304.- Salt del molí

Un dia es van creuar els seus camins per qüestions que ells encara no sabien. Misteris de la Vida. Els va semblar que s’havien enamorat, però... potser només eren projeccions de necessitats personals... entre dubtes i entrebancs van continuar junts algunes temporades amb l’ajuda d’una gran mestra. Així els conflictes que anaven sorgint els podien anar escatint i aclarint fins on ells eren capaços.

A ella, la Marta, no li semblava pas que fossin una parella però funcionaven com si ho fossin, amb els seus pros i contres; a en Miquel li semblava que ho eren i el dubte l’enfadava. Així va anar passant temps i van anar succeint fets que evidenciaven, de mica en mica, la seva situació personal i la seva relació amb l’altre... Tot s’anava transformant.

I un dia, quan la Marta ja tenia clar anar fent passos per anar-se separant d’aquesta història amb la decisió de conservar-ne els aspectes que els eren favorables, es va trobar atrapada en la seva pròpia contradicció: la de no voler estar amb ell i a la vegada sentir-se profundament gelosa de l’amiga Mercè que compartia amb en Miquel escena i vivències.

.

Llavors, enmig d’ aquests sentiments feridors, la Marta va agafar el camí cap a la natura per buscar refugi en algun racó, i el va trobar allà, vora el salt d’aigua que feia una fressa, una música transformadora i un aire que en respirar-lo la transportava. I se la va emportar vall enllà... va notar com la seva energia fugia lliure, sense forma, sense l’estructura del cos, amb facilitat, com la cosa més natural i comprensible. I aquest sentiment va quedar impregnat en la seva vida per sempre.

.

autora: Senga Buscart

.

303.- En Marc dalt de l'arbre

- Marc, vols baixar de l’arbre d’una vegada? Baixa i parlem d’aquestes angoixes que tens! Baixa!

- Iaia, no! No! No serà fàcil que baixi perquè tot el que m’envolta és problemàtic, tot és mentida, començant pel partit de bolei que l’àrbitre no va ser just. És un lladre de partits.

- Tens raó, Marc, però no s’aconsegueix res dalt de l’arbre. El resultat del partit ja no es pot canviar, però si intentar que això no passi més, perquè aquests nois i noies no poden aprendre de la vida tot veient com els resultats no són justos; ells que són el futur.

- És que tot és una merda, una puta merda! Tot! Això i... les injustes guerres. O no veus les notícies, eh, iaia?

- Sí que les veig, i sé que costa que tot rutlli, però també sé que tu i la teva generació podeu fer molt. En primer lloc essent persones honrades, tot tenint les idees clares, que no puguin de cap manera fer que canvieu de parer. Baixa, creu-me!

- Si baixo serà per fotre’m el discurset de torn?

- Escolta maco, que jo tinc les idees prou clares! Perquè nosaltres vàrem tenir les ganes de fer un món millor per a vosaltres, i es va aconseguir. Així que potser que baixis d’aquest arbrot a llegir algun llibre de la nostra història i sabràs a què em refereixo.

- Doncs, iaia, si tens les idees tan clares potser pots acompanyar-me a parlar amb l’entrenador, no?

- Això se’n diu fer xantatge! Però sí crec que puc estar al teu costat. Sols al teu costat, i tu defensaràs l’argument, perquè tu ets el perjudicat i ningú pot defensar millor que tu la teva causa. Marc! Què…? Que en tens per estona? Perquè jo he de fer el dinar per tots, i quan dic tots, vull dir molts.

- Què passaria si em quedés aquí dalt per sempre, iaia?

- M’hauria de quedar palplantada aquí baix, sempre al teu costat.

I m’he quedat, Marc, m’he quedat aquí baix, amb el record de les teves ganes de viure estroncades i la impossibilitat que construeixis un món millor. Potser ho aconseguirà el teu record.

.

Dedicat al meu nét Marc, que ha trobat un arbre dalt del cel on enfilar-se.

.

autora: Teresa Solé, (conte amb 365 paraules justes)

.

Foto de Joan Antoni Febrer

.

302.- Parranderas

.

Habían robado la Mona Lisa. Hubo sesudas investigaciones: todos los recursos de la Interpol se echaron al ruedo, los exhortos que volaban de país a país eran incesantes, los servicios de inteligencia de toda Europa conjeturaban las más osadas hipótesis para aclarar el caso, pero todo caía en saco roto. Un mes después de ese inquietante acontecimiento, el Prado anunciaba la desaparición, sin rastros ni pistas, de la Meninas. Quince días después, las señoritas de Avignon dejaban, tras de sí, el hueco gris de las paredes del MOMA. El mundo del arte entró en pánico. Fueron los fundamentalistas islámicos, trinó alguno. Quieren socavar los fundamentos de la civilización europea, gritaron otros. Es obra de algún mafioso ruso, con elevado gusto estético- pensó aquel. Es la crisis, se las vendieron a los chinos- dijo éste. Según la pericia policial, que no trascendió a la prensa, cuando las encontraron en el Bois de Boulogne, la Mona Lisa tenía una sonrisa de oreja a oreja; la Infanta se había transformado en un portento de mujer, y las señoritas de Avignon, que habían compuesto bastante sus formas, no paraban de hablar de cuánto había cambiado París, en todos esos años.

.

autor: Ezequiel Martín de Buenos Aires, con el blog Ezequielmartinbarakat

.

COMENTARIOS EN CASTELLANO PLIS!

.

301.- Una iaia kittyfàgica

.

- I ara per què plores, Maria? Que no vols anar a veure els iaios?

- No papa. “Aia” no.

- Però filla, si la iaia t’estima tant i vol que vagis a berenar amb ella.

El Josep ja no sabia com consolar la petita Maria. Mai no li havia fet això. Ara tot de sobte la nena no volia anar a casa dels iaios! La del dimarts era l’única tarda que ell tenia classe i ja havia acordat a l’inici del curs que els seus pares es farien càrrec de la nena.

- Au vinga, puja al cotxet.

- Noooo, papa, “aia” nooo. “Aia” nyam “kitti”. Uaaaaa.

- Però què dius? Que la iaia fa nyam-nyam a la Kitty? Que es menja a La Hello Kitty?

- “Zi” papa. Uaaaa.

- Som-hi reina, prou de rebequeries. No sé d’on l’has tret aquesta història, si la Hello Kitty és aquí. Emporta’t un altre ninot avui per a jugar amb la iaia Carme i el iaio Pepe.

La Maria es mira el seu pare amb ullets plorosos, però entre sanglots deixa que la lligui a la cadireta de passeig i es posen en camí.

En quinze minuts es presenten a casa dels iaios. El iaio Pepe ja els espera al caminal.

- Vinga Josep, no cal que entris fins a casa, que no facis tard. Ja agafo jo a la nena. Avui berenarem coquetes de la creu amb un got de llet, eh bonica?

