martes, 27 de abril de 2010

331.- Penso en els pares

Estimat Pare:

El meu cor sent la necessitat d’escriure’t quatre ratlles... estic segura de que les podràs llegir.

Mira papa, he hagut de... netejar, si més no intentar-ho, la barqueta que tu vares fer per a mi ara fa tants anys. Tenia les veles blanques (jo les hi havia cosit) molt brutes després de tants anys. Recordes? Hi vares treballar molt quan venies amb la mama a Argentona a passar uns dies a l’estiu. Treballaves en una taula sota els arbres, en el jardí ombrós. De les teves mans, tan traçudes, prenia forma aquella primera barqueta. Li vares posar el meu nom i me la vas regalar. Em va recordar tots aquells objectes amb els que jo jugava de petita, també sortits de les teves mans i del teu amor: balances, cuinetes, guardioles...

La barqueta és senzilla però... molt marinera, com jo. Té tres veles desplegades que sempre em semblen que es deixen endur pel vent de garbí, mar endins, fruint del sol i del mar. He somniat moltes vegades que jo anava dins de la barca i ens foníem barca i mar en un mateix blau.

Ara, quan tinc 79 anys, he hagut de recollir les veles. Dues estaven tan malament que les he arreplegat lligant-les al pal. La tercera és la més petita, com el temps que em queda, i la he deixat desplegada. Penso, Pare, que és tot un símbol aquesta barqueta, la primera que tu vares fer, porta el meu nom, i sempre ha estat amb mi.

També jo ara, recullo les meves veles. Una de petita em queda. Demano a Déu que aquesta vela, si bé petita, sigui la que em porti a bon port.

Papa, mama, us recordo molt, i sempre penso: que gran era el vostre amor! I jo... vaig saber valorar-ho?

Autora: Mª Rosa Sierra

16 comentarios:

Garbí24 dijo...

Segur que el va valorar bé, es el sentiment de no haver fet prou que ens porta al dupte
Bon relat, felicitats

bajoqueta dijo...

Rosa m'has fet emocionar moltíssim amb esta carta. Segur que esta barqueta la cuidaran molt bé tota la familia, ja que és un gran record.

Una abraçada!

JJMiracle dijo...

Bon relat! Sempre quedarà el record…

xaruga dijo...

Vill que sàpigues, Rosa Maria, que la teua vela és el meu patinet. El que em pare (que era fuster) em va fer quan tenia vuit anys i que encara conservo. Avui en tinc 68 i molt vius el records de la infantesa.
El teu conte és un sentit homenatge al pare que tant estimaves i que sens dubte te l'has merescut.

Anónimo dijo...

Estic molt contenta de veure la meva carta en aquest blog. Felicitats Bajoqueta i col·laboradors.
Gràcies per captar els meus sentiments.

Mª Rosa Sierra

Anónimo dijo...

Esta molt be el cote...fa plorar... i com soc una mica BLEDA doncs m'agradat molt.

Joan

montse dijo...

Aquest conte és molt íntim, i emociona aquesta barqueta que t'acompanya i et fa recordar les persones estimades.

Joaquim Valls dijo...

Una bonica història, escrita amb la mà però també amb el cor. Gràcies i enhorabona.

+3 MIRIQUATRE dijo...

Molt bonic!. Jo també tinc records semblants dels meus pares. Felicitats!!!

senga dijo...

...hi ha tantes coses que no hem dit als nostres pares...i...tantes que ni sabem que ens les van donar...gràcies per saber-ho explicar taaaaaaaaaaaaan bé...pots estar ben segura que els pares ens llegeixen abans, ara i sempre...

kweilan dijo...

Molt tendre!

Núria dijo...

M'has fet emocionar i pensar en el meu de pare. No em va poder deixar una barqueta, però hi ha una estrella al cel que cada nit em fa l'ullet. Moltes gràcies!

bajoqueta dijo...

Mª Rosa, ja veus que ens has transmés molt bé el que volies amb la teua carta. Moltíssimes gràcies per haver=la compartit!

Unknown dijo...

MªRosa,emociona aquestes lletres,aquestes Veles que a tots ens arribaren a plegar.Saps? e recordat l´escrit del voltan del Tranvia ,gracies per aquets recors

Teresa Sole

Anónimo dijo...

Moltes gràcies a tots i totes.
Petons
M. Rosa

Len0re dijo...

Que bonic conte, molt dolç. M'ha fet emocionar, qui no recorda al pare, a la mare amb tendresa, i els braços amants, per plorar o riure.

Enhorabona