.
El rellotge de l’església va marcar les dotze campanades. El dia assenyalat havia arribat. Vaig sortir de la plaça i vaig dirigir les meves passes cap a casa. Un gat negre es va creuar per davant meu, aguantant-me la mirada, penetrant, desafiant i traïdora. Quan vaig simular un cop de peu, va fugir esperitat.
Amb la mirada perduda vaig continuar avançant. De sobte vaig notar com dues presencies es posaven a caminar al meu costat. Em parlaven, però jo no les entenia. Mirava a la dreta. Mirava a l’esquerra. Però no veia res. Quan girava el cap es feien fonedisses.
De sobte, el cel va començar a enfosquir-se. Els núvols van començar a xocar entre ells provocant sons esgarrifosos. Passats uns moments, la llum se’n va anar i la negror més absoluta es va apoderar dels carrers i les places de la ciutat. Els llampecs també feien de les seves i es van convertir en llums improvisats. Vaig sentir un miol d’un gat. Seria aquell gat negre que m’havia creuat abans?
Quan vaig arribar a la porta de casa, aquesta era oberta. Clavada amb un ganivet ensangonat, una nota: “Benvingut al teu darrer dia”. Vaig tenir la temptació de fugir corrents, però de res serviria. M’havia trobat. Vaig entrar al menjador, il·luminat amb un parell d’espelmes. Allà estava assegut al sofà, amb les cames creuades i mirant-me de fit a fit. Va obrir la boca. Va parlar:
- Te’n recordes de mi? He vingut a buscar-te. A saldar deutes pendents.
Amb la mirada perduda vaig continuar avançant. De sobte vaig notar com dues presencies es posaven a caminar al meu costat. Em parlaven, però jo no les entenia. Mirava a la dreta. Mirava a l’esquerra. Però no veia res. Quan girava el cap es feien fonedisses.
De sobte, el cel va començar a enfosquir-se. Els núvols van començar a xocar entre ells provocant sons esgarrifosos. Passats uns moments, la llum se’n va anar i la negror més absoluta es va apoderar dels carrers i les places de la ciutat. Els llampecs també feien de les seves i es van convertir en llums improvisats. Vaig sentir un miol d’un gat. Seria aquell gat negre que m’havia creuat abans?
Quan vaig arribar a la porta de casa, aquesta era oberta. Clavada amb un ganivet ensangonat, una nota: “Benvingut al teu darrer dia”. Vaig tenir la temptació de fugir corrents, però de res serviria. M’havia trobat. Vaig entrar al menjador, il·luminat amb un parell d’espelmes. Allà estava assegut al sofà, amb les cames creuades i mirant-me de fit a fit. Va obrir la boca. Va parlar:
- Te’n recordes de mi? He vingut a buscar-te. A saldar deutes pendents.
.
autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda
.
12 comentarios:
Joder nen, quin mal rotllo. Jo hagués fugit cames ajudeu-me molta estona abans.
I tant, quin mal "iuiu". I no li queda cap sortida?.
Quan rebs notetes així ja no pots fugir :)
Gràcies Jordi :)
No pots fugir del dia... quina por, trobar-te la nota... i tu mateix allà esperant... uf!
POOOOOOOOOOOOOOOOOR!!!
Et trobes la nota i, no sé que et passa, et morts de l'ensurt.
Quina por! I no podia escapar corrents? Molt bo!
Quin bloc mes interessant! Me l'apunto8!!!
...això no fa por...mira que sou exagerats...em sembla que la por és molt més poderosa i no es deixa enredar per una bonica història.
Quin mal rotlloooooooooo!
Uf! No te cap opció???
Molt ben escrit, Jordi!!!
;)
A mi des que han quedat els carrers foscos que ja m'hagués quedat en un racó morta de por!
Bon text, acceptant el seu immediat destí... Potser és això el que fa més por de tot el conte, no? Gràcies Jordi, quina manera de fer-me pensar!
No podia girar cua i començar a córrer a cor que vols? Molta por molta...bon conte
Gràcies a tots pels comentaris! Es que he tingut uns petits problemes amb una nota que he trobat a la porta... ;-)
Publicar un comentario