188.- Nono es así

.

Mientras Nono hacía limpieza en la empresa en la que trabajaba, entre dos palets, al pasar la aspiradora, oyó un sonido metálico sorprendente que pronunció perfectamente su nombre secreto, cambiante y verdadero, que ni él mismo sabía pronunciar, causándole una sensación similar a tironcitos en el alma, como si de un pequeñín se tratase dando esos tironcitos del delantal de su mamá, reclamando deseoso su atención y cariño. Con la escoba que utilizara para quitar las telarañas, que se hallaban en los rincones y estanterías, atrajo el objeto hacia él y fue, antes de tocarlo con la punta de sus dedos, cuando supo realmente que, aunque lo pareciese, no era un pasador de acero con una especie de brida sujeta a uno de sus canales circulares situados a poco de los extremos, no, era... ¡¡¡una varita mágica!!!, ¡¡¡su varita mágica!!!.

.
Lleno de alegría la guardó en el bolsillo de la chaqueta y empezó a pensar que es lo que le pediría, pan para todos..., pero su pensamiento quedó repleto de realidad, no podía pedirle eso, lo que tenía era una varita mágica, no un pozo de los deseos, por lo que siguió pensando, mientras continuaba con su trabajo, en cómo utilizarla.

.
Pensó en conseguir, con un movimiento de la varita, que la aspiradora funcionase sola, que la escoba quitase las telarañas, en fín, todo su trabajo diario, pero le asaltó la duda, si la utilizaba para transformar la realidad, a su vez la varita, le impondría a cambio, algo superior al coste del valor de lo conseguido, ya que se trataría de un capricho y por eso decidió que la utilizaría únicamente en el caso de que, por mucho que le exigiese, él estaría dispuesto a asumir el coste o sacrificio.

.
Así que continuó haciendo su trabajo mientras pensaba en qué utilizaría su varita.

.
Al día siguiente, al empezar su jornada, percatose de lo limpio y ordenado que estaba todo, por lo que se dijo “que buen trabajo que hice ayer y apenas me di cuenta, y eso que no utilicé mi varita mágica... ¿o quizás funciona así?, no sé, lo cierto es que estoy muy contento porque tengo la varita más mágica del mundo.

.

autor: tonosepe, del blog Barruntadas e imágenes (conte amb 365 paraules justes!)

.

187.- Viatge a la platja dels despullats

El tren d’ones agombolades adquirí de nou l’aparença macroscòpica de cos, i em vaig tornar a sentir viu, agraint a Planck i a Schrodïnger la seva efectivitat en qüestions matemàtiques. Malgrat tot, no aconseguia vèncer la por. Em trobava lluny de tota seguretat; amb el vestit quàntic amagat dessota una roca; despullat, per exigències de la tècnica, en una platja resplendent a l’oest de tot arreu.

Al meu voltant, el paisatge del paradís: gresol de verds, besllum de sol, imatges de l’antic món perdut, palmeres, selves bigarrades de colors intensos, crits aguts o vellutats o esquerdats nascuts de goles impossibles.

Es féu de nit, i no va passar res. Potser no fou allà. Tal vegada no fou llavors.

De matinada m’arribaren uns càntics.

Reptant, clapat a terra, em vaig atansar fins a la claror d’una foguera.

Sota la volta del firmament, amb el far de mercuri anunciant l’alba, una vintena d’éssers nus, amb la pell de color d’aram, saltaven sobre les flames mentre una bonior d’ulls es movien amb el ritme dels tambors.

Vaig restar ajagut ben bé tres hores, fins que un xiscle electritzant sacsejà la multitud. Tothom sortí esperitat cap a la mar.

Retallades de negre a la claror de llevant, apareixien les siluetes de sempre, les dels llibres de socials de quan estudiava al “Mercè Rodoreda”, les de les pel·lícules d’aventures, les que em van fer guanyar un concurs de dibuix a la festa del barri...

Dues hores després, un exèrcit d’esperpents sense afaitar, amb creus, banderes, barbes polloses, arcabussos aterridors... trepitjaven la sorra de Cipango i estrafeien riallades macabres. A cada tret, els homes despullats de pell color de coure, es llançaven a terra gemegant com gossets sense amo.

L’últim que arribà fou ell, rabassut i orgullós, amb el dietari xapat d’or a les mans. El vent no em va deixar precisar un reguitzell de mots que deien no sé què sobre la reina de Castella. L’última frase, però, fou clara i enèrgica: “Vistan a estos pobres desgraciados”

I tota aquella tropa, que flairava sentors rancis, van començar a disfressar els homes escarits i prostrats que els adoraven i els besaven els peus.

.

autor: Jeremias Soler, del blog Nuesa literària

.

186.- Els cogons

Els últims raigs de Sol del dia es filtren per la persiana del despatx. S, recolzat en la butaca rosega un bolígraf barat. De sobta, salta sobre l’intèrfon.

- Martíneeeeeeez... vingui, li dictaré un carta – espera cantussejant - “soy un truán soy un...”