Mentre el Josep va cap al centre de formació per a adults, on dóna la classe, pensa què deu ser tot aquest embolic? Per què la pobra Maria diu que la iaia que es menja la Hello Kitty? No se’ls haurà acudit contar històries massa cruels a la nena? Ja els ho preguntarà.

- Vols una altra coqueta com el iaio Pepe, reina?
- “Zi, aia”.- Au quedeu-vos aquí berenant que jo vaig a la cuina. De cop m’ha entrat un mal de cap horrorós. Deu ser cosa del temps perquè últimament en tinc sovint. A veure si prenent-me un Gelocatil em passa una mica.

I amb ulls astorats la Maria es mira la iaia Carme i esclafeix a plorar desconsoladament.

.

autora: Sílvia Panisello, del blog Temps de paraules (conte amb 365 paraules justes).

.

300.- El somni d'en Dídac

.

Té nou anys i milers de somnis per a estrenar. Parlant amb ell me n’adono de la importància de les petites coses que sovint ens passen desapercebudes. Hi ha idees que té molt clares quan explica què vol ser quan sigui gran: no vol ser bomber, ni policia, ni astronauta. Considera que hi ha massa perills en aquestes feines i en prefereix d’altres. Una d’elles és conductor d’autobús. Ja me l’imagino: vestit amb l’uniforme de la companyia, assegut al darrere del volant, amb un somriure d’orella a orella. En Dídac obriria la porta i saludaria als passatgers que pugessin a cada parada amb un “Bon dia!” i una mirada amable que convidaria a deixar fora les preocupacions que sovint tenim al cap per tal de gaudir del trajecte del bus, tot lluent, tot vermell.

La seva manera de conduir relaxada, tranquil·la, ajudaria a les persones a observar el naixement de noves fulles als plataners de la ciutat, l’arribada d’alguns ocells, o la màgia de la pluja. Potser ens portaria a la vora del mar, l’autobús aniria ple de famílies alegres, carregades amb para-sols, tovalloles, i altres andròmines; o ens acostaria al centre de la ciutat, tot ple de turistes i de càmeres fotogràfiques. Segurament, si li preguntaven, explicaria mil i una coses sobre els edificis més emblemàtics i potser fins i tot podria recomanar algun lloc poc conegut per anar-hi a fer un mos. Però... si el deixessin escollir, en Dídac conduiria el seu autobús fins arribar al zoo que tant estima, i quan acabés el seu torn, l’aparcaria allà al costat i se n’aniria a fer un tomb. Li agraden tant els animals i la ciutat que sovint somnia poder portar totes aquelles bestioles a passejar pels carrers. Imagino un autobús ple de gom a gom amb els habitants del zoològic: un lleó mandrós, unes lleones vigilants, l’elefant africà i l’asiàtic compartint trajecte, els hipopòtams nans, micos i mones de totes les mides, alguna tortuga gegant i alguna mediterrània, un parell de zebres, l’estruç, els camells i dromedaris que sempre em recorden la nit de Reis, i la girafa traient el cap per la finestra...

Són bonics, els somnis d’un nen de nou anys!

.

autora: Miri4, del blog "+3" - (conte amb 365 paraules justes)

.

299.- L'espera

.

Quan va fer set anys, la mare li va comprar una capsa de sis colors Alpino. Ell, voler, el que volia era un estoig de fusta, amb dos pisos, l’un per a desar la goma, la maquineta, un llapis sense punta, un bolígraf vermell i un altre de blau; l’altre farcit amb dotze colors, tots sense punta i de la mateixa mida. Però reconeixia que, encara era massa petit per a aquests luxes.

Tanmateix, el pare, assabentat d’això, havia promès regalar-li’n un pel dia del seu sant; ara, només si feia bondat.

En Ramon s’estava mirant els aparadors de totes les botigues, per tal de triar l’ estoig. N’hi havia tants i tan bonics! No es podia decidir de sobte, s’ho anava rumiant molt a poc a poc, a la sortida de l’escola, mentre anava mossegant pa amb xocolata.

A la cantonada del carrer Ametllers amb el carrer de la fleca de la senyora Quima, va veure el més bonic estoig de fusta de tota sa vida: la tapa duia el dibuix d’un “cow-boy” passejant pels àrids deserts de l’oest americà; una muntanya es retallava al fons, a la dreta i un sol lluent era a punt d’amagar-se darrera seu. A l’esquerra, un cactus amb tres branques punxegudes sostenia un cartell on es podia llegir: “cap a l’escola, 1 milla”. Per dintre, cada pis constava de diversos compartiments. Amb l’estoig entrava un regle –d’aquells quadrats, del grossor d’un llapis-, color verd, amb els centímetres assenyalats en color blanc, un tub de pegamento Imedio, unes tisores -també de color verd- i una goma per a esborrar bolígraf. Era com fet a mida. Vaja, que li feia el pes, com deia l’avi.

Parlaria amb el papà i potser pel sant tot allò esdevindria seu.

Comptà els dies que mancaven perquè hi arribés, tot marcant amb puntets de llapis al calendari del menjador: quinze, més tot el mes d’agost. En feien quaranta-sis. Quants dies d’espera!

Tanmateix, s’acabà el mes de juliol, arribà l’agost i, el 31, en Ramon trobà un paquet blau, rectangular i molt dur amb un llacet taronja i una nota del pare, que es llevava d’hora per agafar l’autobús de l’empresa: T’ho has guanyat, nano!

.
autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes)
.

297.- El poble abandonat

Aquella colla de nois i noies es van conèixer al casal del barri. Fou allí on varen assabentar-se que es preparava una excursió al Pirineu.Estaven entusiasmats amb els preparatius, mentre s'acostava el dia de partir.Amb les motxilles carregades a l'espatlla van pujar al tren per fer nit al càmping més proper al començament de la ruta.Tan bon punt va despuntar l'alba que ja eren dempeus. Desprès de prendre un lleuger esmorzar van iniciar aquell llarg camí costerut i dur, mentre la fresca de la matinada els colpejava la cara.Quan feia dos hores que caminaven assolien el primer cim i contemplant tota aquella serralada imponent, s'adonen que més enllà d'aquell turó pelat hi ha un poble, quan s'hi atansen senten uns lladrucs, un gos pelut, pigallat de blanc i negre, se'ls acosta i es disposa a seguir-los tot bellugant la cua.S'adonen que el poble ja fa molt temps que és buit, troben la plaça i al costat l'església amb el seu campanar, orfe de campanes.Continuen per un carreró amb un reguitzell de cases enganxades mitjançant arcades i voltes, teulats i bigues podrides caiguts sobre les eres, on creixien una munió de males herbes.Una estranya sensació els acompanya i noten ulls invisibles que els fiten darrera de les fosques finestres esquinçades.El soroll dels seus passos ressona sobre les pedres tot passant davant del cementiri amb un solitari xiprer.El dia és clar, tan sols un núvol blanc sembla acomiadar-los mentre prenen el camí de tornada, tot pensant en els somnis i penúries dels que varen viure en aquest poble que ara, abandonat, dorm acompanyat pels seus turons.

