miércoles, 10 de marzo de 2010

283.- El captaire

.
El seu equipatge pesava poc. Cartrons. Un sac de dormir. Una manta vella. Un joc de roba de recanvi bruta i espellifada. Unes sabates de sola gastada i amb forats. Això és tot el que tenia. Les seves pertinences materials després que la vida el tractés injustament. Ara, hi havia una cosa que posseïa i que ningú li podria treure: la dignitat. Dignitat de ser qui era, de trobar-se on es trobava, de viure gràcies a la generositat de la gent. Una dignitat que feia que cada nou dia que arribava, ho fes ple de noves esperances. Esperança de que les coses podrien canviar. Esperança de que la sort li tornés a somriure, com anys enrere. Esperança de que igual que un dia la vida se li va girar d’esquenes, potser, algun altre, se li giraria de cara. I llavors, aquelles calamitats per les que havia de passar, el fred que havia de suportar, les mirades de la gent que el feien sentir ningú, els dits acusadors dels nens petits que el veien com una mera distracció, la gana que, dia rere dia, havia d’aprendre a dominar, llavors, tot allò, igual que un bon dia va arribar, se n’aniria. I ell tornaria a ser de nou algú. Una persona amb nom i cognoms que, lluny de vagarejar pels carrers sense rumb, hi caminaria amb una direcció fixada. Aquell era el seu somni. La seva esperança. La seva dignitat. Allò pel que lluitar dia rere dia. El tren al que agafar-se per no embogir. L’última cosa amb la que, nit rere nit, pensa mentre està estirat sobre els cartrons dintre del seu sac de dormir abans d’aclucar els ulls.

Mentrestant, però, segueix vivint al carrer. Allà on pot i li deixen. Segueix portant un equipatge lleuger. Segueix vivint de la caritat de la gent. Però amb dignitat.
.
autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda
.

13 comentarios:

bajoqueta dijo...

Un conte genial i amb un bon missatge :)

No ens tens acostumats a este tipus de conte, però t'ha quedat molt bé.

Gràcies Jordi!

McAbeu dijo...

És difícil mantenir la dignitat quan les circumstàncies se't posen tan en contra, per sort el protagonista manté l'esperança malgrat tot i això l'ajuda.
Un relat molt bo i molt ben escrit!

JJMiracle dijo...

Mentre hi ha vida hi ha esperança, i el protagonista no té ganes de morir. Bon relat!

◊ dissident ◊ dijo...

Sempre queda un fil d'esperança...

xaruga dijo...

La dignitat no és patrimoni dels d'una classe determinada.Ja sé que el fet de ser pobre no serveix de recomanació, però he vist més dignitat en un pidolaire que en algunes persones benestats. De fet us vaig enviar un conte que anava en aquest sentit.

Garbí24 dijo...

La dignitat i l'esperança es l'ultim que s'ha de perdre.
N'hi ha que no ho saben, els aniria bé de llegir això.

senga dijo...

...molt ben explicat el desig de salvar la dignitat passi el que passi...encertat del tot...sense dignitat no hi ha vida humana...sempre dic que qui perd la dignitat no és pobre, és miserable...gràcies per expressar-ho tan bé.

Pep dijo...

Molt encertat el teu relat.
La dignitat, per sort no es compra,
ni es troba per atzar, ni te la regalaran el dia del teu aniversari.
S'aconsegueix amb esforç i molt sovint amb sacrifici.

La Meva Perdició dijo...

Dignitat i esperança, bona vestimenta porta aquest captaire. La majoria, guarnits amb més pompa, estan mancats totalment d'aquestes dues. Desitjo que en tingui suficient fins que la sort, torni a girar en la direcció correcte. Felicitats pel relat.

Elfreelang dijo...

Bon conte ple de dignitat! Molt bon conte!

Jordi dijo...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Mai s'ha de predre l'esperança!

Marta dijo...

És molt trist viure així. Malgrat tot el protagonista té dignitat i esperança; n'hauriem d'aprendre, ens cal a tots.

kweilan dijo...

Molt bon conte!