293.- -Diumenge a la tarda

.

Diumenge a la tarda, després del braç de gitano i del cafè, l’Ernest va decidir que ja era hora d’iniciar la seva carrera literària. El dia abans, dues veïnes que li havien llegit la carta al director van dir-li que estava molt ben escrita, i ell s’ho va prendre més que com un afalac, com un repte. Va manar als nens abaixar el volum del televisor i es tancà a l’estudi amb vocació creadora. Tiraria per la poesia i tornaria a fumar. Tabac negre. Havia llegit que una cigarreta encesa als dits lubrica les neurones i fa que els adjectius flueixin amb major precisió. Decidí que la seva rima seria assonant, que concediria escassíssimes entrevistes, i que sempre diria pestes de l’obra de J.V. Foix. A les contraportades dels seus llibres no hi figurarien mai dades biogràfiques i miraria que l’editor organitzés les presentacions en locals d’estètica minimalista de l’extraradi.

Quan van cridar-lo per anar a sopar, esbossà un somriure indolent. Seria un autor de culte. Un autèntic poeta maleït, com ell, no és una cosa que aparegui cada cinc minuts.

.

autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa
.
Conte guanyador al concurs de microcontes a Montornès del Vallès al 2.007
.

227.- Un dia és un dia

.

Avui menjaran pizza. Un vespino vermell aturat a la porta, amb un bagul al darrere, n’és la prova inequívoca. El repartidor surt del cancell, desa la funda i el motoret peteja. Han tancat i el llum del rebedor s’ha apagat. No ho hauria dit mai, que el matrimoni X en fossin, de pizzes. Juraria que en aquella casa per sopar s’hi menja vianda. Una verdureta bullida i un xic de peix. Uns llegums saltant de l’olla i una truita de ceba. Avui toca una pizza demanada per telèfon i lliurada en menys de mitja hora. Un dia és un dia.

.
Potser no tenien ganes de cuinar. És possible que les bledes, oblidades al foc, se’ls hagin cremat. Tal vegada tenen el nebot de visita i li venia de gust un extra. Potser fan la cuina nova i el lampista no els ha connectat el terminal elèctric de la placa de cocció. Podria molt ben ser que ell fos de viatge i ella tingués un amant. O -qui sap- ell ha escanyat la dona i, enterrant-la al pati, s’ha fet tard.

.

Jo en menjo molta, de pizza. Molta. Cada nit. És el que millor em va per instal·lar-me davant del vídeo i tornar a mirar, un cop més, "La finestra indiscreta".

.

autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa

.

141.- Desintoxicació

.

Tip de sentir a familiars i amics que no paraven de dir-li que tanta lectura arribaria a fer-li mal (i amb la cua entre cames pels precedents que hi ha), en Mateu va decidir posar-se en mans especialitzades. Després de rigoroses proves i anàlisis en dejú, li van diagnosticar una elevada concentració de metàfores a les artèries i una poc tranquil•litzadora presència d’epítets i oxímorons als sediments, que aconsellaven posar-se en tractament sense més dilació.


-Ja et deia jo que de tant llegir perdries l’escriure! –clamava la seva muller amb aquell aire de superioritat que atorga un advertiment fet quan toca, a algú que no ha volgut escoltar.


Sort que van ser-hi a temps. Va ser dur i de mal sortir-ne però, hores d’ara, en Mateu és un home nou. Va liquidar la biblioteca venent-la a pes a un drapaire, va esquinçar els carnets de lector que duia a la cartera i es va fer incloure, amb nom i cognoms, en una d’aquelles llistes que impedeixen l’accés a qualsevol establiment adherit als sistemes de lectura pública. Com en una moderna crema de naus, en Mateu havia iniciat un viatge sense retorn possible.


