206.- Eeeeep!

Josep era el fill de la senyora Remei, la masovera de Can Burriac, d’Argentona.

Quan el vaig conèixer, jo tot just era una nena, em creia que es deia “eeeeeeeeeeeeeeeeep”. En Josep treballava els camps de la família Burriac i la seva mare s’estava al mas, feinejant i atenent als estiuejants que anàvem a comprar-li tomàquets, enciams..., verdura amb gust de verdura. Quan algú volia comprar alguna cosa que la senyora Remei no en tenia en un dels seus cistells de vímet, ella, decidida sortia a l’era i cridava: “eeeeeeeeeeeeeeeeep”, i ràpid, com si s’estès esperant, en Josep emergia de l’hort amb el que calia al client. Quan la mare em portava a Can Burriac, jo desitjava que la senyora Remei no tingués, en el seu estoc de vímets, el que la mare volia i que en “eeeeeeeeeeeeeeeeep” fes la seva aparició miraculosa. Em fascinaven les seves mans, enormes, tallades, com veremades; unes mans tant grans que tota jo desapareixia darrera les meves galtones de nena quan ell me les pessigava en saludar-me: “hola menuda”. Unes mans destres i dolces malgrat tot.

En Josep anava sempre rapat el cero, jo, això, tampoc ho sabia, simplement creia que era calb i vellet com el meu avi Antoni, potser no tan vell, però si un home gran. Però no era així, en Josep era, aleshores, un home jove i ben plantat, un home desitjat. Ara penso que si jo hagués estat una noia del poble no m’hagués importat gens ni mica anar a ballar amb ell la tarda de qualsevol diumenge, però ell no hagués volgut, està clar, ell només volia acabar la feina per muntar a cavall i desaparèixer camí enllà, ningú no sap a on... Deien que era un solitari. Jo era una nena, però pensava que aquell home no estava mai sol, que dins els seus ulls blaus tot el mon s’hi tancava.

.

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

.

Fotografia: Castell de Burriac, Argentona 1964

.

189.- Prec

Amb un gest de veneració, la dona marroquina es dirigeix vers un grup d’escultures que ocupa un racó del vestíbul de l’hospital infantil. S’atura davant d’una d’elles, llarga, amb una mena de braços alçats implorant al cel.

.
La dona -vel marroquí, que ella creu que la guarda de totes les mirades, falsa i lleu intimitat- treu un paper doblegat de la butxaca de la gel·laba i, devotament, el deixa als peus de la implorant.

.
Sembla sola, es creu sola. No; se sent sola. Sense família, sense mesquita ni Al·là. Potser ha confós la figura amb un déu o amb l’àngel de totes les religions i, per això, ha deixat una pregària ancestral escrita a corre-cuita en un boci de recepta de l’oncòleg, que tot just acaba de visitar el seu fill d’onze anys.

.

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

.

foto cedida per Roser Laspana, d'una escultura seva

http://rlanaspaexpo.blogspot.com/
http://www.roser-art.ch/

.

156.- Em cobeja

La carabassa amb la boca retallada, dents esmolades i ulls esbatanats, sense ànima, em mira. Sé que sona absurd, però ella amb el seu aparent aire de festa, disfressada de calavera, caricatura de l’horror, em mira. Respira esglais de por, preferentment de nenes rosses de trenes esllanguides, i si no en troba, de dones amb talons alts. Ho sé. Miro dins les conques buides de la carabassa i ho sé tot d’ella. Ara em vol a mi. Ha descobert aquesta sensibilitat que intento amagar en el dia a dia, no sé com, però l’ha percebut, ha ensumat, com ca Cèrber de la mort, la meva debilitat, i la vol per a ella. Cobeja aquesta batzegada de gal cantautor, heretada de la meva àvia, amb què vaig néixer i que em manté viu. Vol el meu hàlit. Posseir-me.

Aterrit, l’analitzo.

Creu que em seduirà. Segura des de la seva posició d’objecte de culte de la nit de Halloween, farcida de cementiris, i fantasmes, i esperits, i cadenes, i vampirs, em desitja. Vestida de cruixir d’ossos i mossegades al coll, em respira. Habitada d’històries per dipositar en els graons de la por, la bubota arranjada amb pols em pretén.

