domingo, 20 de diciembre de 2009

203.- Ja s'ho faran

.
La inestabilitat de la vida m’ha abordat quant menys m’ho esperava, mai m’hauria pensat que la mateixa setmana que he començat feliçment, es tornaria tant maleïda com per engegar-ho tot i llevar-me la vida.

No es fàcil de pair que el mateix dia de ser acomiadat de la feina, on fa anys que treballes amb un bon sou, et diuen que no cal que tornis, que potser no et pagaran ni tant sols la liquidació, suspensió de pagaments, diuen. Preocupat per com sortir de la situació, i de les moltes despeses a pagar, passo per el banc a comprovar que el mateix motiu de tancament de la meva empresa ha fet desaparèixer els estalvis que tenia dipositats en un fons d’inversió teòricament segur. Abatut, arribo aviat a casa, esperant trobar consol, però el que no m’hauria pensat mai, és trobar a la meva dona, al llit amb el que creia el meu millor amic. N’hi tant sols m’han vist, tenien tots els sentits ocupats.

Enfonsat, traït i arruïnat, dominat per la ràbia, veus com l’única sortida es acabar amb tot, ja s’ho faran, en aquest món ja no em queda res per fer.

Comprar un tros de corda serà la meva última transacció econòmica. Al moment de pagar-la però, m’adono, que tinc que pagar fins i tot per l’eina que m’ha de llevar la vida? Si res del que ha passat és culpa directament meva, feia la meva feina el màxim de bé que sabia, havia posat els diners a on m’havien recomanat que seria sobradament segur i sempre havia estat al màxim d’atent amb la parella, a la que estimava amb generositat.

No és just, mereixo una segona vegada. Poques hores m’han fet falta per recollir quatre diners i deixar-ho tot, ja s’ho faran.

Allà, just al costat de la corda, queda la nota de comiat que havia escrit per tots, he afegit: sí, estic mort, però només per tots vosaltres, ja us ho fareu.

Les meves propietats s’han reduït ara a una petita cabana de branques de palmera i una galleda de cocos, que feliçment venc als pocs turistes que arriben a la petita illa de... no ho puc dir.
.
autor: Garbi24, del blog Garbi24
.

15 comentarios:

Pep dijo...

Molt bo, potser tots hauriem d'anar a l'illa dels nous propòsits i donar-nos una,dues,tres ....oportunitats.
Molt bon relat.

bajoqueta dijo...

Pobre home, ha tingut un mal dia en ganes eh? Però pren una bona decisió de morir només per uns quants i poder començar de nou :)

Gràcies pel conte garbi

McAbeu dijo...

Molt bé, és clar que es mereix una segona oportunitat. Encara que aquesta sigui anar a vendre cocos i com molt bé dius, els altres ja s'ho faran. Un bon relat!

Sergi dijo...

Mira, millor això que l'altra opció. Perquè a més, veig que allà a l'illa hi tens internet, hehehe.

xaruga dijo...

Una sortida molt intel·ligent. Morir-se per a uns quans i traspassar-los els problemes que fins ara tots s'amuntegaven per a ell, mentre els altres gaudien de la vida. Garbi24, diguens si estàs be a l'ílla i fes lloc. Potser vindrà algú més !

Elfreelang dijo...

Buf pobre home! sort que al final decideix deixar estar la corda i anar-se'n a la illa....

Carme Rosanas dijo...

Fas bé de no dir el nom de l'illa, que encara tindries overbooking!

Pobre home quin mal dia, però mira finalment s'ho ha sabut muntar prou bé oi?

Pilar dijo...

A poc a poc i passant pàgines, s'escriuen i es llegeixen les històries...

senga dijo...

...és ben bé que som cecs davant les coses que millor poden anar per la nostra Vida...quin descans per aquest home que, carregat per totes les obligacions socials no li quedava temps per viure...sembla que ara sí que té el que més li convenia... a vegades tinc ganes de deixar-ho tot i anar a algun lloc a viure...tot arribarà...

Jordi dijo...

No es pot saber quina illa és aquesta??

JJMiracle dijo...

Un plantejament interessant! Que els bombin!

Garbí24 dijo...

Gràcies a tots....més endavant enviaré plànol de l'illa.....per si interessa de comprar alguna parcela...jejeje

La Meva Perdició dijo...

Felicitats per conte. Totalment d’acord amb en Senga. Tant preciós era tot el que tenia? Era millor no saber que ni la dona ni l’amic l’estimaven i que fingien? Potser és el millor que li ha passat amb anys. Perquè tenim aquesta dèria de justificar una vida avorrida, segura i sense maldecaps?. Un gran trasbals li ha donat l’oportunitat de començar de nou. La majoria de nosaltres en canvi anirem de bracet a la caixa amb la nostra falsa il•lusió d’una vida sense ensurts.

kweilan dijo...

Molt bo. I a l'illa aquesta no es deu estar tan malament!

Marta dijo...

Això hauriem de fer tots: moris per a qui no val la pena!