamp, era propietària d’un patrimoni, inventariat a l’annex, que té un valor total de 97.053’01 €.

Segons la seva declaració que jo, el jutge, he comprovat, els germans Nicanor Casamitjana i Llibert Casamitjana, són nebots de la difunta i els únics parents vius de la mateixa amb dret sobre l’herència que en aquest acte reclamen.

Preguntat el Sr. Nicanor Casamitjana exposa que com la difunta no ha tingut fills ha estat ell qui, sense abandonar la casa familiar, s’ha comportat com a tal, cuidant-la i acompanyant-la fins l’últim moment. Quan això no va ser possible, ell mateix s’encarregà de tramitar l’ingrés de la difunta a la residència d’avis on ha mort. Declara que en cap moment va rebre cap ajuda del seu germà i per tant reclama per si la totalitat de l’herència deixant pel seu germà únicament la legítima corresponent.

Preguntat el Sr. Llibert Casamitjana exposa que és cert que ell va haver de marxar del poble perdent el contacte amb la seva família que va quedar-hi. Indica, però, que això demostra que el seu germà és el que ha gaudit durant aquests anys del patrimoni familiar en exclusiva, tenint així casa i terres sense haver de pagar res. Per tant reclama per si la totalitat de l’herència deixant pel seu germà únicament la legitima corresponent

Vist l’anterior, fetes les deliberacions corresponents i considerant els drets legals d’ambdós litigants, SENTENCIO que l’herència d’Eduvigis Saltamartí i Pregadéu sigui repartida a parts iguals entre els seus dos nebots.

Per tant, descomptats l’impost de successions de la Generalitat, la taxa de plusvàlua de l’ajuntament, les despeses de notaria i registre, les costes judicials i les minutes dels seus advocats queda un patrimoni total de 199’98 € que s’han de repartir al 50%.

Aquesta sentència es apel·lable davant instàncies superiors, previ abonament en aquest acte de 100 € per càpita en concepte de drets processals.

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

foto extreta d'Internet

.

59.- Adolescencia

Cuando llegó al portal de su casa todavía no sabía lo qué le esperaba arriba.
Su hija estaba sentada en la escalera junto a la puerta. Se dio cuenta inmediatamente de que, simplemente, había olvidado las llaves y, como no era ni sería la última vez y, además, estaba harta de decírselo, se puso furiosa.
La chica estaba allí, con la mochila, enchufada a su MP3 y con ese gesto de indolencia adolescente.
Empezó con los reproches y provocó, sin darse apenas cuenta, los primeros gritos. Luego empezaron los insultos mutuos, los reproches… Siempre era igual. Empezaba a ser una rutina ante la que sentía impotencia, ante la que no se veía capaz de luchar.
De repente, la muchacha se fue hacia la puerta y amenazó con marcharse de casa.
- Pues ahí está la puerta – dijo la madre indignada y desafiante.
Y así fue. Su hija dio un portazo.
Pasaron varias horas y su marido volvió a casa. Cuando preguntó por ella la madre rompió en llanto. No contestaba al móvil, los nervios la reconcomían y, además se sentía culpable por el incidente.
Para colmo, su marido empezó con sus reproches de siempre: tú eres la adulta, ella la adolescente, no puedes ponerte a su altura…
Empezaba a estar harta de la situación, empezaba a estar harta de la falta de apoyo de su pareja, empezaba a estar harta de luchar y darse siempre contra el mismo muro.
Se fue a su habitación en el más absoluto silencio mientras él relataba. Ahora él hablaba por el móvil con su hija. A él si le contestaba, a ella llevaba horas sin hacerlo. Estaba convenciéndola para que volviera a casa. Oía las palabras de siempre: cielo, cariño,…
Ella sacó una vieja bolsa de lo alto del armario y metió algo de ropa interior, unos vaqueros y una chaqueta. Luego se fue al cuarto de baño y cogió lo imprescindible.
Estaba claro ya que la hija volvía a casa.
Sonrió a su marido, dejó las llaves y el móvil en el taquillón, junto a la puerta, y salió despacio, sin dar ningún portazo. Ya había decidido que quien estorbaba era ella.
*

autora: Adela Muñoz, del blog Amar el arte

*

COMENTARIOS EN CASTELLANO POR FAVOR!

*