.

autora: Montse Pes, del blog Fons d'armari

.

296.- El fill del sabater

El seu pare sempre feia la cantarella aquella de "el fill del sabater és el que va més mal calçat". Al Cesc li emprenyava la reiteració en la dita perquè li semblava que, a més d’haver-la escoltat cinc centes mil vegades, era una mena de sornegueria que li feia nosa.

Els companys de classe anaven amb unes bambes xul·lísimes, i ell s’havia de conformar amb uns parells de mostra que havien quedat a les prestatgeries del magatzem. I a sobre, el pare, pretenia que les aprofités i se’n mostrés content.

- Pare, vull comprar-me unes bambes…
- Però què dius… si tens els peus calçats i abrigats… quina necessitat tens de gastar-te els diners? No deies que també et calien uns pantalons?
- Però és que… pare… les bambes del magatzem…
- Qualsevol diria que jugues a futbol amb espardenyes!!! Jo si que m’havia arribat a entrebancar amb les betes... i se m’havia esberlat l’ungla del dit gros.
- Però… pare…
- Res… no sé quina necessitat tens...
Quan anava al camp de l’Europa a jugar, hi havia mirades de reüll, somriures còmplices d’alguns sobrats en l’economia familiar, ja jas , je jes i ji jis que anaven a parar damunt dels seus peus.

Sort que era bo jugant a futbol i això li atorgava un cert prestigi que passava damunt de les seves mancances estilístiques.

Quan va haver estalviat prou, es va comprar unes adides blau marí amb les franges blanques.

En Cesc se’n recordarà per sempre més d’aquell dia; de l’emoció, del sentir-se com es va sentir, de l’arribada al camp, de les mirades dels companys, de lo boniques que les va trobar la Marta, de lo còmodes que eren, dels gols que va marcar, de l’emprenyada que va agafar quan es va estripar pel cantó esquerra ben al costat de la puntera, de com treia els cordons i els posava en remull per emblanquinar-los, de la pudor dels peus que li suaven, dels somriure de complicitat de la mare quan va arribar a casa, de els uis i ais dels germans…

Fa poc les va llençar.

Avui que s’ha posat les espardenyes… li ha reviscolat el record. I ha dibuixat un somriure.

.

autora: fanal blau, del blog A la llum d'un fanalet (conte amb 365 paraules justes)

.

295.- Un conte de pescadors

.
És un matí amb boira i el carrer és com un teatre sense públic, fred i en silenci.

Els pescadors es desperten d'hora, quan la lluna és a mig fer i el sol encara dorm. Les barques esperen inquietes els seus hostes, dansant amb les ombres platejades amb la música de les onades.

Tot segueix el seu ritual i en Calixt sap que avui serà un altre dia dur. Té quinze anys, però ja sap el que és treballar de valent. Surt a navegar amb el seu pare, que és qui li ha ensenyat el bon art de pescar.

Tot pujant a la Llevantina, la vella barca, mira al darrera i fixa la mirada a la finestra de la casa de la Mariona. Ella és la seva joia. Junts passegen a la vora de la mar quan aquesta està en calma i la feina és feta.

Mira el cel damunt seu i hi veu la claror dels seus ulls. El tacte de la pell amb l'aigua li recorda la frescor dels seus llavis i el vent li canta cançons amb la veu de la seva estimada.

Mira l'horitzó i pensa en el perill de naufragar i tem per la seva vida, per la dels seus, pels seus somnis, per les besades que es perdria i per l'amor que no gaudiria. Però té l'ànima forta i lluitarà fins que tot s'hagi acomplert. Amb el regust de la mar a la boca torna a casa.La barca plena i el cor a vessar d'enyorança.

Lluny, al port, veu un punt vermell i sap que és el color del vestit de la Mariona. Recorda quan la va veure el primer cop que el portava i va fer-li el primer petó. A l’arribar s'abracen com si les hores d'espera fossin anys de soledat. Agafats de la mà enfilen les escales del carrer i desapareixen en el temps màgic de la joventut.

Ara que moltes primaveres han passat, en Calixt i la Mariona baixen per el carrer que duu a la sorra de la seva estimada platja i sense dir-se res, amarats de records, pugen a la barca, i una suau brisa els duu on l'amor és etern.

.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

.

294.- La dama dels mots i les paraules

Quan la Protectora del Mots i les Paraules, caigué presonera, el silenci es va estendre per mil mons i terres. La noticia, va volar sobre oceans i serralades, per deserts sense ombra, valls profundes, pobles perduts, i ciutats daurades. Allà on havia vida intel·ligent, es plorà per la Senyora del Vers i la Prosa, i es va maleir la foscor en que caurien els homes.

Els llibres, pous de coneixement, fins aquell moment reverenciats, van ser prohibits i cremats, i les biblioteques derruïdes. Les escoles, clausurades, van esdevenir fantasmagòrics vestigis d'un temps remot, oblidats per la memòria.

La civilització va esdevenir el caos, els llaços que havien agermanat els mons, es van trencar. La barbàrie, la mort i la ignorància, van sorgir dels seus caus i van campar alegres, fent estralls. La Superstició, durant segles desterrada, condemnada a vagar pel inferns més inhòspits, va tornar grimpant pels aires, sobre un carruatge tirat per ases, escopint com una fera rabiosa, remeis, promeses, pactes i falòrnies.

La Bella Senyora, rumiava, tancada en una humida masmorra, incapaç de trencar el sortilegi que envoltava les pedres de la torre.

Plena de melangia, va brollar del seu pit una trista música. Quatre notes, a l'atzar entonades, es van convertir en un trist poema sobre una dama rebutjada. Una llàgrima, li lliscà per les galtes, fins caure al terra, on va ressonar, fent trontollar la cel·la. Va quedar muda, a l'espera. Tot seguia en calma. Llavors, recordà un acudit i el xiuxiuejà per a ella. Va riure, i la rialla cantarella, es va alçar, provocant que caigués una paret de pedra. Astorada, va declamar en veu alta, l'escena d'una obra d'opereta. I mentre es movia seguint les interpretacions d'els actors imaginaris, queien els murs, i les seves paraules marxaven, amanyagades per corrents properes, traslladant el so, dels cims nevats, a ribes d'aigua verda.

Una dona, escoltà la dolça peça, i la cantà al primer home que va trobar. Aquest, va fer el mateix, i noves composicions va inventar. L'anomenaren bard. Desprès vingué un poeta, i un joglar. Van sorgir rondalles, contes i gestes, més tard, menuts i grans relats, escrits a mà.

Fins avui, benvolguts companys, que ens hem retrobat.

.

autor: Sergi Garcia Oset, del blog La meva perdició

autor del dibuix: Jaume Vilalta Casas (Dibuixos JVC)

293.- -Diumenge a la tarda

.

