jueves, 4 de junio de 2009

4.- L'últim llibre del món

Eren temps en que les noves tecnologies avançaven a un ritme frenètic, de vertigen. Els ordinadors, les agendes de butxaca, els mòbils i els aparells electrònics més sofisticats que us podeu imaginar estaven a l’abast de tothom. Tecnologia punta a preus molt econòmics, regalats. L’era moderna dels bytes i dels zeros i uns binaris havia desbancat els nostres estimats llibres de paper. Els havia fet fora. Esborrats de la faç de la terra. Desterrat a ser només un record efímer del que abans havien estat. Les biblioteques havien desaparegut, els carnets dels seus membres havien estat cremats en grans fogueres al carrer juntament amb totes les col·leccions hagudes i per haver de llibres moderns i antics. Tant s’hi valia: incunables, novel·les, tractats sobre matemàtiques... Les cases havien estat registrades a cop de fusell per eliminar qualsevol vestigi de literatura impresa. Pecat!, cridaven uns quan veien qualsevol enquadernació. Heretgia!, cridaven els altres. Milers i milers de llibres alimentaven grans fogates. La gent dansava, reia, ballava, s’agafava de les mans, cantava a l’abric d’aquella escalfor literària.

Però no tots els llibres van poder ser cremats. No, tots no. Ens podran robar, espoliar, treure de les mans els nostres estimats tresors, però sempre n’hi haurà un, el meu, que no l’aconseguiran trobar. Mai me’l podran robar. Dormo amb ell. Passejo amb ell. Menjo amb ell. És el meu tresor. La meva vida. Potser, la meva mort si algú em delata. Sóc el seu guardià. Me’n sento responsable. No en va, és el testimoni del que un dia va ésser una civilització culta, plena de lletres, frases, signes de puntuació, exclamacions, metàfores, vocals i consonants, articles, punts i seguit, interrogants, ... Amb tapes vermelles i fulls groguencs, em mira, m’esguarda, m’espera, em demana que l’obri i el llegeixi una vegada i una altra. M’estimula i m’anima. M’omple de vitalitat. Em fa sentir viu. Em fa tremolar.

No ho digueu a ningú, però si algú el vol llegir només m’ho ha de dir. És l’últim llibre del món...
*
autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda
*

13 comentarios:

bajoqueta dijo...

Quan vaig llegir la història me va recordar el llibre de
Fahrenheit. Seria horrorós que me cremessen los meus carnets de les biblioteques, els llibres i tot... tant fotut que no vull ni pensar-hi :(
Si un cas ja me deixaràs este últim uns dies.
Una horrorosa però bonica història :)

JJMiracle dijo...

Caram! Sort que és un conte!

Assumpta dijo...

No pateixis, Jordi!!
Si algú et delata jo mateixa l'acusaré davant d'un Tribunal per fals testimoni!!
Crec que aquí tots t'ajudarem a defensar aquest tresor teu...

No estàs sol!! Estem amb tu!!

Molt, molt bo!! M'ha fet una sensació de tristesa pensar que tancaven les biblios i ho cremaven tot!!
Una cosa seria dir que ja no s'editen llibres nous, que les noves tecnologies han acabat amb l'edició en paper -que ja seria terrible!! però he "visualitzat" el que descrius i m'ha fet una sensació terrible!

Rosa dijo...

L'iniciativa del bloc és fantàstica, jo el segueixo cada dia, però tinc un problema per posar-me com a seguidora. Ho estic mirant.
Espero que els llibres siguin compatibles amb les noves tecnologies. No m'agradaria que em cremessin la meva petita biblioteca amb l'esforç que m'ha costat fer-la.

Felicitats!!

kweilan dijo...

El conté és preciós pel que significa d'amor per aquest llibre únic i terrible perquè aquest llibre és l'últim. M'ha agradat molt!

Mortadel.la Casolana dijo...

A mi em fa una por que arribi el món a aquests últims extrems... que em sembla que em moriria si passés una sosa així. M’ha agradat molt... em fa pensar. Felicitats

Bajoqueta, ahir vaig intentar escriure’n un... el tinc penjat a l’últim post “AIXÍ ESTIC” M’hi vaig passar unes quantes hores, però no ho vaig aconseguir... l’he deixat tal qual. Sort que em vas dir que el Word també contava les paraules que sinó desprès de la “currada”, m’agafa l’atac. Ho tornaré a intentar val?

Sergi dijo...

Era evident que algú faria referències a Fahrenheit 451, és inevitable pensar-hi! Però és una cosa que espero que no passi mai, que imprimeixin en paper sintètic, el que sigui, però sempre en forma de llibre, sempre amb negre sobre blanc. Sense llibres... què faríem!!?

Carme Rosanas dijo...

Un conte genial, seria horrorós!

Jordi dijo...

Bajoqueta, no tenia notícia d'aquest llibre que dius. No l'havia sentit anomenar mai!
Te l'envio!! ;-)

Assumpta, és conte, només!! Sort!! jejeje No sé en què pensava quan vaig escriure'l!

Bé, gràcies a tots pels vostres comentaris!

bajoqueta dijo...

Rosa: m'alegro que t'agrade això dels contes. No sé que te pot passar, si te puc ajudar... no sé a la resta de la gent li deu anar bé, ja que veig que se van afegint com a seguidors.

Mortadel·la: ara miro els correus i el conte a vore què tal, ja et dic alguna cosa.

Jordi: ui és tot un clàssic, i la peli també. Si busques per Internet voràs que és un llibre genial.

Angle dijo...

Com a bajoqueta i com a bon aficicionat a la ciència ficció i admirador del Ray Bradbury (Cròniques marcianes va ser el primer llibre que vaig llegir en català ja fa molt d'anys)no he pogut evitar recordar Fahrenheit 451, encara que en aquell cas les raons de la crema fossin ideològiques. Si li busquem la part positiva, la digitalització de la lectura estalviaria molt de paper i per tant molt d'arbres... clar que, perquè cremar els ja existents? Molt bon relat, enhorabona

Magda dijo...

Cremar els llibres i les biblioteques? Jo em moriria de pena!
És molt bo, m'ha fet esgarrifar només de pensar-ho :)

Manel Aljama dijo...

Com diu bajoqueta, el text recrea Fahrenheit.

Afortunadament amb els blocs i la web 2.0 no es veuen 0 i 1, i si bé es venen menys periòdics, es fan més llibres de butxaca en paper. Per si de cas, n'hi ha moltes iniciatives per digitalitzar els llibres, el contingut de llibres. Per si s'acaba el paper. L'important és transformar-se per continuar en el camí.

No deixa de ser conte inquietant...