229.- La festa

El món dels somnis preparava una festa. Ainé, la deessa de l’amor, havia estat la millor en exercir el seu poder. Va haver de lluitar molt contra l’odi, el desencís, la desesperança i la por. Tots volien aconseguir la seva fita, però el triomf havia estat del sentiment que il·lusiona i dóna vida.

Tothom es preparava pel sopar i el ball d’aquella nit. Es materialitzarien quan els humans dormissin. Zeus, el rei dels déus, va cridar les forces de la natura. Havien d’omplir el cel d’estels que il·luminessin la foscor del no res. Iris, la missatgera, escamparia el característic olor de roses.

La llista de convidats era molt llarga. El món dels somnis abastava des del principi dels dies fins a l’eternitat. L’havia elaborat curosament Atenea, que dominava les arts i els oficis.

En arribar l’hora, tots acudiren a felicitar l’Ainé amb un regal. Orfeó, el déu de la música, li regalà un arpa perquè aconseguís el so amb què balla el cor dels enamorats. Poseidó, el déu dels mars, li oferí les ones perquè es pogués bressolar mentre treballava. Mercuri, el missatger, unes ales que l’ajudarien a salvar les distàncies a través de l’aire. Així no arribaria tard al seu treball. Els regals, meravellosos, la van fer feliç.

De repent, al mig de l’apogeu, aparegué un ésser desconegut. Tot resplendia per on passava. Duia un cistell a les mans, guarnit amb roses de color rosa. Es dirigí a l’homenatjada i li digué: “Sóc Moiras la deessa del cicle vital dels humans. Filo el fil de la seva vida fent petits cabdells. Aquest present, et permetrà construir un camí plaent amb què acompanyaràs tot el que neixi de mi”.

L’Ainé agafà el cistell encuriosida i, agraint-li, va mirar què contenia. Tothom li va fer rotllana. La deessa va anar traient peces de fruita. Talls de síndria I de meló i gotims de taronja i mandarina, evocaven una de les meravelles dels humans: el somriure. En treure’ls es començà a formar un llarg camí que convidà la deessa de l’amor a recorre’l. Des de aquell instant, l’amor és un sentiment arrelat en els humans que els fa adonar-se’n que són vius i els fa somriure amplament.

.

autora: Pilar, del blog A encesa de llum (conte amb 365 paraules justes)

.

228.- La intrusa

.

Encara recordo el dia que vas venir a viure a casa... Per molt que des del primer moment ens vam voler fer amics, no vam saber connectar. No ens vam entendre i vam acabar odiant-nos, de tal manera, que tu a vegades tremoles de ràbia només de veure’m.

El que sí vas saber guanyar-te és la confiança de la meva dona. Ella sí que t’estima amb bogeria! M’ha donat un ultimàtum; sinó intento canviar la relació que tinc amb tu, ella acabarà per deixar-me.

La meva esposa és la persona que més estimo en aquest món i no la vull perdre, sobretot si és per culpa teva. Per això, m’he plantat davant teu per un, dos, tres i més cops per fer les paus... però m’ha resultat del tot impossible! Per molt que intento portar-me bé amb tu, no puc. És més, em desesperes, em continc per tal de no insultar-te, per tal de no esmicolar-te en mil i un bocins; i tot això ho faig per la meva estimada dona, i en el fons, per mi mateix.

I tu em mires indiferent amb el teu gran ull de lluïssor metàl·lica. I poc a poc el negues de llàgrimes falses per fer-me creure que a sobre el culpable de tot sóc jo! Maleïda rentadora!

.

autor: David Valle, participa a "Jo escric"

.

227.- Un dia és un dia

.

Avui menjaran pizza. Un vespino vermell aturat a la porta, amb un bagul al darrere, n’és la prova inequívoca. El repartidor surt del cancell, desa la funda i el motoret peteja. Han tancat i el llum del rebedor s’ha apagat. No ho hauria dit mai, que el matrimoni X en fossin, de pizzes. Juraria que en aquella casa per sopar s’hi menja vianda. Una verdureta bullida i un xic de peix. Uns llegums saltant de l’olla i una truita de ceba. Avui toca una pizza demanada per telèfon i lliurada en menys de mitja hora. Un dia és un dia.