Diumenge a la tarda, després del braç de gitano i del cafè, l’Ernest va decidir que ja era hora d’iniciar la seva carrera literària. El dia abans, dues veïnes que li havien llegit la carta al director van dir-li que estava molt ben escrita, i ell s’ho va prendre més que com un afalac, com un repte. Va manar als nens abaixar el volum del televisor i es tancà a l’estudi amb vocació creadora. Tiraria per la poesia i tornaria a fumar. Tabac negre. Havia llegit que una cigarreta encesa als dits lubrica les neurones i fa que els adjectius flueixin amb major precisió. Decidí que la seva rima seria assonant, que concediria escassíssimes entrevistes, i que sempre diria pestes de l’obra de J.V. Foix. A les contraportades dels seus llibres no hi figurarien mai dades biogràfiques i miraria que l’editor organitzés les presentacions en locals d’estètica minimalista de l’extraradi.

Quan van cridar-lo per anar a sopar, esbossà un somriure indolent. Seria un autor de culte. Un autèntic poeta maleït, com ell, no és una cosa que aparegui cada cinc minuts.

.

autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa
.
Conte guanyador al concurs de microcontes a Montornès del Vallès al 2.007
.

292.- Solstici

.

En el temps en què neix el solstici escurçant la nit, una papallona blanca, la regna de les papallones de l’estiu, voleiava, juganera, entre les guspires daurades que brollaven la gespa d’un jardí. Mentre saltironava entre les gotes d’aigua que emmirallaven el sol, Missi rescatà l’esguard dels projectes que li mostrava la pantalla de l’ordinador i la contemplà encisada, la mirada absorta i els ulls plorosos fixos en la quietud de la nostàlgia i els records. Aquell instant íntim, aquella quimera bressoladora, tenia com a protagonista una velleta que volia ser jove per sempre més i ho manifestava de manera constant, amb una increïble ingenuïtat.

Un somriure se li dibuixà a Missi, en contemplar aquell ésser alat que li havia fet pensar en la “mama”. Aquesta s’havia mort la primavera passada de sobte, en la frontera marcada de dolor per una aurora i un ocàs. Tal vegada, seguint el seu desig d’aturar el pas del temps va morir i es va metamorfosar d’aquella manera per manifestar-se-li i mostrar-li que s’havia sortit amb la seva; era tan caparruda! Continuava sent jove i a més era preciosa. Les ales de setí i el cos fràgil i eteri, amb la blancor de la neu immaculada. S’assemblava a una orquídia, a una punta blanca teixida un dia d’abril per guarnir el cel, molt més bonic des que ella hi era. Segur que fruïa cada vegada que es mirava en una gota d’albada i es veia tan preciosa; la més bonica. Ella, que quan vivia en un cos mortal i solcat pel pas del temps era tan presumida.

Missi, hipnotitzada per aquella improvisada manifestació d’eternitat angelada, va deixar que el dolor patit se n’anés pres en el vol de la papallona blanca, la regna de les papallones que cercaven una nova albada. Tot seguit va escriure a la seva amiga per compartir-hi aquell somnieig. L’endemà va rebre la resposta que deia: “En el primer dia del solstici d’estiu, un munt de papallones blanques voletegen cridant-me l’atenció mentre s’alimenten del nèctar dels rosers plantats al pati de la nau on hi treballo. Segur que és un cor d’àngels disfressats, capitanejats per la teva "mama", que juga a enllaçar-nos el pensament”.

.
autora: Pilar, del blog A encesa de llum
.

291.- Noi vs Vida

Quan se’n va adonar, havia consumit gran part de l’oxigen nedant maquinalment. Amb lentitud, canvià de sentit i començà a reconstruir el camí a la inversa, però el “Cau Negre” estava format per dotzenes de passadissos, i l’aigua era molt tèrbola. A més, no recordava cap detall que li permetés situar-se en la direcció correcta.
Tot i així, continuà bussejant calmosament, amb resignació.
Sempre havia dut, en les seves excursions submarines, una corda de seguretat, però aquella nit l'havia deixada al cotxe. Estava cansat de viure, i havia decidit avançar a l’atzar a cada bifurcació, per intentar sortir a mitja ampolla. Un repte tant impossible que supeditava la seva existència a que l'atzar li demostrés que valia la pena continuar.
Va estar pensant, mentre esgotava l’oxigen, en el seu funeral, imaginant els seus amics incrèduls, desfets. Es formà un bassal de llàgrimes al fons de les ulleres, on xipollaven els seus records.
De sobte, després d’un revolt tancat, distingí el forat d’entrada, i el sorprengué l'alegria de trobar-lo. Ràpidament, acaparant litres d’aigua, s’hi va dirigir rascant amb les parets. En arribar-hi, però, i encara que sempre l’havia travessat sense esforç, hi topà amb l’espatlla.
Li calgueren uns segons per a acceptar-ho: aquella no era la sortida, i no tenia temps de trobar l’autèntica, ni tant sols d'intentar-ho, submergit en sentiments d’impotència que, incapaços de tornar-li la vida, l’incitaven a continuar-la.

.
autor: Ferran Cerdans Serra
Llibres artesans i http://www.fcerdans.net/
.

Foto extreta d'aquí:

http://www.flickr.com/photos/fcerdans/3005139755/

.

290.- El cocodril

.

És vell. Se sent cansat. Observa la selva verda i fosca, el paisatge de sempre, un entramat de troncs i lianes que es caragolen fins a tocar l’aigua; uns xiscles eixordadors que et desperten cada matí a trenc d’alba.

Una llàgrima llisca dels seus enormes ulls. Es pregunta perquè no ha sortit mai d’allà, condemnat a nedar amb la fredor de l’aigua, en el fang lletós i profund.

Se sent sol, de fet, ho està. Recorda haver vist altres criatures que han passat com un sospir pel seu petit i estret món: ocells cantaires, serps lliscant, talps foradant el terra, insectes fugissers... És conscient d’haver conegut els humans: els reconeixia pels crits d’esglai que feien només de veure’l allà parat, amb el cap enlaire i la mirada fixa; ni gosaven acostar-se. Ara tant sols escolta el silenci.

Una au s’ha parat sobre el tronc sec i rebregat d’un arbre mort del davant. D’esma obre la boca i l’engoleix d’un cop; sent l’olor de sang i ensuma la mort de la bèstia que ha atrapat entre les dents. És el que s’espera d’ell: matar animals, empassar-se el seu cos entre el gust insípid de l’aigua contrastat amb una certa salabror del fang.

Ha enyorat altres maneres de fer: menjar sense devorar, viure sense ser un rèptil, poder plorar i somriure...