Apareix Martínez amb expressió contrariada. - Vostè dirà sr. S. - s'acosta a la taula mentre observa a S per sobre de la muntura de les ulleres.

S no aixeca la vista - Assegui's, prengui nota. Al director del diari El Món - tira el cap cap a enrere i pren aire. Martínez ja asseguda, observa les posis nervioses d’S. Està a punt de badallar, però es conté.

- A veure... Sr. Director, estic fins als cogons... - Sona el telèfon. S l’agafa amb fúria - No estic per a ningú, no em passi cridades, agafi l'encàrrec, digui-li que estic reunit... - cada vegada més exaltat - ... no em molesti fins a nou avís. Per on anàvem?

- Estic fins als... perdó Sr. S, ha dit “cogons”? Així, amb g?

- Què? - es palpa les butxaques buscant els cigarrets - Com diu? - aixeca papers de la taula - On estan els maleïts...? Ah! Estan aquí! Què deia? - treu un cigarret. Mentre, Martínez esbufega.

- Li preguntava si havia dit “cogons” amb g – Martínez infla les galtes.

-Sí, sí - palpant-se una altra vegada les butxaques – On està... ? - s'aixeca regirant papers - ...l'encenedor? Vostè fuma Martínez?

- No, no fumo. A més li recordo que no es pot fumar en l’oficina.

- A veure... fins als cogons de... Martínez, vol demanar si algú té foc.

- Sr. S, no es pot...

- Ja, ja, pari!... - totalment descompost - ... estic fins als cogons... de... de...

- Ho sento, Sr. S, són les set. Hauríem de deixar-ho. Fins demà Sr. S - s'aixeca i se’n va.

S somriu. Ha vist l'encenedor. Obre la finestra, encén el cigarret i aspira profundament. Ha enfosquit. A través del fum es veu el carrer pel qual la gent camina amunt i avall.

- En realitat, el que estic és fins als...
.

autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món

.

185.- La meva xolla té espera

.

Era un vell refotut. Si li anaves cap a la dreta ell circulava cap a l’esquerra.

.
-Quan vulgueu us arreglaré el cabell... – li deia la Maria al pare.

.
- Ah...!!! no pateixis, que encara pot créixer i a més tu vens cansada de tant pentinar caps de dones i ja ho faràs un altre dia.

.
- És que avui he pujat els estris i tinc temps.

.
- Doncs, mira cus-me els botons de la bragueta dels pantalons negres de vellut que un dia em cauran i em veuran el moixó quan m’assegui a la cadira del cafè del Cinto, i ja saps com riuen el Rostit i el Clauetes. Foteretes més que la mare que els va parir. Que per mi ja podrien desaparèixer del mapa.

.
La noia que vol que el seu pare vagi sempre com un xic jove ha anat a l’alcova a buscar els pantalons.

.
- No teniu vergonya. Aquí no us falta cap botó, ni estan sublimats els cosits... Ja em direu quan vulgueu que faci anar les tisores pel vostre cap...

.
La noia ha marxat cap al terrat a posar roba a la rentadora... i avançar altres feines.

.
El vell ha anat cap a la cuina on la seva mestressa feineja i li ha soltat la filípica.

.
- Ja dic jo que d’aquesta noia no en puc confiar, jo que volia que em tallés el cabell, mira, se’n va a les golfes... Com si no fos el seu pare. Després, no és estrany que els amics se’n en burlin... El sabater és el que va més mal calçat... Només que li demani una cosa, ella al revés.

.
Ha marxat el vell a donar palla al ruc i la mula i treure’ls a beure abans d’anar a dormir.

.
Ha baixat la Maria jove... – Noia, li ha dit la vella, per què no li talles el cabell a ton pare? Se m’ha posat quasi a renegar de tu...

.
- Què dieu? Quan pugi en sabrà el que fan els meus estris a les meves mans, al zero li deixaré el meló. Sempre igual amb les seves bromes i potes fallanques... Ja us dic, mare, que se’n recordarà...

.

autor: Anton, del blog Rebaixes

.

184.- MATAN S.A.

.
- Endavant. Segui, sisplau.
- Gràcies.
- Ha portat tot el material que li vam demanar?
- Sí, aquí té el meu currículum. A més a més he adjuntat un dossier amb totes les meves aparicions a la premsa.
- Així que vostè es diu... Guiuseppe Marrone. Italià?
- Sí, de Gènova.
- Quant temps fa que és aquí?
- Un parell d’anys. Vaig haver d’emigrar. La feina està bastant malament.
- Ho entenc, ho entenc.
- Parli’m de vostè.
- Tinc quaranta-dos anys i ja fa temps que em dedico a l’ofici.
- Com va entrar en aquest món?
- Ja sap, necessitava diners i un amic m’ho va proposar.
- El primer encàrrec?
- Fàcil, d’estar per casa. En un obrir i tancar d’ulls ho vam tenir enllestit. Em van assignar company per la primera feina que va ensenyar-me com anava tot això.
- I quants encàrrecs més ha complert amb èxit?
- Tretze, onze d’ells reconeguts oficialment. Els altres dos, encara estan buscant a qui encolomar-li.
- Molt bé, molt bé...
- Així doncs?
- Ja el trucarem per dir-li quelcom.
- Tinc família i tres fills petits per alimentar. Sisplau, busco feina desesperadament. Les meves credencials són bones en aquest món...
- Li he dit que ja el trucarem! Això és només una primera entrevista. Una presa de contacte. Analitzarem el seu cas.
- Gràcies.