Em vol seduir per arrabassar-me l’alè, fer-me pols de tomba profanada i omplir el seu ventre, i fer-me el seu espectre. L’horror em venç, bec gots de mistela sense aturar-me, empasso castanyes i panellets sense mida i prenc una terrible decisió, la fugida cap endavant. Esglaiat, l’abraço. Si tinc sort, si la memòria de la meva àvia barda m’acompanya, l’escanyaré, i quan s’esmicoli en bocins durs la seva closca ataronjada entre els meus braços, entonaré, suau, un cant de mort: ... la mi·amor per la Mort no és morta, no sent dolor, vehent-me lo món perdre... I me’n faré un brou.

.

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

.

120.- Teia

En tenia tant, d’amor, a dins! Tant, que en vessava per arreu sense ni adonar-se’n.
Si ella agafava el metro en tornar de la feina, tota la gent del vagó, de sobte, se sentia feliç i es mirava complaguda en els ulls dels altres passatgers. Si ella entrava a una farmàcia, els clients, com a molt, compraven aigua oxigenada o cotó fluix, que sempre va bé tenir-ne a casa, però ningú comprava els remeis que tenia pensat perquè amb l’amor que es respirava amb la presència de la noia, tot d’una, es trobaven molt i molt bé. Si ella caminava pel passeig marítim, i distretament pensava en el seu estimat, les onades aturaven el seu ritme i tímidament s’acoblaven als pensaments de la noia; l’escuma, normalment blanca, es tornava fúcsia i tacava la sorra, les petxines, els peus dels nens i els de les nenes. Si ella seia en una terrassa, a prendre una cervesa, amb algun amic, ell, sense voler-ho, sentia que ella era l’aire que sempre voldria respirar i la cervesa es solidificava en pètals de rosa, de color fosc, d’amor profund.

No us explico cap història d’aquelles que s’expliquen pel meu barri vell, us explico, simplement, el que he viscut. Ella va dormir un dia, per casualitat, a casa meva; quan va marxar, el temps es va aturar en pols de paraules poema i l’olor de la casa va transmutar, de comú i acollidor, a calidoscòpic i estelat. I al vespre, quan el meu home va arribar, després d’un llarg viatge per feina, em va besar apassionadament, com només havia fet els primers dies de sortir amb mi, i em va dir a cau d’orella: “Voldria tenir alguna cosa amb tu.”

.

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra
.
fotografia: Roser Vives

.

83.- Bescanviar

Els clients del súper que vaguejàvem entre les prestatgeries acolorides de marques diverses fórem de sobte alertats pel riure i la xerinola que provenien de la caixa. La caixera i els que eren a prop d’ella reien entre sorpresos i divertits.
Una iaia, resident d’una llar de la tercera edat que hi ha a pocs metres d’aquest súper, havia entrat a la botiga amb dos tetrabrik buits de llet semidesnatada. En passar pel costat de la caixera li havia dit: “Són buits”, tot descargolant-ne el tap.
Sense cap mania, decidida, havia agafat d’un dels prestatges de la secció dels licors una ampolla de Marie Brizard, l’havia pagat a caixa i com aquell que res, havia dit a la caixera:
-Em permet un segonet de res?
Sense esperar resposta, havia tret de la seva bossa un petit embut, l’havia encaixat en el broc del tetrabrik de llet i havia abocat mitja ampolla de Marie Brizard en cada un d’ells.
-Siau -havia dit, tot deixant l’ampolla buida a la caixera.
L’amo del súper, desconcertat, repetia:
-Almodóvar encara no ho ha vist tot!
I ho deia atònit, com si no donés crèdit al que havia passat.
-S’ho beurà ella sola o vol organitzar una festa aquest vespre? –afegia la caixera.
Una clienta deia:
-Aquesta iaia, em fa molta pena.

Una noia s’atura prop de l’ampolla buida de Marie Brizard oblidada en un racó de la caixa, l’acarona en un intent d’entendre la iaia i amb un to entre solemne i malèvol diu:

-Botellón a la llar d’avis.

(Basat en fets reals. Amb tot el meu amor per els avis.)

.

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

.

fotografia Txerra Cirbián

.

