.
Assegut al porxo, mirava la lluna.
Era tot just un quart de lluna, amb un color ataronjat molt especial, com si s’hagués encomanat dels colors de la posta. Li faltava una banya. Vaig pensar que quan el núvol o la mateixa lluna es belluguessin una mica, la banya tornaria al seu lloc.
Una mica més tard va sortir un estel. Feia molta claror i es veia molt bonic al costat de la lluna. La lluna va somriure en veure’s acompanyada, tot i que no havia trobat encara la banya que li faltava. La lluna anava baixant cap a l’horitzó, lentament, coixa d’una banya.
La lluna i jo ens vam quedar amb la boca oberta en veure l’estel, que semblava fix i quiet, al cap d’una poca estona va començar a pujar i va passar de llarg.
La lluna ja no somreia i els núvols ja li tapaven els ulls. Es deixava anar en un lent descens que res no podia aturar.
No només no retrobava la banya perduda, sinó que s’anava desdibuixant poc a poc.
Perdia la seva forma de lluna i semblava com una gota de lluna desfent-se en la calor d’aquesta nit d’estiu.
I mentre la gota de lluna baixava i baixava... s’anava convertint en espurnes de lluna. Fins que la nit va quedar fosca com cap altra que jo pogués recordar.
Aquella nit gairebé no vaig dormir pensant si la lluna s’havia desfet de veritat o potser només eren els núvols i tornaria a sortir demà com si no hagués passat res.
L’endemà, quan ja havia perdut l’esperança que sortís... va passar l’estel, semblava el mateix del dia anterior. En aquell precís moment, va sortir la lluna riallera i em sembla que li va picar l’ullet.
Però l’estel, ràpidament, va tornar a passar de llarg.
La lluna, pacientment, va esperar que en sortís un altre, i un altre, i un altre... i els somriures es van multiplicar.
.
autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments
.
