miércoles, 11 de noviembre de 2009

164.- Lo fantasma


El dia es va aixecar lluminós i assolellat. Com cada matí va agafar unes violetes del jardí i se’n va anar al cementiri. La Joaneta vivia en una torre blanca als afores del poble on havia viscut sempre. Ja no recordava quan s’havia quedat vídua però el més important del dia era portar les flors al seu marit, el Pauet. Gaudint del sol de la tardor, pas a pas, assaborint els suaus colors taronges que lluitaven per imposar-se als verds, va arribar a l’entrada i es va dirigir a la tomba. Aquella nit havia plogut i potser no estaria massa neta… Família Mercader-Alcalà… i aquests qui són?
.
La memòria la feia equivocar de vegades i va caminar d’aquí cap allà però la tomba del seu home no hi era. Havia desaparegut. No podia ser. Estava atabalada… Va començar a buscar en mig de tanta i tanta gent morta i s’estava desesperant. Voltava plorosa i els de dol que passaven se la miraven amb pena i amb dolor. Demanava ajut, que l’acompanyessin a trobar la tomba del Pauet. Ningú no se l’escoltava i les violetes que encara portava a la mà van anar relliscant a terra. Oblidades i perdudes.
.
Amb un calfred va ser conscient de la situació. La seua desgràcia continuava. Li va agafar por. De nou, la por. Un altre dia perdut. El seu home, estava clar, no renunciava a controlar-la tan fàcilment .
.
El migdia era esplèndid però a mesura que s’atansava al mas, el seu neguit creixia. Allà estava. El Pauet l’esperava a la porta. Semblava una persona normal. Però ella estava segura que no ho era. Ha tornat , va pensar, mentres es feia el signe de la Creu. Tremolant, gairebé sense mirar-lo va entrar a la casa… Amor, va sentir que li deia, estava preocupat… No t’has pres la medicació i no sabia on estaves. A més t’has deixat el busca-persones que no et pots oblidar mai…
.
Callada, el va esquivar i es va tancar a la seua habitació. L’endemà com cada dia aniria al cementiri. Estava segura que el dia que trobaria la tomba, el seu marit, millor dit, lo fantasma la deixaria tranquil·la. I no tornaria mai més.
.
autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir, (conte amb 365 paraules justes!)
.

16 comentarios:

Sergi dijo...

Caram, aquest fa por però per una altra cosa. Pensar que es pot perdre la memòria fins aquests extrems... fa esfereir.

McAbeu dijo...

Té raó en XEXU i jo afegiria que potser fa més por aquesta pèrdua de memòria que el fantasma. Un molt bon relat!

JJMiracle dijo...

Molt ben escrit! Sí, és un altre tipus de por, una por trista.

Anónimo dijo...

Una història trista com la vida mateixa.
Els mots tenen una cadència dolça i ralentida. Molt bo.

Luguca.

bajoqueta dijo...

Molt bon conte, encara que se gire de por a trist.

Gràcies Kweilan :)

Carme Rosanas dijo...

kweilan, un conte amb molta intensitat i moltes coses dins. Magnífic, dur, cruel i tot... però molt i molt ben contat!

senga dijo...

...que el nostre guia ens ajudi per no perdre la memòria...això sí que em fa por...
M'agrada com has fet el relat.

Garbí24 dijo...

Un relat que reflexa una gran tristesa, tanta que asta ens fa por...de trobar-nos-hi

Patrícia Montañés dijo...

Ostres tu... què bo! Felicitats kweilan!

kweilan dijo...

Gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. Estic contenta de què us hagi agradat. Ja li vaig dir a la bajoqueta que de por no era però que al menys l'havia ambientat en un lloc tètric...Al final veig pels comentaris que ha fet por també. Una abraçada tenebrosa!!

assumpta dijo...

Potser no es terrorífic, però sí fa pensar en la por que fan patir certes situacions de la vida.
Les paraules ben escollides i lligades, fan de bon passar. Suau i fi, com un bon vi, el trobo una delícia!!!
Gràcies Kweilan per aquest trist, però alhora bonic conte!

Elfreelang dijo...

Molt bo! m'ha agradat moltíssim! un trist i terrorífic conte! qui per la memòria perd la identitat i la realitat...

Pep dijo...

Quina realitat que has escrit ¡¡¡
És un relat on s'hi amaga la tristesa i el que pot ser la vida per a moltes persones.
Felicitats per escriure tan be.

kweilan dijo...

Moltes gràcies, -assumpta-, Elvira i Pep pels vostres comentaris tan positius. Una abraçada!!!

Marta dijo...

Perdre la raó és el més terrorific.

kweilan dijo...

Gràcies, Marta!