164.- Lo fantasma

El dia es va aixecar lluminós i assolellat. Com cada matí va agafar unes violetes del jardí i se’n va anar al cementiri. La Joaneta vivia en una torre blanca als afores del poble on havia viscut sempre. Ja no recordava quan s’havia quedat vídua però el més important del dia era portar les flors al seu marit, el Pauet. Gaudint del sol de la tardor, pas a pas, assaborint els suaus colors taronges que lluitaven per imposar-se als verds, va arribar a l’entrada i es va dirigir a la tomba. Aquella nit havia plogut i potser no estaria massa neta… Família Mercader-Alcalà… i aquests qui són?

.
La memòria la feia equivocar de vegades i va caminar d’aquí cap allà però la tomba del seu home no hi era. Havia desaparegut. No podia ser. Estava atabalada… Va començar a buscar en mig de tanta i tanta gent morta i s’estava desesperant. Voltava plorosa i els de dol que passaven se la miraven amb pena i amb dolor. Demanava ajut, que l’acompanyessin a trobar la tomba del Pauet. Ningú no se l’escoltava i les violetes que encara portava a la mà van anar relliscant a terra. Oblidades i perdudes.

.
Amb un calfred va ser conscient de la situació. La seua desgràcia continuava. Li va agafar por. De nou, la por. Un altre dia perdut. El seu home, estava clar, no renunciava a controlar-la tan fàcilment .

.
El migdia era esplèndid però a mesura que s’atansava al mas, el seu neguit creixia. Allà estava. El Pauet l’esperava a la porta. Semblava una persona normal. Però ella estava segura que no ho era. Ha tornat , va pensar, mentres es feia el signe de la Creu. Tremolant, gairebé sense mirar-lo va entrar a la casa… Amor, va sentir que li deia, estava preocupat… No t’has pres la medicació i no sabia on estaves. A més t’has deixat el busca-persones que no et pots oblidar mai…

.
Callada, el va esquivar i es va tancar a la seua habitació. L’endemà com cada dia aniria al cementiri. Estava segura que el dia que trobaria la tomba, el seu marit, millor dit, lo fantasma la deixaria tranquil·la. I no tornaria mai més.

.

autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir, (conte amb 365 paraules justes!)

.