Un dia llunyà tingué un amic: un cadell humà, un nen ros i esprimatxat que tocà la seva pell rugosa amb la seva maneta i li digué quelcom diferent. Fou un instant. El nen marxà entre els crits estridents i esverats d’una dona que li arrabassà aquella curta carícia. No ha tornat.
Està cansat.
Poc a poc s’endinsa al mig del pantà i quan ja ho sap prou fons, deixa de moure les seves curtes potes, deixa el cos las, inert. Dóna una mirada al seu voltant, res no ha canviat: el sol entra atemorit entre les branques i l’espessor del verd. Recull la seva escalfor en un darrer desig de transformació que sap que mai serà. Tot traspua calma, tranquil·litat.
S’adona que està plorant. Va tancant els ulls.Al cap d’una estona, la selva sols conserva la punta d’una cua que ha deixat de ser.

.

autora: Núria Comas, del blog Cal Sac - (conte amb 365 paraules)

.

289.- Cotxe nou

.
Era el seu primer dia de feina, el venedor de cotxes estava neguitós, encara no s’havia estrenat, tenia fal·lera perquè entrés un client, algú a qui poder-li vendre la darrera novetat del mercat automobilístic, potser el monovolum “Icapdetot”, o tal vegada el tot terreny “Pertotarreu”o el petit turisme “Comunbòlit” de 175 cavalls i 600 quilos de pes, un míssil que feia furor entre els conductors jovençans.

Alt, ben vestit, empolainat i engominat, aixecava la barbeta en caminar, empenyia les espatlles cap al darrere, treia pit i forçava els abdominals empenyent l’estómac cap a dins. Va obrir la porta del concessionari, es va passejar entre el models exposats, passant suaument els dits per la carrosseria brillant i neta dels vehicles; obria les portes per veure el seu interior i aprofitava per inspirar i omplir els pulmons de l’aire perfumat dels cotxes nous. Li encantava aquella olor de cotxe nou.

El venedor novell, que el va veure, es va llençar com un voltor sobre la carronya, el va saludar amb excessiva amabilitat i el va afusellar a característiques tècniques, equipaments, navegadors, consums, emissions, airbags, colors, tapisseries, promocions, ofertes, financiacions, terminis, opcions i complements.

El client, aparentment, escoltava molt atentament i responia cortesament amb petits moviments de cap o amb sons indescriptibles però que denotaven satisfacció i aprovament. Malgrat tot ell estava més interessat en l’olor de cotxe nou que desprenien.

El venedor novell havia descarregat tots els seus coneixements sobre el descapotable rosa metal·litzat de cinquanta-vuit mil euros, i quan va preguntar:

- Què li sembla?

El client, sense perdre les formes, va respondre:

- La berlina fa més per a mi.

El venedor novell, esgotat, en una frenètica cursa havia amollat tots els coneixements adquirits sobre aquell fantàstic vehicle de gamma alta, i sobre la resta de vehicles exposats a la botiga. El client, li va agrair les explicacions però es va disculpar: tenia pressa, ja continuarien l’endemà.

El venedor novell va entrar eufòric al despatx del cap de vendes per fer-li cinc cèntims del seu client potencial.

- Demà tornarà, ara tenia pressa, havia de marxar -va dir el venedor novell.

.

- És clar que tornarà. Com tots els dies. Ell sempre torna per ensumar l’olor dels cotxes nous...

.

autor: Juanma Garcia, del blog De Roquetes vinc...

.

288.- La capsa de les històries

Conservo els objectes més valuosos en un dels prestatges inferiors de la llibreria de la meva habitació, a dintre d'una capsa d'alumini sense pany, de grandària semblant a una de sabates. En ella guardo bitllets de tren, flors assecades, punts de llibre, un rellotge de corda amb una sola busca, tovallons de paper amb poemes dedicats, retalls de diaris, postals enviades i rebudes, un vell passaport, encenedors austríacs de martell ja inservibles i altres coses per l'estil.

.
Moltes nits després de sopar, apareix el meu fill en pijama per la porta del menjador, carregant la capsa amb totes dues mans. Ve fins allà on em trobo, la diposita al terra, n’aixeca la tapa i extreu, aparentment a l'atzar, un dels objectes del seu interior, sempre diferent. Me’l mostra i després em suplica: conta'm la seva història! Jo la hi explico, incloent-hi sempre detalls inventats. Quan acabo el relat, em demana que el dugui al llit. Sovint la son el venç pel camí.

No constarà en cap testament, però un dia la capsa serà seva. Com seves seran les històries que conté, que segurament, convertides en simple fantasia, ajudaran a dormir a altres nens que no coneixeré.

.

autor: Joaquim Valls

.

287.- Quan apareguis per la porta, no miraré

.

En travessar aquella porta sap que res ja no tornarà a ser com abans. L’espera palplantat, amb un ram circumstancial de flors mal compaginades que sembla haver estat confeccionat amb poca traça i molta pressa (llessamins, gladiols, líliums i margarides que no lliguen gaire amb el paper de cel·lofana que embolcalla el ram). Adolorida per la llum intensa de l’exterior de l’edifici, li somriu lleument. Una frase parca de benvinguda trenca el silenci tens que es respira entre els dos. Però, malgrat l’aparent fredor, la veu càlida del seu marit l’allunya d’olors antisèptiques i de modals rogallosos, de dies monòtons i nits il·luminades per fluorescents sempiterns.

Un minut després d’haver travessat la porta, encara mig enlluernada, comença a poder distingir automòbils aparcats uniformement, arbres desfullats, robes tardorenques i el rostre del seu marit. Ha envellit força, com ella també ho ha fet. Se’l veu trist, apagat, resignat a viure una vida manllevada, lluny del paper que escenificava cada cop que el veia, meticulosament vigilats setmanes enrere. Mirades alienes a ells dos els observaven mentre ella acariciava amb els capcirons dels dits les mans d’ell, mentre furtivament robava un breu bes dels seus llavis. Tot i la seva habilitat, l’acció havia quedat enregistrada en la retina de la vigilant i en la memòria de la càmera de vigilància.

Després de deixar enrere la porta, ja tancada, obre les seves ales per a assaborir la llibertat, la carícia de la brisa a la cara, l’escalfor del sol, lluny del captiveri, de la bufetada de pudors corporals maquillades per productes desinfectants, de la gelor dels fluorescents. Vola, d’una vegada per totes, s’enlaira, respira de nou i sap que ja mai més...

-Anem, Joana, la mare ens espera.

Aquesta frase esdevé llast en el seu momentani vol, aquestes paraules la desperten amb més brutalitat que el fet de travessar la porta. Després de nou mesos de reclusió en aquest psiquiàtric, encara no ha trobat les paraules per a justificar davant de la seva mare l’assassinat dels seus dos néts a mans d’ella.

.

autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra...

.