.
Potser no tenien ganes de cuinar. És possible que les bledes, oblidades al foc, se’ls hagin cremat. Tal vegada tenen el nebot de visita i li venia de gust un extra. Potser fan la cuina nova i el lampista no els ha connectat el terminal elèctric de la placa de cocció. Podria molt ben ser que ell fos de viatge i ella tingués un amant. O -qui sap- ell ha escanyat la dona i, enterrant-la al pati, s’ha fet tard.

.

Jo en menjo molta, de pizza. Molta. Cada nit. És el que millor em va per instal·lar-me davant del vídeo i tornar a mirar, un cop més, "La finestra indiscreta".

.

autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa

.

226.- Rehabilitació

.

En sortir de la presó, va quedar-se parat mirant a banda i banda amb els ulls mig clucs. Els guàrdies tancaven la porta i li desitjaven sort. El seu únic equipatge, una motxilla agafada per una sola nansa que contenia molt pocs objectes propis. Va extreure’n una cigarreta i la va encendre, l’ajudaria a pensar quin havia de ser el seu següent pas. Deu anys portava en aquell centre. Deu. Va entrar-hi amb tan sols vint anys, havia perdut la seva joventut en aquell forat infecte. Però s’ho havia merescut. Havia tingut molt temps per penedir-se d’haver matat aquelles dues noies després de violar-les. No entenia què li passava pel cap, però aquell impuls, en el moment de cometre aquells crims tan menyspreables, li havia semblat irrefrenable, com si tingués una bèstia a dintre. En aquell centre havia rebut molts més cops dels que recordava haver rebut per ser un nen inquiet i entremaliat, i molt més durs, és clar. Havia patit molt, els criminals com ell no agraden a ningú, ni tant sols als altres assassins i estafadors que omplen les presons. Però havia resistit totes les agressions sense respondre-les, i gràcies a això només s’hi havia estat deu anys. Ja era prou dura la situació com per buscar complicacions. Es sentia un home nou, endurit per la seva vivència, no volia tornar-hi a passar. Volia deixar enrere aquest malson.
Va decidir premiar-se per haver sortit. Tenia pocs diners, però es conformava amb un cafè, un cafè de veritat, assegut en un bar, llegint el diari… com una persona més, una persona anònima. El barri havia canviat, va caminar fins a trobar una cafeteria que li fes el pes. No va ser gens difícil. Va seure en una taula i va demanar un cafè amb llet a una cambrera que li va semblar una preciositat. Va sospitar que era pel temps que feia que no estava amb una dona, però no va parar de pensar en ella mentre esperava que tornés amb el cafè. Quan ella va deixar-lo sobre la taula, ell instintivament va agafar-li el braç pel canell, fort, i la va mirar fixament amb una brillantor especial als ulls. La bèstia despertava.

.
autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't" (conte amb 365 paraules justes)
.

225.- Consecuencias encontradas

.

En la radio de su vehículo daban el estado del tiempo, el de siempre por esas fechas, nieve y frío en el norte. Las curvas a derecha e izquierda se iban sucediendo; ya quedaba poco para alcanzar el punto más alto de aquella carretera que, aunque obscura, era bien conocida por él.

A la salida de una curva, en el centro de la calzada, una figurita blanca, con las orejas tiesas, se quedó como hipnotizada mirando fijamente el haz de luz que le deslumbraba. Ramón no quiso evitar que su instinto de cazador le hiciera mover la palanquita que conectaba las luces largas y que, enderezando el volante, hundiera un poco más el pie en el acelerador.

Metido en una bolsa de plástico, lo colocó sobre el asiento del acompañante y fue en la primera curva de bajada cuando su pieza, entre estertores, dio un salto.

Sus familiares y amigos lloraban desconsoladamente “¡pobre Ramón!...¡maldito conejo!”.

.

autor: Agatón Martínez, del blog Barruntadas e imágenes

.

