miércoles, 3 de marzo de 2010

276.- Un recital de piano

.
Abans de l’inici de cada assaig, el pianista porta a terme el mateix cerimonial, entra a l’escenari per l’esquerra, el cap cot, la mirada fixa a terra. Sota un braç hi duu les partitures i amb l’altra mà, de seda, acarona la llarga cua del piano, n’enretira una mica l’escambell i s’hi asseu fent una reverència. Quan amb tota cura a posat les partitures a lloc, manté les mans flotant damunt el teclat, tanca els ulls, quatre respiracions profundes... comença l’apoteosi.

Tres hores després, amb la última nota suspesa en l’aire, de nou les mans mig centímetre per damunt del teclat, els ulls clucs, quatre respiracions profundes... obre els ulls, es tira els cabells enrere i s’aixeca mentre recull les partitures d’una revolada. Va amarat de suor i està desfet, esgotat, allunyant-se lentament del piano fins a desaparèixer de l’escenari.

Llavors, d’entre la foscor de la platea, el soroll d’algú que es moca. És la senyora Elisa, del personal de neteja. Com pot s’alça mentre lluita contra el dolor d’esquena, s’agafa amb decisió als braços de la butaca per mirar de fer la força que no tenen les seves castigades cames, totes les articulacions li fan mal, però no aconsegueixen esborrar el seu somriure. Llàgrimes d’emoció llisquen per les seves galtes mentre s’acosta cap al seu carro, ara toquen els vidres.

El dia de l’estrena no hi ha ni un seient lliure a la platea, el pianista hi veu homes amb esmòquing, dones amb vestits llargs i el reflex de les joies i les pedres precioses, mentre fa una reverència pensa en la feina de tants mesos, en tot el treball previ abans d’aquesta estrena. S’asseu al piano, les mans suspeses damunt del teclat, una respiració profunda... La seva ment es concentra, repassa el pentagrama, amb la segona respiració apaga els murmuris i els inoportuns atacs de tos i els carraspejos, tercera, finalment visualitza una platea buida i silenciosa, olor de fusta i moqueta, quarta respiració i solament s’escolta el so esmorteït dels plors d’emoció de la senyora Elisa... Comença l’apoteosi.
.
.

12 comentarios:

Marta dijo...

Magnífic! Molt ben plantejat i estructurat i súper ben escrit! "La seva mà, de seda"... la dona de la neteja que sempre l'acompanya... Felicitats!

McAbeu dijo...

Realment molt ben escrit i explicat, només falta sentir la música :-)

bajoqueta dijo...

Me sumo als comentaris de Marta i McAbeu. Molt ben escrit.

Gràcies Arisdot!

Pilar dijo...

Els meus aplaudiments s'uneixen als de la sra. Elisa!
Per uns moments he format part d'aquest meravellós concert.

Garbí24 dijo...

Tothom té la seva importància en una tasca, cada persona hi posa el que té o això hauria de ser

JJMiracle dijo...

Oh, apoteòsic! :-) I ben trobat, el nom de la dona de la neteja.

Arisdot dijo...

Moltes gràcies pels comentaris. Celebro que us agradi.

senga dijo...

...he assistit al concert més emocionant que em podia imaginar...agraïda...tantes vegades he pensat que m'agradaria sentir com assagen a l'orgue de la catedral...només ho vaig aconseguir una vegada i va ser molt emocionat.

kweilan dijo...

Ben escrit i estructurat. M'ha agradat!

Elfreelang dijo...

Excel.lent conte! tendra aparició de l'Elisa, musa sense saber-ho de l'apoteosi del pianista!

Anónimo dijo...

Una història que explica de debó com ens poden unir les emocions artístiques.

Felicitats!

Luguca

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel relat. Preciós i realista, en la composició dels rituals necessaris per obrir i tancar la interpretació.