Ara ja no enyora de cap manera el seu passat, fins al punt que quan ensopega amb algú que porta un bestseller sota l’aixella o passa per davant de l’aparador de novetats d’una llibreria ben proveïda no pot ocultar una mueca de disgust.
Coneguts seus que s’han mantingut en el vici sostenen amb unanimitat que no hi ha res pitjor que un ex–lector entre la facció més extremista dels sense lletra militants.

autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa

70.- L'indiano

De jove, quan va marxar, era un tarambana acabat. Li agradava més la xefla que el treball, peró semblava que havia acabat posant seny. Havia emigrat amb una mà a cada butxaca i ara, milionari en tornava. Les notícies que arribaven de Cuba no podien ser més prometedores. A can Ribot s’esperaven amb gran delit el retorn del fadrí, que havia passat llargs i dificultosos anys a l’illa i semblava que havia aconseguit, finalment, fer fortuna.

En la darrera carta els explicava que tornava a casa amb una maleta plena de bitllets, guanyats a pols després de liquidar el seu negoci d’indiano: havia creat, del no-res, una fàbrica de pèsols. S’acabaria haver de treballar la terra, sembrar, regar, collir … Un inèdit procediment industrial, la revolució al món agroalimentari, feia que els preuats llegums es podéssin produïr de manera mecanitzada. Ja no calia patir més per la collita: la seva fàbrica elaborava pèsols dia i nit, tot l’any. Tan extraordinària era la patent que els americans, bocabadats, li havien pagat a preu d’or. Això li hauria de permetre, a ell i família, tenir la vida resolta i un futur daurat per davant. En un racó de l’era de la casa pairal ja hi tenien un clot fet per plantar-hi una palmera monumental.

Poc s’imaginaven a can Ribot que, en meitat de la travessa camí d’Europa, una gran tempesta sacsejaria de tal manera el vapor que el tornava a casa, que la maleta dels somnis aniria a parar, sencera, al fons de l’Atlàntic.

Almenys, aquesta era l’explicació que el fadrí comptava donar-los …

*

autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa

*

6.- Bridge

foto cedida per a aquest conte per Mortadel·la casolana

*
Des de darrera de la vidriera emplomada de la galeria de la mansió, Lord Filmore fa adéu amb la mà als darrers convidats. Mentre veu com el cotxe del coronel Grant desfila, amb aquella dignitat, pels jardins de la propietat, pensa que la vetllada de bridge ha estat un èxit. Tot ha sortit rodó : el rostit del sopar, al punt; els Bordeus que els han servit, en el seu moment òptim de maduresa. La sobretaula, una delícia com sempre : els millors havans i els vins de Porto més selectes del celler han fet la companyia que els seus il·lustres convidats requereixen. Lord Filmore sap ser un bon anfitrió. Està orgullós que els seus visitants li agraeixin les atencions que els dispensa en cada reunió, de la mateixa manera que se sent un dels darrers mantenidors del bon gust britànic, un dels darrers membres d’aquella gran societat que es va difuminant, com el propi Imperi … Què en quedarà de tot plegat, quan aquests petits signes d’etiqueta hagin desaparegut ? On anirà a parar el món sense la cacera de la guineu, sense cricket i sense les delicioses partides de bridge ? Què serà de la bona societat sense els seus estimats amics ? Vells companys d’Eton, antics camarades de l’exèrcit, amistats forjades durant anys i anys a la City i estius a la verda campanya … I del servei, què se’n farà del servei ? La governanta, l’ama, les cambreres, i el seu entranyable Andrew, el majordom que ha estat la seva ombra durant gairebé cinquanta anys.La marxa dels darrers convidats representa un bon descans per l’Andrew. Ell, home fidel i discret, sap positivament (després de tantes i tantes sessions de bridge) que després de la festa, en fer endreça dels salons, en un lloc o altre hi trobarà a faltar un canelobre de plata i que, invariablement, algun dels convidats (o les seves mullers), haurà fet ús dels lavabos sense estirar la cadena del vàter.

*

autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa

*