.
Guiuseppe va sortir del despatx i va tancar la portar. Gravat al vidre es podia llegir la inscripció:
.
MATAN S.A. Els deixem ben morts.
S’accepten encàrrecs.
.

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda
.

183.- El final del blog

A la Mercè no li agradaven ni les pelis ni els contes de terror, però era una blocaire de la secta més dura de i no sabia com escapar-se de cap proposta que es plantejava a la xarxa. Hi havia un blog, el dels 365 contes que demanava contes de terror per a omplir tots els dies del mes de novembre.

Ho va provar. Li va sortir un conte que més o menys podia fer una miqueta de por, no gaire i el va enviar per participar. En entrar al blog 365 contes cada dia, veia la calavera amb el seu somriure fred i estàtic i aquell gest amb el dit que li posava la pell de gallina. Però no era gaire impressionable i seguia entrant. Es volia convèncer que era només un dibuix, però de manera inexplicable ella hi veia la mort que la cridava... es veia desmillorada dia a dia i se li va ficar al cap que la mort actuava ara, a través de la xarxa. Mentre notava el seu desmillorament de salut, de color de pell, de força... va decidir fixar-se en els altres companys assidus al blog.

Es va adonar que els comentaris de la bajoqueta eren cada cop més curts, que en garbí començava els comentaris però semblava deixar-los inacabats, que en Mc-Abeu, deixava picades d'ullet ;) i somriures :) per no haver d’escriure tant. L'Elvira posava punts suspensius per no acabar les frases, la kweilan mostrava la seva figura al tren cada cop més ensorrada i decaiguda i la Carme començava a fallar algun dia.

En la primera setmana de novembre, els comentaris van anar disminuint fins que van desaparèixer del tot. El dia que es va quedar al llit, va saber que no se'n sortiria. Va posar un cop més el blog a la pantalla del portàtil, ja que la seva addicció no li permetia evitar-ho. El blog amb els posts programats, anava traient un nou conte de terror cada dia, però ja no hi havia ningú per llegir-los ni comentar-los. El dia 24 de novembre, el conte el va penjar la mort: va ocupar tot a la pàgina i va fer una riallada de triomf.

.

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

.

182.- La casa

.

Subimos los tres escalones que nos conducían a nuestra casa, a nuestra nueva vida.

Era una casa espaciosa, con un gran salón con el que se comunicaban: una gran biblioteca, a la izquierda, una salita oscura, casi tenebrosa diría yo, al centro y una cocina al fondo, a la que se accedía por un gran pasillo. La escalera que comunicaba las habitaciones superiores con la parte baja era amplia, de madera, cuyos escalones crujían (y emitían un sonido terrorífico al pisarlos).

Desde el principio me dio la impresión de que no estábamos solos, no sé cómo explicarlo, pero nada más abrir la puerta, oí ruidos extraños, ruídos inexplicables, no sabría decir de dónde venían.

Eva y yo, nos sentíamos felices, subimos, vaciamos la maletas, ordenamos la ropa y luego nos tumbamos en la cama de matrimonio, fue agradable, nos abrazamos y bajamos al salón.

Nos tomamos un café, y me acerqué a la biblioteca a leer un poco. Nada más entrar oí un ruido que me asustó, sentí una presencia tras de mí, me dí la vuelta y salí corriendo, cerré la puerta por fuera con llave, y nunca más volví a entrar en ella, Eva no sabía nada.

Aquella noche, mientras Eva dormía, me desperté y bajé al servicio, pero me quedé paralizado, porque observé un pequeño movimiento, algo apenas perceptible se movía por el pasillo y se internaba por la cocina. Ahh!!, grité cuando Eva me tocó el brazo, ella también había sentido algo y se despertó.

Vámonos a la cama, esto debe ser por el cansancio, me dijo, mañana será otro día.

Ni qué decir tiene que no pegué ojo en toda lo noche, imaginando en mi mente qué tendría aquella casa, quizás no nos pertenezca nunca, les pertenece a ellos.

A la mañana siguiente no hablamos del tema, ni queríamos ni teníamos tiempo para ello.

Preparamos el desayuno y nos fuimos al trabajo. Eva estaba guapa, deslumbrante, de una belleza turbadora.

Nada más verme, todos se quedaron boquiabiertos, fríos, me miraban con extrañeza, aterrorizados, ¿qué os pasa? les espeté; mi jefe, el único con valor para hablarme me preguntó: ¿cómo es posible que estés aquí, si ayer asistimos a vuestro entierro?
.

autor: Coltrane (cuento con 365 palabras justas)

.

COMENTARIOS EN CASTELLANO POR FAVOR!

.