56.- Un bonsai dins meu

M’he empassat un pinyol de cirera sense adonar-me’n. Tusso. Res, no surt. Me’n vaig a dormir i la nit és un somni carnós, vermell, rodó. Vaig sopar massa, del cert. Em llevo, em fico a la dutxa i, en afaitar-me, la maquineta s’encalla just sota l’orella. Déu meu! M’ha crescut un cirerer a l’orella! Què faig? Surto corrents cap a la farmàcia. La farmacèutica és amiga meva, ella sabrà què fer. M’aturo en sec, no m’he vestit. Reculo. A l’armari mirall del dormitori, així, vist de cantó, sembla que porti una flor. I si em disfressés de bailaora ?... No, millor que no. La farmacèutica m’adreça al jardiner, que em fotografia l’orella. Bé, no, el cirerer que tinc a l’orella. De tots els angles, metòdic. Pregunta: Puc agafar-ne una mostra?. Amb les tisores de podar escapça una branqueta, sap greu, sap greu, no puc arribar a les arrels.
Jo l’increpo, una mica molest:
-Com ho veu, doncs?
-Som a la primavera; en pocs dies, florit – respon, professional.
Marxo. Vull arrancar-me’l, però em fa por. I si darrere les arrels hi surt el cervell? I si em quedo sord? Tinc un bonsai dins meu! Camino abatut amb el cap inclinat, per compensar el pes del bonsai de cirerer.
Quan arribo a cal metge el bonsai ja ha florit i sembla que porti un monyet blanc, com de iaia, però en el perfil.

Foren un seguit de dies molt atapeïts: radiografies, hospitals, els de l’associació Catalana de Bonsais, ressonàncies, el regidor de medi ambient de la Generalitat, hospitals, la tele, ma mare.
A la fi em varen operar. El diagnòstic: terra de bonsai. La sentència: quinze anys i un dia.
No m’hi vaig poder estar, va ser un impuls incontrolable; post- traumàtic, al·legà el meu advocat a la meva defensa. Ara no ho faria pas, de llençar escales avall el pobre noiet aquell, infermer, zelador, no ho sé pas, que em va dur el sopar amb un platet de cireres de postres.

*

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

il·lustració de Sali, fet per a aquest conte.

*

27.- Whisky & gingerale

Com aquelles tardes infinites, un whisky & gingerale i una cigarreta són l’attrezzo de la meva obra de teatre, algú s’ha encarregat de posar música. Faltes tu. Sense tu, la meva boca no té el mateix gust. Torno a glopejar la beguda - Amaral dins la gola- i sí, definitivament li manca el teu bes; em podria posar de mal humor, però no, només és el record d’una obra de teatre, una més de les meves que ha finit. Ni tan sols era nostra, era la meva, tu només feies cada vespre un assaig.
La meva obra era magnífica, tu entraves en escena, jove, alt i ben plantat; el perfecte galà. T’havia triat per la teva veu, masculina, amb cadència, encisadora. Vares captar perfectament el que marcava el guió, estaves esplèndid en el teu paper!
El text el vas aprendre ràpid, de nit, pels carrers mullats després de mitja nit, en noctàmbules floristeries, darrere les bambolines, en un bar, en una habitació robada al temps, entre llençols prestats. Sí, no fou difícil fer-te aprendre el teu paper, però fou impossible fer-te representar l’obra un cop assajada fins l’avorriment. Paties pànic escènic.
Fou inútil que et repetís que el nostre públic ens esperava, que portàvem anys preparant l’estrena.
Passejàvem les teves excuses en un cotxe vell per la part alta de Barcelona. Jo d’esma, tu caracteritzat d’un altre. Impotent vaig baixar del vehicle i et vaig abandonar per sempre, amb tot de retrets, però per sempre.
Maleïdes les hores que vaig perdre en un assaig inútil per crear-te!
Aleshores va venir la depressió, el qüestionar-m’ho tot. La meva vàlua com a escriptora d’obres de teatre, com a dona.
Em sento culpable, he arribat a pensar si no et vaig dedicar tot el temps que et calia, potser hauríem d'haver estudiat el teu paper des d’un altre angle o fer algun taller d’expressió corporal per potenciar la teva autoestima o anar plegats a un curs de dicció. No sé.
Crec que més val que sigui positiva; cal cercar una nova “inspiració”, buido la copa i demano al bàrman una altra del mateix, whisky & gingerale.
És que en el fons en tinc molta de vocació.
*

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

foto cedida per: Joan A. Febrer

*