jueves, 26 de noviembre de 2009

179.- Dins del silenci

.
Al centre comercial tot són sorolls i llums cridaneres. S’acosta Nadal i les botigues s’omplen de famílies a la caça del regal “especial”, embolicat amb paper “especial” i cordat amb llacet “especial” de cada any.

La nostra protagonista, ha romàs tres hores mirant aparadors, remenant, buscant, trobant i fent cues per pagar; ara, es disposa a baixar a l’aparcament, envoltada de bosses multicolors i acompanyada d’uns quants compradors tan atrafegats com ella. Un calfred li recorre l’espinada en arribar a l’alçada del Ford Ka a causa de la sensible diferència de temperatures entre aquí baix i allà dalt. La llum esmorteïda dóna un to trist al maleter atapeït de formes més o menys cúbiques, menys o més brillants.

Abans de seure al volant, desa la jaqueta al seient de darrera i s’adona que s’han acabat els murmuris: només roncs motors i xerriqueig de rodes sobre l’asfalt. I la superfície grisa i blanca, tacada de paral·leles línies gris fosc i vermell al llarg de parets interminables.

Les claus troben la ranura adient. Engega la ràdio. John Denver desenvolupa Country road. Cap al carrer, on s’ha fet fosc, tot i que les busques amb prou feina marquen tres quarts de sis. El cercle vermell del semàfor l’atura quan, a l’horitzó, es dibuixa la línia torta i fosforescent d’un llampec que separa en dos la negra nit. Sent com s’apropen músiques estridents i immediatament dos cotxes frenen a banda i banda.

A travès de les finestretes fan gestos obscens i piquen el clàxon. Ningú més al carrer.

Abans que la llum es torni verda, pot llegir al vidre entelat del cotxe vermell: VÉS AMB COMPTE, ET SEGUIM.

Comença a tremolar sense gaudir de la música celta sobre la que gairebé plora Luz Casal.
No perd de vista cap dels cotxes. I està arribant a l’aparcament comunitari, la porta del qual es tanca amb dos minuts de retard!

Acciona el comandament a distància; en entrar, veu el llum encès. Més de vint veïns entrellacen veus, gairebé crits. Quatre fars al·lògens han queda fora, just darrera l’enreixat. Aparca envoltada de cares conegudes i baixa amb el clatell ple de suor freda.Perdó. Havia oblidat la reunió d’escala.
.
autora: Luguca
.

9 comentarios:

bajoqueta dijo...

A mi em passa això i sóc incapaç de conduir :)

Gràcies Luguca pel conte :)

McAbeu dijo...

Fa molta por, sobre tot el final: Una reunió de veïns, socoooors!

És broma, el conte està molt bé i fa patir la impotència que té la protagonista (i qualsevol de nosaltres) si ens trobéssim en una situació així.

Carme Rosanas dijo...

Molt bé, quina por i quins nervis...

Luguca, un conte terrorífic!

JJMiracle dijo...

Més que por, aquí hi ha patiment. Molt bon conte!

Garbí24 dijo...

I aquest es dels que ens pot passar qualsevol dia a nosaltres mateixos

kweilan dijo...

Molt bon conte...i al final, respirem més tranquils que altres dies.

Marta dijo...

Just ara, ho juro, torno d'una reunió de veïns!!! Però he tornat en bus...
Molt bé el conte!

Anónimo dijo...

Una petita prova de que les reunions de veins, de vegades, serveixen per arreglar alguna cosa.

Gràcies.

Luguca.

assumpta dijo...

Quin patir!!!

Una cosa que fa tanta "por" com una reunió de veïns i al final esdevé la millor notícia del dia.

Bon compte!!!
=)