286.- Sempre has de ser tu

Des de petit que m’he hagut de sentir dir moltes vegades aquesta expressió: “És que sempre has de ser tu?”.
A l’escola, a l’hora del pati, tots els altres nens jugaven a futbol. Doncs jo no, a mi m’agradava el basquet.
A l’institut, tots els altres companys es tornaven bojos per la música màquina mentre jo comprava discos dels Beatles.
A la facultat de medicina tothom somniava en fer-se cirurgià i jo vaig triar l’especialitat de dentista.
Per tant no és estrany que m’hagi passat el que m’ha passat, i no hauria d’afectar-me d’aquesta manera. Estava acostumat a ser la riota dels altres però pensava que al fer-me gran ja no passaria i per tant vaig acceptar de seguida quan vaig rebre a la consulta aquella carta convidant-me a participar en un estudi d’un producte nou.
Vosaltres hauríeu dit que no? L’oferta incloïa una estada d’un cap de setmana a un hotel de cinc estrelles. La “feina”, si es que se li pot dir així, es limitava a un parell de xerrades on se’ns presentaria el producte que hauríem de recomanar o no després d’haver-lo provat. La resta del cap de setmana serien unes vacances que, mal m’està el dir-ho, jo em mereixia de sobres.
Així que vaig acceptar la proposta i em vaig presentar a la trobada. En total érem 10 dentistes de tot el país i, encara que amb alguns no ens coneixíem, de seguida es va crear un bon ambient de companyonia que presagiava un cap de setmana perfecte. I així fou, fins el moment de presentar les nostres conclusions finals sobre el producte que ens havien fet provar.
Vaig ser l’únic, és que no n’aprendré mai, que vaig decidir no recomanar el nou producte. A partir d’aquell moment, els altres companys van començar, d’una manera il·lògica, a fer-me el buit i els organitzadors de la trobada, potser més lògicament, ja no van ser tan amables com abans.
I no es va acabar aquí perquè el fet s’ha escampat entre la professió i tots els meus col·legues saben que quan tothom diu que 9 de cada 10 dentistes recomanen els xiclets sense sucre, doncs jo sóc el que vaig dir que no.

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

Imatge treta d'Internet

.

285.- La visita

Sonó el despertador, aunque ya estaba despierta. Su cabeza volvió a los agridulces del día anterior, pensó... porqué siempre recordamos mas lo malo que lo bueno? No es una incongruencia? Porqué no quedarse con la dulzura y la paz de la conversación de la tarde anterior? Porqué no quedarse con las sensaciones de ese tranquilo paseo por el mar? Con el suave aroma del romero y del pinar? Había que levantarse. Al salir al pasillo vio un pequeño haz de luz en la cocina... pensó que alguien la había dejado encendida... Sorpresa! no era la luz.... era la luna! Desde la ventana, con los primeros claros del amanecer, se veía grande, redonda, plateada, radiante... Fue tal la sorpresa que se quedó mirándola como si nunca antes la hubiese visto... estaba allí, la esperaba.... creyó entender su mensaje... Todo iría bien, nada de preocupaciones, el trabajo, la familia, los amigos... nada de que preocuparse. La vida le seguía regalando un día más, muchos regalos que debería ir descubriendo en cada rincón, en cada lugar... Y mientras recibía su mensaje, se preparó el desayuno; tenía una agradable visita, tenía una invitada para compartirlo... El día iba amaneciendo con colores de alegría... No le importaba que fuese pasando el tiempo, que se le hiciese tarde para el trabajo... valía la pena ese tiempo, ese tiempo era un tesoro; su mensaje de valor incalculable. Cada una tomó su rumbo, desde su coche, la veía alejarse poco a poco, palideciendo, con tonos de oro... la Luna debía ir a iluminar las noches de otras almas que la esperaban para con ella tener una charla, debía dejarles también su mensaje de felicidad, su regalo de paz.

.
autora: Pepa, del blog Del-fina
.
imagen sacada de Internet
.

284.- Adelante, por favor

.

Que el semáforo de la calle que daba entrada al pequeño pueblo donde vivía David se pusiera en rojo cada vez que él regresaba había dejado de extrañarle. De hecho, se había convertido casi en un ritual, en una parada obligada que le permitía reflexionar algo menos de un minuto.

Pero, a pesar de las prisas que solía llevar, no era ese alto en el camino lo que verdaderamente le enojaba, sino el hecho de tener que esperar allí, justo debajo del piso donde vivía su antigua novia.

Después de tres años, David por fin logró cruzar el maldito semáforo en verde sin tener antes que frenar. Él no se percató, pero fue la primera vez que su ex se asomó al balcón… junto a su nuevo novio.

.

autor: Daniel Sánchez, del blog Microrelatos a peso
.
COMENTARIOS EN CASTELLANO, POR FAVOR!
.

283.- El captaire

.

El seu equipatge pesava poc. Cartrons. Un sac de dormir. Una manta vella. Un joc de roba de recanvi bruta i espellifada. Unes sabates de sola gastada i amb forats. Això és tot el que tenia. Les seves pertinences materials després que la vida el tractés injustament. Ara, hi havia una cosa que posseïa i que ningú li podria treure: la dignitat. Dignitat de ser qui era, de trobar-se on es trobava, de viure gràcies a la generositat de la gent. Una dignitat que feia que cada nou dia que arribava, ho fes ple de noves esperances. Esperança de que les coses podrien canviar. Esperança de que la sort li tornés a somriure, com anys enrere. Esperança de que igual que un dia la vida se li va girar d’esquenes, potser, algun altre, se li giraria de cara. I llavors, aquelles calamitats per les que havia de passar, el fred que havia de suportar, les mirades de la gent que el feien sentir ningú, els dits acusadors dels nens petits que el veien com una mera distracció, la gana que, dia rere dia, havia d’aprendre a dominar, llavors, tot allò, igual que un bon dia va arribar, se n’aniria. I ell tornaria a ser de nou algú. Una persona amb nom i cognoms que, lluny de vagarejar pels carrers sense rumb, hi caminaria amb una direcció fixada. Aquell era el seu somni. La seva esperança. La seva dignitat. Allò pel que lluitar dia rere dia. El tren al que agafar-se per no embogir. L’última cosa amb la que, nit rere nit, pensa mentre està estirat sobre els cartrons dintre del seu sac de dormir abans d’aclucar els ulls.

Mentrestant, però, segueix vivint al carrer. Allà on pot i li deixen. Segueix portant un equipatge lleuger. Segueix vivint de la caritat de la gent. Però amb dignitat.

.

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

.

282.- A viure que són dos dies!

.

Havia estat esperant aquell moment molt de temps, o al menys em semblava a mi que era molt de temps, perquè quan veus que la vida se te’n va, cada minut que passa es fa etern. Per fi un bon dia vaig rebre una trucada en la que em comunicaven que havien trobat una persona compatible per poder procedir al trasplantament de medul·la. Fins llavors havia estat nerviós però en aquell moment vaig caure en un altre estat, també de nervis però diferent a l’anterior, que no sabria descriure bé amb paraules. Estava a punt de fer un pas per salvar la meva vida. Dit així sembla important però no és res comparat a sentir aquesta sensació en la teva pell. Van passar els dies, van fer les proves que quedaven, van seguir els protocols establerts per a tal procediment i va arribar el gran dia. Em vaig sotmetre al trasplantament. Encara que sembli estrany ho van fer per via intravenosa, com si fos una mena de sèrum, em van connectar a uns tubs i em van fer el trasplantament de medul·la, sense ni adormir-me. I anava veient com aquell líquid m’anava entrant al cos i pensant que mi estava entrant la vida i quan va caure la última gota de la bossa vaig ser conscient de que ja era un altre. Tot començava de nou amb aquell elixir màgic. Són pocs els qui tenen una segona oportunitat, els que tenen dues vides i jo havia estat un dels escollits. Això evidentment tenia un preu, però estava disposat a pagar-lo, i amb la lliçó ben apresa, ara si: A VIURE QUE SÓN DOS DIES!

