domingo, 28 de junio de 2009

28.- La sala Europa

L’Elena, com tots els diumenges, se’n va anar a l’Europa. S’havia pintat els ulls una mica més que de costum. Li havia semblat que estaven un pèl apagats després de la migdiada. Va passar pel davant d’un aparador i es va contemplar al vidre vigilant que tot estigués al lloc. S’havia engreixat els darrers mesos, des que havia fet els 50. Se li notava el pas del temps. Però ella es cuidava. Anava a la perruqueria. Lluïa diferents modelets a la feina. Intentava portar alguna peça de marca i sabates de taló molt alt, encara que a la nit li fessin mal els peus.
Feia gairebé vuit anys que era vídua i ja n’estava cansada d’estar sola. Quan va acabar el temps de dol, no sortia. Tots els amics tenien parella i se sentia com una nosa. Quan va descobrir la sala Europa va començar a anar-hi cada diumenge. Allà hi havia gent com ella. Es distreia, feia broma amb altres homes i dones i reia molt. I sentia dins seu aquella il.lusioneta de tornar a conèixer algú.
Aquell diumenge ballava amb un i un altre, però veia que com altres tardes quan portava mitja hora parlant... la conversa s’apagava. I ella hi posava voluntat però no funcionava. De vegades, la que callava era ella.
A l’hora de plegar, va recuperar la seua solitud i va marxar amb la il.lusió guardada a la butxaca per la setmana següent. Pel camí va saludar una parella que s’havia conegut a la sala de ball feia uns mesos.
-Què tal, Elena?
- Doncs, ja cap a casa. Allà m’espera el meu pijama, el meu sofà, la meua tele i ben contenta!
- I tant que sí. No hi ha res millor, li van contestar. Junts, radiants...
I ella, enyorant una altra mà dins de la seua, va enfilar cap al pis. El seu pijama l’esperava fidel, el sofà, també. Es va dir que era feliç, que no necessitava ningú. Mentre feia zapping, una llàgrima lluitava per sortir a l’exterior. Potser més d’una. Però llavors el mòbil va sonar i algú li estava dient que aquella tarda l’havia trobada la dona més guapa de la Sala Europa.
*
autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir
*

17 comentarios:

Marta dijo...

Molt bonic el teu conte, m'ha agradat: la il·lusió a la butxaca; molt suggerent.

bajoqueta dijo...

Sempre hi ha algú que ens pot alegrar el dia amb unes poques paraules :)

Gràcies per participar!

Assumpta dijo...

No sé si serà un lloc real o no, però ho has explicat d'una manera que seumbla que sí :-))
El final m'ha agradat moltíssim! Tenia por que acabes trist...I què bonic és que algú et trobi maca, encara que tinguis (o t'apropis) als 50 i t'hagis engreixat una mica :-))

Ma-Poc dijo...

Un final feliç... m'ha agradat com ha acabat el relat, quan tot semblava que acabaria de forma diferent... ;)!

Anónimo dijo...

Cleo, bonito final ...nunca pensar que al final del dia cuando ya no espera nada...recibe esas bellas palabras que la hacen sentirse feliz y con esperanza ;))).

Me ha gustado el cuento ;)...

Sergi dijo...

Quina manera de descriure les situacions que tens, increïble. M'ha agradat el relat. Anava a dir que desitjo que el proper diumenge tingui més sort, però amb aquest final, potser la sort ja està del seu cantó.

Elfreelang dijo...

Molt bon conte!!!

Anónimo dijo...

M'encanta aquest bloc bajoqueta i m'encanta aquest escrit, hi ha tanta gent que lluita cada dia i hi ha situacions dures, però en cada situació hi ha una part d'esperança i un somriure guardat.

Carme Rosanas dijo...

M'agraden els finals feliços... o coma mínim il·lusionats. No perdre la il·lusió és important. Al final sempre s'hi guanya. Molt bonic el relat Kweilan. M'ha agradat llegir-te.

bajoqueta dijo...

Cesc: Gràcies per la teua visita :)Hi tant, quan de vegades veiem la vida molt trista sempre hi ha una petita cosa on agafar-se :)

Jordi dijo...

Ostres, bon final! Em pensava que s'acabaria d'una manera i finalment... acaba bé!! Visca el mòbil!

kweilan dijo...

Gràcies pels vostres comentaris!
Me n'alegro de què us hagi agradat. Una abraçada a tots i a totes. I torno a felicitar-te, bajoqueta, per aquesta iniciativa que ens té enganxats a veure com és el conte del dia.

Dolors dijo...

M´ha agradat molt el teu relat i el final amb esperança...
Dolors

Mortadel.la dijo...

"A l’hora de plegar, va recuperar la seua solitud i va marxar amb la il.lusió guardada a la butxaca per la setmana següent."
..."Doncs, ja cap a casa. Allà m’espera el meu pijama, el meu sofà, la meua tele i ben contenta!"
..."Es va dir que era feliç, que no necessitava ningú. Mentre feia zapping, una llàgrima lluitava per sortir a l’exterior..."

Quantes persones se senten o ens hem sentit així en algun moment donat!... Ai! Mira, que m’ha agafat la pena.
Sort de la trucada sorpresa... Un compte emotiu que descriu molt bé la soledad.

kweilan dijo...

Dolors i Mortadel.la, moltes gràcies i una abraçada!!!

Angle dijo...

Me alegrat molt de que el final fos l'esperança d'un començament feliç.
Molt bo relat, enhorabona

kweilan dijo...

Gràcies, Angle!!!