miércoles, 28 de abril de 2010

332.- Desesperació

Era una tarda de dissabte de primavera, un dia bonic per passejar. En un dels carrers d’una gran ciutat un home corria darrere de l’autobús panteixant, desesperat. Feia anar el bastó tan de pressa que fins i tot semblava una escena còmica. Els passatgers del vehicle i els vianants que passaven per l’indret se’l miraven incrèduls i no entenien aquelles presses. Si no pararia! Fora de parada mai ho feien, normes de la companyia... Però ell seguia corrent i l’autobús se seguia allunyant. De sobte el semàfor es va aliar amb ell i es va posar vermell. Tot d’una uns cops forts a la porta davantera van fer que el conductor girés el cap i accionés l’obertura automàtica. Una dona li parlava i gesticulava i assenyalava cap al seu darrere on l’home amb presses seguia corrent i arrossegant les cames i el bastó com bonament podia. Aleshores el conductor va fer que sí amb el cap, va arronsar les espatlles i el va deixar pujar. El vell va entrar i va enfilar el corredor fins al final de l’autobús. No es va aturar ni a pagar el bitllet. Alguns viatgers van xiuxiuejar entre ells.

Al darrere de tot, en un dels seients, una dona gran amb un mocador al coll i les mans plegades sobre la falda se’l mirava venir sense cap expressió al rostre. Quan l’home hi va arribar se li va asseure al costat i li va tocar la cara amb tendresa i va respirar alleugerit. Al moment, amb una veu enèrgica i dolça alhora va dir-li:

- No m’ho tornis a fer, això, em sents? No m’ho tornis a fer mai més...!

Aleshores la dona li va agafar les mans i les hi va besar una i una altra vegada com si es volgués disculpar. Els ulls però van seguir fixos, buits, mirant l’horitzó...

L’home, ranquejant, es va alçar i va anar fins al conductor, aleshores va pagar els bitllets i li va donar les gràcies. Al fons, la dona vella del mocador al coll seguia amb les mans plegades sobre la falda i amb la mirada perduda i amb la consciència endormiscada. Dels ulls d’algun passatger hi va rodolar una llàgrima.

autora: Mª Lluïsa Gascon Prades


5 comentarios:

bajoqueta dijo...

Després de llegir el conte puc dir dues coses, una que les aparences enganyen, i la segona, que l'amor està per damunt de l'adversitat en una malaltia.

Moltes gràcies pel conte Mª Lluïsa

◊ dissident ◊ dijo...

Eixe tipus de malalties són molt dures de viure.

Un conte molt emotiu

Pilar dijo...

Per associació d'idees m'han vingut al cap les pel-lícules "Mi vida sin ella" i "El diari de Noa".
Aquestes malalties es viuen diferent segons qui les pateixi. Quan es tracta d'un dels membres d'una parella, el fil conductor de cada situació és l'amor romàntic.
Malgrat els moments d'angoixa, em surt de l'anima dir: Preciosa carrera!

Garbí24 dijo...

Coses que millor no trobar-s'hi en persona.
La tristesa no treu mèrit al escrit

Mps Landino dijo...

Un escrit molt ben tramat, molt trist i a l'hora motl bonic. Estimar és l'únic motor.