.

autora: Laura T. Marcel, del blog Mar i Cel

.

281.- La bruixa empipadora

.

Una vegada hi havia una bruixa que sempre feia la guitza als altres.
Amb aquell vestit tan negre, tan llarg i tan esparracat; el barret amb la sivella de plata, les sabatotes punxegudes, les ungles grises i les dents grogues… tots li tenien por i per això l’obeïen.
-“Porteu-me al circ abans que us converteixi en granotes! Si no em feu cas, ui! Si us atrapo!!! Me’n faria un bon tip de menjar nens!!!”
I, és clar, els nens la portaven al circ.
-“Aneu a comprar-me un regal ben maco, que si no us faré tornar verds!, je, je, je, je!!!”
Qualsevol que sentís aquell riure, tenia esgarrifances. I la bruixa aconseguia el què volia.
Així anaven passant els dies i les setmanes, però els nens i nenes d’aquell poble ja n’estaven farts d’aquella bruixota tan empipadora.
Un bon dia es va celebrar una reunió del Consell de les Bruixes del Món, i allà tenim la nostra bruixa esperant que li concedissin la Sivella d’Or de les Bruixes, que venia a ser un premi per fer una bona feina.
Com que havia estat una bruixa empipadora, la Reina de les Bruixes la va castigar dient-li:
-“A partir d’ara els teus encanteris no serviran per a res! Les bruixes hem d’ajudar els altres i no molestar els nens i les nenes. No veus que només et fan cas perquè estan espantats?. No m’agrada gens això que fas!”
La Bruixa Empipadora va marxar molt enfadada d’aquella reunió i no va voler sopar res més que dues potes de mosquit amb salsa rosa.
L’endemà la bruixa va veure uns nens que jugaven al parc i els va dir:
-“Ràpid!, expliqueu-me un conte o us convertiré en ratolins!”
I entre tots li van explicar un conte.
Però hi va haver un nen que no va voler jugar amb la bruixa:
-“Doncs et tornaràs de color vermell!”
Quan la mare va veure el seu fill tot vermell va dir:
-“Vés a banyar-te!”
Després de rentar-se amb aigua i sabó el color vermell va marxar, perquè els encanteris de la bruixa ja no servien de res.

.

I quan la bruixa ho va saber va desaparèixer per sempre més.

.

autora: Miri4, del blog "+3"

.

280.- La convidada

.

Fullejava el llibre, amb tres lletres a la coberta: RTV. L’havia descobert triant i remenant llibres amuntegats en un tenderol de la fira. Per les seves mans havien passat títols ben suggeridors, com ara: El yoga en 10 lecciones, Todo sobre la sexualidad femenina, El triángulo de las Bermudas...

Quan arribà a les seves mans, l’obrí i donà un cop d’ull al pròleg: de F. Lázaro Carreter, m’agrada; patia una mena de xarampió festonejant pàgines amb pigues amarronades. Mentre no s’encomanés... La vida del Buscón, llamado don Pablos a la butxaca.

I ara, mentre s’anava coent el dinar, fullejava aquell llibre. A la primera plana un nom i una data: Maruja Fernández, 20-5-68; lletra punxeguda i prima, lleugerament inclinada. I molt acurada.

On era ella el 20 del 5 del 68? Si havia estat diumenge, de segur que fent un tomb per les firetes, que venien sempre per primavera; a les barraques del tir el germà gran guanyava nines ballarines que després l’hi regalava. I almenys, un viatge a les cadenes i un a les barques, queia de ben segur.

Passà pàgines, sentint el xiuxiueig del paper. Color groc i olor humit. De sobte, caigué una foto: amb rivets dentats; sèpia i negre. Una noia amb faldilla i jaqueta fosques i jersei blanc, repenjada sobre un arbre poncellat. Somriure i monyo d’una altra moda. La Maruja, el 20 del 5 del 68?

La trobada no li va agradar gaire. Les fotos antigues dels desconeguts semblen fotos de morts. Allà estava, somrient ja dues dècades.
El dinar feia estona que regalimava i cruixia sobre el foc, mentre ella fullejava el llibre.

De segur que la Maruja, a hores d’ara, feinejava, discutint ximpleries amb fills adolescents i apropant-se a un marit ensopit –aquell que féu la foto i potser regalà el llibre-, de panxa prominent. O potser, a l’estranger, donava classes de literatura espanyola del Segle d’Or i s’ho muntava amb els alumnes mentre compartia apartament amb un enfant térrible del maig francès. Quina convidada!

Una insistent olor de socarrimat la va tornar al present. Un cop dinat “allò”, rumiaria què fer d’aquella imatge inerta que s’havia ficat, pel més pur atzar, a la seva vida.

.
autora: Luguca
.

278.- La vident

Tot i que no sóc gaire avesat en temes que ultrapassen la raó, aquella tarda vaig anar a veure a una vident perquè em predís el futur. La pitonissa, de rinxols despentinats i amb mocador lila al cap, em va comunicar consternada -després d'haver-ho provat per diferents mètodes- que no podia veure gaires coses del meu futur. “Deu ser que avui falla la connexió amb el més enllà”, em va dir seriosa. El que sí que em va poder assegurar -perquè ho havia llegit a la seva bola màgica-, va ser, que que jo moriria atropellat per un cotxe de color vermell a l'edat de vuitanta-tres anys.

.
Li vaig pagar un preu rebaixat per la consulta i vaig sortir al carrer decebut per la improductiva visita, però alhora content perquè em quedaven molts anys de vida per endavant. Sumit com estava en els meus pensaments, no vaig veure el vehicle vermell que se'm va emportar per endavant. Vaig morir als trenta-vuit anys sense saber que la vident era dislèctica.

.

autor: David Valle, participa a "Jo escric"

.

277.- Presses

.

Fa molts dies que el meu pare corre per casa atabalat amb un llapis de memòria, igual que el meu, amunt i avall, remugant que ho ha d’entregar l’endemà mateix i encara li falten coses per acabar.

Aquest matí, suposo que amb el seu nerviosisme per l’entrega, m’ha fet un discurs mentre esmorzàvem, de que els joves passàvem de tot que no teníem responsabilitat i que tot ho fèiem a corre-cuita i a l’últim moment, sense fixar-nos en els detalls, jo he dit que si, però sempre penso que els grans van massa atabalats i la vida s’ha de viure.