224.- Un paper volant

.
La pressa el portava. Anava a l’hospital. Estava citat per l’escàner per revisar-li tot el budellam. Parà el cotxe. Tancà la porta. Es dirigí a l’entrada del lloc. Un local modern ple de vidre, fins les portes. Quan s’apropà a la porta esverat per la pressa la porta mecànica de vidre no s’obrí i ell donà un cop superb, tan superb que caigué redó al terra sense alè. L’esperit que tots duem, davant el cos mort s’escapolí d’ell, collí el paper i travessant el cristall s’endinsà en la sala d’espera, salvà la cua del personal es situà en la guixeta on entregaven els volants.

- Voldria el volant per la meva visita. – deia l’esperit a la infermera, ensenyant un paper que semblava que volés...

- Qui és aquest que em parla? Sou vostè...?- dirigint el seu afecte al caparró que també amb un paper a la mà esperava atenció.

- No, jo soc eix,... – enlairant el seu paper - Aquest es deu voler colar...

Mentre a la porta de vidre hi havia un sens fi de persones volent ressuscitar aquell cristo. L’avalot era infernal. La porta no cedia.

L’infermera digué : - A qui li toca ara, doncs?

L’esperit es posà davant... Furgà en els papers, agafà el seu volant i volant marxà, mentre la vista i mans dels presents volien recollir el paper que volava.. No en varen sortir... El paper era un avió veloç que prenia altura.

I desaparegué cap a la sala de l’escàner. L’infermera que atenia l’escàner al veure volar un paper i una veu que la reclamava es va desmaiar, el metge, espantat, no sabia que fer...

- Em poso dins l’aparell... No badi home... Veu, ja està. Firmi aquí – deia l’esperit, davant de l’ensurt i inoperància del facultatiu – Au, adéu.

Volà amb el paper l’esperit de retorn fins trobar el cos de l’accidentat mort. Havien passat segons de tot l’enrenou. Es col·locà de nou dins d’aquell munt de carn i digué:

- No tens res, carallet, ressuscita – i el mort s’aixecà davant l’esgarrifança de tots.

I la porta no va obrir-se. L’home retornà al cotxe... La gent, esgarrifada, se’n feia creus del miracle.

.
autor: Anton, del blog Rebaixes
.

222.- Avui, sí

.

Com cada tarda, espera el metro arrambada a la paret, davant la publicitat. L’andana és plena. Fa recompte i allà hi és l’avi del diari, la senyora amb bosses del súper, el desimbolt executiu amb corbata, mans a les butxaques i abric al braç, la noia amb el casc de color rossa..., els de sempre.

L’agut xiulet acompanyat de soroll de ferralla precedeix al morro del tren, que obre d’un cop sec totes les portes. Ball de viatgers: ella es repenja a frec de la paret de l’esquerra, la portadora del casc, seu al bell mig dels seients reservats – embarassada? crosses? velleta? -, l’avi lector s’espera un altre tren, un despistat, amb motxilla plena, ulleres de sol com negra nit, entra a l’últim moment, entrebancant amb l’esglaó i saltant amb empenta. Quiet, enmig del vagó, dissimula tirant-se enrere el serrell, però el tren engega i trontolla cap a les bosses de plàstic disposades acuradament entre ambdues cames de la senyora. Alguns desperfectes i abraçades sobtades.

Ella no pot dissimular i somriu obertament. De sobte, obre i mira els apunts. Però el somriure no marxa dels llavis. Mentre tant, el propietari del serrell, es desfà en expressions de disculpes i s’adona que ella el mira.

De fet, els apunts són força ensopits, plens de dibuixets fets als marges. Tres estacions més i veu com el senyor Ulleres Fosques creua el vagó i roman dret a prop seu.

El tren perd velocitat. Un toc de xiulet i s’obren les portes. El noi comença a acostar-se i, de cop, l’etziba “gràcies pel teu somriure”, somrient alhora, i fica el peu a l’andana.

Només té temps de veure’s repetida als dos vidres negres. El cor li batega cada cop més de pressa. El noi surt. Aviat, l’andana és buida. Sona el xiulet i es tanquen les portes. Mira l’exterior i veu el xaval separat pel vidre que saluda amb la mà, mentre es fa petit entre dues línies de fuga.Busca un lloc, entre tants seients buits. Dos o tres passatgers aixequen la vista. Ella seu, tota vermella. De bona gana, diria “què us heu adonat?” Però no ho fa, encara que, avui, a la fi, algú l’ha vista.

.

autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes)

.