Ell mateix m’ha deixat a la porta de la universitat, ha marxat corrent, té el temps just, aparcar, llegir els diaris del dia, fer un cafè abans de la roda informativa, el maquillatge i sobretot els nervis.

Ja en el meu lloc a la classe, engego el portàtil i connecto al port usb, el llapis de memòria per començar a preparar la classe. No em pregunteu com, però jo tinc en pantalla els pressupostos del Estat del proper any, si cap miracle no fa acte de presència, ell entregarà el meu treball de recerca, juntament amb les fotos de l’últim concert i fins i tot algun vídeo de contingut per adults.

Segur que haurà estat culpa meva, com que sempre vaig a corre-cuita, no em fixo amb res i tot ho deixo per l’últim moment. Almenys espero que els hi agradi el meu treball de recerca sobre la incompetència política i la seva lentitud per trobar solucions.

.

autor: Garbi24, del blog Garbi24

.

276.- Un recital de piano

.

Abans de l’inici de cada assaig, el pianista porta a terme el mateix cerimonial, entra a l’escenari per l’esquerra, el cap cot, la mirada fixa a terra. Sota un braç hi duu les partitures i amb l’altra mà, de seda, acarona la llarga cua del piano, n’enretira una mica l’escambell i s’hi asseu fent una reverència. Quan amb tota cura a posat les partitures a lloc, manté les mans flotant damunt el teclat, tanca els ulls, quatre respiracions profundes... comença l’apoteosi.

Tres hores després, amb la última nota suspesa en l’aire, de nou les mans mig centímetre per damunt del teclat, els ulls clucs, quatre respiracions profundes... obre els ulls, es tira els cabells enrere i s’aixeca mentre recull les partitures d’una revolada. Va amarat de suor i està desfet, esgotat, allunyant-se lentament del piano fins a desaparèixer de l’escenari.

Llavors, d’entre la foscor de la platea, el soroll d’algú que es moca. És la senyora Elisa, del personal de neteja. Com pot s’alça mentre lluita contra el dolor d’esquena, s’agafa amb decisió als braços de la butaca per mirar de fer la força que no tenen les seves castigades cames, totes les articulacions li fan mal, però no aconsegueixen esborrar el seu somriure. Llàgrimes d’emoció llisquen per les seves galtes mentre s’acosta cap al seu carro, ara toquen els vidres.

El dia de l’estrena no hi ha ni un seient lliure a la platea, el pianista hi veu homes amb esmòquing, dones amb vestits llargs i el reflex de les joies i les pedres precioses, mentre fa una reverència pensa en la feina de tants mesos, en tot el treball previ abans d’aquesta estrena. S’asseu al piano, les mans suspeses damunt del teclat, una respiració profunda... La seva ment es concentra, repassa el pentagrama, amb la segona respiració apaga els murmuris i els inoportuns atacs de tos i els carraspejos, tercera, finalment visualitza una platea buida i silenciosa, olor de fusta i moqueta, quarta respiració i solament s’escolta el so esmorteït dels plors d’emoció de la senyora Elisa... Comença l’apoteosi.

.

autor: arisdot, blog La trista existència dels enzes

.

275.- El mentider

.

Mai no he pogut suportar les persones mentideres. Són perilloses i sovint fan mal, volent o sense voler, tan s’hi val, per què el resultat és el mateix. Probablement aquest sentiment l’he heretat del meu pare. Un home humil, honrat i treballador, a qui mai li vaig sentir dir una mentida ni faltar a la paraula donada. Us explicaré una anècdota, aparentment intranscendent, que il·lustra el que era el seu caràcter:
Quan jo era menut, teníem una carnisseria. Totes les setmanes venia a comprar un veí molt simpàtic, i que, com mon pare, era un gran afeccionat al futbol. Es posaven a parlar tots dos i mon pare es deixava anar contant les excel·lències del seu equip: el Barça. L’altre feia el mateix i les converses es perllongaven molta estona amb comentaris coincidents sobre l’equip. Un dia, com sempre, va vindre el veí i en voler buscar conversa, mon pare, se li girà d’esquena i sense dir-li paraula el deixà plantat. El veí es va quedar fet de pedra. Va fer la compra acostumada i se’n va anar. Ma mare, que va ser testimoni de l’aparent mala educació de mon pare, li va recriminar l’actitud. Tot seguit mon pare, li va dir:
-M’he assabentat que aquest paio és del Madrid.
Llavors, a mi també em va semblar que mon pare no havia actuat bé. Ara, però, ara sé que no el va deixar plantat perquè era del Madrid, sinó perquè l’havia enganyat. Li havia fet creure que era del Barça per tal que es confiés. Després, probablement se’n deuria riure de l’apassionament que hi posava quan parlava del seu equip. Així era mon pare. Probablement, jo he tret una mica el seu caràcter. Només el temps m’ha ensenyat a conèixer els qui et venen a sostraure’t els sentiments més íntims. De vegades també els he deixat plantats amb una frase “Adéu, és tard i vol ploure”.

.

autor: Josep Cid Ginovart

.

Primer premi per al 365 contes

. .

Avui el blog està de celebració, ens han donat un premi al C@ts per ser la millor iniciativa blogaire 2009.

.

Evidentment este premi és de tots i el deixo aquí perquè cadascú agafe el seu trosset.

.

Moltes felicitats a tothom!

.

274.- Taques i desigs

L'àvia anomenava “desigs” a les taques de naixement que poden aparèixer en qualsevol lloc del cos, que van creixent amb nosaltres i que ja mai ens abandonen. Al meu germà petit i a mi mateix ens va explicar un dia que cadascuna d'elles té el seu origen en un desig fervent, o en un simple antull, que la futura mare té durant l'embaràs i que, per qualsevol motiu, no pot veure satisfet. La grandària de la taca depèn –va dir- de la intensitat amb la qual s'anhela.

El meu germà va néixer amb una d'aquestes taques. Encara que bastant extensa, la té parcialment localitzada, per sort, en un plec de la pell. En diverses ocasions, com parlant per parlar, li ha preguntat a la nostra mare (que es diu Alícia, com l'àvia) pels seus desigs no acomplerts durant la vida. La seva resposta invariable és que ha obtingut tot allò que ha desitjat i que, en haver estat mancada de grans ambicions, ho ha considerat sempre més que suficient.

.

Malgrat això, cada cop que veig la meva mare prendre en braços la meva filla, no puc evitar recordar aquell matí ja llunyà en què, estant ella absent i mentre jo regirava, buscant llaminadures, els calaixos d’un armari de la seva habitació, vaig trobar en un doble fons un pitet en el qual hi apareixien brodades amb punt de creu, unides, la lletra a i la lletra ela... aquesta última sense finalitzar.

.

autor: Joaquim Valls

.

dibuix magnífic de: Guillem Valls